"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 28 d’abril de 2011

De riscos

Imlil, al Parc Nacional del Tubqal. De la Wikipedia.
Com vaig deixar caure fa uns dies, demà comence una escapada llampec a Marràqueix i l’Atlas, per tal de saldar un vell deute amb el senzill però estimulant cim del Tizi n’Tubqal. És per això que havia pensat, a banda de deixar alguna cançó --cosa que, com haureu vist, acostume a fer molts caps de setmana--, fer algun comentari de passada sobre la il·lusió, massa temps postergada, de veure una posta de sol a Imlil sopant a casa d’una família amaziga. I, ja de passada, dir alguna cosa sobre el 0-2 d'anit que, tot i no garantir-nos encara el bitllet per a la final de Wembley, ha tingut com a conseqüència directa i previsible la consagració definitiva de Mourinho com un dels principals exponents contemporanis de la imparable intereconomització (entesa com a l’estratègia conscient i sistemàtica de fer servir la mentida, el cinisme, la calumnia  i, en suma, la manipulació més barroera dels fets i l’evidència en interés propi i il·legítim) d'una part cada vegada més significativa de la societat espanyola.

Però encara amb l'equipatge a mig fer i amb el cap pensant ja en la previsió del temps per als pròxims dies, em sorprén la notícia terrible de l'atemptat a la Cafeteria Argana a la plaça Djemà-el-Fna, una de les més conegudes i visitades de Marràqueix i on jo mateix estaré d'ací unes hores. Resulta molt estrany pensar-ho. Catorze persones --divuit segons altres fonts--, la majoria turistes estrangers, que s'han deixat la vida de forma absurda simplement perquè algú (es parla d'un suïcida), per alguna raó, s'ha arrogat el dret de decidir que el seus dies havien d'acabar hui... Resulta tan estrany pensar-ho, que he decidit no fer-ho. O fer-ho el menys possible. Al cap i a la fi, pensar-hi massa no serveix de res, ni per a les víctimes, ni per a mi: espere passar la major part del meu viatge caminant per les muntanyes, on els riscos --que també n'hi ha-- són més previsibles; almenys, no depenen de creences irracionals ni del fanatisme humà. Dimarts que ve vos conte. I, en tot cas i com sempre, bon cap de setmana!


Si no recorde malament, mai no els havia portat encara a aquestes planes. Com probablement sabreu, acaben de traure disc nou –"Lamparetes", se'n diu-- i haguera estat oportú posar ací alguna de les seues cançons. Però la veritat és que, quan m’he posat a pensar-hi, no m’he pogut sostreure al pes de la història, i és amb aquesta que em quede. Que surt es sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc...


6 comentaris:

  1. Doncs bon viatge i, en fi, ves en compte. Salut. Per cert, et perdràs la boda reial, t'ho has rumiat bé? ;)

    ResponElimina
  2. Passa-ho molt bé!!

    La Fada

    ResponElimina
  3. que tinguis un bon cim, de la resta, bé, declarat afortunat, això va així

    ResponElimina
  4. T'agafa un calfred, saber que en aquest lloc que visites, hores abans persones com tu, han perdut la vida.

    ResponElimina
  5. Amb el cap encara allà però el cos ja per ací, moltes gràcies pels vostres comentaris. Tot i que no va ser possible fer cim pel temporal de vent i neu --en tindre un moment escriuré quatre ratlles-- ha estat un viatge per recordar... Gràcies, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...