Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
És curiós, però només arribar m'adone que l'accent sinever se'm resisteix. La cosa va millorant en avesar un poc l'oïda, ubicar com cal les neutres i saber què volen dir amb lo muc i la mucada. Xeremies, flabiols i tamborins --hi ha festa per la llengua-- mentre m'explica que, a Sineu, no es fa neutra l'e de que, com altres voltes m'ha contat de l'erra afrancesada dels sollerics i l'eu dels pollencins, que no salen. I a tots dos llocs, que fan moros i cristians, i l'escut d'Alcúdia que, vist de passada des de la carretera, em va semblar el d'Alcoi... Un matís, un detall, una història que em mostra i em descobreix a cada poble. Un vi de Binissalem, un pa amb oli o un variat --gran troballa-- a Sa Pobla, un tombet per dinar, l'arròs brut que encara em queda per tastar. Cerveses. I unes herbes, o un rebentat de Tres Caires, quan la conversa s'allarga, que sol ser sempre: el plaer de xerrar de tot i de res, d'aprendre, de seguir coneixent... Hi ha hagut també mar, muntanya i marjal, i sé que trobaré el moment de contar-ho; però de nou he tornat de Mallorca amb molt més, en el cap, del què cap en una imatge. O en mil.
Hospital, isquèmia o cerebrovascular són paraules que, de sobte i malauradament, han irromput en el meu vocabulari quotidià aquests últims dies. Per sort, el pitjor sembla haver passat i l'evolució pareix favorable, per bé que la nova situació ha arraconat altres preocupacions molt més prosaiques i m'ha limitat encara més el temps disponible per escriure. En tot cas, no serà cap de les esmentades --ni cap altra que tinga res a veure-- la paraula que trie per 'apadrinar-la' demà, seguint una nova i interessant proposta de Victor Pàmies: l'ha anomenada aPARAULA'm, podeu trobar més detalls al seu blog, i commemora el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Demà en parlem, si no passa res. Que segur que no.
els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.
Vicent Andrés Estellés
Li ho vaig sentir, fa alguns anys, a un conseller del ram: "la faena que feu té molt de mèrit", va dir-me. "Pensa que si a la gent li importara realment tot això del medi ambient, no ens votaria a nosaltres..." Encara no he estat capaç de discernir si aquesta declaració va nàixer d'un inesperat rampell de sinceritat o es tractava simplement d'una mostra més de cinisme, com seguisc també sense poder comprendre què és el que li importa, realment, a molta de la gent que els vota. Però recorde sovint aquella conversa, i molt especialment en setmanes com aquesta en les què al degoteig constant i quasi quotidià de retallades, arbitrarietats, agressions i ocurrències dels nostres governants, s'afegeix un context immediat --en l'àmbit diguem-ne professional-- especialment inhòspit, erràtic i descoratjador. Em recorde que, com per a moltes altres coses importants, són mals temps per a "tot això del medi ambient", però que cal fer el que es puga, impedir majors retrocessos i resistir fins que bufe millor vent. I tracte també de trobar recer en tot allò que m'envolta i que paga realment la pena: amistats i estimes, músiques, muntanyes i paisatges, una primavera que avança ferma i esplendorosa... I en la poesia, és clar: ara mateix, per exemple, aniria cara a ells i els recitaria (ben fort) aquell vers inspiradíssim d'Estellés, ja sabeu: aneu a mamar tots!
Malgrat tot, i encara que peque per botànic, he de reconéixer que la primavera m'agrada i m'ajuda a mantindre l'ànim: pràcticament en cada racó s'hi pot trobar alguna planta remarcable, de la què valdria la pena dir o escriure alguna cosa. La manca de temps i els maldecaps habituals m'estan privant de fer-ho, però no em puc resistir almenys a il·lustrar aquestes ratlles amb aquesta humil però bellíssima trencapedra (Saxifraga corsica subsp cossoniana), fàcil de veure aquests dies en les nostres cingleres i pedregars i representant d'un grup biològicament interessant i que em resulta especialment evocador. A la qual cosa cal afegir la seua admirable capacitat --inspiradora, si m'ho permeteu-- de créixer i florir en un ambient aparentment hostil i inhabitable, i el fet de què es tracte d'un endemisme compartit entre terres valencianes i balears, cap a les quals torne de nou d'ací unes hores. Bon cap de setmana!
Ens va agafar la pluja a migdia, en plena trobada de voluntaris de la Fundació Limne a Quart de Poblet: una negra nuvolada que avançava des de ponent ens va sorprendre mentre dinàvem a la vora del riu, prop del què ben prompte serà, gràcies a la col·laboració entre diverses entitats i institucions, l'Estació Biològica del riu Túria gestionada per la pròpia Fundació. I no ens va deixar ja, tot i que cada vegada amb menys intensitat, fins a l'inici de la manifestació, a la què vam arribar ostensiblement xopats i de la què, per prudència parental, vam decidir marxar més prompte del que prevèiem: per una vegada, no haviem prestat massa atenció a les previsions meteorològiques, tot i saber que el ponent --i tot el que des d'allí ens ve-- no ens ho sol posar fàcil quan es tracta de certes reivindicacions.
En resum: malgrat la pluja, un bon dissabte, envoltat de gent que no es resigna, que busca camins nous i que no tem alçar la veu contra les mentides i les manipulacions. Ullades de sol, tènues però encorajadores, per tractar de contrariar aquests temps difícils de núvols foscos i mals vents...
--Si, sóc alemanya. Però a banda que el futbol no m’interessa gens ni mica i que passe totalment de la Champions o com es diga, jo sóc de Dortmund, em costa entendre l’accent bavarés, i comence a estar farta de tant de pesat que em ve aquests dies amb el mateix conte, que ja podrieu ser un poc més originals.
Un poc afrontat, va girar cua amb un “perdona” a penes perceptible i es va perdre entre la gent que atapeïa el bar, mentre pensava resignadament que les derrotes del rival poden servir per endolcir un poc les nostres frustracions, però que d’ahí a assumir-les com si foren una victòria pròpia, hi ha molta distància. Potser no fóra encara massa tard per empassar-se l’orgull i tornar a intentar-ho amb aquella anglesa que semblava tan contenta…
Si vos sembla bé, i com que vaig un poc curtet de temps, quasi que em deixe pendent Guardiola, la manifestació de demà, la música de Brian Fallon i altres coses interessants, i ja en parlem amb més calma en un altre moment. Bon cap de setmana!
