Job, Murphy i el piset

Sabreu disculpar-me si semble superficial, tòpic i poc original. Però tot i ser cosa ben sabuda, no voldria privar-me de recordar-ho: sembla increïble fins quin punt dotar un pis de les mínimes condicions d'habitabilitat, pot esdevindre una autèntica prova per a la paciència i la determinació humanes. I això comptant que la inevitable burocràcia municipal no ha estat, en aquesta ocasió, excessivament feixuga --potser perquè ja m'havia preparat per a una situació molt pitjor-- i que compte, a més, amb professionals de confiança que em consta que estan fet tot el possible perquè els subministraments bàsics hi arriben tan aviat com siga possible. Però quan no és el comptador de la llum que està fet una merda i cal posar-ne un de nou, és un colze de plom que ajorna l'escomesa de l'aigua, aquesta paret que l'haurem de picar més del que pensàvem per passar-hi bé els cables, o l'escalfador que quasi millor comprar-ne un de nou perquè jo d'aquest no em fiaria molt... I així, esguardant amb ansietat la mirada severa i analítica de l'electricista, el fontaner o l'instal·lador mentre avaluen les dificultats de la tasca a mamprendre, pregant als déus no haver de tornar a patir l'esglai de sentir-los remugar entre dents la terrible sentència ("açò no ho veig jo gens clar..."), vaig passant aquestes setmanes mentre espere poder obtenir, dels seixanta metres quadrats del pis, tot el que aspire a treure d'ells: habitar-los. I encara done gràcies a  Murphy --beneït siga per sempre-- que, pel moment, no he trobat a la casa cap vici ocult més enllà dels que jo espere aportar quan, finalment, hi visca. Amén.

"Job esperant un pressupost", de Bonnat
(cite el nom del quadre de memòria; igual no era exactament així)

I ara deixeu-me que em pose un poc seriós: potser serà una mania meua, però em resulta inevitable, en aquests temps terribles per a tanta gent, no pensar-hi quan escric d'aquestes coses: si tot va com ha d'anar, només amb els retards i contratemps inevitables, estic a punt d'encetar una etapa nova i il·lusionant de la meua vida, quan moltíssimes persones estan lluitant per conservar el poc que tenen, o han vist ja com ho perdien a mans de l'avaricia i la immoralitat d'uns pocs. Però --deixeu-me que ho diga-- em preocupa que els "podria anar molt pitjor", "encara podem donar gràcies" o "tinc molta sort, encara faig faena" s'estiguen convertint, cada vegada més, en respostes habituals a un innocent i protocolari "com va tot?". Tindre una feina més o menys digna, disposar dignament d'un habitatge, tindre la possibilitat de governar mínimament la pròpia vida, són drets de tots i totes, i no hauriem de permetre que comencen a percebre's com a prerrogatives d'alguns afavorits per la sort o les circumstàncies. És més fàcil dir aquestes coses quan tens treball, casa i il·lusions per al futur; però no som, per això, uns privilegiats. Són uns altres, els qui ens furten la vida. I potser convindria recordar-li-ho, posem per cas, a qui pense votar el dia 20 de novembre.

De velles tristeses

Hi ha moltes vegades que no és possible escapar de la tristesa. Però quan això passa, seria almenys preferible no haver de retornar a tristeses velles i desfasades. És cert que no sempre hi ha tristeses noves a l'abast, i llavors ens hem de conformar amb alguna ja gastada, d'aquelles que haviem deixat abandonades --ves a saber perquè-- en el fons d'algun calaix. Però fins i tot en aquest cas, no està de més veure si podem posar-la d'alguna forma al dia, o bé si hi haguera disponible alguna versió més moderna i avançada. Les versions actualitzades de les tristeses antigues, sense alterar essencialment els seus trets fonamentals, solen oferir alguns avantatges a tindre en compte: es carreguen més ràpid, tenen interfícies més dinàmiques i, en general, ocupen menys memòria quan s'executen. En el fons, vénen a ser si fa no fa el mateix; però almenys semblen una altra cosa... Perquè hi ha poques coses més tristes que haver de retrobar-se, passats els anys, amb una tristesa antiga que creiem ja oblidada, una tristesa arcaica i obsoleta com una música austrohúngara i vermella.

Enxarxant

Dijous passat, a Madrid, va passar una d'aquelles coses què, per pròximes, costa apreciar amb la perspectiva adequada, però què en veure-les amb un poc de distància s'intueixen com a fites destinades a adquirir, en el futur, un matís il·lustre i un caràcter referencial. És per això que va pagar la pena eixir un poc abans de la feina, encarar-se a la pluja i a l'autovia, i retornar a València de matinada només per haver pogut estat presents en l'acte de constitució del Fòrum Estatal de Custòdia del Territori (FECT): després d'un procés llarg i complicat que ha durant quasibé cinc anys, tretze entitats i xarxes de custòdia del territori de tot l'Estat --entre elles, les tres que representen els països de parla catalana: XCT, ICTIB i Avinença-- hi van escenificar la creació d'aquesta entitat, que naix amb la voluntat d'actuar com a xarxa de xarxes i, molt especialment, d'exercir com a interlocutor qualificat, davant l'administració de l'Estat, en tots aquells assumptes que depenen d'ella i que, per tant i ara com ara, ens afecten directament o indirectament.

Excusareu que no m'esplaie ara en detalls respecte als inevitables efectes que l'escapada llampec a la Meseta ha introduït en aquesta setmana, ja de per si un poc estranya, de festa intercalada i feina acumulada. Ni tampoc ho faré, pel moment, sobre el propi Foro, perquè si vos interessa podeu trobar més informació en qualsevol de les entitats fundadores, i perquè m'adone també que aquesta tardor --que per fi sembla que vol començar a ser-ho-- hi estic dedicant molt de temps i espai, en aquest blog, a aquestes qüestions. Que no deixa de ser normal perquè ja veieu que una part substancial de les meues passions i conviccions tenen a veure amb aquests assumptes, i les coses venen com venen i en unes poques setmanes n'han vingut moltes i molt seguides i a mi m'agrada deixar-les dites. Però tampoc és cosa d'abusar, que la processó és llarga i el ciri curt. Així que, pel moment, diguem només que la gent i les organitzacions que ens interessem per la conservació i la custòdia del territori disposem, des de dijous passat, d'un (altre) instrument per poder avançar, nascut des de les pròpies entitats i al què li voldriem vaticinar una llarga i fructífera vida. I també que plou i fa vent; que el codonyat comença a adquirir una textura escaient; i que com açò no canvie molt, de bolets i esclata-sangs, enguany, en collirem ben poquets per aquestes muntanyes. Però l'esperança, també en açò, no s'ha de perdre mai. O quasi mai. Bon cap de setmana!

El temps del lledoner

Relegades les forques a funcions ruralment decoratives, fa anys que ningú no recull tampoc els seus fruits abundantíssims de polpa tan curta com dolça, ni fa servir ja els seus pinyols com a munició escaient per als bel·licosos canuts. Fins i tot les marededéus, que des de sempre li havien mostrat una especial predilecció, semblen inclinar-se ara per altres escenaris més mediàtics, i a penes si es deixen veure sobre les seues branques o amagades als seus peus. Però fa una estona, al mig del meu pati, l'aldarull de revolades i piuladisses entre les fulles que tot just comencen a groguejar m'ha fet pensar que encara hi ha qui sap apreciar com cal la generositat d'aquests arbres màgics i elegants. També per als lledoners són, ara, uns altres temps; ni millors ni pitjors, simplement diferents.

Per cert: en aquestes comarques, no es pot parlar de lledoners --o, més aïnes, de 'llidoners', que és la forma més habitual d'anomenar-los ací--  sense recordar les raconades alquerienques del Terrer i sant Ramon, a les que m'adone que fa massa temps que no hi vaig, i a les quals paga la pena fer una visita si vos ve de pas i no les coneixeu. Hui no, que vull acabar el codonyat; però el cap de setmana, potser que m'hi passe...

Tardor sentida

Anit, els Manel --magnífics-- a Alcoi. D'ací no res, camí cap a Barcelona; i, si tot va bé, encara tancarem el cap de setmana amb la tradicional visita a la Fira de Tots Sants, que ja sabeu que em tinc per persona recta i animal de costums. Potser és per això que he esperat tant la pluja, que s'ha fet de pregar més que altres anys però que, pel que es preveu, vindrà tan illetrada com sempre: serà que encara no ha trobat qui la porte a escola, qui li diga com s'ha de ploure... Siga com siga, arriba la pluja i, amb ella, també una sensació de tardor que encara no he tingut fins ara. I que he trobat tan a faltar --els costums, de nou-- que els codonys collits segueixen a casa, esperant el seu moment: no puc concebre una tardor sense codonyat, però tampoc sabria  fer-ne, de codonyat, sense sentir-me en tardor... Bon cap de setmana, i tan de bo la pluja (ens) sàpiga ploure.