Zero-G

...seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou.

Pausa. Descans. Revisió rutinària dels controls de la nau. Comprovació de les constants vitals.

Reinici: seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou...

(Extracte de l'informe "Estudi sobre el comportament sexual dels astronautes en l'Estació Espacial Internacional. Assaig de descripció textual". Agència Espacial Europea, setembre de dos mil quinze)

No, no m'he tornat encara boig (crec). És la meua  aportació a la proposta de Joan Gasull, que pilota l'imprescindible blog Garbi24, sobre relats de seixanta-nou paraules relacionats amb el seixanta-nou. La imatge és de la xarxa; el poc trellat, tot meu. Si les paraules unides per guionet no comptaren només com una, hauria quedat un poc més lleuger...

Barrancs i clapisses

El vessant de Mariola que s'estén entre els paratges de Serelles, a Alcoi i l'Alberri, a Cocentaina, és probablement un dels sectors menys freqüentats i més desconeguts de la serra. L'accidentada orografia, caracteritzada pels barrancs abruptes i els escarpaments rocallosos, i la presència --diria que dissuasiva-- de la enorme cicatriu de la pedrera, a hores d'ara inactiva, que ha excavat durant decennis el perfil de la muntanya, solen deixar aquesta part de la serra fora dels recorreguts habituals dels qui solem trescar pels seus senders i viaranys; més encara, d'ençà que l'estiu del 2012 un incendi --encara no totalment aclarit-- va recremar més de cinc-centes hectàrees d'aquest sector del parc natural, parcialment cobert, fins llavors, per denses pinedes de pi blanc.

Tot i que els vorege sovint quan m'encare cap al Montcabrer per alguns dels camins que hi duen --pel Coll d'en Sabata o per les Penyes Munteses, posem per cas-- feia molt de temps que no m'endinsava per aquells costers, marcats encara pels efectes del foc recent però en els què, mirats des de la distància, comença a fer-se palesa una lenta però tenaç regeneració de la coberta vegetal. Vaig voler aprofitar, per això, un dels últims dies lliures abans de reincorporar-me a la feina, per plantejar una caminada per aquest vessant, amb inici --i final-- en el castell de Cocentaina, les fites principals de la qual esbosse --no em compte encara entre els usuaris del ja quasi universal GPS, tot i que sé que només és qüestió de temps que m'hi afegisca-- per si a algú li resulta d'interès.

Des del castell, un dels traçats del sender PR V 37, ben abalisat i bo de caminar, mena fins els peus de la pedrera, l'impressionant tall de la qual pot vorejar-se per l'oest fins assolir el llit mutilat del barranc de Morant. Remuntant el mateix barranc, sense sender visible però relativament fàcil de transitar --tret, potser, del pendent remarcable i dels nombrosos pins cremats que barren la marxa i que a trams exigeixen alguna petita marrada-- s'arriba a les Penyes Munteses i, des d'elles, al traçat del sender GR-7, pel qual es pot guanyar fàcilment i si de ve gust l'immediat Montcabrer. El descens es planteja pel mateix sender de gran recorregut, en direcció cap a Alcoi; però abans d'arribar al Pla de les Codolles i el Coll d'en Sabata, cal parar atenció a un petit ramal --a l'esquerra, en sentit de la marxa-- que porta fins l'inconfusible turó del Cavall Bernat. Un altre senderol, marcat amb fites, voreja el pollegó, que deia el mestre Calero Picó, i després de passar junt als singulars Clots d'Ol, va descendint per un barrancó que, abans que s'engorje quan arriba a l'esglaó rocós de les Clapisses, cal abandonar per l'esquerra i que, seguint l'estret sender, retorna fins a peus de la pedrera i, des d'ella, al punt de partida.

Al remat, una caminada llarga (i a estones exigent) però indubtablement estimulant, per uns paisatges aspres en els que la ferida del foc és encara omnipresent, però que --tot i algunes intervencions com a mínim qüestionables-- comencen a mostrar signes esperançadors d'una regeneració que s'anuncia lenta i complicada, però que, tard o d'hora, acabarà retornant-li el verd a la serra. Tan de bo d'altres ferides, molt més profundes i persistents sobre la pell de Mariola, puguem dir algun dia el mateix.

Tres-cents u

Amb el desig, sincer i compartit, de que el Tres-cents dos siga, alhora i sobretot, l'any Primer d'una nova història per a Catalunya --i també, estic convençut, per a nosaltres els valencians. Des del sud, bona Diada i via lliure!

Vora riu

O Tejo é mais belo que o rio que corre pela minha aldeia,

Mas o Tejo não é mais belo que o rio que corre pela minha aldeia

Porque o Tejo não é o rio que corre pela minha aldeia.

O Tejo tem grandes navios 

E navega nele ainda, 

Para aqueles que vêem em tudo o que lá não está, 

A memória das naus.

O Tejo desce de Espanha 

E o Tejo entra no mar em Portugal.

Toda a gente sabe isso. 

Mas poucos sabem qual é o rio da minha aldeia 

E para onde ele vai 

E donde ele vem. 

E por isso porque pertence a menos gente,

É mais livre e maior o rio da minha aldeia.

Pelo Tejo vai-se para o Mundo. 

Para além do Tejo há a América 

E a fortuna daqueles que a encontram. 

Ninguém nunca pensou no que há para além 

Do rio da minha aldeia. 

O rio da minha aldeia não faz pensar em nada. 

Quem está ao pé dele está só ao pé dele.

Alberto Caeiro (Fernando Pessoa), "O Guardador de Rebanhos", poema XX

A falta de muntanya --el temps, plujós i pel demés magnífic, no ha acompanyat hui per a plantejar-se caminades per la serra-- és una sort poder tindre a prop un riu. El riu del meu poble, potser no tan bonic com molts altres, però més bonic que tots els altres. Malgrat tot el que hem fet, i encara fem, per impedir-ho.

Postvacacional

Ja ho he dit altres vegades, i pràcticament amb les mateixes paraules: deixant de banda les petites i inevitables incomoditats associades al retorn a la rutina (matinar un poc més, tornar a agafar cotxe més del que m'agradaria...), no sóc d'aquells que lamenten haver de tornar a la faena. I enguany, la veritat, encara menys, perquè el final de les vacances ha coincidit amb la formalització d'una nova responsabilitat, a la qual em dedicaré a partir d'ara, i a la que el sempre peculiar llenguatge administratiu es refereix com "planificar, dirigir, controlar, coordinar i supervisar l'activitat" dels serveis que s'ocupen, entre altres aspectes, dels espais naturals protegits, la conservació de flora i fauna o la gestió forestal. Molta faena per davant, sense cap dubte; però molta il·lusió, també, per contribuir a fer que les coses, si més no en l'àmbit que em  pertoca, vagen millorant. Ho deia, també, l'any passat per aquestes dates: "els temps millors acabaran venint, estic convençut; però només si som nosaltres qui els fem vindre"; i en això estem, ara com ara. I a més no fa calor, i segueix plovent...

Si la pluja no ho impedeix, que espere que no, d'aci una estona m'allargaré fins a Muro, que enguany s'ha afegit als cada volta més nombrosos pobles valencians que, seguint la proposta que va llançar fa ja sis anys Josep Lozano, celebren la Festa Estellés al voltant del 4 de setembre, data de naixement del poeta. La qual cosa no lleva que, com també és tradicional, aquest blog s'hi sume --a la seua manera-- a aquesta festa. Amb un punt de tristor malgrat les alegries, per tot allò que passa i no voldríem que passara, sobretot --o només-- quan veiem xiquets morts. "Oh vella, oh trista Europa!".

Mira, amiga --diria--: les coses, certes coses,

no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,

hi ha processos ocults, hi ha juntes generals

al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,

sobre la qual a voltes penja un llum miserable.

Sabem els resultats, els brutals resultats

que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí.

Podria il·luminar-te el passatge evocant

el camí de Damasc; però no és necessari.

Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.

El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.

No és temps encara, amiga, que els arbres --els arbres

verds i esvelts del jardí-- s'esdevinguen donzelles.

Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.

Hi haurà un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,

verdes donzelles nues, terriblement esveltes,

i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens

quan arriba l'instant que ja no poden més.

Aleshores veurem porcellanes amables,

porcellanes que tenen uns lents dibuixos òptics

tots fets d'arrels torpíssimes: formiguers anagrames

com els que tots tenim a les boles dels ulls,

uns petits mapes òptics dels països on som

destinats --per què no?-- des de l'instant de nàixer:

el país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,

el país del qual som amargs exiliats.