Homònims

Els codis internacionals que regeixen la nomenclatura científica de plantes i animals estableixen com a regla bàsica --i indiscutiblement lògica, atès que allò que es busca és evitar ambigüitats-- que dos tàxons diferents que pertanyen a un mateix regne no poden tindre mai el mateix nom; és a dir, no poden ser homònims. Si un gènere, posem per cas d'insectes, va ser batejat per algú amb un nom determinat, cap altre gènere de cap altre grup d'animals --de mamífers o d'aus, per exemple-- pot fer servir el mateix nom. Si pel que siga es produeix aquesta circumstància, i seguint el principi de prioritat, aquell que haja estat proposat més tard serà considerat com a invàlid, i haurà de ser substituït per un altre (el primer disponible, per ordre d'antiguitat) que no done lloc a possibles confusions. Però quan l'homonímia afecta a animals, d'una banda, i a plantes, fongs o algues, per altra, la situació és diferent: tot i que tots dos codis --el de Nomenclatura Zoològica i el de Nomenclatura Botànica--- recomanen que s'evite, una planta i un animal poden tindre noms científics idèntics sense que això es considere una infracció de les normes nomenclaturals.

De les desenes de milers de tàxons que s'han descrit fins a la data, només n'hi ha uns pocs centenars --quasi sempre, a nivell de gènere-- que es troben en aquesta situació. Però no cal anar massa lluny per trobar-ne bons exemples. Així, si eixiu a passejar per les nostres muntanyes amb un ornitòleg i vos diu que ha vist una Prunella, una Linaria o una Oenanthe, heu de saber que està parlant-vos de pardals de bardissa, passerells i còlbits. En canvi, si qui vos acompanya en la vostra passejada és un botànic, és possible que faça servir aquells mateixos noms, però al que estarà referint-se és a una petita i acolorida labiada, a algun tipus de gallet i als fenolls d'aigua. Per la qual cosa, i a efectes d'evitar disgusts i malentesos, sempre és recomanable que tracteu d'identificar prèviament a quin grup pertany el vostre (o la vostra) eventual acompanyant: si va vestit com si anara a ocupar Bagdad, carrega amb un telescopi que pesa un quintar i té tendència a anellar tot el que troba, és quasi segur que esteu en mans d'un ornitòleg. En canvi, si s'acatxa contínuament, no para de fer fotos a tort i dret i s'acosta les herbes als ulls i les mira fixament com si volguera hipnotitzar-les, no ho dubteu: botànic. Això si, aquests últims són (som) molt més guapos. De llarg.

Ornitòlegs (de la subespècie gregaria) en el seu hàbitat natural. De la xarxa 

Bromes a banda: feia temps que no veia en les meues passejades per la comarca còlbits rossos, uns ocellets migradors relativament comuns però que sembla que, com moltes altres espècies pròpies de medis oberts, no són ara tan abundants com abans. Aquest mascle em va eixir al pas fa uns dies a la Serra d'Alfaro, i a la vista de la seua persistència en intentar captar la meua atenció, devia tindre el niu ben a prop. Per cert: el nom genèric Oenanthe, que comparteix amb els fenolls d'aigua, significa en grec "flor de la vinya"; això, però, ja és una altra història...

La fi del món (relats conjunts)

"Un viatger", Martinus Rørbye, 1835

--I diu vostè que ací no arriba la premsa?

--No senyor. Molt de tant en tant, quan arriba algun viatger com vostè, ens deixa algun diari vell que anem passant-nos entre tots els del poble. Més que res per allò del futbol, vostè ja m'entén.

--I la ràdio i la televisió...

--Ui, pràcticament tampoc. Estem massa aïllats i som massa poca gent per a que a les companyies els isca a compte mantindre les instal·lacions que caldrien. És el mateix que ens passa amb el telèfon, només n'hi ha un a la casa de l'alcalde per si les emergències, però entre unes coses i altres quasi mai no funciona. I d'Internet ja ni en parlem... Però mire, ja ens hem acostumat a aquesta vida, entre tots anem apanyant-nos i si li dic la veritat, tampoc no ho trobem molt a faltar...

--Bé, doncs crec que és exactament el que buscava. Pel moment, em quedaré uns dies ací a l'hostal, però si sap d'alguna casa que es llogue, podria estar interessat.

--No patisca, segur que trobarem alguna cosa que li vaja bé. Ara, si és tan amable, necessite el seu nom, per al registre. 

--Mmm... Smith, John Smith.

 --Com vostè diga, senyor Smith, gràcies i benvingut. Per cert, segur que ja li ho han dit alguna volta, però li sembla vostè una barbaritat a Alberto Fabra...





Per a la proposta de maig de Relats conjunts: difícil abstraure's del context polític actual, ja ho veieu. I qui diu Alberto Fabra, diu José Ramon Bauzà, o fins i tot Esteban González Pons, que es veu que ja s'ho veia vindre i va ser el primer a posar terra pel mig per si de cas...

I cauen...

Havia fet propòsit --ho apuntava ja en l'entrada anterior-- d'ajornar les celebracions fins el moment en què tinga una seguretat raonable de què el pròxim govern de la Generalitat servirà per deixar definitivament enrere aquesta època nefasta de misèries i corrupcions. Però les circumstàncies m'ho estan posant difícil, això de l'ajornament: si després de veure (i escoltar) a l'inefable Marcos Benavent ja vaig estat temptat de treure el xampany que tinc posat a refrescar des de diumenge passat, la detenció, hui, de l'eminent iberista i habilíssim caçador Don Serafín Castellano representa una prova més --i més dura, encara-- per a la meua determinació. Pel moment, una volta superats els dubtes inicials, crec que podré resistir sense destapar la botella. Però una cosa vos dic: si mentre espere que comencen de deveres els nous temps va i cau Cotino, el xampany no se salva de cap manera. Així que quasi que vaig a posar a la fresca un parell de botelles més, no siga cas...

Imatge de Vilaweb

Potser és cert --m'ho han dit unes quantes persones, aquests últims dies-- que hauria de tindre més paciència i no ser tan desconfiat. Val a dir que, malgrat tot el que he vist --i el que no he vist-- des de diumenge passat, encara crec que el trellat acabarà imposant-se perquè és molt, moltíssim el què ens hi juguem; però això no lleva que estiga un poc inquiet i que m'estime més no dir blat fins que estiga al sac. En tot cas, vaig a fer també un propòsit quant a això: des d'ara mateix, faig vot de confiança i, llisca el que llisca i senta el que senta, deixe de dir res sobre la qüestió. A qui ha de negociar, sort i coneixement; i penseu també en nosaltres...

L'oportunitat

Reconec que, en matèria d'eufòries, sóc persona més aviat continguda. I no és, hauria d'aclarir, perquè no siga capaç d'entusiasmar-me, exaltar-me o emocionar-me; cosa que, com sap bé qui em coneix, faig amb relativa freqüència, per motius diversos i diria que, fins i tot, amb certa tendència a l'excés. Quasi sempre, però, i tret de comptades excepcions (em ve al cap, ara mateix, el futbol, on tot és més senzill: o s'hi guanya, o s'hi perd, simplement; potser és per això que m'agrada tant...) emocions, exaltacions i entusiasmes acaben sent tamisats, de vegades molt ràpidament, per la meua inevitable i un poc feixuga inclinació a analitzar, valorar i matisar-ho quasi tot. I així, la immensa alegria que anava sentint diumenge passat a mesura que anava coneixent els resultats de l'escrutini, anava sent alhora temperada --que no enterbolida-- per la gens menyspreable quantitat de vots que, malgrat totes les seues malifetes, ha arreplegat encara el Partit Popular, per les males notícies que anaven arribant d'alguns municipis --com ara Gandia-- que m'estime especialment, com també per la constatació que alguna de la gent que més s'ha distingit per la seua capacitat de treball aquesta legislatura --i sense la qual, estic convençut, molt del que estava passant no hauria estat possible-- anava a quedar fora de les Corts. En tot cas, quan em vaig gitar diumenge --un poc menys que eufòric o un poc més que molt content, tan se val-- ho vaig fer convençut que el resultat de les eleccions al País Valencià --i més encara, al Cap i Casal-- havia estat, és, una fita històrica i una oportunitat excepcional; però amb plena consciència, també, de les dificultats de tota mena a les què caldria fer front des d'aquell mateix moment. Començant, evidentment, pel la mateixa constitució del nou govern.

Només han passat tres dies des de les eleccions, però hui he escoltat ja unes quantes converses al voltant del mateix tema: com és que encara no s'han posat d'acord? Acabaran barallant-se com sempre? Què esperen per començar a treballar? Potser és només una qüestió de memòria, però no recorde haver vist mai, entre la gent diguem-ne del carrer, aquesta sensació d'urgència, de que cal començar a fer net i cal començar a fer-ho ja. Hi ha, és evident, requisits formals i terminis legals que cal complir i que condicionen els temps del procés, com també sembla obvi l'interès, per part de determinats mitjans de comunicació, per escampar una sensació de discòrdia i de desgovern (de "batiburrillo", ja vos ho havíem avisat...) molt adient per als seus propis interessos. Però trobe què aquesta inquietud, aquesta gana de fer visible el principi del canvi que es palpa en tantes converses, és un símptoma al qual convé parar atenció. No sóc tan ingenu com per no comptar amb que els legítims interessos de partit són, també, un factor a tindre en compte en una equació que mai no és senzilla de resoldre; però també estic convençut que l'oportunitat excepcional, la fita històrica, requereix dels qui a hores d'ara són els principals protagonistes de la funció un esforç, potser suplementari, però imprescindible per a que la màquina comence a funcionar. I un esforç, també i especialment, de transparència: no solament perquè és l'única forma d'evitar manipulacions, interpretacions, suposicions i oracles (malintencionats o no), sinó també per simple coherència amb els nous temps que, estic convençut i pese a qui pese, estan a punt de començar. Si s'està parlant, que es diga, i que s'explique de què; si no, que es diga també, i sobretot que es diga per què no.

Personalment, faig meua la frase que he escoltat tantes vegades aquestes últimes setmanes: més que de qui, allò que importà és el què. S'ha aconseguit --i no ha estat gens senzill, bé que ho sabem els qui ja tenim una edat-- el mitjà necessari: impedir una nova majoria parlamentària d'aquells que han estat els màxims responsables, per acció i per omissió, de la misèria econòmica, moral i social del País. Però per començar a avançar cap a l'objectiu --eixir del pou, ajudar a qui més ho necessita, començar a redreçar aquesta situació-- no s'hauria de perdre ni un segon. Si més no, ni un segon més del que siga estrictament necessari.

D'aci endavant

Sense temps --ja veieu com va la cosa, darrerament-- per posar per escrit tot el que em passa pel cap i pel cor des d'ahir a la nit, i menys encara per a aventurar anàlisis, valoracions, matisacions o pronòstics. Però reconeixent el caràcter de dietari virtual que, d'alguna forma, sempre han tingut aquestes planes, i encara que siga només a aquests efectes, no puc estar-me de deixar-ne testimoni: queda, bé que ho sabem, molt de camí per recórrer i molta faena per fer; però hui, vint-i-cinc de maig de dos mil quinze, és, també per a mi, un dia que val la pena recordar. Després del teu silenci estricte, camines decididament...