"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 23 de maig del 2011

L'endemà, per fi

Francament, tenia moltes ganes de que passaren. Supose que hi contribueix la notable --i en gran part lamentable-- previsibilitat dels resultats, respecte als quals vos estalviaré pel moment cap anàlisi detallada, atesa la profussió de comentaris assenyats disponibles a hores d'ara a la xarxa: només feu una ullada a molts dels blogs amics que hi ha ací al costat i que se'n ocupen amb molt de trellat. I això que, en aquesta ocasió, he mantingut fins el darrer moment incògnites importants que, finalment, han acabat revelant-se com algunes de les poques satisfaccions a les què apel·lar tal dia com hui: entre elles, la rellevant entrada de Compromís a les Corts --celebre, també, que hi estiga present Esquerra Unida, però això em semblava a priori més probable-- o el més que previsible canvi de govern a Alcoi si fructifiquen, que estic segur que sí, les negociacions entre els tres partits que fins ara han estat a l'oposició. Amb tot, i a pesar que fins i tot ha hagut dies que no semblava ni que estiguerem en campanya, he de reconéixer-ho: se m'ha fet pesat.



Ara, per bé o per mal, ja han passat, i és hora de seguir fent camí fins a la pròxima fita, no necessàriament electoral. Ja sé que no és gran consol però, objectivament i en general, no estem pitjor que fa quinze dies: la majoria relativa d'habitants d'aquestes terres que no consideren important que es censuren televisions, que es privatitzen serveis públics essencials, que s'ignore la llengua i la cultura pròpia --i catalana-- o que s'enriquisca a amics i coneguts a l'empara d'una interpretació certament singular de l'interés general, s'ha mantingut pràcticament invariable d'ençà les últimes eleccions; la qual cosa, a la vista de la blavor del panorama general, no deixa de ser remarcable. I tenim noves veus a les Corts, i --digueu-me ingenu, de nou-- encara conserve esperances fundades sobre les possibles conseqüències reals de les acampades i el 15M... Però ja havia dit que no faria anàlisis, i no m'hi vull embolicar ara. Hui ja és l'endemà i, pel moment, només puc assegurar una cosa: no torne a escriure res de política fins que passe la final de la Champions. Com a mínim.


Una nota final: lamente moltíssim que entre tot allò que ens agermana amb les Illes hi figure, de nou i des d'ahir, una penosa i aclaparadora majoria absoluta de la dreta, de conseqüències imprevisibles però gens tranquil·litzadores per a qui s'estima el país, la llengua i la cultura. Si fóra el cas que calgueren, molts ànims als amics i amigues d'aquella banda del mar, que mai no han deixat de fer-los front als enemics de la terra però que ara ho hauran de fer amb més força si cap. Una aferrada!

8 comentaris:

  1. jo crec que ja molts no ens fem il·lusions pel que fa al partit que va a guanyar, ens hem acostumat i per salut pròpia, millor pensar que anaven a guanyar. Sobre el 15-M, a vore si es recondueix i pren més presència la llengua i la situació dels valencians, i comencen a tindre més profunditat les seues demandes.
    No ens hem fet il·lusions però tenim esperança :)

    ResponElimina
  2. Jo també tenia ganes que passaren...durant tota la setmana, el meu estat d'ànim ha oscil•lat entre la fràgil esperança de les coses impossibles i la mala llet més agra...i tot i el resultat terrible de la majoria absoluta pepera, per primera vegada des que puc votar, he sentit que el meu vot, no ha anat directament al poal del fem...així que a resistir i a continuar sent un gra en el cul de les gavines polloses

    ResponElimina
  3. "No estem pitjor que fa quinze dies" És prou difícil estar pitjor, Pep. I ja no pense en PP o PSOE o el que siga, sinó en un govern de lladres tant des d'un nivell autonòmic com municipal. Me n'alegre per Alcoi i per Compromís, però de València i dels valencians en general que no em parlem. Massa vegades i en diferents àmbits he viscut aquest deixar-se anar per les clavegueres dels pitjors maternalismes (Rita) i clientismes (Fabra). Seguim venerant la figura del Senyoret amb casa a Madrid, del "xiquet bé" (Camps) que ens enlluerna o ben bé de la versió discotequera garrula d'un Bruno Lomas que és el Rus. Han copat tot el subconscient col·lectiu dels valencians. La resta, hui per hui, som marginalitat. Tant de bo m'equivoque. Salut.

    ResponElimina
  4. El darrer comentari crec q és, amb diferència, el més trist però el més real. Sí, a Alcoi estem contents, però lluny d'aquestes muntanyes TOT es blau, i més enllà de l'eufòria de diumenge a la nit pel canvi alcoià (no vaig pegar ull en tota la nit!) els temps van costera amunt.

    La Fada

    ResponElimina
  5. Totalment d'acord, Coralet: tant per les enquestes com per l'ambient social, hi havia pocs dubtes de qui guuanyaria, i la higiene mental aconsellava no fer massa cas. I quant al 15-M, d'acord també en que cal fer més presents els aspectes nacionals i culturals que ens són propis. I, segons es mire, sempre és millor l'esperança que les il·lusions... I que no ens falte. Salut!

    ResponElimina
  6. És cert, Senyoreta: han estat dies de fer moltes, moltíssimes voltes al cap, de dubtes i de fustració... però ja està, també jo tinc aquesta vegada la sensació que el meu vot serà ben aprofitat. Vull pensar que no tindran, ni de llarg, una legislatura plàcida. I no solament dins les Corts, espere que també des del carrer els ho posem cada vegada més difícil... Gràcies i endavant!

    ResponElimina
  7. Entenc el que vols dir, Vicicle, i objectivament tens raó: en tant que segueixen tenint majoria absoluta, la resta de les victòries no deixen de ser pírriques... Però, amb tot, és la primera vegada des de fa molts --massa-- anys que comencen a albirar-se alguns simptomes d'esperança, almenys pel que fa a la possibilitat de què deixen el poder algun dia. Però, evidentment, no espere una migració massiva de votants dels PP a altres opcions ni ara ni en el futur pròxim, i és aquesta la clau del problema (el PP es limita a instrumentalitzar políticament el que, en el fons, vol i demana una part substancial de la gent que viu ací i que s'hi troba molt bé amb l'espanya més rància). I això --tractar de canviar el subconscient col·lectiu, com tu dius, si més no d'una majoria rellevant de valencians-- és la feina que tenim per davant. Ànims, gràcies, salut!

    ResponElimina
  8. El mateix et dic, Fada: tens raó, però deixeu-me que em pose un poquet optimista, encara que només siga per dur la contrària ;) Els temps seguiran sent difícils, però almenya al País Valencià el cicle que a altres llocs apenes comença, sembla donar simptomes d'esgotament... Tan de bo puguem aprofitar-ho per avançarm, i no siga tot un simple miratge... Salut!

    ResponElimina