"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 31 de març de 2012

A vista de costa




El marc, el projecte "Custòdia marina i turisme", una iniciativa per millorar ambientalment les destinacions turístiques i facilitar la contribució del turisme en el coneixement i la conservació de la biodiversitat marina valenciana, en la qual han participat empreses turístiques, estacions nàutiques i les entitats conservacionistes Fundación Global Nature i Xaloc, totes dues membres d'Avinença. La idea, navegar per la badia d'Altea per tractar de veure cetacis (la presència de dofins mulars en aquestes aigües que voregen el parc natural de la serra Gelada és bastant habitual) i presentar una aplicació per a mòbil que permet a qualsevol avistador ocasional comunicar fàcilment la presència d'espècies d'interés al banc de dades de biodiversitat. I, ja de pas i aprofitant l'avinentesa, fer una ullada per tal de comprovar si l'escassa corba marina emplomallada, de la qual només es coneixen un pocs punts de cria en la costa valenciana, ha niuat de nou enguany en els penyasegats del Penyal d'Ifac.

Malauradament --ja passen, aquestes coses-- els dofins semblen haver decidit quedar-se hui nord enllà: cap d'ells ha comparegut al nostre pas, però hem sabut que poc abans s'havien albirat un parell de grups en la rodalia del Cap de Sant Antoni. Tampoc s'ha pogut confirmar la nidificació de la corba marina, tot i que la presència de diversos exemplars en la zona mou a l'optimisme. El que no ens ha tret ningú ha estat el plaer de passar unes hores en bona companyia, navegant per una mar esplèndida, i gaudint també de muntanyes i paisatges ben coneguts però que ens han mostrat, hui, una perspectiva diferent; si més no, per a tots aquells que ens solem mirar la mar des de la terra, i no a la inversa.




dijous, 29 de març de 2012

Rituals





Els dubtes previs sobre la seua utilitat i oportunitat, amb referència inevitable a l'escàs entusiasme que desperten la major part de les organitzacions que convoquen o en donen suport. La malícia que dóna regalar una part ben necessària del sou --i, a més, haver de fer demà la faena que no s'ha fet hui. La decisió, ferma però sempre un poc a contracor, d'estar del costat dels que la fan, encara que només siga per no estar del costat dels que no voldrien que la férem. Els exabruptes impúdics i totalment prescindibles de la dreta cavernària, i els arguments --respectables però sovint no gaire consistents-- dels qui no han cregut oportú participar-hi. La guerra estúpida i pueril de xifres, dades i percentatges (enguany, fins i tot de trending topics). La satisfacció de veure els carrers del País plens de gent clamant contra la injustícia i defensant uns drets que han costat massa de guanyar, i la insatisfacció de saber que, en algun lloc, ha d'estar tota l'altra gent que atorga majories absolutes i que ha acceptat dòcilment seguir alimentant-se amb molles en lloc d'exigir el pa sencer... Tots els ritus s'han complert --incloent-hi, per suposat, els contenidors cremats a Barcelona-- i la litúrgia d'una (altra) vaga general ha estat de nou consumada. Demà serà un altre dia, i a l'espera de veure per on ens vindran les noves retallades, només gosaria fer una valoració, ara: Islàndia queda molt lluny, i a nosaltres ens espera encara un camí llarg, molt llarg...


29-M







dimarts, 27 de març de 2012

Esquirols



Fins fa uns pocs anys, no constava la seua presència en cap de les muntanyes de la rodalia alcoiana. A hores d'ara, i sense que haja estat possible determinar encara la seua procedència (hi ha en marxa estudis per a confirmar l'adscripció d'aquestes poblacions a alguna de les diferents subespècies ibèriques), els esquirols han esdevingut una espècie abundantíssima que sovinteja en boscos i pinedes de moltes comarques del sud valencià. Hi ha, fins i tot, qui parla de l'actual prol·liferació d'aquests rosegadors a les serralades de l'Alcoià i el Comtat com una autèntica plaga, tot i que probablement --i si s'exceptua, potser, algun cas puntual i molt localitzat-- siga un poc exagerat qualificar aquesta situació com a tal. És d'esperar que, més prompte que tard, la població tendisca a estabilitzar-se: els rosegadors són un grup especialment propens a les fluctuacions poblacionals, de vegades dràstiques, en funció de factors com les condicions climàtiques, les malalties o la disponibilitat d'aliment. A més, les equacions de Lotka-Volterra començaran aviat a exercir la seua influència compensadora, i a l'elevada densitat actual d'esquirols seguirà presumiblement un increment d'efectius dels seus predadors naturals (àguiles de panxa blanca, astors, ginetes o fagines, entre ells) que tendirà a restablir una situació d'equilibri dinàmic entre les poblacions d'uns i d'altres.




Pel moment, però, els esquirols aprofiten aquests temps d'opulència, i es mostren ufans i confiats mentre es dediquen a consumir la inesgotable provisió de pinyons que es troba a la seua disposició. Aquest mateix exemplar es va deixar fotografiar el cap de setmana passat en la serra Mariola. El més curiós del cas és que, en trobar-me amb ell baixant des del Mas de Llopis, anava jo pensant en la vaga general de dijous pròxim; i, tot plegat, em va semblar una analogia un poc inquietant i fins i tot vagament premonitòria. Per cert: amb tot el respecte per a qui pense la contrària, amb les mateixes prevencions que ara fa dihuit mesos, però també per les mateixes raons (corregides i augmentades, en aquesta ocasió), jo faré vaga. I tan de bo que, en aquest assumpte en què ens juguem tant, no hi haja lloc per a cap analogia més: els esquirols, al bosc. I només en la densitat que pertoca.



dilluns, 26 de març de 2012

Vímet i aspirines


Si caminem, en aquests primers dies de la primavera, per la vora de qualsevol riu o rambla, potser ens cridarà l’atenció la discreta però copiosa floració que cobreix les branques, encara sense fulles, d’un grup peculiar d’arbres i arbrissons estretament lligats als cursos d’aigua. No destaquen, aquestes flors, per ser especialment vistoses: són petites i verdoses, s’agrupen en inflorescències allargades (anomenades aments), i hi ha peus que en produeixen només de masculines i d’altres de femenines. Per aquesta raó, com també per la impossibilitat d’observar alhora flors i fulles i per la variabilitat de molts dels seus caràcters, no sempre és fàcil distingir unes espècies d’altres; totes elles, però, s’agrupen dins un únic gènere, anomenat Salix, i són conegudes, en conjunt, com a salzes.


Als Països Catalans es coneixen una vintena d'espècies d'aquest gènere. Algunes d'elles són mates baixes i rastreres pròpies de la tundra àrtica (com ara Salix reticulata, S. herbacea o S. retusa), que van avançar cap al sud durant les glaciacions quaternàries i que han quedat acantonades als Pirineus i d’altres serralades elevades. Una altra espècie singular és l’endèmic salze de cingle (S. tarraconensis), que creix en els roquers calcaris dels Ports i serralades pròximes. Però allò més habitual és que es tracte d’arbustos o arbres petits de branques flexibles i intricades, especialment adaptats per resistir l’embranzida de les revingudes --cas, per exemple, de les sargues (S. eleagnos), els gatells (S. atrocinerea) o les salenques (S. purpurea)-- tot i que de vegades poden arribar a ser arbres ben cepats propis dels boscos de ribera, com ara el salze blanc (S. alba) o la vimetera (S. fragilis).

Molts salzes són apreciats pel seu valor ornamental, com és el cas de l’esmentat salze blanc o del conegudíssim desmai (S. babilonica), originari de Xina i profusament cultivat a hores d’ara. Però no és aquest l’únic ús al qual han estat destinats secularment: probablement, la seua utilitat més coneguda i estesa ha estat la utilització de les seues branques flexibles i resistents --anomenades vims o vímets-- per a confeccionar objectes d'ús quotidià. A més, la seua fusta era apreciada per la seua lleugeresa i resistència, mentre que, en florir a finals de l’hivern, moltes espècies tenen també importància per a les abelles i d’altres són utilitzades com a farratge per al ramat o per a estabilitzar el caixer de rius i rierols.






Però els salzes han gaudit també, des de molt antic, d'una merescuda fama per les seues virtuts medicinals: la corfa del salze blanc --i d’altres espècies-- ha estat utilitzada tradicionalment com a analgèsica i antipirètica. Aquestes propietats són degudes a la presència d’una substància anomenada salicina, aïllada per primera vegada per Buchner el 1828. A partir de l'estructura quimica d'aquesta, el farmacèutic alemany Felix Hoffman va aconseguir sintetitzar el 1897 una forma pura i estable de l’àcid acetilsalicílic, component bàsic, com es sabut, de l’aspirina: contribució cabdal al benestar humà, que cal afegir als beneficis obtinguts durant mil·lennis de les insubstituïbles paneres i cistelles de vimet, i que hauria de ser suficient per retre, a aquests esvelts, resistents i elegants vegetals, un homenatge ben merescut. Per no esmentar què hauria estat de la poesia universal sense els salzes…

Tot i que em creia fort i ferm com una roca
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l’insomni de l’amor,
ni a qui el desig no li ha doblegat mai el cos.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats, i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d’un salze
que el vent du de banda a banda.

Ibn Khafaja d'Alzira (traducció de Josep Piera i Josep Ramon Gregori, baixada d'ací)







Content, i molt orgullós, de la multitudinària manifestació d'ahir a Palma pel català i contra els atacs a la llengua del govern del Partit Popular. Una lliçó de coherència i fermesa front a qui no atén a més raons que les dels seus amos de Madrid: la lluita serà llarga, però tots aquells que tenim el català com a llengua pròpia i comuna hem d'agrair hui als mallorquins i mallorquines que ahir alçaren també la seua veu per nosaltres.


Imatge de Vilaweb

divendres, 23 de març de 2012

Ara digueu



Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»

Salvador Espriu



Ni de l'estupidesa de Mourinho, ni dels deliris de Camps; ni tan sols d'una primavera que avança i que comence a pensar que, més que astènia, allò que em provoca és alguna manifestació peculiar de la síndrome d'Stendhal. D'allò que hauria volgut escriure aquesta setmana, si no se m'haguera esmunyit el temps entre tràfecs i viatges, hauria estat de la lliçó de coratge i coherència que Jaume Bonet està donant amb la seua vaga de fam per la llengua i contra els atacs al català per part del govern de Bauzà; els mateixos --i amb els mateixos responsables-- que al País Valencià estem patint des de fa anys. Diumenge, a Palma, aquest clam tornarà a eixir al carrer (hui ho ha fet també a Barcelona) i molts valencians i valencianes que no podrem anar-hi físicament, estarem alli de cor fent-li costat perquè, una volta més, és la nostra llengua i la nostra identitat la què està amenaçada. Com ho fem, també, amb la lluita decidida i valenta --silenciada, gens innocentment, per massa mitjans de comunicació-- de Jaume Bonet i els seus companys de Jubilats per Mallorca, i la de totes les persones que, malgrat tot, han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per recordar-nos el sentit de la paraula dignitat.









dimarts, 20 de març de 2012

Vernal




S’han fet foc les Falles folles, el sol ha travessat puntualment l’equador celeste i el llevant porta pluja generosa a les valls i blanqueja les muntanyes: desmesuradament, tot és com ha de ser, i tot és primavera. O anirà sent-ho, que totes les coses requereixen el seu temps per esdevenir-se, i ja se sap també que les primaveres, com les revolucions, tendeixen a avançar –de vegades amb una lentitud exasperant-- de baix a dalt i de fora endins.

Potser que renàixer, ateses les circumstàncies, siga un objectiu massa ambiciós i poc realista. Jo, pel moment, em conforme amb tractar de rebrotar i, si de cas, ja aniré replantejant-m’ho dia a dia...





 
Margaridetes, abelleres i barralets solen ser de les primeres flors en comparéixer per ribassos i herbassars quan l'hivern comença a retirar-se. Les primeres, amb un cicle de vida fugaç, donaran lloc a milers de llavors que permaneixeran latents en terra fins que les condicions siguen de nou favorables per a germinar. Els bulbs dels barralets o els tubercles de les abelleres (una de les orquídies més freqüents a casa nostra) els han permés sobreviure als freds de l'hivern gràcies a les reserves acumulades en aquests òrgans subterranis, i treuen ara les seues vistoses tiges florides abans de tornar a romandre ocults fins que arribe una nova primavera. Modestes, discretes, precioses flors de marge...






divendres, 16 de març de 2012

Foc purificador


Imatge de RTVV


S'acaba, amb un balanç francament acceptable, aquesta estranya setmana d'accidentada orografia en la què les feines quotidianes han hagut de conviure --de vegades amb certa dificultat-- amb els pasdobles, els envelats i els masclets que han acabat prenent els carrers de València. Queda per davant un llarg cap de setmana faller, al qual m'encare amb el propòsit ferm d'anar improvisant sobre la marxa segons el que sorgisca i el que demane el cos: l'única obligació que he decidit imposar-me, per als pròxims dies, és la de no obligar-me a res, que hi ha moltes formes de celebrar l'adveniment de la primavera, i la majoria no tenen perquè ser incompatibles ni esgotar-se només en un cap de setmana. De fet, i si fóra per tot allò que mereixeria ser past de les flames purificadores, el famós tòpic que diu que a València són falles tot l'any podria prendre una dimensió molt més literal... Pel moment, bon cap de setmana i bones falles si vos pega a prop. I que comence la mascletà!







No és solament en els carrers en festa que s'anuncia el final de l'hivern i la primavera imminent: s'han retardat molt, enguany, però finalment també els narcisos del pati han començat la seua floració esplèndida. I és per això --i pel meu reconegut narcisisme-- que no he sabut resistir-me a posar-los...








dimecres, 14 de març de 2012

Referents

Tots dos ens van deixar amb la primavera a les portes, per bé que amb tres dècades --i un parell de dies-- de diferència. Félix Rodríguez de la Fuente va morir a Alaska, tal dia com hui, ara fa trenta-dos anys. Només dos, en fa, de la desaparició de Miguel Delibes el 12 de març de 2010. Tots dos, fills de la Castella profunda i adusta; units per la seua passió per una natura a mesura humana, en la què les persones formen part substancial i inseparable dels paisatges en els quals viuen (o sobreviuen), però també per la seua capacitat extraordinària --amb la literatura, amb la imatge o la paraula-- per comunicar, per incidir directament sobre les emocions i els sentiments d'aquells als quals es dirigien.


Imatges de la xarxa


Félix i Delibes mantenen, en el meu imaginari personal, una estreta vinculació, no solament pel que em semblen trets comuns d’origen i visió, sinó també per com han anat, després, les coses. Un dels fills de Delibes –Miguel Delibes de Castro-- és un conegut biòleg, especialista en mamífers (un dels principals experts mundials en la conservació del linx ibèric) que va ser, en la seua joventut, col·laborador directe de Rodríguez de la Fuente en algunes de les seues obres. És un divulgador brillant, i sobretot darrerament hem coincidit diverses vegades, en part gràcies a la seua relació amb la Fundación Félix Rodríguez de la Fuente, amb la qual les xarxes i entitats que promouen la custòdia del territori en l’àmbit de l’Estat mantenen un marc de col·laboració especialment interessant i pertinent: el refugi de rapinyaires de Montejo de la Vega, establert l'any 1974 a proposta de Félix mitjançant un acord entre WWF i l'ajuntament d'aquest poble de la muntanya segoviana, es considera a hores d'ara com un dels primers exemples de custòdia del territori en tot l'Estat.

Quant a mi, a tots dos els dec, com a mínim --i si voleu, amb les inevitables llums i ombres-- que foren els primers en mostrar-me algunes coses que, després, han resultat ser especialment rellevants en la meua vida. A Félix he d'atribuir-li, sense cap mena de dubte, la primera espurna d'una fascinació per la natura que ha acabat duent-me a dedicar-me a aquestes coses. De Delibes i de molts dels seues llibres, vaig aprendre una certa manera d’entendre la relació entre la natura i les persones (magnífica la reflexió d'Àgueda Vitòria a l'Informatiu) que anys després --coses de la diglòssia-- he cregut retrobar també, amb tots els matisos que calga posar-hi, en l’obra inestimable del mestre Valor. Afortunadament, tots dos –Félix i Delibes-- ens van deixar un llegat immens en la seua obra, i qui se’n preocupa perquè aquesta no caiga en l’oblit. Així és que, encara que tot plegat vagen resultant massa records per a un sol mes, no volia deixar passar l’ocasió de dir-ho.


Montejo de la Vega. De la Wikipedia




Aquesta nit, a Alcoi, el periòdic Ciudad entrega els seus premis del 2011, entre ells el que fa referència al medi ambient i que, com ja vaig dir fa unes setmanes, ha tingut a bé atorgar-me. Ja vos dic que a mi, açò de les gales i d'haver de parlar --encara que siga només un poquet-- davant de tanta gent, se'm fa un poc costera amunt. Però també és cert que estic content i agraït, i que tot i els nervis que sé segur que passaré, espere gaudir-ho tant com puga. Ja vos contaré...

dilluns, 12 de març de 2012

Topografia del temps

Que jo recorde, és una cosa que m’ha passat des de sempre; i també des de sempre he pensat –no em tinc per tan original— que no dec ser l’única persona a qui li succeeix. Però em sembla que, més enllà d’algun comentari de passada amb amics i coneguts, mai no he tractat d’explicar-ho, probablement perquè no em resulta fàcil posar-ho en paraules. La qüestió ve a ser la següent: quan imagine el futur més o menys immediat (quan tracte d’organitzar, planificar o anticipar les tasques i ocupacions a què dedicaré els pròxims dies o setmanes, o simplement quan ubique cronològicament algun esdeveniment o fita pendent), el meu cervell genera, de forma automàtica i inconscient, una espècie d’imatge física d’aquest futur. Dins el meu cap es fa visible, llavors, una mena de paisatge temporal, un mapa tridimensional –no se m’acut altra forma d’expressar-ho— en el què, d’alguna forma, els relleus formats per fets rellevants destaquen sobre la planura llisa i monòtona que simbolitza la resta del temps a la què no he assignat, encara, cap atribut específic destacable.



Imatge de la xarxa

No es tracta, enteneu-me, d’un pensament conscient, ni d'elements que reproduisquen de forma més o menys simbòlica trets físics de cap paisatge real o imaginari. Només utilitze aquests termes per tractar de representar, com una pobra analogia, allò que constitueix una idea intuïtiva, una figuració mental difusa, alegòrica i involuntària. Aquesta figuració, però, arriba a assolir una consistència quasi corpòria, i va canviant a mesura que hi incorpore nous elements o deixe arrere (com si la sobrevolara) aquells que ja s’han esdevingut. Si he decidit, posem per cas, de fer un viatge d’aci dos mesos, aquesta fita s’incorpora automàticament al mapa com una prominència que destaca més o menys poderosament sobre la resta: el volum --o la cota-- depén de la rellevància que atorgue a l’esdeveniment en qüestió; però també, com si realment es tractara d’un accident físic, de la distància que em separa d'ell. No és estrany, fins i tot, que fets especialment significatius per qualsevol causa, projecten sobre el futur una mena d’ombra que oculta allò que s'amaga darrere seu i que fa impossible prestar-li atenció fins que es fa finalment visible.

Al llarg dels anys, m’he anat acostumant a conviure amb aquesta imatge mental de l’esdevenidor, amb aquesta percepció sòlida –i d’alguna forma tangible-- del futur més o menys immediat, fins a veure-ho com una cosa normal. No sé si ho és, de normal, com tampoc sabria dir si és bo o dolent: per un costat, té l’avantatge de fer aparéixer allò que s'ha de passar com una realitat densa i compacta, la qual cosa facilita –deixeu-me, de nou, que ho diga així— el seu maneig. Però per una altra, la presència quasi constant d'aquesta "realitat" pot arribar a resultar feixuga i, amb freqüència, una mica angoixant. Només sé que, per a bé o per mal, a mi em passa. I que quan més còmode m’hi sent és quan la topografia temporal creada dins el meu cervell guarda un equilibri adequat i més o menys harmònic entre tàlvegs, cims, tossals i mesetes. Quant a què caldria entendre per adequat i harmònic, hauria de preguntar-li al meu cervell: ja es veu que, si més no pel que fa a algunes coses, sembla que va per lliure…


dissabte, 10 de març de 2012

Com volem



Han passat anys (dèsset, ja), han passat moltes coses. De vegades no ho sembla, perquè el tenim molt present, i perquè, tot i que tampoc nosaltres voliem creure-ho, encara dura, per a massa gent, la vida dura. Però tal dia com hui l'Ovidi va agafar vacances, i ens agrada recordar-ho: amb l'aroma bo del romer, dolces xicones i un conyac (i vi i cassalla). I fent camí, que encara ens queda lluny poder dir, com el volia, va com vull. Com volem.








dijous, 8 de març de 2012

Cinquanta menys un

Comencem bé: diu la ineludible Viquipèdia que el quaranta-nou és un nombre deficient, defectiu o retardat, un concepte matemàtic que no he entés molt bé però que sona un poc intimidatori. Per contra, val a dir que també és el quadrat de set, guarisme que, a banda de ser el primer nombre feliç --un altre concepte matemàtic de nom pintoresc que també desconeixia-- simbolitza la perfecció, per la qual cosa té una notable presència cultural i fins i tot és considerat sagrat per algunes religions. Quant a que quaranta-nou siga també al nombre atòmic de l'Indi, un equip de futbol americà de San Francisco o el prefix telefònic d'Alemanya, he de dir que no m'ha fet ni fred ni calor.
Tampoc el set de març, recorrent de nou a la mateixa font, sembla haver estat una data especialment propícia per a efemèrides remarcables. Tot i que no he fet una recerca exhaustiva, només m'han cridat l'atenció, de tot el que s'ha esdevingut en un dia com ahir, els naixements de Mondrian i de Ravel o la mort del meu admirat Stanley Kubrick. Per no esmentar que ha estat en un set de març --com indica l'edició en castellà de la Wikipedia, admirablement actualitzada-- quan Lionel Messi ha esdevingut el primer jugador en marcar 5 gols en un partit de la UEFA Champions League, en el qual el Barça li va endossar set gols (nombre feliç) al Bayer Leverkusen.

El cas és que, com ja ha quedat dit en ocasions anteriors en aquestes mateixes planes, ahir set de març va ser el meu aniversari. I quaranta-nou, el dígit que he afegit des de hui mateix a la meua edat fins que, d’ací un any, siga substituït per una d’aquelles xifres rotundes i categòriques que –no ho negaré— sempre imposen un poc de respecte. En tot cas, dotze mesos tinc per davant fins que arribe aquell moment, com també per aconseguir que allò deficient, defectiu o retardat siga només el nombre, i no l’any al qual designa. I per veure si acabe ja de superar aquesta maleïda pubertat, que ausades que se m'està fent llarga...


Imatges de la xarxa




I com que hui és 8 de març, mai està de més recordar que hi ha assumptes que no són cosa d'un dia; que ja es veu --posem per cas, escoltant al ministre de Justícia espanyol-- que ens queda molt de camí per recórrer fins acostar-nos a una autèntica igualtat; però també que, més enllà de les paraules i les intencions, som nosaltres mateixos els qui, amb les nostres accions quotidianes, podem fer molt --molt més del que sovint fem-- per avançar-ne.

dilluns, 5 de març de 2012

Sobre Falles i falleres

Devia ser cap a l'octubre de l'any passat. Conduïa cap a València, com tantes altres vegades, quan vaig escoltar a la ràdio --en una emissora estatal, de les poques que aguanta tot el trajecte sense haver d'estar continuament resintonitzant-la-- que acabaven de designar les falleres majors del 2012. Que ja d'entrada penses que, com a nota simpàtica, ja els val; però que potser, al País Valencià, hi devia haver passat aquell dia alguna altra cosa digna de menció, com de fet semblava haver succeït amb la resta dels territoris de l'actualitat dels quals s'anava donant compte. El cas és que, a mesura que els butlletins anaven succeint-se i les flamants falleres majors seguien apareixent com a l'única notícia valenciana ressenyable de la jornada, anava encenent-me cada volta més: potser no m'no hauria de prendre tan fort, però ja em coneixeu i a mi aquestes coses em treuen bastant de polleguera, perquè estic convençut que no són gens innocents i que, en el fons, responen a un interés --si voleu, no sempre conscient o malintencionat-- per donar una visió del País limitada als seus aspectes més anecdòtics, superficials i inofensius.

Amb aquests antecedents, no hauria de sorprendre que, quan vaig arribar a la faena i algú de la colla amb la què prenc habitualment el cafè em va dir "Ací estem, xarrant d'això de la fallera major... Ja ho has sentit?", reaccionara amb una certa brusquedat: si no recorde malament, i renunciant per una vegada el tacte exquisit que em caracteritza, vaig contestar alguna cosa així com que massa i tot que ho havia sentit, i que n'estava fins els collons del tema, i que veges a mi que punyeta m'importava la fallera major amb tantes coses que estaven passant i tot això i allò. Un silenci incòmode i espés es va fer quan vaig acabar la meua irada expansió, mentre tot de cares d'estranyesa --i fins i tot alguna de pànic-- em miraven bocabadades. I no solament en el meu grup, sinó en tota la resta de rogles que es distribuïen vora la màquina de cafè i que també havien callat sobtadament en escoltar-me. Algú, però, va canviar ràpidament de tema i la cosa va quedar, aparentment, com una més de les excentricitats que se m'atribueixen, que ja se sap que aquests alcoians són gent un poc rareta...

Poc després, però, una companya se'm va acostar, visiblement preocupada, i em va preguntar: "Perdona, però... tu tens algun problema amb la fallera major? T'ha fet alguna cosa? Pareixia que estaves molt enfadat amb ella...". Convençut que feia broma, i un poc cansat ja del tema del dia, li vaig contestar que no era això, i que veges com anava a estar enfadat amb la fallera major, com si la tractara tots els dies... "Ho fas", em va dir; "És tal, la que treballa ací..." Jure que si en aquell moment haguera pogut fer-me invisible, ho haguera fet. Només vaig poder que desfer-me en disculpes i explicacions, assegurar que no tinc res contra les falleres en general ni molt menys contra aquesta en particular (cosa que és rigorosament certa), i fer-me íntim propòsit de callar-me la boqueta de tant en tant diga el que diga la ràdio; supose que va ser suficient, perquè ningú més no ho ha comentat, i des de llavors no he notat tampoc cap hostilitat ni animadversió desacostumada per part de ningú, fallera o no.

El cas és que, atesa la mala consciència que se'm va quedar després de tan desafortunat episodi, i lamentant a més com d'assetjades, insultades i intimidades se senten altres falleres per culpa de les protestes (o, com elles diuen, els "actos carentes de sentido y de justificación alguna" que posen de manifest "la vileza que supone el empleo de la violencia para defender qualquier tipo de idea") que venen acompanyant aquests dies les tradicionals i entranyables mascletaes, he pensat que enguany, com a mostra de sincer penediment, no faré la tradicional entrada --un punt irònica però sempre sense mala intenció-- sobre Falles i falleres. O potser si?

Imatge de la xarxa

diumenge, 4 de març de 2012

Març



Per a l'ametler és temps de florir; per a l'olivera, de ser descimalada... Març sempre m'ha semblat un mes estrany: contradictori, indecís i un punt traïdorenc. O potser és, simplement, que mai no he sabut molt bé quan havia de fer com l'ametler, i quan com l'olivera...







And it's whispered that soon if we all call the tune
Then the piper will lead us to reason
And a new day will dawn for those who stand long
And the forest will echo with laughter.







Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...