Ocells de tempesta

Hi ha molts trets que fan d'ella una espècie singular. És l'au marina més petita d'Europa (només un poc més gran que un teuladí) però, com la majoria de les seues congèneres, és una voladora incansable i experta, que només toca terra per reproduir-se. La major part de la seua vida --i pot viure fins trenta anys-- la passa sobrevolant el mar per alimentar-se, sortejant les tempestes que li han valgut un nom que alterna amb el de noneta, amb què és conegut a les Balears, i el d'escateret, que predomina en terres valencianes. Es creu que el seu sentit de l'olfacte, molt desenvolupat, té un paper important en la captura d'aliment, i també els permet localitzar el niu quan retornen en plena nit a les colònies (de vegades molt nombroses) en què crien, sempre situades en coves, petites cavitats i esquerdes de les roques. És una espècie relativament comuna en l'Atlàntic, però les poblacions mediterrànies --que es consideren una subespècie diferent-- es troben a hores d'ara amenaçades: la presència de rates i gats a les illes i illots on es reprodueix, la freqüentació humana i la predació per part de gavines, han reduït notablement els seus efectius.

Fa uns dies, a l'Illa de Benidorm, vaig tindre novament l'ocasió de veure de prop els escaterets. I també d'escoltar-los, i d'ensumar l'olor tan peculiar --recorda vagament la brea-- que caracteritza els seus nius. Acompanyava els voluntaris que, coordinats pel Parc Natural de Serra Gelada, fan un seguiment de la colònia que nidifica en aquest illot, en el qual crien també altres ocells rellevants com la corba marina emplomallada o la gavina corsa. Tot i la proximitat de Benidorm --amb la consegüent afluència de visitants i, sobretot, malgrat els efectes de la contaminació lumínica procedent de la ciutat, que facilita la predació dels escaterets i els seus nius per part de les gavines-- l'Illa alberga la colònia valenciana més important d'aquesta espècie, amb uns pocs centenars de parelles que són objecte de protecció i seguiment especial.

De dalt a baix, poll i adult de corb marí emplomallat; niu de gavina corsa; escateret covant l'ou, i l'amic Santa, del parc natural de Serra Gelada, fent una ullada (natural) als nius.

M'agrada molt el nom d'escateret, que remet --via escata-- als costums alimentaris de l'espècie; i també el de noneta, del qual no he trobat referències etimològiques però que potser es relaciona amb els seus hàbits crepusculars quan toca terra ferma. Però trobe especialment evocador, i per això l'he escollit per a aquestes ratlles, el d'ocell de tempesta: conten que els pescadors l'anomenen així perquè saben, quan els veuen volar a prop de la costa, que s'aproxima un temporal i que convé buscar el recer del port. Mentre, el petits ocells capegen la tempesta sobrevolant amb perícia els sins de les ones i resistint amb tenacitat la força del vent. Alguns no ho aconsegueixen i apareixen morts, poc després, a les platges; però la majoria sobreviuen a la fúria del mar i les borrasques, malgrat el seu aspecte fràgil i la seua petitesa. O potser precisament per això.

Per si no ho haguéreu vist a l'enllaç que hi ha més amunt: qualsevol persona interessada pot participar en el seguiment de les colònies d'escateret a l'Illa de Benidorm, a través del programa de voluntariat que ha posat en marxa el Parc Natural. Hi ha previstes diverses visites al llarg de juny, juliol i agost; ací teniu tota la informació, per si algú s'anima...

Distàncies

Ens alerten, des de molt menuts, sobre la cura que hem de tindre amb allò que diem. Farien bé també d'advertir-nos que convé tindre la mateixa cura --si no molta més-- amb tot el que callem. Sempre és dur aprendre que, de vegades, un sol silenci pot allunyar molt més que un miler de quilòmetres, o un miler d'anys. Més, fins i tot, que un miler de paraules... Bon cap de setmana!

El verd --pel que té de simbol d'allò natural, cal aclarir-- està representant darrerament la meua principal evasió front a una realitat quotidiana que segueix mostrant-se grisa, rústega i espessa. Però aquesta nit el canviaré pel blau i el grana, tot i que amb idèntica pretensió: passar-ho el millor possible --xiulada inclosa, evidentment-- i deixar de banda, per una estona, maldecaps i maldepanxes. Així que, passe el que passe, visca el Barça! (i gràcies, Pep!)

Imatge de Kaos en la Red

Trencaclosques

Hi haurà qui pensarà el contrari, i no ha de ser poca gent si ens atenem a la freqüència i reiteració amb que s'evoca aquesta imatge. Però jo sóc del parer que les comparacions entre la vida i els puzzles deixen, en general, bastant a desitjar. Entenc la pertinència de la metàfora pel que tenen, de complicat, una i altres. Però si m'hagués de comparar la vida amb alguna cosa, sense sortir de l'àmbit genèric dels trencaclosques, m'inclinaria sense dubtar-ho per un tangram: només set senzilles formes geomètriques, fragments poligonals d'un quadrat primigeni amb les quals es poden compondre milers de figures sense cap altra pauta que la pròpia intuïció ni cap altra finalitat a priori que aconseguir una combinació satisfactòria.

Imatge de la xarxa

A aquestes alçades, em resultaria impossible entendre la vida --ni que fóra al·legòricament-- com una recerca pacient i obstinada per tractar de trobar, entre milers de peces minúscules, aquella que encaixa exactament i en el moment oportú en el buit que té predestinat. Ja no crec en bellíssimes imatges tessel·lades de les costes irlandeses o el Gran Canyó del Colorado que em servisquen, alhora, com a objectiu preestablert i com a guia en el procés. Com a molt aspire, mentre vaig vivint, a anar fent i desfent, amb les poques peces de què dispose, siluetes que recorden vagament un gat, un ocell, una casa o un genet. Figures que perden el seu sentit, si és que en tenien, només que una de les peces canvie lleument de posició; però que poden també reordenar-se fàcilment per crear una nova il·lusió o una perspectiva distinta. Si un sacseig o una ventada desfà la imatge, es pot intentar refer-la, però també pot buscar-se una nova combinació que s'adapte millor a un moment, un estat d'ànim, unes circumstàncies diferents.

I en això estem, de fet, ara com ara.

Imatge de la xarxa

Set Llunes

Realment, és un topònim que sempre crida poderosament l’atenció a qui l’escolta per primera vegada. Però acostumat a sentir-lo des de sempre, no ha estat fins fa molt poc que he reparat en tota la càrrega lírica que amaga el nom del Pont de les Set Llunes. Tan se val que, en terres alcoianes, les llunes siguen també les arcades (o ulls) d’un pont, de les quals aquest espectacular viaducte --acabat de bastir el 1932 com a part del traçat del ferrocarril que havia de connectar Alcoi amb el port d’Alacant, i que mai va arribar a funcionar-- en té precisament set: és ben sabut que la poesia pot brotar, i de fet sovint ho fa, des d’arrels tan prosaiques i insospitades com un pimentó torrat o una esvelta i elegant infraestructura, exemple remarcable de l’enginyeria civil del primer terç del segle XX.

Com moltes altres vegades des que era un xiquet, vaig tornar a passar ahir sota les llunes del pont, camí del Racó de Sant Bonaventura i els Canalons. Acompanyava un grup d’amics i amigues en un itinerari explicatiu organitzat per l'Ajuntament d'Alcoi per tal de commemorar el desé aniversari de la declaració d'aquells indrets com a paratge natural municipal. Una bona ocasió per tornar a una de les zones amb major interés ambiental i paisatgístic de la rodalia alcoiana, marcada per la presència permanent de l’aigua i a cavall entre els parcs naturals del Carrascal de la Font Roja i la serra Mariola. I un bon moment, també, per compartir records d’aquelles primeres iniciatives de protecció des de l’àmbit local, i per constatar que, si més no en aquesta ocasió i gràcies a la complicitat i la col·laboració de molta gent, s’han pogut assolir avanços perceptibles. Queda camí per fer, evidentment; però no és poc el que ja s’ha recorregut.

Fent de nou camí, de tornada cap Alcoi, se'm va acudir pensar que potser d’ací uns segles, quan el pont tal vegada ja no existisca, algú es preguntarà sobre l’origen remot i el sentit ocult de les Set Llunes. És possible que, en aquell moment encara per venir, hi haja nascut fins i tot alguna legenda que vincule el nom al màgic paisatge de riu i bosc que l’envolta. Potser parlarà de dones d'aigua, o bé d'alguna bella fadrina (em va vindre al cap la inoblidable Blimunda Sete-Luas del Memorial del Convent de Saramago, capaç de veure dins les persones i de capturar la seua voluntat) i de fantàstics encanteris sota l’influx de la lluna plena… Vaig pensar en quantes coses que ara ens semblen misterioses, hauran estat evidents en altres llocs i per altra gent. I quantes altres que ara són diàfanes per a nosaltres, esdevindran inexplicables en ser vistes amb uns altres ulls. O sota unes altres llunes.

Incidentalment: també vaig pensar, a tall del mateix recorregut però des d’una perspectiva més pragmàtica, en els cridaners paral·lelismes entre ferrocarrils que mai no van ser i aeroports que potser mai no seran, i en els contextos social i polític –la Dictadura de Primo de Rivera i allò que a hores d’ara hem vingut en anomenar "democràcia"— sota els quals es van planificar i construir unes i altres. Sort que la caminada és curta i vaig arribar prompte al cotxe; si no, ves a saber a quines estranyes conclusions podria haver arribat...

Per davall del paisatge

«Sota l'opció pagesa andalusina per la irrigació potser hi hauria, doncs, una "estratègia camperola de producció de productes fugaços, inaprehensibles" (...). El fet, doncs, de no ser acumulables, dificulta i impedeix el sorgiment de "senyors" que puguin dominar els processos de treball pagès a través de la renda feudal (...). Però també hi hauria una opció pagesa per una agricultura que no repara en grans inversions de treball, ja que el seu objecte és la satisfacció de les necessitats de la comunitat (...). En aquest sentit, les opcions per un o altre tipus d'agricultura no serien fonamentalment resultat de determinants ecològiques o climàtiques ni derivades d'actituds espontànies o "naturals", sino que serien decididament artificials.»

Helena Kirchner, "La construcció de l’espai pagès a Mayûrqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró", UIB 1997

Caminar per la vall de Coanegra va representar molt més que un amable i estimulant passeig per un dels recorreguts més interessants, coneguts i freqüentats d'aquesta banda del Raiguer. Va ser, també, l'oportunitat de trepitjar finalment --molts anys després-- unes contrades en les què mai abans no havia estat, però que havien esdevingut familiars a força de llegir sobre elles. I d'evocar, aquesta vegada sobre el terreny, noms i imatges d'alqueries, rafals, séquies i qanâts, de camperols berbers (els Banū 'Arūs, els Banū Ağğer) que, en els tres segles que separen Issam al-Khawlani de Jaume I, van imaginar, construir i habitar aquests espais. Una història de la qual a penes queden, a hores d'ara, alguns rastres subtils i imperceptibles, però sense la què no seria possible entendre aquest paisatge, ni molts altres dels paisatges que estimem i en els quals ens reconeixem.

I si per davall d'un paisatge sempre hi ha la història que l'explica, al dessota d'aquest hi ha, a més --i literalment-- un altre paisatge: l'Avenc de Son Pou, origen probable del mateix nom de Coanegra i culminació immillorable d'una caminada esplèndida. És l'avantatge de deixar-se guiar per algú que et coneix quasi tan bé com el país que et mostra: que t'ajuda a descobrir aspectes --del país i d'un mateix-- que no imaginaves, o a recordar-los si és que els havies començat a oblidar...