Va haver un temps en el qual llegir --llibres, s'estén-- era per
a mi un hàbit exercit pràcticament a diari. A la tauleta de nit, o
escampat per qualsevol lloc de casa, sempre hi havia un llibre
actiu,
i era estrany el dia en que, encara que fóra per avançar-ne només
unes poques pàgines, no trobara almenys una estona per dedicar-li.
Després, per raons que ignore però que intuïsc relacionades amb la
creixent limitació de temps disponible, em vaig instal·lar en allò
que podria anomenar-se
lectura en rafegues: lluny de la
previsible quotidianitat d'abans, els períodes més o menys llargs
sense agafar un llibre van començar a alternar-se amb episodis
puntuals i més o menys prolongats d'intensa activitat lectora,
seguits de nou per setmanes (o mesos) de llibres tancats a l'espera
d'un nou, i novament breu, accés lector.
Em trobe immers, ara mateix i des de fa un parell de mesos, en un
d'aquests
rampells de lectura, i m'adone que, sense que
haja estat cap decisió premeditada, quasi tots els llibres que m'han
passat per les mans d'ençà que va començar, poden encabir-se,
quant a gènere, en allò que ha vingut denominant-se com
assaig. Val a dir --simplement a efectes d'inventari i sense cap pretensió de ressenya-- que la cosa va començar, allà pel mes de maig, amb
Jared
Diamond i el seu "
Armas, gérmenes y acero" (Mondadori, 2006), una
interessant reflexió sobre el paper dels trets geogràfics en l'evolució de les societats humanes en els diferents continents, que tenia pendent
des de feia temps --el llibre va ser editat originalment el 1997, any
en que va guanyar el premi Pulitzer-- i que va donar peu a que, a
continuació i sense canviar d'autor, em submergira en el no menys suggeridor "
El mundo
hasta ayer" (Debate, 2013), una comparació entre els trets de la nostra
societat ("moderna") i les societats tradicionals, molt
centrada en la vasta experiència de l'autor amb les tribus que poblen
les terres altes de Nova Guinea, i que ha despertat una certa
polèmica en considerar que consagra una visió dels pobles indígenes com a "violents", "salvatges" i "primitius".
De Diamond i les seues reflexions geogràfiques, històriques i sociològiques, vaig passar a un dels autors que, almenys en els últims temps i des del meu punt de vista, han parlat de la mar i els seus habitants de forma més evocadora: el periodista anglès
Philip Hoare, i els seus "
Leviathan o la ballena" (Ático de los libros, 2010), una aproximació exuberant, des de múltiples punts de vista però quasi sempre amb
Melville com a referència, a les balenes i la seua --infausta-- relació amb els humans; i "
El mar interior" (Ático de los libros, 2016), en el què l'autor segueix reflexionant sobre els oceans i la fascinació que desperten en els humans. Vaig tornar a posar els peus a terra (un poc al meu pesar) amb Karin Bojs i el seu "
Mi gran familia europea" (Ariel, 2017), un repàs en clau personal --potser un poc allunyat de les meues expectatives inicials-- sobre 54.000 anys d'història dels
Homo sapiens en Europa, a la llum dels últims i reveladors estudis genètics. Punt des del qual, passar a l'extraordinari "
Sapiens. Una breu història de la humanitat" (Grup62, 2014), de l'israelià
Yuval Noah Harari, va ser un pas natural: Harari --de qui també vaig llegir, tot seguit, "
Homo Deus" (Grup62, 2016)-- és, en la meua opinió, un dels autors més suggeridors, perspicaços i lúcids que he llegit en molt de temps, i els seus llibres, una font inesgotable d'informació i arguments exposats de forma impecable, i una invitació constant a plantejar-se preguntes sobre el passat, el present i el futur de la nostra espècie.
No he acabat, encara, amb els assaigs: d'ací una estona tancaré l'ordinador per tornar a la colossal figura d'
Alexander von Humboldt a través de l'esplèndida biografia --especialment generosa a l'hora d'analitzar el context històric, social i polític en què va viure el geni prussià, i la seua relació amb altres personalitats excepcionals de l'època com Goethe o Darwin-- que ha publicat Andrea Wulf ("
La invención de la naturaleza. El nuevo mundo de Alexander von Humboldt", Taurus, 2016), i esperen impacients el seu torn el prometedor "
Encara no és tard" de l'amic Andreu Escrivà, i "
Temps líquids", de Zygmunt Bauman. El que passarà després, és difícil dir-ho, perquè ja sabeu que amb els llibres passa, d'alguna forma, com amb les muntanyes, i cadascun que en llegim (o que pugem) en suggereix o en reclama uns (i unes) altres. Però alguna cosa
em roda ja pel cap. Perquè fa massa temps que el tinc pendent, per suposat; però també perquè, com deia Humboldt --i he citat ja altres vegades ací--, "
l'espectacle de la natura no seria complet si no consideràrem com es reflecteix en el pensament i en la imaginació disposada a les emocions poètiques".
