Cavalls, takhs i tarpans

Per a la majoria de nosaltres, la idea de cavall salvatge evoca inevitablement l'èpica imatge dels mustangs galopant lliurement per les extenses praderies de l'oest americà. En realitat, però, els mustang --i d'altres poblacions equines similars arreu del món-- no són cavalls salvatges sinó ferals, formes actualment assilvestrades però que descendeixen de cavalls que havien estat prèviament domesticats. Els autèntics cavalls salvatges, a partir dels quals es pensa que es van originar totes les races domèstiques actuals, es van extingir en Rússia en algun moment entre finals del segle XIX i principis del segle XX. Coneguts com tarpans (una paraula turcmana que significa precisament "cavall salvatge"), eren de petita talla --uns 130 cm fins la creu--, de color gris amb banda dorsal i potes dèbilment zebrades, i amb la crinera curta i  parcialment caiguda. Vivien en estepes i boscos oberts, i la seua àrea, que originàriament s'estendria per tota Europa i Àsia occidental, va anar reduint-se progressivament fins a la seua definitiva desaparició, atribuïda a la caça i la mescla dels últims exemplars amb poblacions de cavalls domèstics: segons alguns especialistes, els actuals Konik de Polònia serien la raça domèstica més pròxima genèticament als seues antecessors salvatges.

El famós "tarpan de Kherson", un mascle capturat en aquesta regió --actualment  ucraïnesa--  fotografiat en el zoo de Moscú el 1884. Hom creu que és l'única foto existent d'aquesta espècie. De la Viquipèdia

L'extinció dels últims tarpans va coincidir amb el descobriment, en les estepes de Xina i Mongòlia, d'una altra forma de cavall salvatge molt similar. Tot i que hi havia testimonis de la seua existència des del segle XVIII, va ser el geògraf i explorador rus --d'origen polonés-- Nikolai Mikhàilovitx Przewalski qui va poder obtindre mostres d'aquesta nova forma, batejada en el seu honor com a cavall de Przewalski. Actualment és considera aquest cavall --també conegut amb el seu nom mongol de takh-- com una de les tres subespècies conegudes d'Equus ferus (E. ferus przewalskii; les altres dues són els propis tarpans, Equus ferus ferus, i els cavalls domèstics, E. ferus caballus), i va anar de ben poc que no s'extingira com el seu parent occidental: cada vegada més escàs a partir de principis del segle XX, el 1969 es va veure l'últim exemplar en llibertat en Mongòlia. Des de finals dels anys 1970, diverses entitats i fundacions encetaren un programa en cria en captivitat, a partir del qual l'espècie ha estat reintroduïda en el parc nacional de Khustain Nuruu, en Mongòlia, on hi viuen a hores d'ara uns cinquanta individus. Uns 1.500 exemplars més viuen en captivitat o semi-captivitat en nombrosos zoològics i reserves arreu del món.

Cavall de Przewalski o takh. De la Viquipèdia 

No hi ha constància que els takhs --genèticament distingibles dels tarpans i els cavalls domèstics-- visqueren en algun moment en l'Europa Occidental, tot i que s'ha al·ludit amb freqüència a la seua similitud amb alguns cavalls de cap voluminós i crinera curta i dreçada representats en les pintures paleolítiques. Amb tot, i en tractar-se de l'única espècie realment salvatge de cavalls que ha sobreviscut fins els nostres dies, els Przewalski han esdevingut objectiu prioritari per als projectes de renaturalització (rewilding) que estan duent-se a terme arreu d'Europa, i dels quals ja hem parlat en altres ocasions. Tampoc és estrany que els takhs tinguen un paper rellevant en els intents de recreació d'ecosistemes primitius, dels quals el famós Pleistocene Park de Sibèria és un exemple ben conegut, o en altres projectes que sense correspondre a un o a l'altre tipus, participen d'alguna forma d'aquesta filosofia. La "Reserva del Bisonte" que, des de fa pocs anys, s'ha establert al municipi palentí de San Cebrián de Mudá, és un bon exemple d'aquest últim cas: des de fa unes setmanes, tres cavalls de Przewalski s'han unit als bisons europeus que hi viuen en semi-llibertat, com a part d'una iniciativa que té com a objectiu principal el desenvolupament turístic d'aquesta zona rural, però que sovint es relaciona també --a banda de amb la conservació d'espècies amenaçades, com els propis bisons o els cavalls-- amb la recuperació de la fauna representada en les pintures rupestres cantàbriques. En aquesta pàgina podeu trobar referència detallada del projecte i de l'arribada dels takh --per cert, amb alguns comentaris, que vull creure benintencionats, sobre els "españoles" caça-recol·lectors de fa 12.000 anys, la qual cosa deixa molt curtes les estimacions d'Esperanza Aguirre.

Quant a mi, seguisc mantenint algunes prevencions sobre la utilitat real i les motivacions últimes de molts d'aquests projectes, propostes i iniciatives, però reconec que tinc moltes ganes de passar-me per San Cebrián. I encara diria més: tenint en compte l'excepcional patrimoni que representen les pintures rupestres del nostre territori, potser caldria començar a pensar també en el nostre propi parc de fauna paleolítica...

Breu balanç de la setmana: em costa recordar-ne alguna de tan dolenta. La causa, com quasi sempre passa darrerament, atribuïble a motius professionals; o, per millor dir, a la banda d'inútils tòxics i incompetents que ens dirigeix. Si vista des de fora la imatge de l'administració valenciana frega el patetisme, podeu imaginar el que pot arribar a ser vista des de dins. O potser no, perquè jo mateix, que se suposa que hauria d'estar curat d'espants, no deixe de sorprendre'm quasi diàriament de les cotes d'imbecil·litat i ignorància que poden arribar a exhibir sense gens ni mica de pudor. De totes formes, ja fa temps que vaig fer propòsit ferm de no dur-me la merda a casa; així que, sense descartar que en un moment donat se'm calfen tant les gònades que siga inevitable parlar-ne, em deixareu que ho deixe ací, i fins i tot que resistisca la temptació de dur hui al gran Pi de la Serra, i que em quede amb la meua primera elecció musical (bastant òbvia, per altra banda). Per cert: diu la lletra que en el desert hi havia plantes i aus i roques i... coses! L'escriuria Rajoy? Bon cap de setmana!

Però allà hi ha terra

Estan traent-ne en més d'una serra de la rodalia, però pel moment els esclata-sangs i jo no hem pogut posar-nos d'acord per trobar-nos en el lloc adequat i en el moment oportú. Per sort, i com ja he dit altres vegades, amb poc ens conformem, i unes quantes morenes i alguna mocosa van salvar, per pèls, el gris i ventós matí boletaire de diumenge. Això, i el regal imprevist d'aquesta vista del Montgó --una més-- emmarcat pels perfils de les Illes: albirar Eivissa des de les serralades de les Marines no és gens estrany, però veure també el contorn de la Tramuntana mallorquina retallant-se contra el cel, sense ser excepcional, requereix unes condicions de visibilitat molt menys habituals. I el cas és que, després de tot el matí amb el cap acatxat remirant soques i deixant anar els pensaments (un poc foscos darrerament), si m'encante ni me n'adone. Sort que, encara que fóra per un moment, vaig encertar a alçar la vista de terra --i de la foscor-- per mirar lluny, més lluny d'aquí...

Precisament, des de Mallorca em va arribar, fa uns dies, una d’aquelles petites alegries que donen color a una realitat sovint massa grisa: Juan Bibiloni, autor del blog Sagnant en Verd (de referència per als amants de la natura i el món vegetal), ha tingut la gentilesa d’incloure la Línia de Wallace en la seua proposta de Versatile Blogger Awards. No cal dir que, com a seguidor habitual dels seus blogs (en castellà i en català), m’ha fet molta il·lusió aquesta menció: les entrades de Juan conjuguen de forma magistral la passió per la natura i el rigor científic, i posen de manifest no solament la seua capacitat de divulgació –sovint, temes i conceptes difícils d’entendre per a no iniciats són tractats en els seus textos amb una senzillesa admirable-- sinó també tot l’encís que amaguen les plantes i els ambients en què viuen.

Diuen les normes dels premis que em tocaria dir alguna cosa sobre el meu propi blog, i proposar també quinze blogs amics als què distingir amb aquesta menció; però m’haureu de permetre que deixe pendent una feina i l’altra: quant a la primera, perquè quasi tot el que podria dir ja forma part d’allò que, amb més il·lusió que traça, vaig deixant escrit en aquestes planes entrada rere entrada. I pel que fa a la segona, perquè m’estime més  remetre-vos a la llista que apareix ací a la dreta, i a la que cada setmana van incorporant-se noves propostes que, per alguna raó, em sorprenen, m’interessen o m’emocionen. En tot cas, moltíssimes gràcies, Juan!

Inobservances

Contravenint antigues i assenyades recomanacions, aquest no-pont de Tots Sants he tornat a anar a la Fira sense tindre diners, i a la Mare de Déu d'Agres sense haver-ho promés. A l'entranyable i concorreguda fira de Cocentaina, tal i com adverteix també la saviesa popular, he vist moltes coses i no he comprat res --bé, en realitat, quasi res: no està la cosa per a moltes alegries, però a firar-nos alguna llaminadura pròpia de l'estació encara arribem. I quant a Agres, he de reconéixer que, més que la devoció mariana, allò que m'hi ha portat a la rodalia del santuari--sense haver-ho promés abans-- ha estat la perspectiva d'una bona collita d'esclata-sangs. Ignore, en aquest cas, quines poden ser les conseqüències d'haver incomplit la tradicional admonició, de la qual diuen els paremiòlegs que es refereix a la importància de complir els compromisos adquirits; però el fet és que, quant a esclata-sangs, no pot dir-se que haja anat molt bé la cosa. Així que, per si fóra el cas, faig vot de tornar-hi tan prompte com puga. Probablement, demà mateix (i amb mitja cistelleta ja em conformaria, amén). Bon cap de setmana!

Més moral

Imatge de la web del C.E. Alcoià

No pot dir-se que el pas per la Segona Divisió, la temporada passada, ens anara massa bé. Enguany, de tornada a la Segona B, sembla que les coses van bastant millor: encara queda molta lliga, però pel moment van sis victòries consecutives, classificats en llocs de promoció i, a més, jugant bé al futbol. I d'ací una estoneta, a guanyar-li al Real Madrid en la Copa i amargar-li el sopar al Mourinho i companyia. L'únic que em sap greu és que, en arribar a les semifinals, haurem d'eliminar també al Barça; però d'això ja em preocuparé quan toque.

Edició de l'ABC del 6 de febrer de 1951.
Conste que no serà la primera volta que li guanyem...

Lleig (però interessant)

Imatge de la Wikipedia.

No, no parle de mi, encara que podria ser el cas. Parle d'aquest curiós animalet, que m'ha vingut al cap aquests dies a tall de l'entrada sobre noms científics de l'altre dia (i, sobretot, dels comentaris sobre quins sers vius podrien merèixer segons quins noms). Es coneix com a farumfer o rata talp nua (Heterocephalus glaber), viu en el nord-est d'Àfrica, i convindreu que, si més no des del punt de vista estètic, no es tracta d'un ésser especialment agraciat: amb poc menys de deu centímetres d'envergadura i virtualment cec (té hàbits eminentment subterranis que no requereixen una visió gaire desenvolupada), la seua pell desproveïda de pèls i de pigments, les orelles pràcticament inapreciables i els seus grans incisius, li donen un aspecte que en conjunt cabria qualificar, com a mínim, de singular.

El cas, però, és que darrere aquesta grotesca aparença s'amaguen trets únics que fan d'aquesta espècie un dels mamífers més fascinants. El primer d'ells, realment sorprenent, és el seu caràcter d'espècie eusocial: els farumfers, que s'alimenten d'arrels i tubercles, viuen en colònies subterrànies formades per quilòmetres de galeries, i formen en elles societats anàlogues a les de les formigues, les abelles o els tèrmits. Cada colònia compta amb una femella fèrtil que actua com a reina, fins a tres mascles també fèrtils que s'aparellen amb ella, i un nombre variable d'exemplars estèrils (mascles i femelles) que fan d'obrers o de soldats. Hom pensa que el control que exerceix la reina amb la resta de la colònia es deu a certes feromones que excreta amb la seua orina, les quals condicionen el comportament dels fins tres-cents individus que poden arribar a formar-la.

Però per si no hi haguera prou amb aquesta cridanera característica --només compartida, entre els mamífers, amb una altra espècie pròxima de rata talp--, en els últims anys està prestant-se una atenció molt especial a uns altres trets excepcionals d'aquesta espècie: la seua longevitat (pot viure més de trenta anys), la capacitat per viure en un ambient hostil i amb baixes concentracions d'oxigen o, molt especialment, la seua aparent resistència al desenvolupament de tumors. No solament no s'ha observat mai cap exemplar de farumfer que els patisca, sinó que fins i tot semblen resistir quan se'ls exposa, en el laboratori, a elevades concentracions d'agents carcinògens. Aquesta propietat, que sembla deguda a un gen que inhibeix la proliferació cel·lular típica dels tumors, pot aportar dades rellevants per a conèixer millor aquesta malaltia, i ha convertit les rates talp en objecte de nombroses recerques biomèdiques.

En resum: que, com és ben sabut, les aparences enganyen i fins i tot darrere l'aspecte més abominable pot amagar-se un cor noble i generós. O potser simplement és que, com deien els Manel, els guapos són els raros... Per cert, fa uns mesos van nàixer, al Bioparc de València, unes cries de rata talp que van merèixer, per la seua singularitat, un comentari en la premsa local; jo no gosaria dir que el titular escollit per a l'ocasió fóra desencertat, però no em negareu que, entre tantes característiques excepcionals, potser el (o la) periodista podria haver-ne escollit alguna altra...

Ja sé que no és divendres, ni això de que tallen la llum a les Conselleries per falta de pagament --la meua s'ha lliurat, pel moment-- és cosa de broma sinó tot el contrari. Peró no em puc resistir a posar-la. "Els xavos que hi havien per l'enllumenament / se'ls ha gastat l'alcalde en putes i demés", diu Al Tall; no costa molt adaptar-ho al cas. Que vinga la llum, i ells que se'n vagen, tots juntets, a fer la mà!