Si caminem, en aquests primers dies de la primavera, per la vora de qualsevol riu o rambla, potser ens cridarà l’atenció la discreta però copiosa floració que cobreix les branques, encara sense fulles, d’un grup peculiar d’arbres i arbrissons estretament lligats als cursos d’aigua. No destaquen, aquestes flors, per ser especialment vistoses: són petites i verdoses, s’agrupen en inflorescències allargades (anomenades aments), i hi ha peus que en produeixen només de masculines i d’altres de femenines. Per aquesta raó, com també per la impossibilitat d’observar alhora flors i fulles i per la variabilitat de molts dels seus caràcters, no sempre és fàcil distingir unes espècies d’altres; totes elles, però, s’agrupen dins un únic gènere, anomenat Salix, i són conegudes, en conjunt, com a salzes.
Als Països Catalans es coneixen una vintena d'espècies d'aquest gènere. Algunes d'elles són mates baixes i rastreres pròpies de la tundra àrtica (com ara Salix reticulata, S. herbacea o S. retusa), que van avançar cap al sud durant les glaciacions quaternàries i que han quedat acantonades als Pirineus i d’altres serralades elevades. Una altra espècie singular és l’endèmic salze de cingle (S. tarraconensis), que creix en els roquers calcaris dels Ports i serralades pròximes. Però allò més habitual és que es tracte d’arbustos o arbres petits de branques flexibles i intricades, especialment adaptats per resistir l’embranzida de les revingudes --cas, per exemple, de les sargues (S. eleagnos), els gatells (S. atrocinerea) o les salenques (S. purpurea)-- tot i que de vegades poden arribar a ser arbres ben cepats propis dels boscos de ribera, com ara el salze blanc (S. alba) o la vimetera (S. fragilis). Molts salzes són apreciats pel seu valor ornamental, com és el cas de l’esmentat salze blanc o del conegudíssim desmai (S. babilonica), originari de Xina i profusament cultivat a hores d’ara. Però no és aquest l’únic ús al qual han estat destinats secularment: probablement, la seua utilitat més coneguda i estesa ha estat la utilització de les seues branques flexibles i resistents --anomenades vims o vímets-- per a confeccionar objectes d'ús quotidià. A més, la seua fusta era apreciada per la seua lleugeresa i resistència, mentre que, en florir a finals de l’hivern, moltes espècies tenen també importància per a les abelles i d’altres són utilitzades com a farratge per al ramat o per a estabilitzar el caixer de rius i rierols.
Però els salzes han gaudit també, des de molt antic, d'una merescuda fama per les seues virtuts medicinals: la corfa del salze blanc --i d’altres espècies-- ha estat utilitzada tradicionalment com a analgèsica i antipirètica. Aquestes propietats són degudes a la presència d’una substància anomenada salicina, aïllada per primera vegada per Buchner el 1828. A partir de l'estructura quimica d'aquesta, el farmacèutic alemany Felix Hoffman va aconseguir sintetitzar el 1897 una forma pura i estable de l’àcid acetilsalicílic, component bàsic, com es sabut, de l’aspirina: contribució cabdal al benestar humà, que cal afegir als beneficis obtinguts durant mil·lennis de les insubstituïbles paneres i cistelles de vimet, i que hauria de ser suficient per retre, a aquests esvelts, resistents i elegants vegetals, un homenatge ben merescut. Per no esmentar què hauria estat de la poesia universal sense els salzes…
Tot i que em creia fort i ferm com una roca
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l’insomni de l’amor,
ni a qui el desig no li ha doblegat mai el cos.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats, i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d’un salze
que el vent du de banda a banda.
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l’insomni de l’amor,
ni a qui el desig no li ha doblegat mai el cos.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats, i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d’un salze
que el vent du de banda a banda.
Ibn Khafaja d'Alzira (traducció de Josep Piera i Josep Ramon Gregori, baixada d'ací)
Content, i molt orgullós, de la multitudinària manifestació d'ahir a Palma pel català i contra els atacs a la llengua del govern del Partit Popular. Una lliçó de coherència i fermesa front a qui no atén a més raons que les dels seus amos de Madrid: la lluita serà llarga, però tots aquells que tenim el català com a llengua pròpia i comuna hem d'agrair hui als mallorquins i mallorquines que ahir alçaren també la seua veu per nosaltres.
 |
| Imatge de Vilaweb |
