Coses del destí

Havia pensat escriure només alguna cosa --"curteta, que és divendres"-- sobre el maleït incendi de la Safor, la incompetència colossal dels nostres governants o les reiterades admonicions catastròfiques sobre l'economia (amb la consegüent amenaça de noves agressions i retallades) que han tornat a marcar aquesta setmana que s'acaba. Però ja em coneixeu, i quan m'he volgut adonar la cosa ja passava, de llarg, de les quatre ratlles inicialment previstes, i hi havien tret també el cap l'indecent intent de segrest de la democràcia grega, els despropòsits de Bauzá, la imminent imputació de Blasco o la poca vergonya de Dívar. "Com sempre, massa llarg", m'he dit; però encara m'he posat a espigolar un poc en allò de bo que, entre tant de rostoll ressec i estèril, he pogut arreplegar aquesta setmana, des dels poemes de la Senyoreta Reykjavik a un memorable --i sorprenentment barat-- arròs amb llamàntol a la Malva-rosa... I en eixes estava, quan no sé quines tecles he tocat i tot el que hi havia escrit ha desaparegut sense desar-se, i no he sabut tornar-ho a trobar. I com que potser ha estat un senyal, i jo no sóc qui per contrariar el fat, ho deixe ací abans que no em torne a passar. Bon cap de setmana!

Rescat

Fosquejava quan va arribar a casa. Va obrir la porta, unflada per la humitat, i va entrar. En un temps, l'apartament li havia semblat lluminós i confortable; però d'ençà que havia tornat, aquelles quatre parets havien esdevingut una presó sufocant i opressiva. Amb un gest displicent, va llençar la cartera sobre una cadira, va posar-se una copa i es va deixar caure en el sofa sense pensar a sopar. En la televisió, una veu monòtona repassava, entre xifres i tòpics, l'apocalíptica realitat diària. Sense prestar-li massa atenció, va apurar el glop i va tornar a omplir-se generosament el got. Poc a poc, com cada vespre, el cansament, el tedi i l’alcohol van anar enterbolint-li la consciència, fins que es va trobar revivint la violència de la tempesta i el pànic del naufragi, l’angoixa de les hores aferrat a un tauló assotat per les ones, la sensació inenarrable de sentir de nou la terra ferma sota els peus. Va recordar els primers i duríssims dies en aquella illa perduda al mig de l’oceà, el lent procés d'adaptar-se a una terra esquerpa però, al remat, suficientment amable com per procurar-li aigua i menjar en abundància. Va reconéixer, entre boires, la cova on es va aixoplugar i que va acabar convertint en un recer segur i fins i tot acollidor. I, com cada vespre, va tornar a veure-la, caminant per la platja, el dia que va comprovar amb immensa sorpresa que no havia estat l’únic supervivent que havia aconseguit arribar a aquella illa.

--Rescat, diuen? A la merda, els rescats! –va murmurar encara. Els motors del maleït helicòpter de salvament retrunyien, en el mateix malson de cada vespre, dins el seu cap.

Imatge de la xarxa

Carnisseria

He recordat la cançó de l'Ovidi en veure el dibuix sobre el què Jesús M. Tibau proposa el seu 249è joc literari. I com que és divendres, i tampoc espere molt més del meu cervell a aquestes altures, quasi que deixe dibuix i cançó, i me'n vaig a pensar --sàdicament despistat-- en la vida, tan folla... Bon cap de setmana!

De tramusseres i tramussars

És molt probable que, a poc que vos interessen les plantes i la seua conservació, hagueu sentit a parlar alguna vegada d'ella. Els botànics l'anomenen Lupinus mariae-josephi, però és més coneguda com a tramussera valenciana. I no solament es tracta d'una espècie certament original, descoberta fa només uns anys i exclusiva d'unes poques localitats de les comarques centrals valencianes: la mateixa història del seu descobriment i de la posterior localització de les seues poblacions resulta fascinant per les circumstàncies singulars que l'envolten. Així que, tot i que es tracta d'una història a la què s'ha donat una certa difusió als mitjans, i de la què podeu trobar referències abundants i detallades (entre elles, el magnífic article publicat sobre el particular en la revista Mètode per alguns dels seus protagonistes directes), no puc resistir-me a aprofitar aquesta bascosa vesprada d'un juny que no ho sembla, per recordar alguns dels seus curiosos detalls.

Imatge del Banc de Dades de Biodiversitat

Perquè com a curiós ha de qualificar-se el fet que, el 2002, l'especialista Higinio Pascual trobara, en un pot emmagatzemat en el Centre d'Experimentació Agrària de Carcaixent, unes estranyes llavors de tramús que li van cridar l'atenció. Les llavors havien estat recollides a Montserrat, vint anys abans, per Ramon Jorge Perpinyà, un caçador de la comarca que va associar la planta que les produïa amb l'abundància de perdius, i van acabar formant part de la col·lecció de llavors de varietats locals, antigues i tradicionals que Pep Rosselló manté en el centre de Carcaixent. Cultivades per Pascual, algunes d'aquelles llavors van germinar i van donar lloc a un tipus de tramussera manifestament distinta a totes les conegudes fins aquell moment, i que va ser finalment descrita l'any 2004 com a Lupinus mariae-josephi. Una tramussera, a més, doblement original per ser pròpia de sòls calcaris --els únics existents en la zona on havien estat recollides les llavors originàries-- i no de terres més o menys àcides com la resta de les espècies conegudes del gènere.

El següent pas, una vegada confirmada la singularitat taxonòmica i ecològica de la nova espècie, consistia en tractar de trobar-la en el seu hàbitat natural, per a la qual cosa es van seguir les indicacions de qui havia recollit inicialment les llavors. Malauradament, aquest hàbitat havia deixat d'existir: en el seu lloc s'havia obert, uns anys enrere, una gran pedrera que havia eliminat qualsevol resta de la vegetació originària. Tot semblava indicar, per tant, que la nova espècie podia haver-se extingit a la natura, malgrat la qual cosa es va posar en marxa una prospecció sistemàtica de tota la rodalia, en la què van col·laborar veïns, agents ambientals i els propis ajuntaments. Després de dos anys, els treballs van acabar donant fruit: uns centenars d'exemplars de la tramussera van ser descoberts, en el veí terme de Llombai, molt a prop d'un paratge conegut, significativament, com a lloma del Tramussar.

La bona notícia del descobriment d'aquesta població natural de la tramussera va vindre seguida, molt poc després, d'una encara millor: la troballa casual d'una nova població en la serra Grossa de Xàtiva, en un indret anomenat... pla del Tramussar. Una coincidència massa evident com per a no ser tinguda en compte, i a partir de la qual els companys encarregats del seu estudi i conservació van iniciar una recerca exhaustiva de tots els topònims valencians relacionats amb el tramús i la tramussera, per tal de concentrar-hi els esforços de prospecció en aquestes zones. Uns esforços que encara continuen --la tramussera valenciana és una espècie anual, que no sempre és fàcil de trobar quan no està en flor i que probablement no germina tots els anys-- però que ja han tingut com a resultat la localització d'una nova i important població en el denominat pla dels Tramussos, en el terme municipal de Gandia. També es coneixen, a hores d'ara, dues noves poblacions en Montserrat, molt a prop d'on van recollir-se les primeres llavors de l'espècie.

Ahir, aprofitant que la vesprada ja allarga i que el cos i el cap demanaven a crits airejar-se després d'una jornada especialment enutjosa --coincident, per cert, amb el Dia Mundial del Medi Ambient-- vaig aprofitar per fer una volta per la serra d'Almudaina. En passar per la lloma dels Tramússols, com sempre que camine per aquells paratges i tot i que l'època ja no acompanya, no vaig poder deixar de fer una ullada ràpida, no fóra cas que alguna tramussera haguera decidit treure el cap entre la brolla. Tampoc aquesta vegada vaig tindre sort, però vaig tornar a recordar aquesta curiosa història d'herbes, topònims i casualitats. I el que és més important: per una estona, vaig oblidar altres històries molt menys amables que aquesta. I em vaig airejar...

Crab Runner (248è joc literari)

Jo... he vist coses que vosaltres no creurieu...

--Escolta, ja sé que és impossible, però quan mire de prop aquest Dyspanopeus juraria que... no sé, em fa tot l'efecte que està tractant de dir-me alguna cosa...

Tots eixos moments es perdran... en el temps... com llàgrimes en les ones...

--Ja t'he dit que agafares el barret, que amb aquest sol tan fort passa el que passa... Va, no digues més ximpleries i posa'l al pot amb els altres. És una espècie invasora i hem d'eliminar-la. A més, què creus tu que podria voler-te dir un cranc?

És hora de morir.

Per al joc literari proposat per Jesús M. Tibau (i en homenatge a l'inoblidable Roy Batty, a qui el déu de la biomecànica tinga en el seu cel)