No cal recórrer al cas de l’extraordinari xiprer del Sàhara, famós com ja s'ha dit per la seua longevitat i objecte d’estudi per haver desenvolupat estratègies reproductives úniques en el món vegetal: d’una forma o d’una altra, qualsevol animal o planta capaç de sobreviure en un entorn tan inhòspit com el desèrtic, ha hagut d’adaptar-se a unes condicions ambientals extremes que es manifesten per exemple en la manca d’aigua, les oscil·lacions tèrmiques o l’escassa fertilitat dels sòls. Ha estat inevitable, en els dies que vam passar caminant per Tassili n’Ajjer, no pensar en tot això, al temps que constatàvem --ni que fora per damunt i de passada-- la sorprenent capacitat dels éssers vius per prosperar en un hàbitat tan exigent com aquest, inclòs pel Fons Mundial per a la Natura en una ecoregió específica denominada “boscos xeròfits montans del Sàhara occidental”. Com era previsible no hem tingut la sort, al llarg dels nostres recorreguts, de creuar-nos cap guepard, llop africà o fennec, però tampoc no ens ha faltat la possibilitat d'admirar plantes, ocells i algun altre animaló (o els seus rastres identificats pels nostres guies, com en el cas de serps o jerbus) que m’han mantingut, tal i com preveia, bastant entretingut durant i després del viatge. Valguen doncs aquestes ratlles per donar-ne testimoni, junt amb un pensament que no ha deixat de voltar-me pel cap d'ençà que vaig tornar: per més que vulga intentar-ho, és impossible que puga arribar a copsar, havent passat allà només uns dies de vacances, la magnitud dels desafiaments als quals ha d'enfrontar-se qualsevol ésser viu --plantes i animals, però també i especialment humans-- que per atzar de la història i la geografia haja fet del desert la seua llar; una vida dura que dura per nosaltres el que ho fa el nostre viatge, però que per a tots ells és, simplement, la vida. I això, ací com en qualsevol altre lloc, convé tindre-ho pressent sempre.
Mentre acabe de posar ordre en fotos i cap sobre la segona part del nostre viatge algerià (el recorregut per la muntanya cabilenca), no m’he pogut resistir a dir alguna cosa sobre els éssers vius --no humans-- amb els què vam compartir la nostra caminada per Tassili, alguns dels quals porte ací, a efectes merament il·lustratius i sense cap afany d'inventari. Com sempre, per si tinguéreu curiositat i de dalt a baix, les fotos corresponen (de forma raonablement fonamentada) a Cupressus dupreziana, Acacia ehrenbergiana, Senna italica, Ziziphus lotus, Neophron percnopterus, Atractylis aristata, Peganum harmala, Ammomanes deserti, Oenanthe leucopyga, Emberiza sahari, Silene villosa, Lavandula saharica, Reseda villosa, Olea laperrinei, Agama tassiliensis, Messalina guttulata, Acanthodactylus boskianus, Tuarega insignis, Adesmia biskreensis ssp. recticollis, Triops granarius, Pulicaria crispa, Zilla spinosa, i Limonium bonduellei i Rumex vesicarius creixent junts..
