D'orquídies i arnes

L'orquídia de Darwin (Angraecum sesquipedale). Imatge de Wilferd Duckitt
(Wikimedia commons)

És probable que alguna volta hageu sentit parlar de la denominada ‘orquídia de Darwin’, una preciosa espècie originària de Madagascar coneguda pels botànics com Angraecum sesquipedale, perquè la seua suggeridora història és, si més no en els seus trets més generals, relativament popular i es fa servir extensament com a exemple de la perspicàcia del gran naturalista anglès i, sovint de forma un poc excessiva, de la capacitat predictiva de la teoria de la selecció natural. El cas és que fa unes setmanes, mentre rellegia algunes notes sobre la pol·linització de les orquídies, em va vindre de nou al cap aquest cas, i malgrat que és fàcil trobar a multitud de fonts un relat més o menys detallat del mateix, no em puc resistir a recollir-lo ací tant pel seu innegable interès com pel fet que, tot i que no sempre se cita com a part d’aquesta història, implica directament a Alfred Russel Wallace, sant patró --amb les seues llums i les seues ombres-- d’aquest blog i objecte, com és sabut, de la meua més sincera admiració. A grans trets, la història en qüestió comença amb un passatge del llibre publicat per Darwin el 1862 sobre la fecundació de les orquídies (“On the various contrivances by which British and foreign orchids are fertilised by insects, and on the good effects of intercrossing”), en el qual s'hi fa referència a l'esmentat Angraecum, descrit uns pocs anys abans de Madagascar, i que va cridar l’atenció del naturalista --que disposava d'exemplars facilitats pel cultivador James Bateman-- per l'esperó desproporcionadament llarg de les seues flors. A partir de les seues observacions sobre altres espècies del grup, Darwin va postular que, tot i que encara no havia estat descrit, havia d’existir a Madagascar un pol·linitzador adequat per a les característiques d’aquesta flor: “No obstant això, és sorprenent que cap insecte puga arribar al nèctar: les nostres esfinxs  angleses tenen probòscides tan llargues com el seu cos: però a Madagascar hi ha d'haver arnes amb probòscides capaces d'estendre's fins a una longitud d'entre deu i onze polzades!”. En la seua versió abreujada, la història culmina amb el descobriment, el 1903, d’una espècie d’arna les característiques de la qual coincidien amb allò postulat per Darwin, per bé que no va ser fins el 1997 quan es va poder confirmar definitivament la relació entre aquesta i l’orquídia, a la qual efectivament pol·linitza.

Darwin i Wallace. De la xarxa

La intervenció de Wallace en aquesta història es va produir a causa de la publicació, el 1867, d'un llibre escrit per George Campbell, huité duc d’Argyll, titulat “The Reign of Law” (“El Regne de la Llei”) en el qual tractava de refutar els plantejaments darwinians sobre la selecció natural, i on al·ludia directament al cas de l’Angraecum. Per a Campbell, l’artifici i la bellesa en la Natura eren proves inequívoques de la presència d’una ment creadora, i l’extraordinària orquídia a la qual s’hi havia referit Darwin (com també a la seua "comprensió parcial" sobre com havia pogut evolucionar fins la seua forma actual) era un exemple clar d’aquest fet. Com a resposta a aquestes crítiques, Wallace va publicar el mateix any un article (“Creation by Law”) en el qual rebatia les afirmacions de Campbell, que atribuïa almenys en part a la forma d’escriure de Darwin (“El senyor Darwin s'ha exposat a moltes idees errònies i ha donat als seus oponents una arma poderosa amb el seu ús continu de la metàfora per descriure les meravelloses coadaptacions dels éssers orgànics”) i on incloïa, a més a més, una nota al peu relativa al possible pol·linitzador d’Angræcum. En aquesta nota, Wallace no solament recolzava el postulat de Darwin sobre l'existència d'aquesta espècie encara desconeguda, sinó que fins i tot aventurava qui podria ser-ne un candidat adequat: “He mesurat acuradament la trompa d'un exemplar de Macrosila cluentius d'Amèrica del Sud a la col·lecció del Museu Britànic, i he trobat que té nou polzades i un quart de llarg! Un d'Àfrica tropical (Macrosila morganii) fa set polzades i mig. Una espècie amb una trompa de dos o tres polzades més llarga podria arribar al nèctar de les flors més grans d'Angraecum sesquipedale, els nectaris de les quals varien de llargada de deu a catorze polzades. Es pot predir amb seguretat que aquesta arna existeix a Madagascar; i els naturalistes que visiten aquesta illa haurien de buscar-la amb tanta confiança com els astrònoms van buscar el planeta Neptú, i tindran el mateix èxit!”. La predicció de Wallace (i de Darwin) es va veure com ja s’ha dit confirmada uns anys després amb el descobriment i la descripció, per part dels entomòlegs britànics Walter Rothschild i Karl Jordan, d’una subespècie malgaix de Macrosila morganii, la qual anomenaren --després de citar expressament Wallace al seu treball-- M. morganii praedicta. Des de l'any 2021, la denominada arna esfinx de Wallace és considerada una espècie independent, amb el nom acceptat de Xanthopan praedicta.

Xanthopan praedicta i la seua descomunal probòscide, o la grandària si que importa.
Imatge de Wikimedia commons.

Darwin, que va morir el 1882, no va a arribar a conèixer el nom del pol·linitzador del seu Angraecum, i no he estat capaç de trobar en l’extensa obra de Wallace, qui va viure fins el 1915, cap referència a aquesta qüestió després de la descripció de Xanthopan praedicta per Rothschild i Jordan. Darwin i Wallace, en contra del que de vegades hom pensa, mantingueren una relació cordial, i estic convençut que, fins i tot més que per veure confirmada la seua predicció, els agradaria saber que la relació entre l'orquídia i el seu pol·linitzador és encara hui objecte d'estudi sobre els processos --molt més complexos del que ells imaginaven, però decididament apassionants-- que s'hi troben implicats en l'evolució dels sistemes de mutualisme; però això, si de cas, ho deixarem per a un altre dia...

Il·lustració de Thomas William Wood inclosa en l'article "Creation by law" de Wallace,
 i que recrea el possible aspecte de l'arna, llavors encara desconeguda, pol·linitzadora d'Angraecum, De la wikipedia. 

Embardissat

Teníem pendent una visita al mas de Mossèn Gregori, a la vessant bocairentina de Mariola, d’ençà que vam anar, fa ja més d’un any, al peculiar oratori que s’hi troba ben a prop. I tal i com ens va passar llavors, recórrer el curt trajecte des de la Cova de la Sarsa, a la qual s'hi accedeix còmodament, ens ha costat un poc perquè allà on fa anys hi havia sendes fressades i bancals llaurats creix ara una atapeïda i embullada bosquina en la que només algun marge mig assolat i els ullastres i figueres que han perviscut ací i allà romanen com a testimoni dels antics aprofitaments d'aquestes terres. Quant al mas, al qual arribàrem finalment després d'alguna marrada i un poc esgarrapats per argelagues i esbarzers, és ben poc també el que queda en peu a hores d'ara: de la casa, bastida en un estret espai entre la penya i el barranc i pràcticament ensorrada per complet, a penes sobreviuen algunes parets que amenacen amb solsir de forma imminent, i en mig de la malesa, ombrejades per xops i avellaners, les restes de la bassa i l'antic alcavó que l'alimentava. Va ser, per això, una visita curta, per bé que acostar-se fins al recòndit emplaçament del mas va pagar a bastament la pena, no solament per ser un dels pocs, dels més de dos-cents que hi ha a la serra, que encara no coneixia, sinó sobretot per l'innegable encís i la força evocadora que manté encara el paratge malgrat l’abandonament i la ruïna que el dominen a hores d'ara. I per tot allò --sempre passa, en aquestes ocasions-- que hom voldria poder conèixer de les vides que hi van viure: per què es va perdre la terra i el mas, qui i quan va gravar, en la porta de l'alcavó, "Viva la CNT-FAI", o simplement qui va ser Mossèn Gregori...

L'entorn del mas de Mossèn Gregori (el cercle blau) el 1956, a l'esquerra, i el 2021, a la dreta, del visor de l'ICV. És evident que, abans, arribar-hi havia de ser bastant més fàcil. I també que els pins creixen d'allò més bé sobre els bancals abandonats. 

 

L'oferta i la demanda (relats conjunts)

Rafael Barradas, 1919, Juguetes

Vejam, un segon que ho mire i de seguida li dic... si, a veure, per un Rafael Barradas d'aquesta època (magnífica composició, per cert), amb el descompte del Govern inclòs, li puc posar... un litre i mig de gasoil. Si té la bondat d'esperar un moment, tan bon punt el nostre perit certifique que és autèntic ja podrà passar al sortidor número tres, de res, a vostè. Com? Per omplir el dipòsit? Ui, tal i com va la cosa, com a mínim un Velázquez. Si, un Picasso també podria valdre, però caldria mirar-ho abans; amb això de l'operació sortida no donem l'abast i tenim els magatzems plens de gom a gom, només de Van Gogh en tinc ara mateix mitja dotzena ací darrere, no li dic res més...

La meua proposta per als relats conjunts de juny. Jo no sé vosaltres, però a mi ja no em queda cap Velázquez a casa; el Gaugin me l'estic reservant per a quan agafe les vacances, però al pas que vaig no sé jo si hi arribaré. A veure si al remat resultarà que les "joguines" son nosaltres...  

 

Sobre la marxa

Potser podria dir-se'n adaptabilitat o resiliència o alguna cosa similar d’aquestes que s’estilen ara, però a mi em ve més bé al cap allò que s'ha dit des de sempre a casa meua: que les coses cal anar empomant-les tal com venen, i que val més perdre que més perdre. Així que, ateses les circumstàncies i vistes les opcions, l’assumpte de la fallida trobada familiar a Sheffield es va resoldre finalment, després de fer-li unes quantes voltes i de no poques gestions amb les cancel·lacions i els canvis de vols, celebrant l’aniversari (i el solstici) a casa, que és evident que no és el mateix però va ser molt més fàcil moure només a una persona des d'allà cap ací i almenys ens vam tornar a ajuntar tots, que era també d’allò del que es tractava. I quant al Regne Unit, segur que tard o d'hora trobarem el moment adequat per a poder anar-hi; tot és cosa d'adaptar-se...

Una de les coses que més m’interessa conèixer de Sheffield és el seu extraordinari patrimoni industrial i les iniciatives per a la seua conservació, que n’han fet d’aquesta ciutat un autèntic referent en la matèria. Potser va ser per això que, quan ens plantejàrem aquest cap de setmana fer una volteta per la comarca, el primer lloc que el subconscient em va portar al cap va ser El Molinar d’Alcoi, paratge que podria haver estat també --salvant evidentment totes les distàncies: Kelham Island és, a tots els efectes, un altre nivell-- un element clau per conèixer el passat industrial de la ciutat però que malgrat totes les declaracions, intencions i propostes benintencionades, segueix avançant, de forma aparentment inexorable, cap a la ruïna més lamentable i absoluta. El riu, almenys, baixava ple.

 

Solstici

La vesprada va començar inesperadament amb una decisió difícil: ajornar el viatge familiar a Sheffield que havíem planificat per a aquest mateix cap de setmana (la meua filla menuda ha estat aquest curs d’Erasmus per allà, i ens abellia conèixer amb ella el lloc on ha passat els últims mesos) a causa dels aparentment insalvables problemes de mobilitat imposats per la vaga de trens que hi ha aquests dies al Regne Unit, i que han fet saltar per l’aire totes les nostres previsions. Digerint el desencant i el mal humor (i barallant-nos amb la línia aèria, que per cert també té vaga prevista per diumenge, amb això del canvi de bitllets), va arribar la notícia, no puc dir que inesperada però igualment trasbalsadora, de la dimissió de Mónica Oltra; una decisió que trobe encertada --quasi diria que inevitable-- però que em provoca un innegable desassossec per com, per què i, sobretot, per qui hi ha darrere d’allò que ha provocat que haja hagut de donar-se aquest pas. I en això que, mentre anava mirant al mòbil el que es deia a les xarxes sobre l'assumpte (i ja de pas, constatant una volta més la quantitat de gentussa miserable s’hi mou impunement per elles) començà a caure una breu però intensíssima tempesta de vent, pluja i pedra: una vintena de litres en només uns pocs minuts que, tot i que havíem adoptat algunes precaucions en conèixer les previsions, van acabar en inundació casolana generalitzada perquè quan s’embossen alhora tots els desguassos poca cosa pot fer-se tret d’esperar que pare prompte, i encara sort que no hi va haver cap dany significatiu més enllà d’un bon parell d’hores, frontal al cap --la llum no va tornar fins una bona estona després-- i baieta en mà, buidant aigua i paint l’ensurt... Que al remat, ja feia alguns dies que estava jo pensant que havia de fer alguna cosa per superar l'apatia i el general ensopiment en què sobretot la calor, però no solament ella, m’havia sumit darrerament, però no comptava, la veritat, amb una entrada d’estiu tan animada com aquesta. Tan de bo que a mesura que avance l’estació la cosa vaja redreçant-se, o l’espera fins que arribe la tardor se m’ha de fer molt llarga...

 

El primer dia complet de l’estiu és també el dia que la meua filla Teresa --la de Sheffield-- compleix anys, així que recupere el costum de deixar-ho escrit ací (per molts anys!) i ja hi haurà temps de celebrar-ho com cal. I ahir, a banda del solstici, es van fer trenta anys d’ençà que Joan Fuster, de qui enguany es commemora també el centenari del naixement, va deixar d’escriure, que com ell mateix va dir és el que deu ser la mort. I com que entre unes coses i altres no vaig tindre ocasió de fer-ne esment, ho esmene hui, i amb un propòsit ferm: fer-li cas, també en això, i tornar a rellegir-lo.