(In)Fidelitats

Mentrestant jo, no m'empasse la porga

d'aquells qui creuen que tot està tan clar.

Ovidi Montllor, "Autocrítica i crítica"

Saps què passa? Que a mi, a aquestes alçades de la vida, això de la fidelitat em fa una peresa immensa. Que no ho critique, entén-me: a qui li valga i li vaja bé així, doncs avant; em sembla totalment respectable i, a més, jo no n'he de fer res amb el que pense cadascú. Però jo ja he passat per ahi, i la sensació que m'ha quedat després d'anys i paranys és que, moltes vegades, el que s'amaga realment darrere d'ella és inseguretat, por i mediocritat, quan no simplement hipocresia. Així és que, d'un temps ençà, he decidit que una certa promiscuïtat és molt més subversiva i bastant més divertida, i sempre que puc --que no és sempre, és clar-- m'hi procure aplicar. A més, que una cosa és buscar afinitats sòlides i persistents per a tota una vida, i una altra molt diferent una cosa puntual, plantejada amb la responsabilitat que toca però sense més expectatives. La qüestió és anar de cara i no enganyar ningú. I no prestar tampoc molta atenció a les aparences, les convencions i les xerrades de la gent: a mi, ara, tampoc em preocupa ja molt que em posen la llengua damunt; segurament, ho han de fer igual faça el que faça, així que ja s'apanyaran.

Total, que entre que la rellevància que li done a votar és la què és --un acte important però ocasional i episòdic; res de fidelitats, vincles ni litúrgies solemnes i sagrades-- i que, a més, tot açò m'agafa ja bastant descregut i me la porta al paire el que pensen o diguen de mi, ja fa temps que vote, bàsicament, allò que em rota. Vull dir: el em sembla millor, en consciència, segons siga el cas i les circumstàncies. La qual cosa ha tingut com a conseqüència --si jo et contara-- que m'hagen acusat, segons els casos i les circumstàncies, de donar suport i, eventualment, d'haver-me venut a 1) els comunistes espanyols, 2) els que en el fons són de dreta tot i que van fent tombs ideològics cap ací i cap allà, o 3) els que obstaculitzen inoportunament la construcció d'una alternativa nacionalista genuïnament valenciana i sense interferències de cap mena. Ja saps que això són coses normals en aquest beneït país en el que, massa sovint --i fins i tot per cantons que mai no hauries pensat-- la democràcia no ha passat encara de ser una buida paraula per a no dir res, i el vot representa per a algunes ments simples, investides amb l'autoritat de destriar inequivocament entre lleials i traïdors, una mena de carnet acreditatiu d'essències, ascendències, adhesions i pedigrís. Reconec que, de vegades, m'ha sabut mal; però ara mateix, t'assegure que passe.

Ara, no cregues que cada volta que arriba el moment no m'ho he de pensar moltíssim. Les coses estan com estan, tinc amics i coneguts pràcticament en tots els partits més enllà del PSPV inclusivament, i són molts els matissos i les consideracions que em pesen a l'hora de decantar-me per una opció o per una altra. A més, allò que en el fons m'agradaria (un aplec carnal, entreverat i desinhibit de tota l'esquerra real i suposada, en el qual s'ajuntara --amb el pudor justet, visió de país i una generosa perspectiva de futur-- tot el potencial de canvi que vull creure que encara alberga aquesta terra) s'ha demostrat, ara com ara, com una utopia incomprensiblement inabastable i de moment ho deixem ahi i així ens va i el que ens queda encara per davant, amen.

Si, ja et conteste: mira, assumint --ja t'ho he dit-- que ho faig perquè vull; que no hi ha cap opció amb la què puga sentir-me, ni de lluny, plenament identificat; i que mai tindré la sensació d'haver traït ningú ni d'estar adquirint cap vincle sagrat i indestructible amb ningú altre per votar-lo o per deixar de fer-ho, aquesta vegada m'ha pesat més que res el vessant ecologista. Moltes de les coses que diu EUPV em semblen molt raonables, i reconec que em sent molt pròxim a la gent d'Esquerra i a la seua visió del País. Però aquesta vegada, he decidit que votaré verd. I com d'autèntic ecologisme polític al País Valencià (siga dit amb el respecte degut per a altres marques que es reclamen com a tals) només reconec Els Verds-Esquerra Ecologista, jo, aquesta vegada, Compromís. Amb totes les conseqüències. I a la pròxima, ja veurem.

I tu, què has decidit?

Tot i que no hi votaré perquè no estic empadronat allí, és evident que la nit del 22 de maig seguiré amb especial interés els resultats de les eleccions municipals al meu poble. Ho dic perquè m'acabe d'assabentar, pel blog amic del Dimoni, d'una enquesta d'Ara Multimèdia segons la qual el PP perdria la majoria absoluta i el Bloc i Esquerra Unida experimentarien un creixement significatiu, el que podria possibilitar un govern de coalició amb el PSPV. Veurem com queda tot plegat --ja sabem que açò de les enquestes és sempre molt relatiu, per a bé i per a mal-- però el que va davant va davant: per Alcoi i per Sant Jordi, avant l'Entrà.

Vides exemplars (I)

Tots els seus biògrafs coincideixen en qualificar-lo, de forma unànime, com la persona més indecisa que mai haja existit sota la capa del cel. De fet, va ser la seua proverbial incapacitat per adoptar una resolució ferma i irrevocable davant qualsevol de les disjuntives que al llarg del temps se li anaven presentant, la que va elevar la seua vida a la categoria indiscutible de mite. No hi ha constància que mai, ni una sola vegada en els llargs anys de vida que li foren donats, aconseguira inclinar-se obertament per una opció o per la contrària sense haver de passar, de forma alternativa, per fases de convenciment absolut i posterior retractació respecte a totes dues. És per això que cal atribuir a una simplificació --perfectament comprensible, en tot cas-- el fet que, molts segles després, la legenda haja acabant destacant sobre altres episodis vitals igualment remarcables la seua aparent i desconcertant capacitat de ressuscitar després de mort.

No sols muntanyes

M'ha resultat molt difícil, mentre caminava pels estretíssims i accidentats carrerons de M'zik, Arhen o Taourirt, no pensar en l'aspecte que devien tindre els llogarets de les nostres valls quan formaven part de Xarq al-Andalus, ni recordar la més que notable semblança entre moltes de les seues cases i les que, encara hui, caracteritzen --amb els seus terrats plans i coberts de launa-- molts pobles de l'Alpujarra. Evidentment, els materials moderns són ara els més utilitzats en les no poques construccions que segueixen alçant-se sobre els empinats costers que voregen la vall d'Aït Mizzane. Però, entre elles, sovintegen també les edificacions de tapial i pedra --algunes, segons em contaven, "molt antigues"-- que donen a aquests pobles muntanyencs un aspecte tan evocador. Pobles, en tot cas, que malgrat l'aspecte rònec i decrèpit que sovint mostren en una primera i precipitada impressió, transmeten ben aviat una amable sensació de vida i activitat: la convivència entre els ases i les parabòliques acaba pareixent, ací, un fenòmen natural i inevitable.

Quan es contempla des de la distància, sorprén la densa massa de verdor que ocupa el fons de la vall i les parts baixes dels vessants, englobant els diferents llogarets que s'alcen resseguint de forma fidel el seu contorn. Són les hortes, íntimament lligades a cada nucli humà, i a les què donen vida les séquies alimentades pels nombrosos rierols que davallen des de les muntanyes. El soroll constant de l'aigua anima el paisatge pertot arreu, mentre els omnipresents i cepats anouers ('taghyasht') ombregen les vores de cada caixer i sequiol i, molt sovint, els mateixos espais cultivats. Els camps ocupen, quan poden, els escassos espais plans que apareixen en el fons de la vall; però, molt més sovint, s'enfilen pels vessants gràcies a marges i bancals. Cirerers, blat, magraners o hortalisses es deixen veure en aquestes fèrtils terrasses, contrastant amb l'aspecte eixut i ferèstec dels turons sobre els quals es basteixen i en els que s'endevinen, ací i allà, petits ramats de cabres. Una línia d'anouers, dels quals s'obtenen, a més de la fusta i els fruits, farratges per als animals (al vespre, poc després que el muetzí haja cridat a l'oració, els xiquets carreguen garbes de tendra ramulla cap a les cases i els corrals) marca el traçat de les séquies principals i separa tots dos mons. I un paisatge --de matollars i hortes, sèquies i marges, fonts i bancals-- que se m'ha mostrat, en tot moment, com a familiar, reconeixible, ancestral... Potser, tot plegat, només han estat figuracions meues, simples idealitzacions parcials i agosarades d'un profà massa imaginatiu; però m'ha agradat, molt, veure'l així, encara que fóra només per unes poques hores, camí de les muntanyes.

 

 

Idurar n Watlas

Aquesta vegada no va haver cim: el fort vent i una nevada intensa no ens deixaren ni intentar-ho. I sap greu perquè la vesprada anterior, fent un passeig d’aclimatació des del refugi del Tubqal i amb un temps perfecte, vam quedar a prop d’arribar-hi, però el pensament de fer l’ascensió amb més tranquil·litat al dia següent (no es preveia, en principi, un oratge tan roín) va fer que ho deixàrem córrer... Aquesta ha estat –junt amb el record permanent del recentíssim atemptat a Marràqueix: emocions molt intenses ahir, a la porta del Restaurant Argana, en la plaça de Djemà el Fna— l’única ombra d’un viaje curt però magnífic. Poca cosa es pot copsar, en tan poc temps, d’un país com aquell. Però, amb un poc més de calma, potser que escriuré algunes ratlles sobre la impressió que m’han causat els seus espectaculars paisatges muntanyencs, els suggeridors llogarets de pedra i tapial que s’escampen per la vall del riu dels Aït Mizzane, i l'amabilitat i el caràcter de la gent que hi viu. Pel moment, vos deixe algunes imatges, i la intenció ferma de tornar ben prompte a aquelles muntanyes del Watlas; i no solament perquè m’ha quedat el cim per fer.



De riscos

Imlil, al Parc Nacional del Tubqal. De la Wikipedia.

Com vaig deixar caure fa uns dies, demà comence una escapada llampec a Marràqueix i l’Atlas, per tal de saldar un vell deute amb el senzill però estimulant cim del Tubqal. És per això que havia pensat, a banda de deixar alguna cançó --cosa que, com haureu vist, acostume a fer molts caps de setmana--, fer algun comentari de passada sobre la il·lusió, massa temps postergada, de veure una posta de sol a Imlil sopant a casa d’una família amaziga. I, ja de passada, dir alguna cosa sobre el 0-2 d'anit que, tot i no garantir-nos encara el bitllet per a la final de Wembley, ha tingut com a conseqüència directa i previsible la consagració definitiva de Mourinho com un dels principals exponents contemporanis de la imparable intereconomització (entesa com a l’estratègia conscient i sistemàtica de fer servir la mentida, el cinisme, la calumnia  i, en suma, la manipulació més barroera dels fets i l’evidència en interés propi i il·legítim) d'una part cada vegada més significativa de la societat espanyola.

Però encara amb l'equipatge a mig fer i amb el cap pensant ja en la previsió del temps per als pròxims dies, em sorprén la notícia terrible de l'atemptat a la Cafeteria Argana a la plaça Djemà-el-Fna, una de les més conegudes i visitades de Marràqueix i on jo mateix estaré d'ací unes hores. Resulta molt estrany pensar-ho. Catorze persones --divuit segons altres fonts--, la majoria turistes estrangers, que s'han deixat la vida de forma absurda simplement perquè algú (es parla d'un suïcida), per alguna raó, s'ha arrogat el dret de decidir que el seus dies havien d'acabar hui... Resulta tan estrany pensar-ho, que he decidit no fer-ho. O fer-ho el menys possible. Al cap i a la fi, pensar-hi massa no serveix de res, ni per a les víctimes, ni per a mi: espere passar la major part del meu viatge caminant per les muntanyes, on els riscos --que també n'hi ha-- són més previsibles; almenys, no depenen de creences irracionals ni del fanatisme humà. Dimarts que ve vos conte. I, en tot cas i com sempre, bon cap de setmana!


Si no recorde malament, mai no els havia portat encara a aquestes planes. Com probablement sabreu, acaben de traure disc nou –"Lamparetes", se'n diu-- i haguera estat oportú posar ací alguna de les seues cançons. Però la veritat és que, quan m’he posat a pensar-hi, no m’he pogut sostreure al pes de la història, i és amb aquesta que em quede. Que surt es sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc...