D'extrem a extrem

L'any passat va ser a Cinctorres, enguany ha sigut a Elx. D'extrem a extrem del Pais, però amb idèntic objectiu: facilitar, durant uns dies, que experts i especialistes en diferents grups prospecten de forma intensiva un territori per tal de millorar el coneixement sobre la biodiversitat que alberga. Quant a mi, no ha estat només el paisatge el que ha canviat aquesta onzena Setmana de la Biodiversitat: la faena que faig ara no solament em fa més difícil abandonar temporalment papers i pantalles, sinó que fins i tot quan puc deixar el despatx durant un temps, m'he d'ocupar d'altres tasques indubtablement interessants però molt menys fotogèniques que recórrer el territori recollint referències de plantes i animals. I amb tot, fent un buidet entre converses i reunions --hi ha molts assumptes, en aquestes terres de migjorn, que demanen a crits decisions i solucions--, encara vaig poder fer una ràpida escapada a l'espectacular i singularíssim paratge del Fondo, encara que només fóra per comprovar que enguany, i almenys pel moment, les coses no van malament, i que també en aquest espai d'equilibris fràgils i interessos no sempre fàcils de conjugar, potser s'estiguen posant les bases per superar situacions que s'han prolongat durant massa temps i que ho han fet tot encara més complicat. Per cert: si l'any passat, a Cinctorres, vam començar el camí per fer tornar el crebalòs a terres valencianes, enguany, a Elx, s'ha continuat amb els esforços per evitar que la rosseta desaparega dels nostres aiguamolls. D'extrem a extrem del País, espècies diferents i paisatges diferents, però amb el mateix objectiu. I, quant a mi, fent la mateixa faena; potser, ara, amb més papers i algun maldecap afegit, però la mateixa al cap i a la fi.

Vaig amb retard: enguany, la Setmana de la Biodiversitat va tindre lloc la darrera setmana d'abril (del 25 al 28), però tot i això no volia deixar de dir alguna cosa sobre ella. Però la setmana després de la setmana se'm va anar complicant, i així fins avui. Per cert, dins l'abast de "complicant" entren també algunes coses interessants i dignes de ser contades; aquesta, per exemple. A veure si puc anar posant-me al dia...

Arengs rojos

A falta de temps i de cap per escriure alguna cosa de trellat sobre una setmana que ha donat bastant de si, havia pensat hui en una d'aquelles entrades lleugeretes de divendres; potser alguna cosa sense moltes pretensions sobre orquídies, que sempre donen bastant de si i a més queden d'allò més vistós fins i tot en mans de fotògrafs tan maldestres com jo mateix. Però vet ací que, abans de començar, he comés la terrible errada de fer una ullada a la premsa. I a més d'un emprenyament considerable, el que m'ha vingut al cap és una fal·làcia sobre la qual recorde haver llegit alguna cosa fa ja temps, i que els anglesos anomenen red herring ("areng roig"): una maniobra de distracció que, en essència i en poques paraules, consisteix en introduir, en una discussió sobre un tema qualsevol, un argument aparentment rellevant però realment insubstancial per al debat, amb l'objectiu final d'aconseguir que aquest debat acabe diluït, emmascarat o abandonat. I així, mentre els nostres arengs rojos particulars (els de tota la vida, i els que se les donen de nous) segueixen veient de distreure'ns amb els seus jocs de noms i banderes, uns altres --des de Montoro al Tribunal Constitucional-- van fent camí en allò que realment els importa. Vull creure, però, que també en això les coses van canviant, i que per més maniobres de distracció i cortines de fum que ens vulguen posar davant, aquesta volta no caurem en el parany d'oblidar el debat essencial: el preu que els valencians hem pagat, paguem i pagarem per seguir ofrenant glòries. I els arengs --rojos o blaus, nous o de tota la vida--, allà on han d'estar: enllaunats, o conservats per fumatge.

Si, al final deixe les orquídies (una abellera groga vista l'altre dia al costat de casa), encara que siga només en efígie: era això, o un peixet roig. O pitjor encara, la cara de Montoro... Bon cap de setmana!

Jove decadent (Relats conjunts)

Extremadament minuciós i detallista fins a l'exageració, el mestre Casas exigia a les seues models la màxima dedicació i una implicació absoluta a l'hora de posar per a les seues obres. Valga com a exemple el conegut quadre "Jove decadent", pintat immediatament després d'una llarga i exhaustiva sèrie de sessions dedicades als famosos cartells de l'Anis del Mono i el Champagne Codorniu, i titulat originalment "Ressaca descomunal".



La meua proposta per als relats conjunts d'abril. Diu la model que si teniu una aspirina i que, pel que més vulgueu, no feu soroll...

Cartells de Ramon Casas. Imatges de la xarxa

25 d'abril

Potser una de les herències més feixugues de tants anys de resistències, frustracions i desenganys siga una mena d'escepticisme essencial que fa que molts valencians --bé, deixem-ho en "alguns valencians"; o millor encara: "jo i potser algú més"-- ens agafem amb una notable prudència i un punt de descreença els canvis, pel demés indubtables, que està experimentant aquest País. Però fins i tot els més prudents tenim dret, de tant en tant, a donar-nos permís per creure que potser si, que les coses estan canviant de veres, que el camí que s'ha encetat serà llarg i costerut, però que són --som-- molts, molts més del que ens pensàvem, els qui hem decidit, finalment, mamprendre'l. Ho vaig sentir dissabte passat, com feia molt de temps que no ho sentia, pels carrers de València i a la Plaça de Bous. Des de l'escepticisme actiu i la prudència constructiva, inevitablement; però també un poc menys descregut que altres voltes, emocionat encara pel que vam poder viure dissabte passat a València: potser ja ha arribat l'hora que torne, per als Maulets i per al País, el bon vent que tant de temps se'ns ha negat.

Sant Jordi

No puc dir que em semble malament, això del Dia de la Terra; però per a nosaltres els alcoians, el 22 d'abril és, per damunt de qualsevol altra cosa, el Dia de l'Entrà. Mig dia, en el meu cas, perquè pel matí calia treballar, així que em vaig haver de conformar amb deixar-me caure una estona per la dels Moros, que tampoc és poca cosa. I amb Cotino (lloat siga Deu) camí del jutjat, i les dones que segueixen guanyant espai a la Festa de forma lenta però irreversible, no puc dir que fóra un mal dia. Tornaré a Alcoi demà a sentir trons, que ja sabeu com m'agraden. Però hui, que és el dia del Patró, m'he estimat més fer de nou cap a València, perquè hi ha també altres festes que és precís viure de primera mà. Ja vos contaré, si de cas, de la de hui i de la de demà; pel moment, per Alcoi i per Sant Jordi, per València i per la Terra, feliç diada.