El card sant o
herba santa del Montgó (
Carduncellus dianius), del qual parlava un poc de passada en l'
entrada anterior sobre la Granadella, és una de les espècies que els botànics solem invocar per il·lustrar les relacions biogeogràfiques entre el País Valencià i les Illes Balears: tal i com succeeix amb altres plantes remarcables com
Silene hifacensis,
Asperula paui o
Diplotaxis ibicensis,
Carduncellus dianius és una espècie endèmica les úniques poblacions mundials de la qual es troben en les costes d'Eivissa i en l'Illot de S'Espartar, i en els penya-segats i muntanyes litorals de la comarca valenciana de la
Marina Alta. Hi ha, però, molts altres casos de plantes la distribució de les quals posa de manifest la vinculació entre la flora baleàrica i la de l'est de la Península Ibèrica. Valguen com a exemples
Thymus richardii, present --a través de diverses subespècies-- en la Serra de la Safor, Eivissa i Mallorca;
Genista lucida, que creix a Mallorca i a la Marina; o les
violetes de penyal, representades a les Illes i al País Valencià per dues espècies distintes (
Hippocrepis balearica i H. valentina) però íntimament relacionades.
Habitualment, a l'hora d'explicar les evidents relacions florístiques entre la Península i les Illes Balears, hom sol recórrer a un esdeveniment geològic que, fa al voltant de sis milions d'anys, va afectar de forma dràstica a la conca Mediterrània: a finals del Miocè, en el període conegut pels geòlegs com a
Messinià, un alçament tectònic va interrompre el flux d'aigua procedent de l'Atlàntic a través de l'Estret de Gibraltar, tot provocant la dessecació d'extenses àrees del mar Mediterrani i un increment extrem de la salinitat en les petites conques --corresponents a les parts més profundes de l'antiga mar-- que van romandre inundades. Òbviament, la crisi messiniana va afectar de forma directa a la fauna marina i va tindre com a resultat l'extinció de nombroses espècies; però també va alterar profundament la geografia de les terres circumdants, de forma que moltes illes, com ara les Balears, van quedar connectades entre elles i al continent, deixant el pas lliure per a plantes i animals que, fins llavors, no havien pogut superar els braços de mar que els separaven. Finalment, fa uns cinc milions d'anys, l'Estret de Gibraltar va tornar a obrir-se i les aigües de l'Atlàntic --segons les últimes investigacions, de forma
molt més abrupta del que es pensava-- van tornar a omplir ràpidament la conca, donant-li un aspecte molt similar a l'actual.
 |
| Europa occidental i el nord d'Àfrica en el Messinià (de Wikimedia) |
Les Balears formen part del mateix plegament bètic que s'estén, cap al sud-oest, per les serres del migjorn valencià fins a Andalusia i el propi Estret. És lògic pensar, doncs, que les evidents afinitats biogeogràfiques entre les Illes i la Península guarden relació amb aquell moment, relativament recent en termes geològics, en què les plantes i els animals, desaparegudes les barreres marines que fins llavors els ho havien impedit, podien desplaçar-se al llarg de l'extensa serralada que, en aquell moment, anava des de Menorca fins a Gibraltar i encara més enllà fins a les muntanyes nord-africanes del
Rif i l'
Atles. Ja sabeu, però, que les coses en la Natura quasi mai són tan senzilles, i la hipòtesi messiniana, que probablement és vàlida per a molts altres casos, no sembla explicar el de
Carduncellus dianus: els
treballs més recents sobre la variabilitat genètica de les diferents poblacions de l'espècie apunten a que aquesta va colonitzar les Pitiüses en un moment molt més recent, probablement al llarg del Quaternari i aprofitant algun moment en què el descens del nivell del mar (a causa de les glaciacions) facilitara la dispersió de les llavors, segurament gràcies als ocells. Segons aquests estudis,
C. dianius s'hauria originat al Montgó, localitat que conserva la major diversitat genètica i des d'on s'hauria anat estenent cap als territoris pròxims; la colonització de les Pitiüses, d'acord amb aquestes dades, hauria començat per l'Illot de S'Espartar, del qual i al seu torn procedirien la resta de les poblacions eivissenques actualment existents, i que a la vista de les diferències que mostren entre elles, han d'haver estat fundades per un o com a molt per uns pocs individus cada cop.
Tot plegat, ho reconec, no deixen de ser coses de biòlegs i les seues extranyes (pre)ocupacions; però no puc evitar mostrar la meua fascinació per la capacitat de la ciència per explorar i revelar històries, com aquesta, que no solament ens permeten conèixer millor com s'han produït determinats processos o fenòmens, sinó que poden arribar a ser fonamentals quan es tracta de protegir espècies tan singulars i excepcionals com la nostra herba santa, filla dilecta i flor emblemàtica, deia el mestre Pellicer, de la muntanya, també única, del Montgó.
