De pors, manies i fòbies

No em considere persona especialment propensa a les pors. Tinc les meues manies, com tothom (bé, potser tinc algunes manies més que tothom) però, com dic, no sóc conscient de patir cap aversió o fòbia realment remarcable. Paraula aquesta, per cert, què tot i la benedicció dels diccionaris crec que tendim a utilitzar de forma un poc abusiva: sent etimològicament (i clínicament) estrictes, només hauriem de parlar de fòbia per referència a un temor intens i desproporcionat, que és el que els passa als claustrofòbics amb els espais tancats, o als aracnofòbics amb les aranyes. La utilització --molt estesa-- del terme per a referir-se al rebuig o a l'odi extrem cap a algú o alguna cosa seria, per tant, impròpia: el que en realitat estariem dient quan parlem que algú és xenòfob, homòfob o catalanòfob (afecció que no em consta que estiga reconeguda per la Organització Mundial de la Salut, probablement perquè aquesta organització està en mans dels maleïts catalanistes) és que mostra una por intensa i irracional als estrangers, als homosexuals o als catalans, respectivament. Si el que mostren és odi o aversió extrema, que és el que de fet sol passar, el que serien --a més de profundament imbècils-- és xenomísics, homomísics o catalanomísics: el sufix misia deriva al seu torn del grec misos (μῖσος), que forma part per exemple de la molt més coneguda --però igualment estúpida-- misogínia o odi a les dones.

Però encara dins de l'àmbit de les pors patològiques, un altre ús probablement exagerat de fòbia deriva de l'evident facilitat per associar-la amb pràcticament qualsevol altre terme, preferentment d'arrel grega, per tal de generar paraules rotundes i d'apariència culta que descriurien tota classe d'afeccions i comportaments de pànic o rebuig. És cert que allò que desencadena algunes fòbies autèntiques i mèdicament reconegudes pot semblar certament singular --i fins i tot increïble-- per a qui no les pateix. Només cal que feu una ullada a qualsevol de les innombrables pàgines (com ara aquesta o aquesta, per exemple) que es dediquen a llistar-les, per comprovar com poden ser de singulars algunes d'elles. Però també abunden, en aquestes llistes, pressumptes malalties que no estan reconegudes com a tals pels professionals, però que no deixen de ser dignes de comentari. A banda dels aspectes específicament  mèdics de la qüestió --que m’imagine que no deuen ser cosa de broma si és que algú realment les pateix--, que et diagnostiquen consecotaleofòbia (por als bastonets xinesos), caliguinefòbia (por a les dones boniques), deipnofòbia (por als sopars), hexakosioihexekontahexafòbia (por al número 666) o, fins i tot, valonofòbia (por als belgues francòfons) deu ser una cosa curiosa. Per no parlar d'algunes malaties que, d'existir realment com a tals --evidentment, no tinc criteri per a discriminar què hi ha de cert en les llistes que abans he esmentat, i en moltes altres similars--,  haurien de ser considerades com autèntiques epidèmies en aquest país nostre, com ara la ponofobia (por a treballar en excés), l'epistemofòbia (por al coneixement) o la fronemofòbia (por a pensar).

Pensava tot açò perquè, sense arribar quasi mai a extrems clínics, és evident que qui més qui menys té les seues petites pors, animadversions o antipaties, i hi ha determinades coses de les que tendeix a fugir amb major o menor dignitat o urgència. Potser està lleig que ho diga, però a mi, això, em passa sobretot amb un animalot negre i volador que a més, i en aquestes dates, abunda especialment en el meu patí. A aquestes comarques solem dir-li brumerol, mentre que a altres llocs se l'anomena borinot negre o abella fustera; els entomòlegs li diuen Xylocopa violacea. I, des de que tinc memòria, aquests aparatosos cosins germans de les abelles m'han provocat una inquietud notable i relativament incontrolada, per bé que reconec que amb el temps (i un esforç gens menyspreable) he aconseguit mantindre-la dins de límits assumibles per a un biòleg decent. De fet, i racionalment parlant, em sembla un insecte realment interessant, amb un cicle de vida digne de conéixer i, fins i tot, bonic pels brillants reflexos blau metal·lic del seu cos. Però, a diferència del que em passa amb la resta dels himenòpters habituals en les nostres comarques --abelles, borinots llistats, fins i tot vespes, en principi molt més intimidatòries pels seus vistosos colors aposemàtics-- quan m'encare amb els foscos brumerols he de fer un esforç conscient per controlar les ganes de posar terra pel mig.

Realment, no sé perquè em passa açò amb uns bitxos que, pel demés, ni em provoquen fàstic ni tampoc són especialment agressius ni perillosos per als humans; pot ser que, en algun moment remot de la meua infància, patira alguna topada inoportuna que m'haja quedat gravada en el subconscient, però ningú de la meua família ho recorda i, per tant, no ho he pogut constatar mai de forma fefaent. Potser tinga alguna rellevància, també, que allò que més m'inquieta de les xilocopes siga probablement el seu brunzit greu i sorollós, molt més que la mateixa vista dels animals (els quals, en un esforç heròic d'autocontrol, he arribat fins i tot a capturar i a agafar amb la mà). Fins i tot ara, que la florida de les wistèries al pati es veu animada amb la visita de desenes de brumerols, procure imposar-me la teràpia de seure a sota, tan tranquil·lament com puc, a gaudir de la vista espectacular dels penjolls de flors i de tota la brunzent vida alada que s'alimenta amb fruició del seu nèctar. Ara bé, ho reconec: açò de tindre una càmera amb zoom no deixa de ser una cosa realment útil, sobretot quan tens tendències brumerolofòbiques. O, per no caure en la mateixa trampa: quan els tens als brumerols una mica de mania... i ja se sap que, les manies, no les curen els metges.

Ritmes

 

Passejant, dissabte, entre els cirerers de Travadell; com cada any, sempre que s'ha pogut, des de molt abans de saber què volia dir hanami. La bellesa no fa desaparéixer els maldecaps, però sovint els fa veure amb uns ulls diferents: res no fa fruit abans d'haver florit, i ara és --salta a la vista-- temps de florida...

Puc predicar-vos amb les vostres mateixes paraules:

fugiu del cristianisme de les coses,

paganitzeu de nou tots els afectes,

car per assolir la bellesa

us heu de despullar de prejudicis

i viure amb els ulls ben oberts

i amb els sentits tensos com un crit.

Llavors recobrareu el tacte de les coses lleus

i les vostres mans seran de vent i de llum.

Miquel Martí i Pol

En càrrega

He seguit transitant, durant aquesta setmana que s’acaba, per les regions --familiars però sempre inhòspites-- dels bioritmes baixos i els ànims minvats. Ja sabeu que sóc del parer que les adaptacions fisiològiques als canvis en el fotoperíode (i a tota la resta de mutacions ambientals més o menys sobtades que caracteritzen aquesta època de l’any) tenen alguna cosa a veure amb l’estat d’abaltiment que tendeix a afligir-me, a mi i a molta altra gent, en dates com aquestes. Però com que aquests períodes no sempre em coincideixen amb la universal agitació que provoca la primavera, crec també que ha d’haver-hi alguna cosa més: l'astènia, tan gastada, ha d'influir, però per ella mateixa no em sembla suficient per justificar aquestes etapes recurrents i aparentment idiopàtiques de decaïment generalitzat i sensibilitat incrementada cap a certes situacions, notícies, sensacions i, fins i tot, videos.

Com he dit ací mateix fa no res, una baixada de defenses, una temporada de feina especialment incòmoda, alguna inquietud més o menys explícita però d’abast limitat, són coses que, per elles mateixes, no tindrien probablement efectes apreciables. Però deuen contribuir, quan s'uneixen, s'acumulen i es combinen, a potenciar aquestes temporades indiscutiblement normals però també certament enutjoses. Si fa no fa, i com m’ha fet notar algú, no deixen de ser una mena de catarros anímics que solen cursar sense més importància, però que --com passa quan tens un poc de febre-- convindria poder covar adequadament perquè curen com cal. Per cert: he descobert, aquesta setmana i gràcies a això, una altra utilitat terapèutica del blog, aquesta per omissió: no senta gens malament donar-se permís per no escriure res quan no hi ha ànims ni per escriure. Segur que sabreu disculpar-me.

Siga com siga, i a força de travessar-los periòdicament (i d'anar superant-los de forma més o menys decorosa) he acabat per assumir aquests períodes com una mena de temps de recàrrega: em fa l’efecte com si el cervell --és un dir-- exigira de tant en tant prendre’s un respir, recloure’s en la cova, desconnectar del món, fins i tot reconfigurar-se, d’alguna forma, per tornar a encarar-se amb mínimes garanties d’èxit a la realitat i els reptes quotidians. Ignore si hi ha cap base racional en açò que dic, però tampoc no em preocupa massa: pensar-ho ajuda, no solament a suportar amb major dignitat aquests fases, sinó també a sortir-ne, quan s’hi surt, amb la sensació que s'han carregat les bateries i que les coses milloraran. O que, almenys, tindrem la força suficient per a afrontar-les si no ho fan. I a aquesta subtil però sòlida convicció m’aclame, com he fet altres primaveres. Sobretot, quan les primaveres venen acompanyades d'eleccions.

Ah, si, la imatge: ves per on, cercant alguna il·lustració més o menys escaient per a aquestes ralles, m’he assabentat de l’invent de Wulf Glatz, un científic suís premiat fa un parell d’anys amb l'universalment conegut Swisselectric Research Award de Zurich, que hauria de permetre recarregar mòbils --i altres aparells-- només mitjançant l'escalfor del cos. Manllevar del blog de LaAnet --que és on he trobat la referència-- la suggestiva imatge que en el seu dia van triar per il·lustrar la notícia, ha resultat una temptació massa difícil de véncer. La primavera, sense dubte. Però també el pensament que l'escalfor d'un cos pot ser, realment, un mecanisme de recàrrega pertinent i eficaç. Fins i tot, en aquests períodes de desànim; o, potser, especialment en ells...

A prop

Humils joies botàniques que entapissen de groc els oliverars tot just descimalats; aranyoners que emblanquinen de pletòrica florida marges i talussos; en els bancals, les fulles encara tendrals dels ametlers, i els cirers i les bresquilleres que esguiten de color els costers de bellíssimes valls blanques i verdes... És sabut, però de tant en tant convé recordar-ho: de vegades, ben a prop, hi ha tot un món que paga la pena conéixer i reconéixer. Un món tan pròxim, tan familiar, que no és estrany que ens passe injustament desapercebut.

Els gallets o conillets grocs de la foto de més amunt són la Linaria oligantha subsp valentina. Es tracta d'una petita herba anual, endèmica del sud-est ibèric i molt interessant des del punt de vista botànic. Es fa en bancals, cultius i vores de camins, i abunda particularment en algunes zones del Comtat, on és fàcil de veure en aquestes setmanes del principi de la primavera.

Córrer

Consumida, entre tràfecs i xàfecs, la primera de les tretze setmanes que, en aquest hemisferi, anomenem primavera. Setmana de llevants humits i feines eixutes, més de núvols que de clarors; però que, d’ara estant, sembla també anticipar dies lluminosos, fragants i falaguers. Caldrà anar veient-ho setmana a setmana, fita a fita, paraula a paraula. Però pel moment, no està de més desitjar-ho. Al remat, els lliris tot just han començat a florir. I també algunes il·lusions.