Plou i neva

I nevarà, diuen, encara que a la meua comarca sembla que no ho farà per sota els vuit o nou-cents metres, amb la qual cosa ens haurem de conformar amb veure els cims emblanquinats. Pluja i neu, per cert, absolutament normals a aquestes alçades de l'hivern, per bé que avisos, emergències i altres admonicions preventives ens facen percebre-les de vegades com fenòmens excepcionals i temibles. La qual cosa no vol dir, evidentment, que no calga anar alerta i adoptar les prevencions que facen al cas. A mi mateix, sense anar més lluny, cada vegada em resulta més enutjós conduir enmig d'una bona llevantada, tot i que la causa d'aquesta incomoditat caldria atribuir-la, a parts iguals, a la pluja, al vent, i als projectistes que consideren que el ferm drenant és un luxe innecessari en aquestes latituds --i als quals em permet recordar que, ací, una precipitació mitjana anual de posem per cas cinc-cents litres vol dir, en realitat, dues tamborinades de dos-cents litres cadascuna i una vintena d'arruixonets distribuïts per la resta de l'any.

En tot cas, i per aquesta vegada, no és la neu --o la pluja-- que puga caure a les meues muntanyes la que més m'interessa: demà a migdia, només eixir de la faena, m'arreplegaran i farem cap al Moncayo, on sembla que ja duen acumulat un bon talló, i al qual esperem poder pujar dissabte si  és que el temps no ens ho impedeix. Bé, si no ens impedeix fins i tot arribar-hi, perquè abans haurem de travessar, via Autovia Mudèjar,  tota la neu que estan empomant hui a les terres altes de Terol, per la qual cosa no descartem canviar de plans sobre la marxa si la cosa no està clara. Em diuen, però, que les cadenes i les mantes ja estan carregades en el cotxe, i jo hi afegiré a l'equipament d'emergència una botelleta de conyac, per si fera falta. Siga com siga, ja vos contaré. Però com que demà no tindré temps, i ara he d'acabar de fer la motxilla, vaja per davant: que el divendres se'ns faça curt, i bon cap de setmana!

Neu a Mariola, ara fa uns anyets. Veurem si la d'enguany
dura prou com per a que puga xafar-la...

Ara que hi pense, aquesta mítica cançó haguera anat d'allò més bé fa un parell de setmanes, quan allò del meteorit de Txeliàbinsk. Però com que llavors no vaig caure, i les virtuts del rock per combatre el fred i altres gelors són ben conegudes, valga per al cas. A més, hui, l'Esperit Sant --les "grans boles de foc" sembla que n'al·ludeixen-- ha d'estar també un poc rebolicat, amb la feinada que li espera d'ací unes setmanes...

Rodeno amunt

En realitat, va ser un curt i agradable passeig, amb principi i final a Segart, animat per les senzilles però estimulants grimpades del camí quan s'enfila, barranc amunt, cap al pla del Garbí. Però no solament va significar la represa de les eixides del grup de muntanya que vam posar en marxa fa temps a la faena, i que lesions inoportunes i altres circumstàncies adverses han mantingut inactiu durant molts mesos. En el meu cas, ha estat també l'esperat retrobament amb aquestes muntanyes que abans s'anomenaven de Portaceli i que ara coneixem com Calderona, i a les què, a força de tindre-les tan a prop, havia perdut de vista durant massa temps.

Rodeno, per cert, és com s'anomenen en aquestes terres --i en les veïnes comarques aragoneses-- els gresos rogencs del Triàsic que afloren en aquests estreps sud-orientals del sistema Ibèric, i que representen el principal tret distintiu dels seus paisatges. Quant a la paraula, cal dir que Coromines la considera també catalana, tot i que no apareix ni en el Diccionari de l'IEC ni tan sols en l'Alcover-Moll. Quant a les roques, el paisatge i la singular vegetació que creix en aquestes serralades (la Calderona, evidentment; però també Espadà, el Desert i algunes altres: illes rogenques en un país calcari, n'he dit d'elles alguna vegada), convindrà parlar-ne també amb més calma, però haurà de ser en altre moment. Prompte, en tot cas, ara que torne a tindre-les a la vista.

Ruïnes (relats conjunts)

--És cert: la majoria de la gent hi veu tristesa i decadència, vestigis d'èpoques passades que han acabat sucumbint davant la força inexorable del temps i la natura. A mi, en canvi, les ruïnes em fan pensar en tot el contrari. Hi veig en elles una fèrria voluntat de permanència; admire la seua tenacitat per sobreviure, per no deixar-se abatre definitivament per l'oblit. Si, potser em diràs que ara només són una relíquia, un vague reflex d'allò que algun dia van ser, que el seu temps d'esplendor va acabar fa molt; però jo crec que, en cert sentit, aquesta esplendor no ha desaparegut, sinó que només s'ha transformat: ara es manifesta d'una forma diferent, molt més subtil si vols, accessible només a les ànimes sensibles que saben veure més enllà de les aparences. Per això els pintors i els poetes romàntics hi trobaven, en elles, una font inesgotable d'inspiració. Les ruïnes tenen una bellesa pròpia i evocadora, parlen d'experiències viscudes, de maduresa, d'històries de les quals val la pena aprendre.

--No et dic jo que no tingues raó –va respondre-li després d'una estona--. Però t'ho torne a repetir: tu ja passes dels setanta, i ella és molt més jove que tu. Així que si esperes que la cosa funcione, em sembla que necessitaràs molt més que argumentacions brillants i metàfores més o menys reeixides...

(Per a la proposta del mes de Relats conjunts)

Sobre els muflons

Si fa unes setmanes parlava dels arruís que ens van acompanyar durant un tram de la pujada a l'abrupta Penya Migjorn, ahir, caminant entre boires i clarianes per la banda nord de la mateixa serralada (el Quarter, Vivens i el Carrascar d'Ibi), van ser els muflons els qui ens van voler eixir al pas per animar un poc més un  camí que sempre resulta estimulant i recomanable. De fet, i quant a la passejada en sí, poca cosa cal dir: l'extensa xarxa de caminals, pistes i senders abalisats que travessa aquesta part de la serra facilita --potser fins i tot en excés-- el trànsit per la zona i l'accés als diversos punts d'interès que s'hi poden trobar: en aquesta ocasió, jo vaig escollir bàsicament el traçat del sender PR-V-82, per bé que amb alguna marrada per tal d'ampliar les vistes sobre el mar de núvols o conèixer millor les fresques espessors d'algun barranc. Però em permetreu, en canvi, que diga quatre coses sobre aquests elegants animals, cada volta més freqüents en les nostres serres i que, almenys des del meu punt de vista, amaguen una història plena de detalls interessants.

Fins fa poc temps es pensava que els muflons, estretament emparentats amb altres formes similars que habiten les muntanyes d'Àsia central i occidental, havien viscut fa mil·lennis en Europa. Els canvis climàtics i la caça haurien acabat amb l'espècie en el continent, deixant-la confinada a unes poques poblacions que van sobreviure, fins a temps històrics, en les illes mediterrànies de Còrsega, Sardenya i Xipre. La realitat, però, és que no solament no hi ha constància d'aquestes suposades poblacions primitives (i extingides) de muflons continentals –les darreres referències fòssils conegudes de la presència del gènere en Europa es remunten al Pleistocè mitjà, quan l'home de Talteüll caçava Ovis antiqua en les gorges i els crestalls de les Corberes-- sinó que hi ha indicis que apunten també que l'origen de les poblacions insulars podria ser degut a la intervenció humana. 

Les formes domèstiques d'ovella deriven d'una espècie salvatge anomenada mufló roig o oriental (Ovis orientalis orientalis), la domesticació de la qual va tindre lloc en l'Orient mitjà fa entre nou i deu-mil anys. En els mil·lennis posteriors, les ovelles domèstiques acompanyaren l'expansió de les cultures neolítiques cap a l'occident europeu; però fa uns set-mil anys, en Còrsega i Sardenya –sembla que en el cas de Xipre, on el mufló és emblema nacional, el procés va ser idèntic però posterior en un parell de mil·lennis-- algunes d'aquestes ovelles van retornar a l'estat salvatge, donant lloc a l'actual mufló (Ovis orientalis musimon). Els nostres muflons, per tant, serien en origen ovelles ferals, formes que van escapar de la domesticació per recuperar el seu caràcter salvatge; la seua presència en algunes illes mediterrànies no es deuria al paper d'aquestes com a refugi front a l'extinció: simplement, és en aquestes illes on es van tornar a assilvestrar. 

D'acord amb això, per tant, en alliberar muflons en Europa no s'estaria reintroduint una espècie prèviament extingida, sinó que es tractaria de la introducció d'una espècie exòtica. Hi ha qui remunta aquesta introducció, realitzada principalment per motius cinegètics i a partir d'exemplars procedents de Còrsega, fins el segle XVI, però és a partir del segle XVIII que hi ha constància explícita d'aquesta activitat: el 1730, el Príncep Eugeni de Savoia va alliberar un grup de muflons corsos en un parc de caça a prop de Viena; posteriorment, i a partir d'aquest nucli inicial, van començar a introduir-se també en altres llocs d'Europa central, on a hores d'ara mantenen importants poblacions. En la Península Ibèrica, la primera introducció de què es té constància va tindre lloc a Cazorla el 1954. En la Reserva de Caça de la Mola de Cortes va ser introduït el 1975, i poc després en els Ports. La seua distribució actual s'estén sobretot per les serralades del sud i l'est peninsular, amb alguns petits nuclis en altres zones, com ara l'Alt Pirineu o la vall de Núria.

Aquest caràcter alòcton –i feral-- del mufló ve a reforçar la posició d'aquells que pensen que l'espècie, que en ocasions és comporta com invasora i que pot provocar danys sobre algunes plantes endèmiques –el cas del Teide, on va ser introduïda el 1971, és paradigmàtic--, hauria de ser eradicada dels llocs on ha estat introduïda. A l'altra banda, hi ha qui defensa l'interès cinegètic del seu manteniment –amb els eventuals ingressos per a les economies rurals que se'n derivarien-- i el paper que representa a hores d'ara en els ecosistemes allà on no competeix amb altres herbívors salvatges autòctons, fins i tot com a presa potencial de carnívors com el llop. Quant a mi, crec que m'incline per una estratègia que preveja, a mitjà termini, la substitució progressiva dels muflons per altres espècies natives, com a la cabra salvatge, el cérvol o el cabirol; la qual cosa no lleva que, mentre això passa, seguisca alegrant-me quan albire en la distància la silueta d'aquests tímids i rústics animals, que han passat de ser considerats antecessors de les nostres ovelles a ser tinguts pels seus probables descendents.

  

Imaginacions meues

No em costa gens figurar-me l'escena, ni el seu context. Me'ls imagine als dos, profundament satisfets en la seua mediocre i pobletana vanitat, acudint servils al palau que simbolitza la noblesa que malden per emular i el poder de l'única pàtria a la qual reconeixen i serveixen. Me'ls imagine, corpresos per la grandiositat de l'escenari i delerosos de poder retre un nou servei als amos als quals veneren, adulant sense pudor a sa excel·lència el duc, preguntant-li potser per su alteza la infanta. Quasi puc veure'ls deixant-se seduir ells mateixos per falagueries i compliments, oferint garanties de que no repararan en esforços ni en despeses --a càrrec nostre, evidentment-- per tal d'assegurar l'èxit de l'empresa. Me'ls imagine mentre ells s'imaginen, emocionats i envanits, fotografiant-se al costat d'algun esportista famós o alternant amb algun membre de la casa real, fent engreixar la seua malaltissa fatuïtat pel mòdic preu de balafiar, sense mesura ni vergonya, el futur del País al què volien posar en el mapa. Me'ls imagine, i m'envaeix una insuportable sensació de fàstic. Sort que, tot plegat, només són imaginacions meues.

Titular de Levante-EMV i, dalt, imatge de la xarxa; em fa por pensar què voldria dir
el gest de Rita. Camps, per cert, ho nega tot.