"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 7 de novembre de 2011

De velles tristeses

Hi ha moltes vegades que no és possible escapar de la tristesa. Però quan això passa, seria almenys preferible no haver de retornar a tristeses velles i desfasades. És cert que no sempre hi ha tristeses noves a l'abast, i llavors ens hem de conformar amb alguna ja gastada, d'aquelles que haviem deixat abandonades --ves a saber perquè-- en el fons d'algun calaix. Però fins i tot en aquest cas, no està de més veure si podem posar-la d'alguna forma al dia, o bé si hi haguera disponible alguna versió més moderna i avançada. Les versions actualitzades de les tristeses antigues, sense alterar essencialment els seus trets fonamentals, solen oferir alguns avantatges a tindre en compte: es carreguen més ràpid, tenen interfícies més dinàmiques i, en general, ocupen menys memòria quan s'executen. En el fons, vénen a ser si fa no fa el mateix; però almenys semblen una altra cosa... Perquè hi ha poques coses més tristes que haver de retrobar-se, passats els anys, amb una tristesa antiga que creiem ja oblidada, una tristesa arcaica i obsoleta com una música austrohúngara i vermella.


8 comentaris:

  1. Deu ser la Tardor, que jo també n'he parlat de velles tristeses, tot i que semblen noves. Salut.

    ResponElimina
  2. Els retrobaments, encara que sigui amb velles tristeses, ens recorden que encara que no ens n'adonem, anem fent camí, cada dia, cada segón... De vegades, estirar el fil d'una tristesa ens fa adonar que hem tingut força per a superar-la i que ara, ens la mirem amb la prespectiva del temps...
    Un petó, alegre, pq faci companyia la tristesa...

    ResponElimina
  3. que bonic... supose que en el fons, les tristeses s'assemblen molt, tant que a vegades semblen les mateixes. a més, el que ens ha colpit una vegada, és fàcil que retorne... si són tristeses de les que s'endinsen al cos.
    un beset

    ResponElimina
  4. Doncs a mi em corseca l'ànima haver-me de retrobar amb tristeses que creia que eren aigua passada... em dol i se'm fan més feixugues de superar.

    ResponElimina
  5. Deu ser això, Vicicle... Mai m'ha pegat per les melancolies tardorenques --més bé al contrari, és una estació que m'agrada i m'estimula-- però encara que només siga pels inevitables efectes introspectius dels primers freds i les pluges persistens, potser aquestes dates ajuden a recuperar velles tristeses que creiem oblidades.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies, Judit :) Reconec que no ho havia pensat, però potser tens raó: el simple fet de qualificar una tristesa com a "vella" ja la situa en el passat i implica que hem fet un camí des d'aleshores. I encara que ens puga tornar a sortir al pas de forma inesperada, cal recordar que ja va haver una vegada que la vam superar, aquella tristesa, i que vam aprendre d'ella.

    ResponElimina
  7. És cert, Coralet, no sempre és fàcil distingir si una tristesa recent només s'assembla a una de vella, o si simplement és la mateixa que ens renaix... Potser, en el fons, caldrà assumir que hi ha tristeses que són per sempre, i que només deixem de pensar en elles perquè les acabem assimilant com una part de nosaltres.

    ResponElimina
  8. Jo ho veig igual, porquet. A la pròpia tristesa, s'hi afegeix la sensació de retrocés, d'haver de retornar a un punt que creiem ja superat, i això la fa encara més dificil de comprendre o acceptar. Per cert: "corsecar", quina paraula més gràfica i expressiva... Gràcies, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...