Astres

De tots els fenomens còsmics que s'han esdevingut aquests últims dies (ja sabeu: el solstici d'estiu, la lluna plena en perigeu i l'eclipse de Blasco), ha estat aquest últim el que m'ha resultat més interessant i commovedor. És tan poc encara el que coneixem sobre aquesta classe d'esdeveniments --esdeveniments raríssims, si més no en aquest hemisferi-- que el seu estudi representa un repte intel·lectual de primera magnitud. Penseu, per exemple, en el seu caràcter excepcional i pràcticament impredictible: solsticis i perigeus són fenomens cíclics que tenen lloc amb una periodicitat coneguda des de temps immemorials. De l'eclipse de Blasco, en canvi, ho ignorem quasi tot: se sap que no és la primera volta que passa, però ningú pot assegurar, a la vista de la innegable tenacitat de l'astre en qüestió (i de la seua òrbita, més aviat erràtica), que aquesta siga la darrera. I aquest és, només, un dels misteris que envolten un fenomen que, pel que va veient-se, no sembla que vaja a culminar amb un discret i melancòlic enfosquiment del personatge; enfosquiment, per cert, que no ha estat causat per l'espesa ombra projectada sobre l'exconseller pel saqueig dels fons de cooperació, sinó per una mera qüestió de disciplina interna. 

Tot fa pensar, doncs, que l'eclipse va per a llarg, malgrat els desitjos evidents d'aquells que fins fa pocs dies eren els seus fervents coreligionaris. Fins i tot gosaria aventurar que, si tot segueix així, el procés pot acabar provocant, entre els seus antics companys de files, un efecte devastador comparable al de la col·lisió d'un cometa o l'explosió d'una supernova. Caldrà anar seguint-ho, en tot cas, perquè ja se sap que en aquestes coses siderals, la més mínima variació en qualsevol paràmetre fa que calga reformular totes les hipòtesis, i tampoc seria la primera vegada, sobretot quan hi ha jutjats pel mig, que apareix algun forat negre i s'ho acaba engolint tot (responsabilitats penals incloses). Siga com siga, el que resulta inqüestionable és que les condicions que van permetre que Blasco arribara a ser, durant dècades, un astre rutilant en el firmament polític --diguem-ho així-- d'aquest País, no solament no han millorat, sinó que probablement s'han degradat encara més; i és sobre això, i no sobre l'eventual desaparició (temporal o definitiva) d'un o d'altre cos celeste considerat individualment, sobre el que hauriem de preocupar-nos.

Anava jo buscant punts d'inflexió, i m'he trobat sense esperar-ho amb un petit però interessant parèntesi: demà de bon matí agafe el cotxe i enfile cap a la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai, en Biscaia, on m'han convidat a intervindre en un seminari sobre la xarxa Natura 2000 que organitzen els companys d'Europarc. Potser la setmana que ve, en veure la faena rebalsada, no pensaré el mateix; però trobe que ja m'aniran bé, aquests dies, per pensar en allò que fem i en com podriem --amb astres i tot-- fer-ho un poc millor. Si de cas, ja vos contaré. 

Reforma laboral (relats conjunts)

--I aquells que estan a la biga?

--Aquells són els que tenen el contracte suspès. En això, la reforma laboral ens ho ha posat molt bé, als empresaris, perquè només hi ha que al·legar "causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció" i ja els podem tindre així, suspesos, fins que ens tornen a fer falta.

--Ja, entenc. I si no els necessitàreu una altra volta?

--Res, amb la nova normativa de "mobilitat geogràfica" ho tenim també resolt: sacsegem una mica la biga, i fem que caiguen. Ara, abans d'estimbar-los --vull dir, de "reubicar-los"-- has de tindre la precaució d'omplir el formulari justificatiu que ho fas per millorar la competitivitat, la productivitat o l'organització tècnica de l'empresa. Que ningú no puga dir que ací no fem les coses com cal...

(Per a la proposta de juny de Relats conjunts)

Ves a saber per què, hui em ve de gust l'Ovidi: "caurem en moltes faltes i pararem les galtes, mentre fem palauets per aquests senyorets". I,  mentre esperem el nostre temps, bon cap de setmana i millor entrada d'estiu. 

Història (de la bona)

Ho veig, això dels íbers, i puge l'aposta: el que hi ha pintat al santuari d'art rupestre del Pla de Petracos --sis mil anys, si fa no fa-- són, clarament, quatribarrades. Què, com vos quedeu?

D'acord, no hi ha que prendre-se'ls a broma. Però no em negareu que aquesta vegada s'han superat a ells mateixos...

Agostejar

Potser siga només per culpa d'aquestes primeres calorades, que sempre arriben de sobte i fan que tot semble una mica més feixuc. Però també podria ser que, a força de neguits, cansaments i desassossecs, la saó que creia haver acumulat se m'haja acabat esgotant abans del que pensava. El cas és que hui, en fer una ullada als meus ànims, els he trobat visiblement marcits i en un estat preocupant d'abatiment, i he pensat que caldria fer alguna cosa abans que s'agostegen del tot. Així que, tal i com solc fer en aquestes ocasions, vaig a veure si trobe algun punt d'inflexió que em faça paper i m'ajude a reviscolar-los, que no hi ha res millor per als ànims decaiguts. I ja de pas, mentre vaig buscant --estic segur d'haver-ne deixat un parell, d'aquests punts, en no recorde quin calaix-- deixe que passe el maleït dilluns, que tampoc no m'anirà gens malament.

S'acaba la primavera i, a més d'alguns ànims, s'agostegen també moltes plantes. Moltes altres, però, segueixen en plena floració o, fins i tot, l'enceten ara: al pati, aquests dies, comencen a obrir-se les flors de l'interessant i aromàtic teucri groc, una esvelta mateta de fulles lluents i finament retallades que posa de manifest les relacions, també biogeogràfiques, entre les muntanyes de la Marina --l'únic lloc al País Valencià on creix-- i les Illes Balears. No li diria "punts d'inflexió", però no hi ha dubte que, per a un botànic, les plantes (i les seues històries) sempre ajuden...

Diners per a què?

Setanta milions d'euros a l'any i set-cents trenta-cinc nous llocs de treball, diuen que serà l'impacte econòmic que produirà l'arribada del tren d'alta velocitat entre Madrid i Alacant. No són xifres menyspreables, però crida l'atenció el contrast evident amb els tres mil vuit-cents setanta-cinc milions d'euros i els trenta-dos mil cinc-cents llocs de treball anuals que van estimar-se, ara fa poc menys de tres anys, quan va tindre lloc la triomfal inauguració (amb Camps i Rita en primera línia) del trajecte entre València i la capital del Reino. Com que jo d'açò de l'economia tinc poca idea, i no conec els càlculs ni les dades que s'han fet servir en cap dels dos estudis, només puc dir --per si algú que n'entenga m'ho pot explicar-- que m'ha estranyat un poc la diferència. Potser és que, vist que les previsions que es van fer per al cas de València han quedat lleugerament per baix del que s'esperava, han ajustat una mica millor la metodologia. O potser algú s'ha adonat que, amb la que està caient, quasi millor no fer molt d'enrenou i mantindre un perfil baix, no fora cas que algun investigador (dels que encara no han hagut de marxar d'ací) els posara encara més en evidència, tan mal com li prova això a la malmesa autoestima del pobre Fabra. I encara que no siga simplement que es van equivocar amb l'Excel, que de més grosses se n'han vist...

Imatge de la xarxa

Per contar-ho tot: vaig començar a escriure açò fa un parell de dies, mentre tornava  en l'AVE de Madrid a València després d'una d'aquelles reunions de faena a les què he d'assistir de tant en tant. Per cert, a banda de no sentir ningú parlar valencià ni a l'anada ni a la tornada, crec que devia ser l'únic passatger del tren --si més no, dels que tenia a la vista, tots ells ben fornits de pantalles de tota classe i grandària-- que feia servir llapis i llibreta per a escriure; excèntric que és un, que voleu que hi faça... I quant a la cançò, tampoc m'ho pense molt. Bon cap de setmana!