Ha hagut, era inevitable, una mica de muntanya; poca i des de lluny, aquesta vegada, perquè així estava previst en un viatge que, tot i que ha donat per a molt, no podia arribar a tot, però que almenys m'ha servit per a entreveure des de la distància la corprenedora grandiositat de l'Himàlaia. I també un poc de selva, per allò de no deixar passar l'oportunitat de submergir-se, ni que fóra per damunt, en una altra mena de verds. Però sobretot, i m'haureu de perdonar els inevitables tòpics, hi ha hagut els colors, els sabors --picants, ai-- i els aromes, les històries i les creences, encara més fascinadores i sorprenents quan es veuen des de prop, les primeres pluges del monsó que acaba de començar, els arrossars omnipresents, els inconcebibles embussos de trànsit de Katmandú, les ferides encara obertes del devastador terratrèmol del 2015, els palaus, els temples i els stupa. I, sobretot, totes les persones que, per damunt d'ètnies, castes i llengües --més de cent vint-i-cinc se'n parlen al país, ens deien-- et reben, sempre, amb un somriure i un nàmaste... Només ha estat un tast, i per això no podia arribar a tot; però aquests dies al Nepal, després de tants anys desitjant conèixer-lo, han donat per a molt. I a penes estic començant, ara, a copsar-ho.
divendres, 27 de juliol del 2018
Nepal, un tast
Ha hagut, era inevitable, una mica de muntanya; poca i des de lluny, aquesta vegada, perquè així estava previst en un viatge que, tot i que ha donat per a molt, no podia arribar a tot, però que almenys m'ha servit per a entreveure des de la distància la corprenedora grandiositat de l'Himàlaia. I també un poc de selva, per allò de no deixar passar l'oportunitat de submergir-se, ni que fóra per damunt, en una altra mena de verds. Però sobretot, i m'haureu de perdonar els inevitables tòpics, hi ha hagut els colors, els sabors --picants, ai-- i els aromes, les històries i les creences, encara més fascinadores i sorprenents quan es veuen des de prop, les primeres pluges del monsó que acaba de començar, els arrossars omnipresents, els inconcebibles embussos de trànsit de Katmandú, les ferides encara obertes del devastador terratrèmol del 2015, els palaus, els temples i els stupa. I, sobretot, totes les persones que, per damunt d'ètnies, castes i llengües --més de cent vint-i-cinc se'n parlen al país, ens deien-- et reben, sempre, amb un somriure i un nàmaste... Només ha estat un tast, i per això no podia arribar a tot; però aquests dies al Nepal, després de tants anys desitjant conèixer-lo, han donat per a molt. I a penes estic començant, ara, a copsar-ho.
dimarts, 17 de juliol del 2018
Bany de verd
"Vaig anar als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar. No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut".
Henry David Thoreau, "Walden o la vida als boscos"
Menys ambiciós --pel moment-- que Thoreau, vaig anar als boscos només perquè em va semblar la millor opció per tornar a posar els peus a terra sense patir en excés la prevista calorada. Mentiria si diguera que no en feia, de calor, perquè en aquestes terres el ponent és el ponent t'hi fiques com t'hi fiques; però la diferència entre les estones que vaig haver d'eixir a sol obert, i la major part del matí, passat a l'ombra dels roures i les carrasques de la Font Roja, no admet comparació, o almenys a mi m'ho va semblar. Després dels banys de blau, tocava un bany de verd; sense misticismes innecessaris ni orientalismes que trobe un poc afectats, però igualment benèfic, estimulant i reparador. Potser perquè, en el fons, el Carrascal no és només un bosc, és el meu bosc: arbres amics, jardins de desigs, belles trobades...
dissabte, 14 de juliol del 2018
A viva mar
Hi ha les balenes, que han tornat un any més a deixar-se veure, ostensiblement de vegades, en les aigües properes al cap de Sant Antoni. I també les tortugues, quatre fins ara, al menys que sapiguem, en les costes valencianes, buscant una platja --pel moment sense èxit-- on deixar els seus ous. Hi ha, fins i tot, les fascinants caravel·les portugueses, fermes candidates a serp de l'estiu, i sobre les què convé deixar de banda exageracions i alarmismes: poden fer mal, això és cert, però no més que certes monarquies... És evident que hi ha coses que no van gens bé, i d'altres que van molt malament; però és com si la mar s'obstinara en recordar-nos que malgrat tot està encara ahí, guardant-nos la vida i la bellesa, potser esperant que recuperem el trellat. Tan de bo que siga així, i que no fem massa tard...
La imatge de dalt: senyals emeses per una de les tortugues que va tractar de pondre en una platja valenciana, marcada amb un radio-transmissor gràcies a l'eficaç acció de la xarxa d'avaraments, i que sembla haver recalat finalment a les costes d'Algèria. I quant a la resta: ja veieu que La línia ha recomençat, aquesta vegada, bastant marinera; no ha estat premeditat, i ja veurem com segueix perquè a més, des d'ahir, estic --estem-- de vacances. Però si segueix la calor, costarà un poc més tornar a la muntanya...
dimarts, 10 de juliol del 2018
Quan Columbretes va poder ser Parc Nacional
La meua última visita a Columbretes, de la què parlava ací mateix fa uns dies, va tindre, com les anteriors vegades en què m'hi vaig poder acostar, un motiu professional. Aquesta volta, però, no es tractava de censar cetacis o de fer una mà en el seguiment de la singular flora de les illes, sinó d'un assumpte de caràcter més aviat institucional: aquest 2018 es compleixen trenta anys d'ençà que la part emergida d'aquest espai excepcional va ser declarada Parc Natural, i per això, i per primera volta en tres dècades, la seua Junta de Protecció (l'òrgan de participació vinculat a l'espai, del qual formen part administracions, universitats, pescadors i ecologistes), que habitualment es reuneix a Castelló, s'hi va desplaçar per a celebrar la seua reunió a les instal·lacions del far de l'Illa Grossa.
La declaració, aquell ja llunyà 1988, de l'aleshores Parc Natural de les Illes Columbretes (a hores d'ara, i des de que va ser reclassificat el 1994, l'espai té la consideració de Reserva Natural), va representar, com saben bé totes les persones que van lluitar activament per aconseguir la seua protecció, una fita cabal que va marcar, afortunadament, el futur de les illes. Només cal recordar, en aquest sentit, que fins uns pocs anys abans de la seua protecció, el que a hores d'ara és reconegut com un dels espais naturals més rellevants de la Mediterrània occidental, havia patit els efectes devastadors de la pesca incontrolada i abusiva, i fins i tot era utilitzat com a camp de tir per a les pràctiques aèries i navals de l'Exèrcit Espanyol: feia ja alguns anys que entitats i administracions (incloent-hi, fins i tot, el mateix ICONA) havien manifestat la seua oposició a aquesta pràctica, però no va ser fins al 1982 que el Ministerio de Defensa es va comprometre, a instàncies d'una moció presentada uns mesos abans per la Diputació de Castelló, a acabar amb aquesta pràctica.
La figura del Parc Natural, però, no va ser la primera opció escollida per a la protecció de l'àrea: paralitzades finalment les maniobres militars, i amb una pressió social creixent --amb un paper preeminent, entre d'altres, de la Colla Ecologista de Castelló-- per convertir les illes en un espai protegit que garantira la preservació dels seus valors naturals, científics i culturals, unes encara novelles Corts Valencianes van aprovar en Ple, el 17 d'octubre de 1984, una Proposició no de Llei, en la qual s'instava al Consell "perquè elabore un Projecte de Llei per a la declaració de parc nacional Martimo-Terrestre i l'establiment d'un règim especial de protecció al conjunt de les Illes Columbretes". Llavors com ara, el Parc Nacional representava la figura de protecció ambiental de major rang normatiu, reservada en el marc legal aplicable en aquell moment (la pionera Ley 15/1975, de espacios naturales protegidos), a espais declarats per Llei com a tals "por la existencia en los mismos de ecosistemas primigenios que no hayan sido sustancialmente alterados por la penetración, explotación y ocupación humana y donde las especies vegetales y animales, así como los lugares y las formaciones geomorfológicas, tengan un destacado interés cultural, educativo o recreativo o en los que existan paisajes naturales de gran belleza".
En tot cas, és cert que, si bé evitava aplicar a l'espai qualsevol figura jurídica de conservació ambiental, la Llei de 1987 establia un règim genèric de protecció per a l'arxipèlag (incloent-hi l'àrea marina circumdant), en declarar com a prohibida "toda actividad que directa o indirectamente pueda alterar los elementos y la dinámica de los ecosistemas existentes en el mismo, y en particular la integridad de su gea, fauna, flora, vegetación, aguas y atmósfera". Però també, i sobretot, va sentar les bases per a l'actual realitat jurídica de les Illes Columbretes en tant que espai (o espais) protegit(s), amb la concurrència de dues figures contigües de protecció segons es tracte de l'àmbit terrestre (la Reserva Natural de les Illes Columbretes, hereva del primitiu Parc Natural declarat per la Generalitat el 25 de gener de 1988), de competència autonòmica; i el marí, regulat pel Ministeri competent sota la figura d'una Reserva Marina d'Interès Pesquer declarada l'any 2008, la qual deroga i substitueix, al seu torn, la Reserva Marina declarada l'abril de 1990. Des de 1998, successius convenis de col·laboració entre totes dues administracions han permès dur a terme un règim raonablement eficaç de gestió coordinada en aspectes fonamentals com ara la vigilància dels espais o el manteniment de les instal·lacions existents en l'Illa Grossa.
Potser algun dia algun govern, d'ací o d'allà, reprendrà la vella idea i acabarem veient les Columbretes convertides en Parc Nacional. De mèrits, indubtablement, no li'n falten, per bé que ara com ara, i per la meua part, no m'acabe de decidir entre els avantatges i els inconvenients d'aquesta possibilitat, si més no en tant que el confús i obsolet marc competencial en la matèria no siga objecte d'una profunda revisió, o bé siga directament substituït per un altre; ja m'ho pensaré bé, si fóra el cas. Allò important, en última instància, és seguir treballant per aconseguir que, més prompte que tard, algunes amenaces que encara se cerneixen avui dia sobre la nostra mar ens resulten tan inconcebibles com la imatge d'uns avions disparant les seues bombes sobre el Carallot.
D'acord, reconec que, en dates com aquestes i amb la basca que està caient, potser no he triat un tema massa digerible per escriure aquesta vesprada. Però ja sabeu que, quan se'm clava una cosa en el cap, em costa deixar-la córrer fins que l'aboque, així que deixeu-me que tracte de torcar-ho (un poc) amb una imatge que voldria un poc més refrescant: la silueta del Penyagolosa alçant-se sobre els colls del Desert, una de les senyes que feien servir els mariners per orientar-se i trobar els rumbs i les pesqueres.
Etiquetes de comentaris:
Columbretes,
conservació,
mar
dijous, 5 de juliol del 2018
Rauc, va dir ella
Siga com siga, i si més no pel moment, l'aventura de la granota sembla haver-li eixit a compte: de menjar, sobretot ara en estiu, no li'n faltarà, perquè de mosques i mosquits anem ben servits; les gates, pel que he pogut comprovar, tendeixen a ignorar-la amb displicència, i tot i que la basseta no dóna per a grans proeses natatòries, ja fem per que mantinga tot l'any un nivell d'aigua suficient per als quatre peixos rojos que, després de molts anys com a senyors absoluts de la font i els seus tresors, han de compartir-la ara amb el nouvingut sense que això semble tampoc inquietar-los massa. Quant a mi, ja ho sabeu, sempre m'alegra que una nova espècie --animal o vegetal-- vinga a instal·lar-se a casa. Però reconec que, aquesta vegada, això de la biofília està costant-me un poc més del que és habitual; només que raucara, almenys per les nits, un poc més fluixet...
Amb un poc més de temps lliure aquest cap de setmana i poques ganes de dedicar-lo a altres tasques més productives, m'he pogut fixar més en el que passa a la basseta i la seua rodalia, i cal fer al respecte alguna actualització: la primera, i potser més rellevant, és que no hi ha una granota, sinó dues, de grandàries visiblement diferents i probablement mascle i femella; les gates --o almenys alguna d'elles-- ja no es mostren tan displicents, i han donat algun ensurt als amfibis quan s'aventuren, sobretot per la nit, fora de la seguretat de l'agua; i, finalment, trobe que els peixos mostren una notable predilecció --fins i tot a desgrat de la seua pròpia seguretat-- per pellucar sobre les herbes submergides molt a prop d'on solen posar-se les granotes a assolellar-se, la qual cosa em fa pensar què molt probablement estan fent-se'n un fart amb una probable posta. Raucar, encara rauquen.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)



