Per gustos...

Després d'un parell d'anys de collites ben minses --la sequera, supose-- l'atzeroler híbrid de la vora del riu mostra, enguany, una fructificació pletòrica i exuberant. Amb una sorpresa afegida, a més: un parell d'arbrissons que li creixen relativament a prop, i que a falta de fruits vaig suposar que pertanyien a la mateixa varietat, han resultat ser atzerolers vers, com delaten els seus fruits grocs (de la varietat chlorocarpa, en diuen els botànics), més grossos i gustosos, i amb tres pinyols. Si tot va bé, doncs, aquest hivern hi haurà, de nou, licor d'atzeroles; o, més ben dit, licors: de roges, de grogues i, si dóna per a tant, de totes dues juntes. Per gustos, els colors... i els licors. 

D'acord, ho reconec: fer creure que seré capaç de distingir els licors en funció de la varietat o varietats d'atzeroles que faça servir és un poc pretensiós i, en tot cas, bastant poc realista ateses les meues limitades capacitats gustatòries. Però mira, tampoc no es perd res de provar-ho. En el pitjor dels casos, tindré el doble de licor; o el triple, si dóna per tant... Bon cap de setmana!

Terra d'aus

"Para llegar hasta aquí hemos atravesado durante dos jornadas --por caminos cada vez más limpios de reptiles, ricos en orquídeas y en árboles florecidos-- las Tierras del Ave. De sol a sol nos escoltaron los guacamayos fastuosos y las cotorras rosadas, con el tucán de grave mirar, luciendo su peto de esmalte verdeamarillo, su pico mal soldado a la cabeza --el pájaro teológico que nos ha gritado: ¡Dios te ve!, a la hora del crepúsculo, cuando los malos pensamientos mejor solicitan al hombre. Vimos a los colibríes, más insectos que pájaros, inmóviles en su vertiginosa suspensión fosforescente, sobre la sombra parsimoniosa de los paujíes vestidos de noche; alzando los ojos, conocimos la percutiente laboriosidad de los carpinteros listados de oscuro, el alborotoso desorden de los silbadores y gorjeadores metidos en los techos de la selva, asustados de todo, más arriba de los comadreos de pericos y catalnicas, y de tantos pájaros hechos a todo pincel, que a falta de nombre conocido --me dice fray Pedro-- fueron llamados "indianos girasoles" por los hombres de armaduras. Así como otros pueblos tuvieron civilizaciones marcadas por el signo del caballo o del toro, el indio con perfil de ave puso sus civilizaciones bajo la advocación del ave. El dios volante, el dios pájaro, la serpiente emplumada, está en el centro de sus mitologías, y todo cuanto es bello para él se adorna de plumas. De plumas fueron las tiaras de los emperadores de Tenochtitlán, como son hoy de plumas los ornamentos de las flautas, los objetos de juego, las vestimentas festivas y rituales de  los que aquí he conocido"

Alejo Carpentier, "Los pasos perdidos"

Alguna volta he dit --en broma, però potser no del tot-- que em vaig fer botànic per una qüestió de vista: per als miops, això de que les plantes s'estiguen quetes i deixen que t'hi acostes sense fugir representa un avantatge molt notable a l'hora d'estudiar-les. Amb tot, sempre m'ha agradat observar altres classes d'éssers vius, com ara les aus, molt més bellugadisses i, per tant, poc disposades per regla general a col·laborar amb els qui arrosseguem una bona provisió de diòptries. Caminar pels boscos costa-riquenys em va servir, però, per a relativitzar un poc aquest principi bàsic (que podria formular-se com "millor planta a mà que ocell --mmm... si, crec que és un ocell-- en la distància") que ha marcat les meues prioritats com a naturalista. Perquè si bé és cert que plantes i aus tendeixen a mantindre el mateix comportament que els d'ací, és tal la varietat i riquesa d'ocells que hom troba en aquelles terres, que no cal tindre una vista de xoriguer --mai millor dit-- per a no parar de veure'n. No sorprèn, per això, que Carpentier repararà en aquest fet, i en la forma en què això va influir també a les diferents cultures que van poblar el continent abans de l'arribada dels europeus: Amèrica és el continent de les aus, probable origen evolutiu d'aquest grup fascinant que assoleix en aquelles terres una diversitat única i excepcional, disposada a mostrar-se en tot el seu esplendor a qui vulga parar-li només un poc d'atenció. Això si, no oblideu els prismàtics, i no només pels ocells: de vegades, les orquídies volen més amunt que ells...

Dalt del tot, un mascle de mielero verde (Chlorophanes spiza). Més avall, dues espècies de colibrís (l'amazília de cua roja, Amazilia tzacatl, i l'esmeralda capirotada, Elvira cupreiceps); araçari de collar (Pteroglossus torquatus); merla mexicana (Quiscalus mexicanus); corb marí o biguà (Phalacrocorax olivaceus); l'omnipresent zopilot negre (Coragyps atratus); tucan de bec verd (Ramphastos sulphuratus); picot de cara negra (Melanerpes pucherani); candelita collareja (Myioborus torquatus) i ànec arborícola de bec roig (Dendrocygna autumnalis)

No puc estar-me de dir-ho, i si sou com jo admiradors de Fèlix Rodríguez de la Fuente i el seu inoblidable "El hombre y la tierra", potser m'entendreu: "Los pasos perdidos", segons explica el mateix Alejo Carpentier en una nota final a la novel·la, es basa en gran part en els paisatges de Veneçuela, on l'autor cubà va viure durant catorze anys. Doncs bé, quan descriu unes singulars formacions rocalloses que s'aixequen al bell mig de la selva, escriu: "La Capital de las Formas es el Monte Autana, con su perfil de catedral gótica". Llegir "Autana" i reviure, sent jo molt xiquet, aquell capítol en concret --el descens en helicòpter sobre el tepui sagrat, les plantes i animals únics que hi apareixien-- va ser tot un. I per cert: també recorde perfectament que vaig pensar en com de paregut sonava "Autana" i Aitana. Records, de vegades amagats allí on no esperaves trobar-los...

Imatge de la xarxa

Irat de punys, pacífic de corbelles (homenatge a Estellés)

Imatge de la xarxa

No coincideix, enguany i en el meu cas, amb cap tornada de vacances, perquè la meua ja va ser --a l'espera d'agafar-me un bon remitjó que tinc encara pendent per a quan més convinga-- a principis d'agost. Però hi ha tradicions que paga la pena mantindre; i, tot i que quant a tradicions, la important és la Diada d'Estellés, promoguda ja fa huit anys per l'escriptor Josep Lozano i cada any més estesa i consolidada arreu el País, també ho és un poc que La línia s'hi afegisca, modestament, a aquesta jornada d'homenatge al poeta de Burjassot. Amb la temptació, circumstàncies obliguen, d'evocar algun que altre Suetoni (que és un fill de puta / cosa que no té cap mèrit...), al remat m'he estimat més deixar-ho córrer: posats a construir-nos un futur diferent, millor bastir-lo sobre cançons noves i multituds contentes, i ja s'ho faran, ells, amb els seus odis.

Enyore un temps que no és vingut encara

com un passat d'accelerada lluita,

de combatius balcons i d'estendards,

irat de punys, pacífic de corbelles,

nou de cançons, parelles satisfetes,

el menjador obert de bat a bat

i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l'enyore ja,

aquest moment, aquest ram, aquest dia,

que m'ha de fer aixecar de la fossa

veient passar la multitud contenta.

Quasi tots els anys em passa, si fa no fa, el mateix: em pose a rellegir poemes en els llibres que hi ha per casa, i em costa molt decidir-me per posar-ne ací un o un altre; que ve a ser, si se'm permet dir-ho així, com triar a un Estellés o a un altre: el que estima, solemne, un País que encara no és; el dels odis concrets i ben delimitats, de l'afany i la ràbia; el del sexe vital i l'amor brusc i salvatge, però també el de la tristesa amarga i les morts quotidianes... I al final, sense ser-ne millor o pitjor, sempre m'acabe demorant en aquell Estellés de poble i del poble, apegat a la terra, que talla en tires el pimentó torrat i li canta a l'horta i als canyars i a la meua Mariola; i faig, com quasi tots els anys, el mateix: en pose un altre, de poema, només perquè m'agrada.

He vist un plat dels d'obra, de Manises

d'aquells que canviaven, al meu poble,

per espardenyes velles o per draps,

amb unes pomes i unes peres, i era

millor el plat que un capitell romànic

amb uns colors, una vivacitat,

amb una carn tendral de novençana,

la matinera gràcia d'octubre,

la incipient tardor, una dolcesa,

jo no sé dir-ho, alguna plenitud,

tot l'orgull de la terra, arrels agrícoles,

i era agradable viure i oblidar-se

dels poetes llatins, i de Cézanne,

i una tristesa encara remotíssima.

Parlem-ne

A hores d'ara, no crec que ningú dels qui llegiu aquestes planes tingueu cap dubte sobre el fet que el canvi climàtic és una temible realitat. Jo, tampoc. I malgrat això, potser compartiu també amb mi altres dues característiques: és probable que, més enllà d'algunes vagues generalitats, tingueu dificultats per explicar en què consisteix realment aquest procés, ni quina relació té --si és que en té alguna-- amb altres fenomens com ara l'efecte hivernacle o la capa d'ozò. Però també m'atrevisc a aventurar que, com jo mateix, alguna volta vos haureu preguntat --potser després de llegir alguna notícia en la premsa, o de veure algun documental en la televisió-- si hi ha res que nosaltres, simples gotes perdudes en l'oceà global, puguem fer per solucionar-ho, i fins i tot si realment val la pena provar-ho: tot és molt complicat, potser massa.

Un dels últims llibres que em van passar per les mans en la meua ressenyada fase assagística parla, precisament, d'aquestes qüestions. I en parla de forma tan aclaridora, que no m'he pogut resistir a dedicar-li, almenys, aquestes breus ratlles: és titula "Encara no és tard" (més que un títol, tota una declaració d'intencions) i amb ell, l'amic Andreu Escrivà, ecòleg i ambientòleg, ha sintetitzat de forma exemplar tant el coneixement científic actual --en permanent actualització-- sobre el canvi climàtic i els seus efectes previsibles, com també i sobretot, les principals eines que tenim encara a l'abast per fer-li front, sense renunciar al necessari compromís individual --tota pedra, ens recorda, fa paret-- però atribuint també als grans poders econòmics, socials i polítics la responsabilitat que els pertoca en un canvi de model que, també per aquesta causa, apareix cada volta més com a imprescindible.

Hi ha moltes coses destacables en el llibre, que va guanyar el 2016 el Premi Europeu de Divulgació Científica "Estudi General". El seu to fonamentadament optimista, per exemple: difícilment pot promoure's l'acció si la perspectiva que s'ofereix és la d'una catàstrofe pràcticament inevitable. Però també el rigor en exposar, de forma entenedora i amb les dades i referències justes, les últimes novetats científiques en aquest camp; i, sobretot, un plantejament que fuig del simple alliçonament per buscar que siga el lector, a partir de les dades que s'hi presenten, qui reflexione sobre la magnitud del repte planetari que representa el canvi climàtic i sobre les passes, individuals i col·lectives i a curt o a llarg termini, que cal fer.  Llegiu-lo, si vos preocupa o vos interessa el canvi climàtic; però sobretot, llegiu-lo si no vos interessa o no vos preocupa, encara. I, com demana Andreu, parleu-ne, parlem-ne: hi ha temps, encara, per a actuar, però no n'hi haurà per sempre.




La pluja, sempre benvinguda en aquestes terres, ho és més quan cau en aquesta època i de la forma en què ho ha fet. Encara queda molt per a la tardor, però l'agost s'acaba i, almenys pel moment, l'aigua ha rentat polsegueres i esbandit xafogors. Veurem setembre...

Neotropical

La veritat és que el nom, en si mateix, no m'acaba d'agradar, ni per la part del "neo" --relatiu, òbviament, al Nou Món i, per tant, amb un matís inevitablement eurocèntric-- ni per la del "tropical", perquè, en sentit estricte, hi ha moltes àrees dins del seu àmbit territorial --els extrems meridionals de Xile o Argentina, per exemple-- que no pot dir-se que ho siguen. Fa ja molts anys, però, que la biogeografia fa servir el terme Neotropical per a referir-se a un dels huit reialmes o ecozones en què es divideix la superfície terrestre prenent com a base les afinitats evolutives entre els organismes (plantes i animals) que hi viuen. Dues d'aquestes ecozones abasten, en conjunt, la totalitat del continent americà: la Neàrtica, que inclou tota l'Amèrica del Nord fins al sud de Mèxic, i l'esmentada Neotropical, des del límit amb l'anterior fins a l'extrem meridional del continent. I encara que no tot siga tropical en el Neotròpic, és innegable que les àrees ocupades per les formacions (els biomes) que associem habitualment a aquest concepte --les selves humides, per exemple-- ocupen, en conjunt, una extensió molt remarcable; la major del planeta, de fet.

Ja s'ha dit, però, que allò que individualitza als reialmes biogeogràfics no són els factors ecològics actuals o passats --de selves tropicals també n'hi ha, amb els matisos i variacions corresponents, a Àfrica, Àsia o Oceania-- sinó una història evolutiva comuna als organismes que hi viuen. Una història que, en el cas d'Amèrica Central i del Sud, és inseparable del fet que, fins fa a penes tres milions d'anys, quan es va completar el tancament de l'Istme de Panamà, Sud-amèrica va ser una immensa illa en la qual plantes i animals van evolucionar de forma independent a la resta dels continents. Aquest aïllament va començar a trencar-se fa aproximadament nou milions d'anys, quan diverses espècies van aprofitar les illes que començaven a aixecar-se en el que a hores d'ara és Amèrica Central per desplaçar-se d'un continent a l'altre. El tancament definitiu de l'istme va accelerar aquest flux --conegut pels biogeògrafs com el Gran Intercanvi Americà-- de forma exponencial, amb un resultat desigual entre el nord i el sud: a la llarga, va haver un èxit diferencial entre els grups que s'hi van desplaçar en un sentit o un altre, de forma que mentre que els immigrants sud-americans que van colonitzar el nord van causar efectes molt limitats sobre les espècies preexistents, el trànsit invers va tindre efectes molt més notoris sobre el poblament biològic actual: els colonitzadors vinguts del nord es van diversificar en multitud de noves espècies, que en molts casos van acabar desplaçant a les formes més antigues. L'aparició de l'home en el continent, fa 12.000 anys, va ser el cop de gràcia per a molts grups --al sud i al nord-- que havien sobreviscut o s'havien diversificat durant el Gran Intercanvi: els peresosos gegants o megateris en són un exemple ben conegut.

Coneguda la meua passió per la biogeografia, és fàcil suposar fins a quin punt em va resultar estimulant pensar en aquestes coses caminant per les selves costa-riquenyes, alhora escenari i resultat del Gran Intercanvi, i evocar a cada pas totes les històries que s'hi amagaven: la dels coatís i els óssos rentadors que maldaven per furtar-nos el menjar de les motxilles a les platges de Manuel Antonio (un dels parcs nacionals més petits i visitats de Costa Rica, en la costa del Pacífic, al qual vam dedicar una de les últimes etapes en el país), descendents dels primers prociònids, procedents del nord, que van travessar l'Istme poc després que s'aixecara; i la dels opòssums, marsupials arborícoles sud-americans que van fer el recorregut invers i que, junt amb dels omnipresents tirànids i els fascinants colibrís, representen un exemple d'immigrants meridionals que van tindre èxit en la seua expansió per Nord-amèrica. Però també la història, encara intrigant, dels simis americans, dels quals se sap que van evolucionar fa 40 milions d'anys a partir d'ancestres procedents d'Àfrica, però sense que hi haja encara acord sobre com es va produir el pas d'un continent a l'altre; la de les bromeliàcies, que des de les terres altres d'Amèrica del Sud es van estendre, dispersades pels ocells, per tot el continent i encara van encertar a creuar també l'Atlàntic fins a terres africanes; o la dels mateixos peresosos, últims representants vius --junt amb els óssos formiguers-- d'un grup aparegut tot just després del declivi dels dinosaures, i que va senyorejar les terres americanes pràcticament fins l'arribada de la nostra espècie al continent.

De dalt a baix: ós rentador menjacrancs (Procyon cancrivorus); coatí de nas blanc (Nasua narica); opòssum comú (Didelphis marsupialis); tirà malenconiós (Tyrannus melancholicus), un tirànid comú en tota Amèrica central i del sud; caputxí de cara blanca (Cebus capchinus) i aluata de mantell (Alouatta palliata), representants de dues de les cinc famílies de platirinis o simis americans, i peresós de tres dits (Bradypus tridactylus). 

Manuel Antonio va ser, com s'ha dit, una de les darreres etapes del viatge, i potser és per això que va ser, també, un espai apropiat per a revisar notes, descansar a la vora del Pacífic i recapitular les idees i experiències viscudes fins llavors. La qual cosa no lleva, però, que també hi haja --i a les imatges em remet-- molt a destacar en aquest petit espai, des de les seues esplèndides --i concorregudes-- platges i la importància de l'àmbit marí que inclou (55.000 ha protegides, front a les 1.625 ha que abasta la part terrestre), fins al seu caràcter quasi relíctic, en representar un dels escassos enclavaments que han sobreviscut a la intensa pressió agrícola i turística que afecta aquest territori i que amenaça la seua conservació. Per cert: si en Monteverde va ser el quetzal i en Totuguero el manatí, ací va ser el saimiri de dors vermell, que té en aquestes selves una de les seues escasses poblacions, qui se'm va quedar per veure; una cosa més a afegir a tot el Neotròpic que em queda encara per conèixer.

Cocodril americà (Crocodrilus acutus) en el manglar que tanca les platges de Manuel Antonio; platja d'Espadilla, en el Parc Nacional; dos exemplars immadurs de pelicà bru (Pelecanus occidentalis murphyi) i iguana o garroba (Ctenosaura similis) alimentant-se dels fruits, mortals per als humans, del manzanillo de playa (Hippomane mancinella).