Primavera

Plou, per fi i com cal. És cert que ha calgut canviar un poc els plans per a aquests dies, perquè vulgues o no hi ha coses que són més incòmodes de fer amb aquest temps, i a estones fins i tot ha abellit tornar a tindre la llar encesa. Però tot plegat, mentre bufa amb força el llevant i la veig caure, fina però insistent, sobre les serres i els camps, no puc deixar de pensar que, posats a donar la benvinguda a la primavera que comença, aquesta pluja n'és una bona forma. La millor, potser.

També enguany han manat les circumstàncies i, al remat, he acabat canviant les Falles del Cap i Casal per les tradicionals --i molt més tranquil·les-- fogueres a la comarca. El símbol, en tot cas, és el mateix ací i allà: acomiadar l'hivern fent fum i cendra de tot allò vell, inútil i inservible. O de quasi tot, perquè hi ha uns quant ninots --i "ninotes"-- que hauran d'esperar encara que arribe el seu torn; però maig està ahi mateix...

De tornada

 

De l’estiu les primeres alenades
te duen sota el cel de nostra terra,
i enjogassada sempre i falaguera
enjoies nostres tèbies matinades.

Joan Maragall, "A l'oreneta"

No sabria dir molt bé per què, però són, sense cap mena de dubte, uns dels meus ocells preferits. I diria que enguany han arribat un poc abans que altres vegades: dissabte passat --un altre petit regal, en un dia assenyalat-- vaig escoltar la primera refilant pel pati, i des de llavors, tot i que poques encara, no hem deixat de veure-les sobrevolant --enjogassades, falagueres-- les cases i els carrers del poble. Per cert: observant-les, l'altre dia, mentre passaven veloçment per damunt nostre, em va pegar per pensar que les oronetes (les comunes, com aquestes; però també les cuablanques, a les què amb tota seguretat es referia el poeta, si és que feien nius en el balcó de l'estimada) només són fosques vistes per darrere, o si de cas quan es miren des de lluny. Així que es coneix que, pel que fa als ocells, Bécquer s'hi fixava més bé poc, o bé ho feia sempre des d'una determinada perspectiva o des d'una distància prudencial; segurament, haver de decidir-se entre uns ulls blaus i uns altres negres  ja li donava prou maldecaps com per a reparar en aquestes minúcies.

Les germanes Espín (Josefina "pupila azul" i Julia "ojos negros") en un dibuix del propi Bécquer, de la xarxa. Coses, ai, dels romàntics...

Vint anys

I com que a aquestes alçades tot --o quasi tot-- ha estat ja dit, desescric tot el que he escrit i em quede amb allò essencial: com cada deu de març, d'ençà que fa vint anys l'Ovidi va agafar vacances, em posaré un conyac --el vi i la cassalla, per a un altre moment-- i escoltaré, agraït, la seua veu, tan necessària ara com sempre. I a seguir fent camí, que el pa sencer està a tocar i no podem badar...

M'ha fet molt de goig veure --hui sobretot, però també aquests darrers dies i setmanes-- com el nom de l'Ovidi ha sonat pertot arreu, a la xarxa i a molts mitjans de comunicació; fins i tot aquest matí n'han parlat, a RNE, d'ell i de l'"Homenatge a T" dels amics de la Dependent, la qual cosa m'ha semblat --ho reconec-- un poc sorprenent. Quant a aquells, llepadors pacients, que seguint les directrius dels amos s'han estimat més silenciar-ho o ignorar-ho, ja s'ho faran: boig el que calla / o a l'ull té palla.

OMG (relats conjunts)

Però l'endemà, quan Jaume es va despertar, va veure que els fesols que sa mare havia llançat per la finestra havien germinat durant la nit, i d'ells havia crescut una torre immensa de ciment, vidre i acer que s'enfilava cap al cel i el cim de la qual es perdia de vista entre els núvols. "L'home tenia raó, els fesols són màgics!", va exclamar, "però no em va dir que també eren transgènics".

La meua contribució per als Relats conjunts de febrer. Per cert, no puc estar-me de recordar que, quan es va inaugurar el Burj Khalifa el 2010, es deia que l'edifici --com molts altres gratacels de Dubai-- no disposava de connexió al clavegueram, i que les tones d'aigües residuals que s'hi produïen diàriament havien de ser traslladades en camions cisterna a una planta de tractament situada a uns vint-i-cinc quilòmetres de la ciutat. Les imatges amb cues interminables de "poop trucks" esperant el seu torn per descarregar en l'estació depuradora es van fer virals, i fins i tot es va dubtar de la seua veracitat. Sembla, però, que les imatges eren autèntiques, i tot i que no ho he pogut confirmar, el govern de Dubai insisteix que a hores d'ara la situació ja ha estat corregida i que tots els edificis de la ciutat estan adequadament connectats a la xarxa d'aigües residuals. Tot el qual, ara que ho pense, potser també hauria donat per a un relat; de por, evidentment...

Tràfecs

Aquesta vegada ha estat sobretot perquè ha hagut molta faena, en la faena, aquestes últimes setmanes. Però també han ajudat alguns quefers familiars sobrevinguts, un pessiguet d'ocupacions cíviques, i un constipat inoportú i persistent --com feia anys, que diuen-- que, a la seua manera, ha contribuït a fer-ho tot un poc més complicat. El resultat, habitual en aquests casos, salta a la vista: poc temps --i poc cervell-- per a pensar en el blog. A poc a poc, però, sembla que va amainant, així que a veure si a partir d'ara el temps i el cervell donen un poc més de si, i puc anar recuperant una certa seguida amb les atencions que requereixen aquestes planes i aquells que teniu l'amabilitat de visitar-les. He de dir, però, que tot i la inquietud que sempre em provoca l'abandonament temporal de les meues ocupacions blogaires, aquesta vegada he volgut mirar-m'ho per la part positiva: la faena compromesa ha estat entregada en temps i forma (ja veurem, tot plegat, si qui ha de decidir decideix que l'esforç servisca per a alguna cosa); els quefers van moderant-se, el constipat comença a donar signes incipients de retirada i, gràcies a qui sempre hi és quan més falta fa, fins i tot he pogut espigolar un poc de temps per estar present, aquest cap de setmana, a la Casa Penya de Sagunt, on s'ha reflexionat –molt i bé-- sobre custòdia del territori. Però posats a ser positiu, potser el millor d'aquests atrafegaments ha estat que, entre unes coses i altres, a penes he pogut prestar atenció als últims i notables despropòsits, ridículs i indecències de la banda d'indesitjables que encara ens governen, i dels quals ja s'ha dit pràcticament tot a aquestes altures; almenys, una part de la mala llet me l'he poguda estalviar. I al remat, a les nostres mans està que aquestes malifetes siguen, literalment i definitivament, les últimes.

 



Floreixen com cada any els ametlers, i hi volem veure, en la seua imatge, un anunci de la primavera que s'acosta. Però convé no oblidar que els ametlers floreixen, sempre, en hivern; i que, a desgrat de desitjos i aparences, millor fixar-s'hi en signes més discrets --com ara els brots de les figueres, posem per cas-- per saber quan ha arribat realment la primavera...