Cultivant el paisatge

He de reconéixer que la visita a Stonehenge, la primera del viatge, em va resultar especialment emocionant. D'ençà que recorde --i fa ja uns quants anys d'això-- l'enigmàtic i majestuós cercle de pedres m'ha semblat un indret fascinant del qual m'han interessat singularment les característiques de la seua construcció, la seua possible utilitat i les habilitats i coneixements astronòmics dels qui el van bastir. Un interès que encara és major ara gràcies a les recents troballes i hipòtesis, tant sobre el propi monument com sobre el que, en realitat, constitueix un conjunt molt més extens, divers i complexe del que es pensava: megàlits, necrópolis i d'altres restes, estructures i elements arqueològics, que han estat declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO. Trobar-me, finalment, davant les imponents lloses de gres, recórrer --com fan cada any centenars de milers de persones-- el passeig que les envolta, va ser un d'aquells moments que costa descriure amb paraules.

En aquest cas, però, l'interés de la visita excedia els assumptes històrics o monumentals (i, evidentment, les meues preferències emocionals i simbòliques) per centrar-se en aspectes lligats a la gestió de l'espai i el seu entorn, i és sobre això que volia dir quatre coses. D'entrada, cal assenyalar que l'espai que ocupa el monument --una milla, aproximadament-- és una propietat pública gestionada per English Heritage, l'agència governamental dedicada a la investigació, conservació i millora del Patrimoni històric. El propi funcionament i estructura d'English Heritage --oficialment denominada Historic Buildings and Monuments Commission for England-- és, en si mateix, un cas interessant: tot i el seu caràcter públic (depén del Departament de Cultura), disposa d'una notable autonomia de funcionament i una part substancial del seu finançament prové tant de donacions i ajuts privats, com dels seus membres individuals --a hores d'ara, més d'un milió--, els quals paguen una quota anual a canvi de la què poden accedir a diversos avantatges, com ara l'accés gratuït als més de 400 jaciments i llocs històrics que gestiona l'entitat.

En Stonehenge, English Heritage s'encarrega tant de la investigació i el manteniment del monument --d'acord amb el que estableix la planificació del lloc del Patrimoni de la Humanitat-- com de la gestió dels visitants: un espai molt senzill dedicat a aparcament, recepció, botiga i bar que rep prop d'un milió de visites anuals i que segons ens explicava Peter Carson, el seu responsable, representa uns ingressos per a l'entitat d'uns huit milions de lliures cada any. Tot i que és cert que Stonehenge és un cas excepcional per la seua fama i rellevància, i que cal ser molt prudent en aquestes coses --com en moltes altres-- quant es tracta de fer comparacions, a la vista d'aquestes dades i del model de funcionament que s'hi aplica és inevitable fer alguna reflexió sobre la nostra realitat i els models que fem servir, ací, per a la conservació del nostre patrimoni històric i arqueològic. O sobre els què no fem servir, si ho preferiu.

Quant al National Trust, el seu paper en aquest indret em va semblar especialment interessant: pràcticament tot l'entorn del monument és propietat de l'entitat, o bé aquesta ha arribat a acords de gestió amb els seus propietaris. L'objectiu, tal i com ens explicaren els seus responsables, és senzill: fins fa pocs anys, una part substancial del paisatge que envolta el megàlit estava ocupat per cultius, la qual cosa interferia en la imatge escènica del propi monument i en donava una percepció que no es considerava adequada. Després d'un procés de debat i discussió, va decidir-se que el paisatge més adient per a emmarcar les vistes eren els característics prats del countryside anglès, i aquesta és la feina a la què es dedica, bàsicament, el National Trust: a mantenir en les seues finques activitats compatibles amb aquesta imatge paisatgística, i a afavorir que ho facen els propietaris amb qui té establerts els acords. No és, evidentment, l'única actuació, ja que també s'hi duen a terme nombroses activitats de conservació de la biodiversitat --algunes d'elles, en col·laboració amb altres entitats com la RSPB, que disposa també d'una reserva a la zona-- o d'ús públic i recreatiu de les finques. Però la tasca principal, l'objectiu prioritari en aquest cas, és tan simple i tan complicat com això: cultivar paisatge.

El vent bufava fred, i un oportú café amb els nostres amables guies ens va servir encara per completar un poc la visió sobre aquest indret i els plans que s'hi preveu aplicar per resoldre alguns dels principals problemes: la desviació de dues carreteres que discorren molt a prop del cromlec; la necessitat de comptar amb un centre d'informació i recepció més ampli i confortable, que incloga un museu per albergar les troballes arqueològiques de la zona; o els mecanismes que fan servir per tal que els ingressos que produeix el lloc revertisquen en la població local. Per no fer-ho molt més llarg, em quede amb un dels comentaris que més em van fer pensar: fins ara, els gestors havien tractat de resoldre els problemes mitjançant projectes integrals, cars i molt ambiciosos, que no han arribat ni a aplicar-se; des de fa un temps, han optat per anar pas a pas, amb projectes molt més reduïts, parcials, consensuats i operatius, i les perspectives semblen ser també millors. No sempre els grans problemes exigeixen necessàriament grans solucions; sovint, pot ser més útil i intel·ligent optar per les accions petites, continues i coordinades. El café, per cert, terrible; i és que res no és perfecte, ni quan es tracta d'Anglaterra...

Des que vam tornar dimarts passat de la fèrtil, rica i delitosa illa d'Anglaterra, fins a hui mateix, hem aprofitat la presència en el 'UK trip' de la responsable tècnica d'ICTIB (els Impulsors de la Custòdia del Territori a les Illes Balears, dels quals ja he parlat en diverses ocasions), per segrestar-la uns dies més i recórrer amb ella algunes de les experiències de les entitats d'Avinença en diverses comarques valencianes. Podria escriure, també, moltes coses sobre aquests dies intensos i fructífers; sobre com estem, valencians i 'balears', tan lluny i tan a prop; o sobre l'evidència --que sovint oblidem-- que darrere tot hi ha sempre les persones. Però pel moment em limitaré a dir que han estat, simplement i des de tots els punts de vista, uns dies magnífics i que tardaré molt de temps en oblidar. Gràcies, Imma.

Digerint

Des de que vam agafar el cotxe llogat --i amb el volant a la dreta-- a l'aeroport de Bournemouth, fins que el vam deixar cinc dies després al de Bristol, hi ha hagut temps per fer-nos una idea bastant aproximada del que representa, per a la conservació del patrimoni natural, històric i paisatgístic d'Anglaterra, la tasca del National Trust i d'altres entitats semblants. Tal i com es preveia, la possibilitat de visitar diversos projectes, acompanyats pels seus gestors i responsables, no solament ha estat una oportunitat única per conéixer de primera mà els seus detalls tècnics, sinó que també ens ha permés poder parlar, escoltar i aprendre de molts aspectes que sovint no formen part dels fullets o la informació formal. L'organització interna de les entitats, la forma com promouen i gestionen el treball dels voluntaris, la relació amb l'administració i d'altres agents socials, l'origen dels fons econòmics necessaris per a la seua tasca i la forma de gestionar-los, o la manera com entenen la participació pública i social, són només alguns dels temes que ens han tingut ocupats aquests dies, i dels quals hem obtingut, gràcies a la gent --sempre amable-- que ens ha fet de guia, informació útil i abundant. Tan abundant, de fet, que ens caldrà temps per anar assimilant-la. Comprendre, ni que fóra superficialment, un context social, històric, econòmic i fins i tot polític tan diferent al nostre en molts aspectes, ha estat també un dels elements rellevants del viatge. I això, per no parlar de les anècdotes britàniques, que donarien per a molt...

Comença, doncs, la digestió. Promet no fer-me molt pesat, però a mesura que avance serà inevitable que vos conte alguna cosa més. Prompte, segur.

Land stewardship

 

Imatge de la web de The National Trust


Fa pràcticament un any --els britànics són, per a certes coses, gent extremadament previsora-- els amics de Friends of Avinença (FoA), de qui ja he parlat en alguna ocasió, ens van fer una proposta difícil de rebutjar. Com que ells, residents estrangers al País Valencià, estan coneixent projectes de conservació i custòdia del territori a les nostres comarques i són, a més, persones actives, compromeses i ben relacionades, s'oferien a organitzar i gestionar una visita al Regne Unit per a gent de les nostres entitats, per tal de conéixer sobre el terreny algunes de les experiències de custòdia --land stewardship, en diuen alli-- més rellevants i avançades del món. No cal dir que la proposta va prosperar i, com que un any passa molt ràpid, des de demà mateix i per uns quants dies deixaré el blog aparcat mentre recorrem, pel sud d'Anglaterra, alguns enclavaments i projectes de conservació que han esdevingut referent imprescindible per als què ens interessem per aquestes qüestions.

El programa que ens han preparat Paul i Pat Pruden, autèntica ànima dels FoA i guies d'aquest 'land stewardship trip', inclou visites a Stonehenge, el bosc de New Forest --que ens han dit que està especialment bonic en aquesta època de l'any--, els aiguamolls d'Slimbridge o les finques de Stourhead i Tyntesfield, gestionades pel National Trust (una de les entitats de custòdia del territori més importants del món, amb quatre milions de socis, i amb els tècnics de la qual mantindrem també una reunió). En tots els casos tindrem ocasió de parlar amb responsables i gestors dels diferents espais per tal de conéixer els problemes a què s'enfronten i les solucions que hi apliquen. Tot això, en bona companyia, amb la previsió d'aprendre tant com es puga, i de veure què podem traslladar, de tot allò, a la nostra realitat territorial, econòmica i social; com diu Murakami, "al món hi ha molts casos en què el que es demana no és precisament ser original". Ja vos contaré...




A banda d'una inevitable inquietud pel meu anglès patètic --que espere superar gràcies a la paciència i la bona voluntat de la gent que m'acompanya-- l'únic que em sap greu d'aquest viatge és perdre'm el 9 d'Octubre. Tan de bo que hi haja molta gent, a València, el diumenge a la vesprada; jo, per la meua banda, faré per explicar a tot britànic que s'hi preste que el 'secret conflict' espanyol abasta més del què es diu, i que al sud de la Sénia en som uns quants, també, que creiem que el País Valencià, diguen el que diguen, 'is not Spain'. Des d'ara, i per a llavors, bona Diada a tots i a totes!

Fill de gat, gatet

He rebut un correu electrònic bastant inquietant i que m'ha deixat un poc preocupat. Procedia d'un organisme que diu anomenar-se Kittens Without Borders (KWB) i el seu contingut, que traduisc directament de l'anglès, deia el següent:

"Benvolgut senyor, lamentem comunicar-li que en un dels nostres programes de seguiment rutinari de continguts hem comprovat que, a diferència de la immensa majoria de pàgines web arreu del món, el seu blog "La línia de Wallace" no disposa encara de cap fotografia de gats o de gatets. Si aquesta inacceptable situació no es corregeix a la màxima brevetat, ens veurem obligats a adoptar les mesures escaients. Tot esperant que subsane immediatament la deficiència detectada, quedem a la seua disposició. Atentament,

Charles Francis Harper, Departament de Seguiment, KWB"

Ja havia sentit parlar d'aquestes coses, però mai no hauria pensat que podriem passar-me a mi --i potser també a vosaltres, aneu alerta. Així que, en previsió de mals majors, he decidit atendre l'amable suggeriment i sumar-me, per aquesta vegada, al corrent majoritari. Se'n diu Mixi, i és la gata de les meus filles. Encara no té un any i, pel moment, s'ha limitat a demostrar gran habilitat en trobar llocs còmodes i dormir quan ho considera convenient, que és quasi sempre; és a dir: un gat com cal, ni més ni menys. I tot i que supose que, amb açò, els  de la KWB s'haurien de donar per satisfets (si més no, les meues filles ho estan), em curaré en salut i hi afegiré, a més, el que potser constitueix un dels documents més crus i punyents sobre la no sempre senzilla relació entre humans i felins (gràcies, clidice, per descobrir-me'l).

Ja ho deia el mestre Perich, que d'aquestes coses sabia molt: que potser hi ha gats policia?

PS: potser hui hauria estat convenient escriure sobre coses molt més serioses i que, encara que de vegades no ho semble, em tenen realment preocupat. Podriem haver dit de les terribles dades d'atur, o del degoteig continu de notícies econòmiques que anticipen un futur encara més inhòspit. O bé de la perversa i manipulada interpretació que, segons tots els indicis, ha fet Espanya d'allò què des d'ací s'ha vingut anomenant "corredor mediterrani" i que ara, en contra de tota lògica geogràfica o socioeconòmica, ha de passar per Madrid --paradigma de la mediterraneïtat-- i no per les comarques d'Alacant. O, fins i tot, d'un 9 d'octubre que, a tenor del moviment que s'hi detecta, passarà amb tota seguretat per ser un dels més ensopits de la nostra història recent. Però és el cas que, si parle d'economia, caldrà tornar a qüestionar el model en la seua totalitat i recordar que hi ha un decreixement que potser ens convé més del que ells voldrien. I hauria de dir que el tal corredor, més o menys mediterrani, no deixa de ser una obra faraònica que, presumiblement, consumirà una quantitat immensa de recursos públics i tindrà uns efectes ambientals difícils d'avaluar. I també, bé que ho sabem, que els mals que afecten al meu País van molt més enllà de quatre pocavergonyes amb els seus vestits regalats. Així que he decidit quedar-me hui amb la gateta, que ja tindrem temps en altre moment per parlar d'atur, d'expoli i de traïdors. Malauradament.

El petit falcó viatger

Aquests dies, en els penya-segats de les Columbretes, els polls ja crescuts d'una de les nostres rapinyaires més fascinants es preparen per afrontar el primer gran repte de la seua encara curta vida. Pertanyen a l'espècie que els ornitòlegs anomenen falcó d'Eleonora (Falco eleonorae), nom amb el qual va ser batejada en honor d'una reina de la Sardenya medieval. Des que van nàixer, al ple de l'estiu, al mig d'una colònia abocada a la mar, els seus pares els han alimentat amb petites aus que capturen sense descans; cal que completen, tan aviat com siga possible, el seu desenvolupament, perquè el desafiament que espera als joves falcons resulta realment colossal: en unes poques setmanes, abans que acabe octubre i el fred comence a arribar a aquestes costes, hauran de recórrer més de nou mil quilòmetres fins els seus refugis hivernals, situats a les costes de Madagascar.

Aquest viatge anual d'anada i tornada és, sense dubte, una de les característiques que més han despertat l'interés dels investigadors, però no és en absolut l'únic tret singular d'aquesta espècie. El falcó d'Eleonora --conegut també com falcó marí o falcó de la reina-- és una rapinyaire essencialment mediterrània, tot i que també apareix puntualment a les Canàries i a algunes poques localitats en les costes atlàntiques del Marroc. Només es reprodueix en hàbitats insulars, generalment illots situats a prop de la costa. Més de la meitat de les parelles reproductores de l’espècie viuen al mar Egeu; en la Mediterrània occidental, a banda de la seua població --unes seixanta parelles-- de les Illes Columbretes, es coneixen colònies a Mallorca, Cabrera, Dragonera, Eivissa, Tagomago, es Vedrà i es Vedranell; en conjunt, la població balear de l'espècie ha estat estimada en unes sis-centes parelles.

Cada any, en els mesos de març i abril, els falcons de la reina tornen a les illes i els illots mediterranis on van nàixer, per tal d'encetar una nova temporada de cria. Quan arriben de nou a les nostres costes, i fins a ben entrat l’estiu, la seua dieta està formada principalment per insectes. Però en començar l’època de reproducció, l'alimentació dels falcons passa a basar-se sobretot en la captura de petits ocells, molts dels quals estan començant ja el seu flux migratori cap a terres més càlides. És per això --per aprofitar al màxim aquest recurs tròfic, abundant però de durada limitada-- que els falcons de la reina no solament escullen per a instal·lar les seues colònies emplaçaments estratègics vinculats al pas d'aquests ocells, sinó que també han retardat la seua reproducció fins avançat l’estiu –és la més tardana de totes les rapinyaires europees— de forma que coincidisca al màxim amb aquestes dates d'abundància de preses.

Imatge del Banc de dades de Biodiversitat

En els últims anys, gràcies als nombrosos estudis que s'han dut a terme, s’ha avançat notablement en el coneixement d’aquesta espècie emblemàtica. Però no ha estat fins fa molt poc que s’ha començat a desvelar una de les majors incògnites que encara persistien: la ruta que els petits falcons seguien entre les zones de cria i els seus refugis hivernals. Durant molts anys va pensar-se en la possibilitat que els falcons seguiren una ruta marítima que, en el nostre cas, els duria a recórrer cap a l’est tota la Mediterrània fins a la Mar Roja i, des d’allí i resseguint les costes de Somàlia, fins a Madagascar i les illes de l’Índic. La presència, en les costes de la Mar Roja, d’altres espècies molt pròximes evolutivament al nostre falcó marí (com ara el falcó fumat, Falco concolor) i que també hivernen a Madasgascar, semblava recolzar aquesta hipòtesi. Però ha estat el seguiment per satèl·lit de diversos exemplars valencians i balears, dut a terme els últims anys per part d’investigadors de les Universitats d’Alacant i València i de l’Estació Biològica Terra Natura, el que ha permés resoldre la qüestió: els falcons de Balears i Columbretes travessen cap al sud el Mediterrani fins Algèria, segueixen sobre el desert durant milers de quilòmetres, i des de l’Àfrica Central, es dirigeixen ja cap al sud-est per assolir, finalment i després de travessar el Canal de Moçambic, la seua destinació final a Madagascar.

Imatge de la web de la Societat Valenciana d'Ornitologia-SVO

D'ací unes setmanes, els falcons de Columbretes començaran, com cada any, el seu viatge cap al sud; alguns d'ells, de nou, tornaran a ser marcats per tal que es puga conèixer millor el seu cicle vital i garantir-ne, així, una adequada conservació de les seues poblacions. Si voleu seguir el llarg periple dels falcons i d'altres espècies migradores, un interessantíssim projecte permet de fer-ho --i de resseguir la trajectòria de diversos exemplars en anys anteriors-- en aquesta web. De segur que aquestes petites i elegants rapinyaires tenen, encara, moltes coses per ensenyar-nos.

Eleanora d’Arborea, a qui deu el seu nom el falcó de la reina, és un (altre) d’aquells personatges vinculats a la nostra història que resulten tan poc coneguts com fascinants. Filla de la noble catalana Timbora de Rocabertí i de Marià IV, sobirà --Jutge-- del Giuigadu de Arborea (un dels regnes en que es dividia la Sardenya medieval, sobre la qual la Corona d’Aragó tractava d’exercir la seua influència), la mort del seu germà gran Hug III el 1383 la va dur a ocupar la Judicatura, com a regent dels seus fills, fins a la seua mort el 1404.

Eleanora, que segons algunes fonts hauria nascut a Molins de Rei l'any 1340, és una figura llegendària per als sards: la seua resistència a la assimilació de Sardenya per part dels aragonesos, i el seu paper com a governant i legisladora, li atorguen un notable rellevància històrica. La Carta de Logu, promulgada per Eleanora el 1392, és una compilació legal que va estar vigent a Sardenya fins ben entrat el segle XIX. Les lleis de la Carta, molt avançades per a la seua època, inclouen, entre molts altres aspectes destacats –com ara els que fan referència als drets d'herència de les dones-- aquells relatius a la cura dels animals i la pràctica de la falconeria, a la qual la sobirana d’Arborea era una gran aficionada.

El 1836 --només nou anys després que la Carta de Logu deixara de vigir al Regne de Sardenya-- el militar i naturalista Alberto della Marmora va descobrir, en l'illot sard del Toro, una espècie desconeguda de falcó, les dades de la qual va remetre al zooleg lombard Giuseppe Genè per a la seua descripció. Genè, coneixedor de les disposicions de la Carta relatives als falcons, va voler retre homenatge a la reina sarda, i va decidir anomenar la nova espècie Falco eleonorae.