Ruïnes (relats conjunts)

--És cert: la majoria de la gent hi veu tristesa i decadència, vestigis d'èpoques passades que han acabat sucumbint davant la força inexorable del temps i la natura. A mi, en canvi, les ruïnes em fan pensar en tot el contrari. Hi veig en elles una fèrria voluntat de permanència; admire la seua tenacitat per sobreviure, per no deixar-se abatre definitivament per l'oblit. Si, potser em diràs que ara només són una relíquia, un vague reflex d'allò que algun dia van ser, que el seu temps d'esplendor va acabar fa molt; però jo crec que, en cert sentit, aquesta esplendor no ha desaparegut, sinó que només s'ha transformat: ara es manifesta d'una forma diferent, molt més subtil si vols, accessible només a les ànimes sensibles que saben veure més enllà de les aparences. Per això els pintors i els poetes romàntics hi trobaven, en elles, una font inesgotable d'inspiració. Les ruïnes tenen una bellesa pròpia i evocadora, parlen d'experiències viscudes, de maduresa, d'històries de les quals val la pena aprendre.

--No et dic jo que no tingues raó –va respondre-li després d'una estona--. Però t'ho torne a repetir: tu ja passes dels setanta, i ella és molt més jove que tu. Així que si esperes que la cosa funcione, em sembla que necessitaràs molt més que argumentacions brillants i metàfores més o menys reeixides...

(Per a la proposta del mes de Relats conjunts)

Sobre els muflons

Si fa unes setmanes parlava dels arruís que ens van acompanyar durant un tram de la pujada a l'abrupta Penya Migjorn, ahir, caminant entre boires i clarianes per la banda nord de la mateixa serralada (el Quarter, Vivens i el Carrascar d'Ibi), van ser els muflons els qui ens van voler eixir al pas per animar un poc més un  camí que sempre resulta estimulant i recomanable. De fet, i quant a la passejada en sí, poca cosa cal dir: l'extensa xarxa de caminals, pistes i senders abalisats que travessa aquesta part de la serra facilita --potser fins i tot en excés-- el trànsit per la zona i l'accés als diversos punts d'interès que s'hi poden trobar: en aquesta ocasió, jo vaig escollir bàsicament el traçat del sender PR-V-82, per bé que amb alguna marrada per tal d'ampliar les vistes sobre el mar de núvols o conèixer millor les fresques espessors d'algun barranc. Però em permetreu, en canvi, que diga quatre coses sobre aquests elegants animals, cada volta més freqüents en les nostres serres i que, almenys des del meu punt de vista, amaguen una història plena de detalls interessants.

Fins fa poc temps es pensava que els muflons, estretament emparentats amb altres formes similars que habiten les muntanyes d'Àsia central i occidental, havien viscut fa mil·lennis en Europa. Els canvis climàtics i la caça haurien acabat amb l'espècie en el continent, deixant-la confinada a unes poques poblacions que van sobreviure, fins a temps històrics, en les illes mediterrànies de Còrsega, Sardenya i Xipre. La realitat, però, és que no solament no hi ha constància d'aquestes suposades poblacions primitives (i extingides) de muflons continentals –les darreres referències fòssils conegudes de la presència del gènere en Europa es remunten al Pleistocè mitjà, quan l'home de Talteüll caçava Ovis antiqua en les gorges i els crestalls de les Corberes-- sinó que hi ha indicis que apunten també que l'origen de les poblacions insulars podria ser degut a la intervenció humana. 

Les formes domèstiques d'ovella deriven d'una espècie salvatge anomenada mufló roig o oriental (Ovis orientalis orientalis), la domesticació de la qual va tindre lloc en l'Orient mitjà fa entre nou i deu-mil anys. En els mil·lennis posteriors, les ovelles domèstiques acompanyaren l'expansió de les cultures neolítiques cap a l'occident europeu; però fa uns set-mil anys, en Còrsega i Sardenya –sembla que en el cas de Xipre, on el mufló és emblema nacional, el procés va ser idèntic però posterior en un parell de mil·lennis-- algunes d'aquestes ovelles van retornar a l'estat salvatge, donant lloc a l'actual mufló (Ovis orientalis musimon). Els nostres muflons, per tant, serien en origen ovelles ferals, formes que van escapar de la domesticació per recuperar el seu caràcter salvatge; la seua presència en algunes illes mediterrànies no es deuria al paper d'aquestes com a refugi front a l'extinció: simplement, és en aquestes illes on es van tornar a assilvestrar. 

D'acord amb això, per tant, en alliberar muflons en Europa no s'estaria reintroduint una espècie prèviament extingida, sinó que es tractaria de la introducció d'una espècie exòtica. Hi ha qui remunta aquesta introducció, realitzada principalment per motius cinegètics i a partir d'exemplars procedents de Còrsega, fins el segle XVI, però és a partir del segle XVIII que hi ha constància explícita d'aquesta activitat: el 1730, el Príncep Eugeni de Savoia va alliberar un grup de muflons corsos en un parc de caça a prop de Viena; posteriorment, i a partir d'aquest nucli inicial, van començar a introduir-se també en altres llocs d'Europa central, on a hores d'ara mantenen importants poblacions. En la Península Ibèrica, la primera introducció de què es té constància va tindre lloc a Cazorla el 1954. En la Reserva de Caça de la Mola de Cortes va ser introduït el 1975, i poc després en els Ports. La seua distribució actual s'estén sobretot per les serralades del sud i l'est peninsular, amb alguns petits nuclis en altres zones, com ara l'Alt Pirineu o la vall de Núria.

Aquest caràcter alòcton –i feral-- del mufló ve a reforçar la posició d'aquells que pensen que l'espècie, que en ocasions és comporta com invasora i que pot provocar danys sobre algunes plantes endèmiques –el cas del Teide, on va ser introduïda el 1971, és paradigmàtic--, hauria de ser eradicada dels llocs on ha estat introduïda. A l'altra banda, hi ha qui defensa l'interès cinegètic del seu manteniment –amb els eventuals ingressos per a les economies rurals que se'n derivarien-- i el paper que representa a hores d'ara en els ecosistemes allà on no competeix amb altres herbívors salvatges autòctons, fins i tot com a presa potencial de carnívors com el llop. Quant a mi, crec que m'incline per una estratègia que preveja, a mitjà termini, la substitució progressiva dels muflons per altres espècies natives, com a la cabra salvatge, el cérvol o el cabirol; la qual cosa no lleva que, mentre això passa, seguisca alegrant-me quan albire en la distància la silueta d'aquests tímids i rústics animals, que han passat de ser considerats antecessors de les nostres ovelles a ser tinguts pels seus probables descendents.

  

Imaginacions meues

No em costa gens figurar-me l'escena, ni el seu context. Me'ls imagine als dos, profundament satisfets en la seua mediocre i pobletana vanitat, acudint servils al palau que simbolitza la noblesa que malden per emular i el poder de l'única pàtria a la qual reconeixen i serveixen. Me'ls imagine, corpresos per la grandiositat de l'escenari i delerosos de poder retre un nou servei als amos als quals veneren, adulant sense pudor a sa excel·lència el duc, preguntant-li potser per su alteza la infanta. Quasi puc veure'ls deixant-se seduir ells mateixos per falagueries i compliments, oferint garanties de que no repararan en esforços ni en despeses --a càrrec nostre, evidentment-- per tal d'assegurar l'èxit de l'empresa. Me'ls imagine mentre ells s'imaginen, emocionats i envanits, fotografiant-se al costat d'algun esportista famós o alternant amb algun membre de la casa real, fent engreixar la seua malaltissa fatuïtat pel mòdic preu de balafiar, sense mesura ni vergonya, el futur del País al què volien posar en el mapa. Me'ls imagine, i m'envaeix una insuportable sensació de fàstic. Sort que, tot plegat, només són imaginacions meues.

Titular de Levante-EMV i, dalt, imatge de la xarxa; em fa por pensar què voldria dir
el gest de Rita. Camps, per cert, ho nega tot.

Sendes (no)velles

Malgrat totes les vegades que havia caminat per la serreta de Sant Antoni, en l'extrem oriental del Carrascal de la Font Roja, mai no havia parat atenció a aquell senderol, quasi perdut, que s'endinsava en la pineda un poc per damunt del solitari mas de Nyego. Però en començar a preparar una guia de la zona, ja fa uns quants anys, es va plantejar la conveniència d'incloure-hi algun recorregut per aquell sector del parc natural, molt menys conegut però d'un innegable interès ambiental i paisatgístic; i aquell viarany, embardissat pels càdecs i les coscolles però amb senyals d'haver estat un camí freqüentat i de bona traça, semblava una opció idònia. Després de valorar, amb el propi parc natural --Juan Luis Albors era, llavors, el seu director-- els possibles efectes negatius de donar difusió a aquell itinerari, ens vam decidir a incorporar-lo al llibre, tot advertint del seu estat ("des del bell inici, el caminal discorre sobre una estreta però còmoda plataforma recolzada sobre una filera de pedres que, a l'esquerra de la marxa, fan de muret de contenció. A hores d'ara, però, la vegetació ha envaït la traça, fins el punt que en molts llocs cal fer un petit esforç per resseguir-la") però amb la idea que acabara esdevenint un dels trajectes recomanats per l'espai natural.

Diumenge passat, després de molt de temps sense trescar per aquells indrets, vaig tornar a Sant Antoni per buscar l'estret corriol de les Clapisses; però el que vaig trobar va ser un sender magnífic, abalisat com a PR i amb traces de ser un camí conegut i concorregut. Sabia, per referències, de l'esplèndida tasca que la brigada del parc --amenaçada, com la resta, per les indignes retallades que ja s'han endut per davant a una part del personal de l'espai protegit-- havia fet recuperant-lo, però reconec que així i tot em va sorprendre el resultat. La resta, però, seguia com ho recordava: les esplèndides vistes sobre la valleta de la Canal allà on la pineda s'esclarissa, els carrascars esquerps i rabassuts del solell de la serralada, el camí que es prolonga, evitant les zones més sensibles (les Penyes de la Buitrera, ocupades des de fa molts anys per una parella d'àguiles de panxa blanca que em va acompanyar durant un tram de la caminada) fins el cim del Menejador. I, de tornada al Pla del Ginebrar, la possibilitat de completar el recorregut carenejant --a estones per bon camí, d'altres sobre un enutjós però assequible rascler-- fins tornar, de nou, al punt de partida: hi ha sendes velles, sendes novelles, i sendes que poden ser, alhora, totes dues coses.

Primer aniversari, hui, d'aquella anticipada #primaveravalenciana que alguns han volgut donar per morta però que té encara molta vida i un llarg camí per davant. I jornada, també, d'inquietants esdeveniments còsmics, alguns esperats des de fa temps i d'altres imprevistos i sorprenents: alerta amb el cel, no emprenyem... Bon cap de setmana!

Saber llatí

Imatge de la xarxa

La veritat és que, més enllà d'un interès genèric per les coses que passen al món (i, si voleu, d'una innegable curiositat pels ritus i tradicions que envolten aquests esdeveniments), no puc dir que la inesperada renúncia de Benet XVI forme part de les meues preocupacions actuals. Malgrat això, l'excepcional desplegament informatiu amb que la majoria dels mitjans de comunicació estan cobrint la notícia, fa pràcticament impossible no estar al corrent de tots els detalls del cas, fins i tot els més pintorescos i anecdòtics. Ha estat precisament escoltant la ràdio, aquest migdia, que he sabut d'un d'aquests detalls curiosos, que probablement també coneixereu, però que no em puc resistir a comentar: segons he sentit --i he pogut confirmar ara en la premsa escrita--, la periodista italiana Giovanna Chirri, de l'agència Ansa, va poder donar la primícia de la renúncia perquè era l'única entre els periodistes presents que entenia llatí, llengua en la què el Papa va fer la seua declaració. Segons conta, i davant la impossibilitat de contactar amb el portaveu del Vaticà per a confirmar-ho, va demanar el seu redactor en cap que confiara en el seu coneixement del llatí. Aquest ho va fer, i a les 11:46 del matí d'ahir, l'agència llançava la notícia en exclusiva per a tot el món.

Diuen que Luigi Contu, director d'Ansa, ha qualificat el succeït com "la venjança de la cultura davant la preparació dels futurs periodistes". Però a banda d'aquesta reivindicació general, que també subscric, d'una formació cultural àmplia per a qualsevol camp, el que m'ha agradat especialment del cas és que, per una volta, algú que comptava amb una formació més adequada --i trobe que saber llatí, una de les dues llengües oficials del Vaticà, ho és-- ha pogut fer la seua faena millor que la resta, tot i que és molt probable que, en condicions normals, amb parlar més o menys bé l'italià --l'altra llengua oficial vaticana-- i confiar en les notes de premsa oficials, deu ser suficient per anar fent. I he pensat també en tanta gent que, sense comptar amb la formació necessària i sovint sense gens ni mica de vergonya, està ocupant llocs de treball --o exercint càrrecs públics-- tot confiant que, amb sort i un poc d'astúcia (saben llatí, es diu), no es notarà massa la seua incapacitat; però és molt probable que, tard o d'hora, algú o alguna cosa farà evident (potser contra tot pronòstic) la seua incompetència, i llavors serà qui realment en sabia, de llatí, qui se'n sortirà. Espere. O millor dit: amén.