Caçar castells

Si heu nascut en aquestes comarques centrals del País Valencià, o esteu mínimament familiaritzats amb la història --i les tradicions-- d'aquestes terres, el nom d'al-Azraq no vos resultarà gens estrany. Però si no fóra el cas, val a dir que amb aquest sobrenom (que significa "el blau") va ser conegut en el segle XIII un cabdill (wazîr) andalusí anomenat Muhammad ibn Hudayl Abu Abd Allah, el qual controlava diversos castells en les muntanyes de les actuals Marines, i que va oferir una resistència activa a l'avanç de les tropes feudals de Jaume I. L'abril de 1245, al-Azraq va establir un pacte amb el rei, a través del seu fill Alfons, pel qual conservaria durant tres anys alguns dels castells que tenia sota el seu control; aquest acord, conegut com Tractat del Pouet, està plasmat en un excepcional document bilingüe que alterna línies en àrab i en castellà, llengua de l'infant Alfons, i que incorpora importants diferències --de datació i de contingut-- en una i altra llengua. El 1247, però, al-Azraq va iniciar una revolta (probablement, a causa de l'incompliment del tractat per part dels feudals) que es va estendre per diversos indrets del Regne i que es va perllongar fins que va ser derrotat el 1258. Exiliat des de llavors en el regne de Granada,  al-Azraq encara va tornar a les seues terres per encapçalar una nova revolta el 1276, però el seu efímer intent li va costar la vida ben a prop d'Alcoi. Pocs mesos després, el 27 de juliol, Jaume I moria també en Alzira.

El Tractat del Pouet. De la web
La Vall de Gallinera.

Fins que el va haver de retre, el juny de 1258, després de huit dies de setge, al-Azraq va tindre en el castell d'Alcalà --al-Qal'a-- la seua residència principal ("son alberg major que en altre llogar", diu la Crònica del rei en Jaume). I no resulta sorprenent que fóra així, si es té en compte la privilegiada situació de la fortalesa, aixecada sobre els abruptes estreps de la serra del Xarpolar i dominant l'accés per ponent a la Vall de Gallinera. Dos elements, doncs --el seu interés històric, vinculat a la singular figura del wazîr andalusí, i l'excepcional paisatge muntanyenc en el qual s'enclava-- que justifiquen de sobres la curta però empinada passejada que hi porta des de la rodalia de Benissili. Jo hi vaig tornar ahir, i a més de la mà de la magnífica guia que Vicent Morera i Juanjo Ortolà han publicat sobre aquestes terres ("La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins". IECMA, 2011), imprescindible per a qui vulga conéixer un poc millor la història, les persones i els paisatges que fan d'aquesta vall un indret únic.

El castell, que ha estat objecte d'algunes actuacions de consolidació en els últims anys, el vaig trobar tancat, i també l'annexa caseta de l'Alemà, escenari d'algunes correries de joventut. El dia, però, es prestava a allargar la caminada, i encara va haver temps per tornar també a la moleta del Xarpolar, on un excepcional jaciment ibèric espera encara una investigació sistemàtica, i per gaudir dels paisatges que s'albiren des de les descarnades carenes de la Foradada. I al final, assegut junt a la font del Castell, que el mestre Pellicer s'estimava tant, va resultar inevitable tornar a pensar en els temps en que al-Azraq senyorejava aquestes terres; i en la traïció d'aquell sarraí, que era "molt privat d'Alçrac, e anava ab ell, e faïa molt per son consell", i que pel preu de "tres-cents besants e quatre jovades de terra en Benimarçoc" va assegurar a Jaume I que podria convéncer al-Azraq per vendre el gra de què disposava, amb la qual cosa deixaria desproveïts els castells i el monarca els podria "acometre aquesta pasqua primera, que no els trobarets negun conduit, car ell lo li farà vendre". Aquesta, però, és una altra història. La nostra, de fet.

El títol de l'entrada procedeix d'un conegut passatge de la 'Crònica', en la que narra com al-Azraq, assetjat ja per Jaume I, va anar a trobar al rei de Castella a Alacant, "E Alaçrac venc a ell, e besà-li la mà. E el rei de Castella demana-li si sabia caçar. E Alaçrac dix-li que si ell se volia, caçaria castells del rei d'Aragó". I si vos interessa aquesta apassionant època, no deixeu de consultar els treballs del bon amic Josep Torró, i en especial el seu imprescindible "El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276)", que he tornat a fullejar, amb el mateix plaer que sempre, només baixar des del castell.

Vent

Moltes nits de dissabte, els pares ens deixaven, al meu germà i a mi, en casa dels avis. Sopàvem amb ells, a la vora del braser i encarats a la vella Vanguard, fins que els dos rombos marcaven, sense possibilitat d'apel·lació, l'hora de retirar-se a uns llits en els que, més que gitar-te, et submergies. Al contacte amb el cos, el gros matalaf de borra, acabat de tovejar, s'enfondia quasi sense resistència, i bastaven uns pocs i oportuns moviments per quedar-hi aclotat definitivament, pràcticament immobilitzat dins d'aquell càlid i confortable receptacle que contrastava amb la gelor de l'habitació. La bossa d'aigua calenta, els llançols blancs de lli (que havien estat sacs de sucre de la parada del iaio al Mercat de Sant Mateu, i que encara conservaven ací i allà el símbol d'Azucarera dins un cercle roig) i les dues o tres mantes antigues, desmesuradament pesades, completaven una acollidora i inoblidable sensació de recer, que encara era més intensa quan, per les escales de la sala, pujava esmorteït el soroll del vent que colpejava amb força les contrafinestres que donaven al carrer de Santa Rita, que abans de la guerra es deia Comuneros de Castilla.

Ha estat inevitable, aquesta aspra i ventosa setmana de ponents i mestrals, recordar aquelles nits. I és que hi ha plaers que naixen, simplement, de la sensació de trobar-se estalvis d'un perill o un patiment. Potser és per això que, en pensar en ells --en aquests plaers-- acabem sempre evocant la infantesa, quan teniem prou amb un matalaf tou i una manta abraçadora per sentir que, per més fort que bufara el vent, no ens podia passar res de mal. Bon cap de setmana!

En imatges

Aquesta vista des del meu estimat Benicadell va ser la primera i, si no recorde malament, una de les que més temps va durar com encapçalament d'aquestes planes. Perquè crec que no va ser fins ben avançat aquell estiu del 2010, que em vaig decidir finalment a canviar-la per una imatge marina, que vaig trobar més escaient per aquelles dates.

Els motius estacionals van seguir ocupant la capçalera encara durant una bona temporada...

... però a partir d'un cert moment, i sense que recorde exactament per què, va començar una etapa en la què les imatges van anar succeint-se, sense renunciar per complet a una certa lògica --ja fóra temporal o de qualsevol altre tipus-- però seguint sobretot un criteri diguem-ne de preferència estètica: era prou que una foto m'agradarà per qualsevol raó, per a que optara, ni que fóra només durant uns dies, a ocupar aquest lloc.

I ha estat així, amb una roca com a capçalera, que he arribat finalment a tal dia com hui, en què fa just tres anys que aquest blog va començar el seu camí. I és això, simplement, el que volia dir: que la línia de Wallace compleix hui tres anys. Tot i que no és molt el que conec del cicle de vida d'aquesta curiosa espècie que anomenem blogs, intuisc que ve a ser cap a aquesta edat quan podria esperar-se de l'exemplar que teniu entre mans que començara a assentar-se-li el cap i a comportar-se amb un poc de trellat. Però ja avance que, mentre depenga de mi, faré tot el possible per evitar-ho: vist des d'ací, no puc dir que el que va ser el propòsit inicial d'aquestes planes (anar fent i veure què ix) haja donat mals resultats, així que tampoc veig cap raó per abandonar-lo ara. Moltíssimes gràcies, una volta més, a tots els amics i amigues que vos deixeu caure per ací, als qui llegiu, comenteu i compartiu; ja vos dic, amb la solemnitat justa però amb tota la sinceritat, que res de tot açò pagaria la pena sense vosaltres. I anem avant amb el quart, que ja veurem com va presentant-se: en açò, com en quasi tot, el que compta és anar fent...

Una part del meu País va fer ahir un pas que vull creure irreversible cap a una llibertat a la què també aspirem nosaltres i a la qual arribarem tard o d'hora. Ben prompte, i malgrat tots els entrebancs –legals i il·legals-- d'uns poders que s'autoqualifiquen de democràtics, els valencians i valencianes podrem tornar a veure una televisió en la nostra llengua. I un nou i prometedor blog, pilotat per Maria Josep Escrivà, acaba de començar un camí que serà, estic segur, llarg i fructífer. A diferents nivells i amb un abast també diferent, però bones notícies, en tot cas. I no estan els temps com per passar-ne per alt ni una sola.

Insídies

Les autoritats han volgut eixir al pas de les crítiques i han tornat a insistir que tant la tecnologia utilitzada en el coet com el sofisticat procediment que va seguir-se per fer-lo allunar compten amb totes les garanties i no han provocat, tal i com pot comprovar-se fàcilment, cap impacte negatiu sobre el satèl·lit. Igualment, han desautoritzat les mentides i l'alarmisme dels grups que han advertit sense cap fonament científic de possibles danys sobre la Lluna, als quals han acusat d'oposar-se sistemàticament al progrés i el benestar de la societat i de defensar interessos inconfessables. Finalment, han desmentit qualsevol tracte de favor a les empresses a les quals va encarregar-se la construcció de la nau, aixi com el pagament de comissions, per part d'aquestes empresses, a destacats membres del partit en el govern. "No ens consta", han declarat de forma concloent.


(per a la proposta de Relats conjunts)

Sants i dimonis

Ahir va ser Sant Antoni del porquet, sant d'antiga i estesa devoció a les nostres terres, moltes de les quals li fan festa assenyalada. Les males llengües li han volgut encolomar alguna picardia i una dubtosa traça a l'hora de fer miracles. Però ningú no ha gosat mai qüestionar la seua estima pels animals de pèl i de ploma --motiu més que suficient per a que compte amb les meues simpaties-- ni tampoc l'heroica determinació per resistir les temptacions de la carn, el poder i la riquesa; exemple, per cert, que potser haurien fet bé en seguir més d'un --i d'una-- que, pel que es veu, han estat poc mirats a l'hora de deixar-se seduir pel dimoni de l'avarícia (i, probablement, per alguns dimonis més).

Santantonada a Forcall. De comarquesnord.cat

En Alcoi ens limitem a visitar la seua ermita, al capdamunt de la muntanyeta que porta el seu nom, per rostir les xulles i l'embotit. Però en altres llocs --literalment, per tots els cantons del País, des del Rosselló al Baix Segura i del Cinca fins a Menorca-- són dies de fogueres i dimonis, pans i bèsties beneïdes, botargues, tombs i porrats, que en alguns casos s'allargaran fins diumenge i encara més enllà. Deixar-se caure per una d'aquestes festes majors d'hivern pot ser una bona alternativa per passar el cap de setmana. Però per si no poguera ser, aprofitaré per demanar-li des d'ací al sant que ens lliure de tots els mals. I, sobretot, que intercedisca davant qui corresponga per retornar a tota aquesta colla de lladres, corruptes, cínics i pocavergonyes, a l'infern del qual mai no haurien d'haver sortit. Per a que ràbie el dimoni, visca el pare Sant Antoni!

A banda de Sant Antoni, el dèsset de gener és, també, el dia que la meua filla Júlia compleix anys: setze, enguany, ben aprofitats. Hui, la cançó, va per ella; però també per mi... Pareu atenció al temps --si les previsions es compleixen, sembla que ens esperen uns dies ben mogudets-- i bon cap de setmana!