J. V. Foix

"I per tal de poder ordenar idees vaig començar a recitar, a poc a poc i en català, aquell poema de Foix que comença dient: "És per la Ment que se m'obre Natura / A l'ull golós; per ella em sé immortal / Puix que l'ordén, i ençà i enllà del mal, / El temps és u i pel meu ordre dura". I el vaig traduir literalment. I de Foix i de la importància del pensament i del present, vaig passar a explicar què vol dir la bellesa i per què la humanitat fa segles que l'empaita."

Jaume Cabré, "Jo confesso"

Com malauradament em passa amb molts altres autors, és ben poc el que conec de J.V. Foix. Potser és per això què, tot i haver anat seguint al llarg de la vesprada molts dels blogs amics que s'hi han afegit al record dels 25 anys de la seua desaparició, m'ha fet un poc de vergonya sumar-me a l'homenatge que se li ret hui a la xarxa, i m'he limitat a fer íntim propòsit d'esmena. Ha estat el cas, però, que de tornada a l'absorbent lectura de "Jo confesso" que em té ocupat aquesta freda vesprada de diumenge, m'he trobat de sobte amb la referència que obri aquestes ratlles. I sense cap més remei que rendir-me a un atzar tan oportú, m'ha semblat també oportú deixar-ho dit (confiteor), i aprofitar per elevar a pública la determinació abans enunciada. Que sempre val més tard que mai: "...i en els segles em moc / Lent, com el roc davant la mar obscura".

Alba gu bràth!

Tot i que darrerament la tinc un poc abandonada, m'agrada la música d'arrel tradicional, incloent-hi la dels països anomenats celtes. Per això, arran de les últimes notícies sobre els avanços d'Escòcia cap a la seua independència (i també d'haver llegit sobre el tema  en el sempre recomanable blog d’Elfreelang), havia decidit triar alguna música d'aquella procedència per tal d'il·lustrar la ja acostumada entrada dels divendres. Després, però, les encorajadores manifestacions d’anit a tot el País –desenes de milers de persones que, per segona vegada en cinc dies, han omplit els carrers per fer sentir la seua veu contra el malbaratament, la indecència i el desgovern— m’han fet pensar en altres melodies que no haurien desentonat gens per tancar una setmana com a mínim estranya. Fins i tot, i tenint en compte que d’ací una estona estaré escoltant Clara Andrés a Alcoi, tampoc hauria estat malament aprofitar l’avinentesa per tornar a dur-la a aquestes planes. Finalment, però, m’he quedat amb la idea inicial, no sé molt bé per què; potser perquè la veu sempre evocadora de Karen Matheson m’ha semblat la més escaient per als meus pròposits de cap de setmana: recuperar forces, somniar aurores boreals i, si tot va com s’espera, anar a la muntanya a veure de trobar una neu que --com la llibertat, com tantes altres coses— es fa de vegades d’esperar, però que ha d’arribar més tard o més d’hora. Bon cap de setmana!

El desert, encara

Seria massa fàcil limitar-se, ara, a clamar iradament sobre la ineficàcia i la podridura d’un sistema judicial en el què, fins unes hores abans del veredicte i malgrat els innombrables i evidents símptomes en contra, molts volíem encara confiar. No vol dir això que no hi haja lloc per a expressar –i jo el primer— la perplexitat i la indignació per una decisió que, en aparença, desafia tota lògica, també jurídica. Fins i tot, a la vista de tot allò que hem anat coneixent amb impúdica precisió al llarg de les sessions del judici i de la poca rellevància que s’ha atorgat a certes evidències des del meu punt de vista tan obscenes com irrebatibles, és legítim dubtar de la imparcialitat d’una part del jurat (o si més no de la seua simple capacitat cognitiva) o abonar teories contra-conspiratives més o menys consistents o justificades. En tot cas, res de tot això té ara mateix més rellevància que donar eixida a la profunda frustració que ens provoca haver pecat, una vegada més, d’ingenus. A expenses de recursos i apel·lacions més que previsibles, el sistema ha parlat i ho ha fet clarament: Camps i Costa no són culpables del delicte que se’ls imputava, i hui per hui és aquesta la realitat que cal acceptar i des de la qual s’ha de partir.

És innecessari estendre’s, per reiteratiu, en l’abast real que cal atribuir al resultat del judici, i que és limita a haver decidit que no poden atribuir-se als inculpats responsabilitats penals pels actes jutjats. Res a veure, per tant, amb allò que sobre la decència o la moralitat dels implicats puguem pensar el comú els mortals. Tampoc no s’ha jutjat, i per tant no hi ha hagut cap resolució absolutòria, la irresponsabilitat i la incompetència exhibida per Camps i els seus acòlits durant els anys que han ostentat --legítimament, convé tindre-ho present-- el Govern d’aquest País. Sense oblidar que hi ha indicis sòlids que indiquen que la devastació i el saqueig a què ha estat sotmesa aquesta terra podria, també, ser considerada com un delicte, ha estat la seua ineptitud manifesta i el malbaratament sistemàtic els què han provocat una situació els resultats de la qual comencen a fer-se evidents, fins i tot, per als més entusiastes dels seus incondicionals. Costa menjava el caviar que li aconseguien els seus compares, i no ha quedat provat –diuen— que això fóra cap delicte: milions de parats, entre ells alguns que deuen haver votat el seu partit, deuen respirar ara alleujats.

La pregunta que convé fer-se és: se sentirien més alleujats, els damnificats per la desfeta, si el veredicte hagués estat de culpabilitat? A banda d’haver-nos estalviat una estona de ràbia i, si voleu, de la mínima reparació moral que hauria pogut representar per a una part substancial de la societat valenciana que se sent agredida per la impunitat amb la què uns pocs han balafiat els recursos de tots, una hipotètica sentència condemnatòria no hauria alterat significativament l’escenari dramàtic al qual ens enfrontem. La crisi econòmica, social i moral, les agressions contra el territori i la llengua, la desprotecció dels més necessitats, el desmantellament planificat i sistemàtic dels serveis públics seguirien –segueixen— ací. Si la decisió del tribunal ha estat considerada pels seguidors de Camps i Costa com una victòria, ha estat una victòria pírrica. Tan pírrica, per tant, com la derrota de la resta. La travessia pel vast i inhòspit desert a què ens han conduït la seua prepotència i els seus despropòsits continua davant nostre, i d’aquesta responsabilitat no escaparan tan fàcilment; aquesta vesprada els ho tornarem a recordar.

Inevitablement eclipsats pel tema de la jornada, hi ha d’altres aspectes rellevants que no voldria deixar d’esmentar, encara que només siga de passada i per deixar-ne constància. El primer, recordar que el 26 de gener se celebra el Dia Internacional de l’Educació Ambiental, nom sota el qual s'engloben una sèrie d’eines i metodologies de formació, difusió i participació que s’han mostrat com a imprescindibles per a afrontar amb garanties d’èxit els problemes socioambientals; una bona ocasió, per tant, per recordar –i agrair el seu esforç— a tots els amics i amigues que es dediquen a aquest camp tan apassionant com complicat i poc reconegut. El segon, fer constar que tot i que amb massa patiments i un cert regust agredolç –potser ens hem acostumat tant a la superioritat i l’excel·lència que costa acceptar que, encara que siga ocasionalment, algú jugue millor que nosaltres— el Barça va sobreviure a una nit per oblidar i impedirà que el Madrid revalide aquell títol tan i tan important que va guanyar l’any passat. Per qui em sap pitjor, la veritat, és per Sergio Ramos, que enguany haurà de mirar de llançar sota l’autobús alguna altra cosa. Suggeriments?

Dos anys

Deia, ahir mateix, de totes aquelles coses (més grans o més petites) que fan més passadors aquests temps d'incertesa i desassossec. Hui, m’adone que és en aquestes mateixes planes que hi trobe una d’aquelles coses a les què val la pena aferrar-se. I no solament pel que té, de balsàmic, poder abocar-hi idees i pensaments més o menys coherents o suggeridors, ni pels ànims que sempre trobe en totes les persones que vos hi deixeu caure, que també. Sobretot, perquè va ser tal dia com hui, ara fa dos anys, que aquest blog va començar el seu camí. M’ha alegrat recordar-ho, i m’ha semblat també que era cosa de dir-ho: hi ha dies, com hi ha persones, que només pel fet de ser ens fan sentir un poc millor, per bé que una mateixa data ens faça rememorar també altres fets que ens estimariem més que no hagueren passat mai.

Curt de temps i cada volta menys donat a solemnitats i protocols, deixe per a millor ocasió valoracions i anàlisis del què han representat, vistos des de dins, aquests dos anys de la línia. Tres-centes entrades i un bon grapat d’amigues i amics que vos preneu la molèstia de llegir-les (i de comentar-les) ja fan saó i mereixen que es diga alguna cosa de trellat, i no és qüestió de despatxar-ho ara amb presses i corregudes. Però si que és bon moment –sempre ho és— per donar-vos, de nou, les gràcies per haver volgut compartir aquest tram del trajecte, i tan de bo que vulgueu seguir fent-ho en el què, espere, ens queda encara per davant. Pel moment, done per encetat aquest tercer any d'anar fent i veient que ix. Però si vos ve de gust, no deixeu de prendre hui una cervesa (o millor dues) a la salut d'aquesta casa, que és també la vostra. I si esteu a prop de València aviseu, que --com a bon alcoià-- ja vos dic que això ho pague jo.

Un mal dia normal

Hi ha dies, com hi ha persones, amb els quals basta una ullada per saber que, d'una forma o d'una altra, se'ns acabaran entravessant. En tals casos, ja siga per clarividència com --més problement-- pel fet que una adequada predisposició contribueix decisivament a l'autocompliment de l'amenaça, les previsions rarament erren; quan algú està convençut d'haver-se alçat amb el peu esquerre, no serveix de res constatar que realment ha estat el dret el primer que ha fet servir. I si, a més a més, es tracta d'un dilluns i la cosa va de faena, el resultat és pràcticament inevitable: un dia per a oblidar. En el meu cas, hui ha estat --ho haureu endevinat-- un d'aquests dies.

Dels diferents sentiments que em provoquen les coses que fan que un dia siga un mal dia, potser el què em costa més de pair és el desànim. La ràbia, la ira, la frustració, la tristesa, fins i tot la vergonya, poden ser oportunament afrontats amb quatre crits alliberadors, una poc edificant però indiscutiblment efectiva fugida, o fins i tot un increment --transitori o no-- de la grossària de la cotna. Però quan allò que ens succeeix ens abat i ens desencoratja, no hi ha retirada digna ni recer segur. L'única sortida, en aquests casos, és buscar un aferrall adequat per tal de prendre impuls i tornar a remuntar tan aviat com es puga.

Sortosament, i malgrat tot, no puc dir que vaja curt d'agafadors als quals recórrer; ni en l'àmbit diguem-ne nuclear --la gent que m'estime-- ni tampoc, a poc que pense, en el perifèric: que sone en la ràdio la cançò adequada en el moment escaient; les primeres i agosarades flors dels ametlers; o els simptomes, també incipients però prometedors, que alguna cosa comença a canviar al meu País, són elements els efectes re-animadors dels quals convé no menystenir. Això, i el convenciment que allò normal és tindre dies bons i dies roïns. I que demà serà un altre dia...