Palmeres

Palmerar d'Elx. Imatge de la Viquipèdia

A poc que conegueu Elx i el seu Camp, sabreu del paper cabdal que les palmeres i el Palmerar representen en la cultura i el paisatge d'aquestes terres meridionals del País. Declarat per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat ara fa deu anys, el Palmerar d'Elx és una autèntica joia històrica i ambiental, que ha merescut des de fa molt anys l’interés d’estudiosos i institucions. Una llei de la Generalitat Valenciana de 1986 regula la tutela sobre el Palmerar, en base al seu caràcter de “testimoni d’un aspecte singular de la història econòmica i social del poble valencià”, i a la seua “especificitat com element del patrimoni cultural valencià: objecte vivent, en evolució i desenvolupament constant”. El primer antecedent de protecció legal d'aquest paisatge cultural i natural es remunta a un Decret de 1933, que declarava d’interés social la conservació dels horts de palmeres d’Elx, i que diferents disposicions més o menys encertades han anat completant al llarg dels anys.

L’origen del Palmerar d’Elx s’ha establert, segons criteri general –i, segons em sembla, suficientment fonamentat-- en l'època andalusina. Els paral·lelismes d’aquest paisatge amb d’altres similars en l’entorn mediterrani i de l'orient mitjà són nombrosos, i abasten des de les xarxes de reg sobre les què es basteixen els horts, fins al mateix sistema tradicional de conreu d'aquests –hui pràcticament desaparegut-- en el qual les palmeres vorejaven les parcel·les i facilitaven el cultiu de molts altres productes d’horta al seu centre. En tot cas, ni l’interés que des d’antic ha despertat el Palmerar entre investigadors de tot el món, ni la ja prolongada història d’intents legals per a garantir la seua protecció, han estat suficients per evitar les amenaces ni, especialment, per a garantir una gestió adequada d’aquest paisatge eminentment agrícola. I així, a les pressions derivades del creixement urbanístic de la ciutat d’Elx, les alteracions sobre el sistema hidràulic –autèntica i imprescindible base territorial i funcional del Palmerar-- o l’abandonament del sistema tradicional de cultiu i la seua substitució progressiva per una mena de plantacions intensives de palmeres destinades sovint a un ús ornamental, s’ha sumat en els últims anys un nou perill, en forma de plaga: es tracta del morrut roig.

El morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus) és un coleòpter originari del sud-est asiàtic, que s’ha estés per nombrosos països d’Europa i Àfrica, en gran mesura a través de les importacions de palmeres per a ús en jardineria, sobre les què no sempre s'ha exercit un control adequat. Les seues larves perforen galeries en el tronc de diverses espècies de palmeres, fins provocar la seua mort. Els adults s'estenen amb molta facilitat d'uns peus a altres, la qual cosa dificulta el seu control una vegada s'han implantat en un indret. La primera referència de l’espècie a la Península Ibèrica es remunta a l’any 1994. El 2004 es va detectar per primera vegada el corcó al Palmerar d’Elx, assolint caràcter de plaga molt poc temps després. A hores d’ara, hi ha encara molts dubtes sobre la capacitat real per a controlar-la. La plaga s’ha instal·lat també a Canàries, on amenaça a la palmera endèmica de les Illes (Phoenix canariensis) i on s’estan fent també grans esforços per al seu control i eradicació.



Morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus). De la web d'Acció Ecologista-Agró

L’altre dia, a Madrid, parlava d’aquestes coses amb l’amic Pedro García, d’ANSE (els aprecie especialment a ell i a la seua entitat, pioners tots dos en l’ecologisme ibèric, per la seua tasca valenta, coherent i incansable en un context, com el murcià, especialment complicat per a aquestes coses de l'ecologisme constructiu i combatiu). Em contava Pedro de l'impacte causat pel morrut en moltes comarques murcianes: de com els efectes sobre les palmeres canàries –molt utilitzades en jardineria, també al País Valencià— han esdevingut dramàtics en zones com els voltants del Mar Menor, i de la incidència creixent sobre les palmeres datileres, les washingtònies –habituals també als nostres jardins—i d’altres espècies de palmàcies ornamentals. I parlàvem, també, de la possibilitat que la plaga s’haja estés fins i tot als margallons (Chamaerops humilis), considerats fins fa poc l’única espècie autòctona de palmera d'Europa Occidental. Fins fa poc, perquè pot ser que el morrut roig estiga afectant també a la que podria ser la segona espècie coneguda de palmàcia pròpia de l'oest de la Mediterrània: la denominada palmera de les rambles.

La taxonomia del grup de les palmeres datileres (el gènere Phoenix) en el Mediterrani no és senzilla. A banda de la ja esmentada palmera canària, i de la palmera de Creta (Phoenix theophrasti), endèmica d’unes poques localitats de la Mediterrània oriental, la major part de les palmeres datileres s’han agrupat dins una única espècie denominada Phoenix dactylifera què, tot i això, mostra una elevada variabilitat, probablement atribuïble --almenys en part-- a mil·lenis de cultiu i selecció de les varietats més productives. A banda de la gran diversitat de races que s’engloben sota aquesta espècie --i que sovint es distingeixen sobre tot pels tipus de dàtils que produeixen--, alguns autors diferencien encara, dins del complexe de Phoenix dactylifera, la denominada palmera marroquina (P. chevalieri) i la datilera de l'Índia (P. sylvestris). Però molts altres especialistes les consideren incloses dins la variabilitat general de l’espècie i, per tant, no els atorguen validesa taxonòmica (si vos interessa amb més detall la taxonomia de les palmeres valencianes, podeu fer una ullada a aquest treball de l'amic Emilio Laguna, un dels millors coneixedors de la flora valenciana).

 

Dàtils en un mercat a Bahrain. De la web de FAO

L’any 1997, Diego Rivera i el seu equip de la Universitat de Múrcia van descriure una nova espècie dins d'aquest grup. La van denominar Phoenix iberica, i hi van incloure diverses poblacions i exemplars que, fins llavors, s’havíen considerat també com una forma més o menys extrema dins la variabilitat de la datilera. Segons aquests autors, P. iberica apareix formant palmerars relictes en algunes rambles i indrets costaners de les comarques meridionals valencianes i de Múrcia, i presenta característiques –com ara l’amplària dels troncs o estípits—que la diferencien clarament de la palmera datilera. Però són sobretot els dàtils –més menuts que els d’aquesta i no comestibles— i les llavors, els que presenten unes característiques més diferenciades. Aquestes llavors, a més, són molt semblants a restes trobades en jaciments arqueològics anteriors a la introducció, atribuïda als fenicis, de les primeres palmeres datileres a la Península. A hores d’ara, s’han identificat diverses poblacions aparentment naturals de palmeres de les rambles, que tot i això sembla ser extremadament rara i que podria haver-se extingit en estat salvatge en terres valencianes. Però molts dels exemplars existents en el Palmerar d’Elx (i, en especial, els exemplars masculins), com d'altres peus cultivats en parcs i jardins, semblen respondre a les característiques d'aquella.


Palmeres de les rambles (Phoenix iberica). De la web d'ANSE

No tinc molta informació sobre la palmera de les rambles, i sé que la seua validesa com a espècie és encara objecte de discussió entre els especialistes. Però ara com ara, els trets taxonòmics utilitzats per a diferenciar-la de les datileres em semblen, al menys, dignes de ser considerats. També em semblen atractives les hipòtesis sobre el seu origen filogenètic i biogeogràfic --que la situarien com una relíquia més de la vegetació mediterrània del Terciari— i m’estimula especialment el suport arqueològic a aquestes evidències. Caldrà, en tot cas, esperar noves dades i l'opinió final de qui ho entén. Però a falta d’aquesta, la palmera de les rambles pot ser una més de les joies botàniques que teniem a la vora de casa i a les què no havíem prestat atenció. I un altre exemple de com, també en aquesta ocasió, potser és que el palmerar no deixava veure clarament les palmeres.

Busseig al cor del món

Ja ho havia avisat, que m’estava agradant. I ara, pocs dies després d’haver-lo acabat, ho confirme i el recomane, com me’l van recomanar també a mi. “La mujer que buceó dentro del corazón del mundo”, de Sabina Berman (Destino, 2010), és un llibre que paga la pena llegir. No perquè siga d’una extraordinària qualitat literària, però si per l’originalitat del seu plantejament i per la frescura amb què, gràcies a això, afronta temes complexos i compromesos. Escrit en primera persona i en un estil que fuig de formalismes i que el fa especialment amè i atractiu, conta la història de Karen, una dona autista que acaba esdevenint una important empresària del negoci de la pesca de la tonyina... i moltes coses més.

Les relacions humanes –vistes des de l’òptica certament especial de la protagonista i les seues “capacitats diferents”--, l’educació en un sentit ampli, el manteniment de l’estatus en el món de la Universitat i els negocis, el paper de certs moviments ecologistes són (entre molts altres) temes que apareixen al llarg de tot el llibre, deixant espurnes impagables d’ironia i fragments realment divertits i mordaços. Però sobretot, m’ha interessat especialment tot allò que fa referència a la relació entre els humans i els “éssers que no pensen en paraules”, tema que constitueix un dels fils conductors de tota l’obra, i al voltant del qual l'autora aboca reflexions que mereixen un pensament, o dos. I encara avançaré què, d’alguna forma, Karen acaba fent custòdia marina, el què encara m’ha agradat més. En resum: molt recomanable. I m’agradarà saber que vos ha semblat, si és que també el llegiu.

(Per cert, hi ha disponible la traducció al català a l'editorial Alrevés, però jo m'he estimat més llegir-la en l'original castellà)

Acceptar-ho

Hi ha moltes coses què, tot i causar efectes benèfics quan s'administren en dosis moderades, poden arribar a ser contraproduents (i fins i tot perilloses) quan, de forma insconscient o premeditada, se superen els llindars d´un ús prudent i responsable. En el meu cas, m'he adonat que és molt possible que, darrerament, estiga cometent algun que altre excés pel que fa almenys a dues d'elles: pensar, i ser massa sociable. Quan a l'abús de la primera, no cal estendre's molt sobre els seus efectes imprevisibles i eventualment indesitjables. En aquest temps i aquest País, raonar de forma mínimament coherent i arribar a ser algú són fets incompatibles, com demostra l'elevada consideració que atorguem a figures com Belén Esteban en tant que icones culturals. O --el que resulta encara més delirant-- la  rellevància prestada a determinats energumens, als què contra tota lògica considerem com a pressumptes polítics susceptibles, fins i tot, de ser votats. Reflexionar massa --i voler explicar-ho sense fer servir crits i exabruptes-- és, per tant, una bona manera de ser ignorat. I a més, pensar fa mal de cap, la qual cosa explicaria que algunes de les entrades més recents d'aquest blog m'hagen quedat, no sé com dir-ho, amb un punt de pretenciosa solemnitat que faré per evitar en el futur.

Quant a la segona, reconec que obeeix a un plantejament més personal però té, també, una base comparable. Després de molts anys, hom assumeix que la seua timidesa patològica és un tret essencial i  inevitable, i comença a gaudir dels relatius però innegables avantatges de la introversió. I llavors alguna cosa trasbalsa l'equilibri aconseguit amb molt de treball i esforç i, de cop i volta, t'hi trobes envoltat de gent i comportant-te com una persona sociable... Ho he notat molt, açò, aquests últims caps de setmana. Trencant una tendència que es remunta a molts anys enrere, m'he trobat recorrent muntanyes i paratges acompanyant a --o acompanyat de, que tan li fa-- grups més o menys nombrosos d'amics i amigues. Els quals, per fer-ho encara més greu, no coincideixen entre ells, procedeixen d'àmbits ben diferents i tenen també formes relativament distintes d'entendre les coses... I ja vos dic que no ha estat gens malament, tampoc, i que m'ho he passat d'allò més bé en tots els casos. Però m'he posat a pensar --ja veieu que la cosa va malament, molt malament-- si va a ser que ja no sóc tan tímid i reservat, o no he sigut mai. O potser és que simplement he menjat alguna cosa que no m'ha sentat bé, jo què sé...

En resum: estic confús. I preocupat. Però no vull --no dec--pensar-hi, pel què la solució se m'antoixa com encara més difícil. I he optat, com a mal menor, per les mesures compensatòries. Aquest matí he eixit a caminar tot sol per la muntanya. Quasi me'n vole, i a més quan m'he encantat ja estava pensant una altra volta... Aquesta vesprada, m'asseuré davant la tele i, si tinc sort, veure sense pensar alguna pel·lícula intranscendent o alguna sèrie estúpida i anestèsica. Però ja vaig fent-me l'ànim que, si això tampoc funciona, no em quedarà més remei que acceptar els meus problemes i afrontar-los sense més. I dir, amb por al desconegut però també amb l'orgull d'haver fet un pas avant: hola, em diuen Pep ("hola, Pep!", dirà la gent asseguda en cercle), i m'agrada calfar-me el cap i estar amb gent...



La darrera de les meues "caminades socials" recents, ahir pels voltants del Ponotx i el Puigcampana, aprofitant la magnífica feina feta pel bon amic Jeroni per recuperar l'antic sender que ascendia, des de Polop i pel Barranc de la Canal, cap al Cigarrí i el Coll del Llamp. Una volta realment recomanable per uns paratges espectaculars que segueixen plantant cara al formigó i la coentor. I compartida, a més, amb els amics i amigues d'opcióAitana per tal de reflexionar sobre la pròpia associació i el seu futur immediat. Però aquesta és ja altra història, i ja arribarà el moment de parlar-ne. I ja de pas, felicitacions, també, al Tempir d'Elx per la seua iniciativa en defensa de la llengua: és bon senyal que moleste tant als de sempre.

 

 

 

En positiu (relativament)

Muixeranga d'Algemesi, al web del
Museu Valencià d'Etnologia

No sé molt bé quina és la causa, perquè no he incrementat de forma desacostumada el consum de cap substància psicotròpica. Però el cas és que, darrerament, em sorprenc sovint adoptant una actitud més aviat positiva davant els esdeveniments que, d’una o altra manera, m’afecten. Vull dir: seguisc tenint, si fa no fa, els mateixos maldecaps i preocupacions de sempre, i m'indignen --com sempre-- moltes de les coses que veig i visc. Però tret d'això, que no és poc, d'unes setmanes ençà em costa menys fer-ne una lectura diguem-ne constructiva d'una realitat que quasi sempre es mostra com objectivament hostil, frustant, fins i tot depriment. Veure l’oportunitat que aflora al mig d'una crisi, fer una interpretació dels fets més enllà de l'aparent o superficial, aprofitar el moment sense esperar massa del futur o ser més conscient de com d'importants (i fràgils) són algunes de les coses de les que gaudim inadvertidament, són comportaments que em naixen ara amb una certa facilitat. És evident que tindre cobertes una sèrie de necessitats bàsiques a les que, malauradament, cada vegada hi ha més gent amb dificultats per a accedir, és un element explicatiu a tindre en compte. Com també ho és la possibilitat que, tot plegat, es tracte simplement d’un mecanisme de defensa front a aquesta atrafegada i confusa etapa que estem travessant i que no fa cap aparença d'afluixar. Però, siga com siga, el resultat és el mateix i les coses es veuen d'altra forma. No sé molt durarà, però em resulta una experiència nova i no està gens malament.

Un exemple: davant l'acostumat festival de despropòsits, barbaritats i brofegades que ens segueix ofrenant el blaverisme feixista aquests últims dies (des de l’esperpèntic assumpte del GAV i els castells fins a la pertinaç ofensiva governamental contra la TV3, passant per l'atipadora obsessió de la consellera portaveu pel nom d'un idioma --oficial-- que ni parla ni li importa gens), i sense deixar per això de sentir-me amenaçat en els meus drets més bàsics, se m'acut de seguida una altra visió: si no ens tingueren por, no es prendrien tantes molèsties per tractar de fer-nos callar. Fan el que fan --i més, que faran-- perquè tenen por. Saben que les seues mentides, manipulacions i prepotències quedaran desemmascarades tard o d'hora. I és per això que necessiten fer un ús pervers, immoral i, moltes vegades, directament il·legal, de tots els mitjans de què puguen disposar per tractar de mantindre la ficció en què han basat la seua forma de viure i des de la que busquen la ruïna del nostre País i el nostre poble. Però no reixiran: no serà cosa d'unes eleccions, ni de dues legislatures, potser ni de tres generacions; però seguirem plantant-los cara --no som tan ingenus--, i ho farem sabent que tenen por.

I encara un altre: durant tota aquesta setmana de faenes i viatges no he tingut una sola estona tranquil·la per escriure res en aquestes planes que sou tan amables de visitar de tant en tant. No ha estat fins ara que, abans de passar a altres ocupacions --més relaxades, però-- he pogut trobar aquest moment. Però en lloc de deixar-me dur per l'ansietat o la frustració, com hagués estat habitual en el meu cas (com si fóra tan important, com si calguera complir alguna mena de compromís o d'exigència pròpia o aliena), he tractat d'aprofitar aquest silenci temporal i no premeditat al blog per pensar futures entrades i ordenar les idees i les prioritats. He decidit que, ja que res podia fer per canviar-ho, allò més adequat era aprofitar-ho. I recordar què, bàsicament, escric aquestes coses perquè em resulta divertit, per posar una pedra més per fer paret. I per aprendre; sempre, sobretot, per aprendre... Bon cap de setmana!

Perdre i trobar

      "Quiero decir, conozco a muchos que si uno les pregunta, ¿qué dijo Darwin de la vida?, lo recitan con más o menos exactitud, pero no conozco a ni un solo ser humano cuya vida diaria muestre que de verdad cree que no hay una raya imposible de cruzar entre él y los seres que no piensan en palabras.
      Y eso es lo curioso. Descartes vivió en el siglo 17 y Darwin en el siglo 19, y sin embargo los humanos siguen siendo educados por Descartes. Siguen siendo amaestrados durante las 2 primeras décadas de sus vidas para pensar que son su pensamiento, y que el pensamiento es la cosa superior entre las cosas y es lo que los separa, sin remedio, de las otras especies.
      Y es cierto, que el pensamiento los separa de todo lo demás, pero eso es porque han sido educados por Descartes y no por Darwin".

Sabina Berman, "La mujer que buceó dentro del corazón del mundo"

Matí de recompte de baixes al jardí, conseqüència inevitable i esperada d'algunes setmanes d'abandonament forçat. La més sentida, la de la darrera mateta de conillets de roca (Antirrhinum valentinum) que conservava. Per raons que no venen al cas, recorde perfectament quan i on vaig agafar-ne algunes llavors --fa ara dotze anys-- de les quals van nàixer els exemplars que han florit any rere any al meu pati, però dels què no he pogut obtindre mai noves llavors. L´última d'aquestes plantes venia mostrant simptomes preocupants de senescència de l'estiu ençà, però no ha estat fins ara que, amb certa seguretat --amb les plantes mai no se sap-- crec que puc donar-la per definitivament finada. Aquests dies s'ha complert també un any de la mort de Xapi, el rateret que tanta companyia va fer-nos i del qual ja he parlat en alguna ocasió. El temps passa ràpid, massa ràpid.

Foto estreta del Banc de Dades de Biodiversitat

Ha estat, també, matí de visita al tanatori: és evident que, per més que siguen esperades, hi ha pèrdues molt més sensibles, tristes i irreparables que les d'animals (o les plantes) que han format part del nostre paisatge qüotidià durant més o menys temps. La desaparició d'una persona pròxima no admet comparació amb cap altre tipus d'absències. Però de tornada al pati no he pogut evitar pensar, sota la llum brillant d'aquesta tardor impròpia, en la complicada i indispensable xarxa d'estimes i afectes que els humans teixim al nostre voltant al llarg de tota la vida. Una xarxa que implica no sols --i principalment-- altres humans, sinó també a altres categories d'éssers vius i, segons i com, fins i tot a certes coses inanimades: les meues filles no suporten la idea que el vell i arrossinat Patrol que encara fem servir tot i la seua llarga i intensa vida, estiga condemnat, més prompte que tard, al desballestament; potser és perquè, a banda de tots els records que els evoca, té --com tots els cotxes-- una mena de cara...

Procure no insistir molt, quan es tracta de les meues filles, en com d'oportuna o pertinent siga la seua distribució d'afectes: allò important és que els tinguen, i crec que és natural --i convenient-- que siguen les persones les dipositàries principals de les estimes d'altres persones, com també que, dins d'aquelles, siguen les més pròximes (la família, els amics..) les més volgudes i enyorades. Però no em preocupa gens (més aïna el contrari) que puguen establir també vincles emocionals amb altres éssers que no pensen amb paraules. Potser allò més saludable siga que cadascú s'ordisca un teixit d'afectes suficientment dens i espés per a les seues necessitats, dins el qual hi haja lloc per a molts tipus i categories diferents de lligams, perquè tots ells fan el seu paper. Però sobretot, trobe realment important aprendre --i en això si que els insistisc, a elles i també a mi mateix-- a acceptar, comprendre i gestionar les pèrdues que s'hi aniran produint, inevitablement, en aquest teixit. I també les trobades. Atès que a alguns (i a algunes) ens sap mal, fins i tot, que se'ns asseque una planta, potser caldrà pensar que inclús l'educació més cartesiana té, per sort, les seues escletxes.



Dues notes finals: el llibre del que he estret el fragment, una troballa de la què potser diré alguna cosa més quan l'acabe, però que ja avance que m'està agradant tant com qui me'l va deixar va creure que m'agradaria. De Bèrnia, per la què, com avançava en una entrada anterior, vaig estar caminant ahir, poca cosa a dir fora del que ja és sabut: més enllà de les vinculacions sentimentals que hi tinga cadascú, una de les serres més boniques i recomanables del país, plena de racons màgics per la seua rellevància biològica i per la bellesa innegable dels seus paisatges. I en un dia esplendorós com el d'ahir, i amb tan bona companyia, un autèntic regal.