Arabí

Tot i que en aquell moment no vaig deixar constància en aquestes planes, la primera muntanya que vaig pujar el 2023 va ser el Pico del Obispo, sostre amb 2.014 m de la veïna regió de Múrcia i cim culminant del massís conegut com a Revolcadores, en una eixida de la què guarde molt bons records pel camí, les vistes i la companyia, però també per un dinar memorable ja de tornada a Inazares. El cas és que, amb ganes de començar també aquest 2024 visitant alguna muntanya fora d'aquelles que ens queden més a mà, vam decidir repetir incursió a terres murcianes, on tenim encara massa assignatures pendents, per recórrer el Monte Arabí, modest per extensió i per altitud però ben conegut pels seues excepcionals valors ambientals, paisatgístics i culturals. Protegit com a Monument Natural, l'Arabí és un dels paratges més emblemàtics de l'extens terme de Iecla, amb la qual cosa la visita ens permetia també conèixer  un poc millor aquelles terres per les quals el Tractat signat a Elx el 1305 va traçar la frontera entre les Corones de Castella i d'Aragó: la mateixa Iecla, malgrat que els acords adoptats un any abans a la Sentència de Torrellas la reconeixien com a valenciana, com a part de la primera; Jumella i Favanella, valencianes  també pels acords d'Elx però perdudes a mans castellanes després de la Guerra dels Dos Peres; i sobretot Cabdet, part que fou del regne de València fins que el malànima de Felip V va castigar el seu suport a la causa austracista reduint-la a aldea de la Villena castellana i excloent-la del país del qual havia format part des de feia quatre segles.

Quant a la muntanya, i tot i que caldrà tornar-hi fora del període en què l'accés al cim es troba restringit per protegir les espècies d'aus que hi nien, cal dir que la visita --curta però intensa-- mereix sobradament la pena: el recorregut, per camins ben abalisats però amb rastres evidents d'una elevada freqüentació, permet aproximar-se fàcilment als principals punts d'interès identificats en el paratge; si he de destacar-ne alguns que van impressionar especialment, crec que em quedaria amb els extraordinaris petroglifs vinculats al jaciment de l'Edat de Bronze de l'Arabilejo, i la preciosa (i fotogènica) Cueva de la Horadada, una de les nombroses cavitats obertes a la zona per l'erosió de les calcarenites que la formen i en algunes de les quals s'han trobat també pintures rupestres especialment rellevants. Una breu però interessant passejada, ja de vesprada, a la vila de Cabdet, a la què costa no considerar d'alguna forma com a pròpia, va tancar una jornada esplèndida pel camí, les vistes, la companyia... i el dinar. I tot i que dos anys són indubtablement pocs per a treure conclusions, ves a saber si amb açò d'anar a pujar serres murcianes al principi de l'any no estarem iniciant alguna cosa: al remat, com he llegit en algun lloc, no hi ha cap tradició que no començara sent, en el seu dia, una novetat.  

Feliç 2024

Després d’un quants anys sense anar-hi (per causes diverses, però entre elles hi ha també que les últimes vegades em van resultar un poc massa multitudinàries), aquest matí he tornat a la ja tradicional pujada excursionista de Cap d’Any al Montcabrer. He de dir, quant a això, que la meua sociabilitat no ha patit cap canvi substancial i segueix tan limitada com ve sent habitual; però enmig de tota la gent --suficient però no excessiva, m'ha semblat aquesta volta-- hi havia amics i amigues als què feia temps que no veia, i amb qui m’abellia passar ni que fora una estoneta, més encara en un lloc pel qual compartim una estima especial i en un moment al què hem convingut en dotar d'un innegable simbolisme. Al remat, ho pensava baixant ja cap a casa, haver volgut tornar a acomiadar l’any al cim de Mariola no deixa de ser coherent amb l’expressada voluntat d’aprofitar, aquest Nadal, tots els bons moments possibles, i he de dir que aquest, tal i com s’esperava, ho ha complit sobradament: transitar pel 2023 no ha estat, a temporades, tasca fàcil, però també ha tingut moments brillants, aprenentatges intensos i experiències inoblidables, i m'ha agradat poder començar a dir-li adéu allà dalt amb un somriure i en bona companyia. I pel que fa al 2024, en unes poques hores l'encetaré també entre gent estimada, i encara que m'hauria agradat més que començara ben plogut, sense bombes criminals i amb l'ultradreta (d'ací i d'arreu) un poc menys envalentida, encara li queden dotze mesos per davant i ja veurem al capdavall com va el trajecte. El desig, almenys, no admet matisos: que tingueu una molt bona entrada d'any, i que aquest que està a punt de començar siga, sobre tot, un any feliç.

Acció de govern (relats conjunts)

Ramon Herreros (2013), Tres arbres i una sola capçada.

El primer que vull dir és que, com és habitual, l’oposició menteix de manera flagrant i manifesta quan ens acusa injustificadament de desídia i desinterès sobre aquest tema. Puc assegurar-los que aquest govern que presidisc està profundament preocupat pel desboscament i la desforestació, i ja fa temps que treballa, de la mà dels principals especialistes, per tal de trobar una solució satisfactòria i definitiva al problema. És per això que em complau anunciar-los que el consell de ministres acaba d’aprovar una mesura dràstica i sense precedents que estem convençuts de que no solament revertirà ràpidament aquesta indesitjable situació, sinó que a més a més ho farà sense posar en perill la imprescindible activitat econòmica de la qual depenen la riquesa, el benestar i la prosperitat de la nostra població: a partir d’aquest mateix moment, qualsevol grup de tres o més arbres serà considerat, a tots els efectes, com a bosc. I ara li passe la paraula a la Ministra d’Estadística, que els explicarà com, des de l’aprovació fa uns minuts d’aquest decret, el nostre país ha passat a encapçalar tots els rànquings internacionals pel que fa al  nombre de boscos per habitant.

Feia mesos que, entre unes coses i unes altres, no participava en els relats conjunts, i encara que siga (una volta més) amb un retard notable, m’abellia tancar aquest any 2023 amb una última contribució a la proposta de desembre, per la qual he de donar les gràcies a dues fonts principals --i radicalment contraposades-- d’inspiració: el meu admirat Pere Quart, a qui m’he permès millorar-li en un arbre els quatre pins de sa terra del Vallès, i el feixista (cada volta més indissimulat) de Milei, per a qui tres persones acaben d’esdevindre gernació susceptible de ser empresonada de tres a sis anys pel simple fet de reunir-se. I encara que tinc intenció de tornar encara al blog abans de que comence el 2024, faré per si de cas com se sol fer per ací en dates com aquestes: si no ens veiem abans, que vaja tot molt molt bé i feliç any nou!

 

Fent cames

Ja m’havia fixat en el viatge un temps abans, i fins i tot a principis d’any vaig arribar a formalitzar la prereserva amb l’amic Pako Crestas, que té també la culpa d’açò. Però amb tot allò del diagnòstic, saber del tractament al què m'hauria de sotmetre, i fins i tot el viatge que ja tenia previst a l'Okavango, van aparèixer els dubtes (raonables, crec) fins que el mateix dia en que vaig ingressar a l’hospital per a l’operació vaig decidir fer-me definitivament avant: a banda d'abellir-me molt, vaig pensar que amb uns mesos per davant plens d’incerteses, un repte com aquest m’ajudaria a mirar més enllà. I a més a mes, en últim cas i si la cosa es complicara, sempre estaria a temps de tirar mà del segur de cancel·lació. El cas és que han passat --ràpids-- els mesos, la recuperació avança raonablement bé, i si no hi ha cap problema d’última hora a finals de gener m’agafaré uns dies i viatjaré als Andes, just a la frontera entre Xile i Argentina, per provar de fer cim al volcà Ojos del Salado; provar-ho, perquè quasi sis mil nou-cents metres d’altitud, i més en un context --en plena puna andina, tot i que siga estiu austral-- especialment inhòspit i exigent, són indubtablement paraules majors per a mi. Pel moment, i això explicaria algunes de les entrades del blog en aquestes últimes setmanes, tot el que puc fer es veure d’anar millorant tant com puga la meua forma física, encara que siga pujant (i baixant i tornant a pujar) les muntanyes que em queden més a mà. Això, i treure’m pressió, perquè és evident que tampoc no passa res si no faig cim i només amb poder conèixer tot allò --i, si tot va bé, superar per primera volta el límit dels sis-mil, que em sembla un objectiu bastant raonable-- ja em donaré per satisfet. I res, que ja vos aniré contant d'ací a que marxe, a veure si per a llavors he aconseguit tindre les cames un poc més fetes...

Bones Festes

La cosa ha anat si fa no fa com tots els anys quan es tracta de dates (i d'entrades) com aquesta. Primer he buscat a la xarxa les darreres novetats sobre arqueoastronomia del solstici d'hivern, però el fil aquesta volta no m'ha portat enlloc. He eixit després al pati per veure voletejar al pit-roig que ha tornat a alegrar-nos amb la seua presència l'hivern incipient, però m'ha semblat que potser quedaria redundant; he fet una ullada ràpida a la premsa, suficient per constatar una volta més que la cursileria, la coentor i sobretot la hipocresia son trets que segueixen campant a pler en aquests dies, i he acabat fullejant la Guia de Nadal per a ateus, on en aquesta ocasió tampoc no hi he estat capaç de trobar cap idea que em fera paper. I al remat, després de passar una bona estona pensant en què era en realitat allò que voldria deixar dit, crec que podria resumir-ho com segueix: no sé molt bé per quina causa --potser poder passar més temps amb les meues filles, que tornen a casa per un dies, i també amb la resta de la família i els amics, als qui no he vist darrerament tant com voldria-- però me n'adone, no sense una certa sorpresa, de que el Nadal em fa enguany menys peresa que altres voltes; que espere, per això, aprofitar-lo tant com puga i de totes les formes que puga; i que desitge de tot cor que també vosaltres, siga el que siga allò que celebreu, ho pugueu fer amb les persones que estimeu, i que no deixeu passar cap bri de felicitat que es pose al vostre abast. O, com se sol dir en dates (i en entrades) com aquesta: que tingueu unes Bones Festes!