La vida per la vida

 

"La vida transcurre a velocidades y ritmos disímiles. Por largos periodos avanza con lentitud y de súbito, en lapsos cortísimos, suceden eventos frenéticos y radicales que la trastornan hasta dejarla irreconocible. Cómo  y por qué entra uno a esos ríos caóticos y furiosos es un misterio. Nos quejamos de la grisura de la cotidianeidad, pero con frecuencia es nuestra tabla de salvación. Una existencia sin orden termina por apabullarnos. En la mayor parte de las personas anida la mentalidad del funcionario: un sueldo mensual seguro, los días organizados hora por hora, despertar al lado del mismo hombre. Una vida predecible donde la energía no se malgasta intentando descifrar lo que depara el mañana. Saberse tranquila, serena, sin subir montañas rusas que nos dejan sin respiracion y a borde del vómito. Sin embargo, una parte nuestra es indómita y se rebela, y pese a contrariar nuestra razón, nos precipitamos hacia lo desconocido, lo peligroso, lo letal. El sentido común nos pide que nos detengamos, imposible: por dentro nos late el pálpito de la adrenalina. No importa que podamos perderlo todo, no importa amenazar la vida propia y la de quienes queremos, no importa la muerte, proseguimos. La sangre pulsa a chorros, las visceras se anudan, la vista se nubla. La vida afirmándose como vida, la vida retornando a su forma más primigenia y brutal. La vida por la vida". 

Guillermo Arriaga, "Salvar el fuego"  

Òbric el llibre pel punt on el vaig deixar ahir, i em trobe de sobte amb el paràgraf. Em fa pensar, i deixe momentàniament la lectura. Potser, per a la majoria de la gent, no arriben a ser "rius caòtics i furiosos” que amenacen amb canviar-ho tot i per a sempre, com també crec que la seguretat de la “mentalitat de funcionari” admetria una àmplia gama de matisos i puntualitzacions. Però en el fons, i d'alguna forma, crec que poques persones no experimenten --o han experimentat en algun moment-- aquesta tensió entre la necessitat de buscar la calma i la de fugir d'ella, entre la placidesa de la seguretat i l’excitació de l'exploració. Necessitats, pense, que sovint poden arribar a conviure --cercar la confortable rutina en un aspecte, exposar-se voluntàriament al risc estimulant i imprevisible en un altre, i potser demà a l'inversa-- perquè dins de qualsevol vida hi ha quasi sempre moltes vides que volen ser viscudes. I pense també com, en el fons, potser aquests impulsos aparentment antagònics són només manifestacions diferents d'un únic, d'un mateix desig: el de tindre la sensació, almenys la sensació, de que malgrat el pes de totes les decisions preses i d'aquelles que la vida ha anat prenent per nosaltres, encara tenim l’oportunitat de triar la forma en que volem viure, de poder escollir velocitats i ritmes, de decidir si deixar-se caure al corrent del riu, o quedar-se a la vora veient-lo passar. O de posar-hi només els peus una estoneta i veure, simplement, què passa.

El llibre. Novel·la i mexicana, dura en el fons i original en la forma. Encara a mitges, però està agradant-me, molt; ja vos contaré en acabar-lo. Torne a la lectura...

 

Records de muntanya

La intenció era "tornar ben prompte", escrivia ací mateix aquell maig del 2011 després que el mal oratge ens privara de fer cim. I, entre unes coses i altres, el "ben prompte" va haver d'esperar més de huit anys... Entre mig, un parell de vegades s'havia presentat la possibilitat de tornar al Toubkal --el Tugg Kal dels amazics-- sense que les circumstàncies ho permeteren. Fins la tardor de l'any passat, quan es van ajuntar la possibilitat d'uns dies lliures al treball, una necessitat imperiosa de posar terra pel mig per aclarir les idees, i una d'aquelles propostes que trobes per casualitat a la xarxa i a les que quasi mai fas molt de cas... fins que els en fas. El resultat, tot plegat, van ser uns dies extraordinaris que van anar molt més enllà de complir amb l'aspiració, llargament ajornada, d'ascendir els 4.167 m del cim més alt de l'Atles: pels altres paratges i cims recorreguts, alguns d'ells també molt a prop o per damunt dels 4.000 m, com la fascinant planícia de Tazarhart (3.980 m) o els pics dels Afella (4.040  i 4.043 m), el Ras (4.083 m) o el Timesguida (4.089 m); per la ruta escollida per a ascendir-los (tret del Toubkal, al qual pujàrem per la coneguda i concorreguda ruta clàssica des d'Imlil i el refugi des Mouflons, la resta els vam encarar des de la capçalera de la impressionant vall de n'Ouanoukrim, amb l'única companyia d'algun pastor amazic que pasturava els seus ramats a les remotes cabanes d'Azib Iouzaguer). Però sobretot, per la gent amb la què vaig tindre la sort de compartir aquells dies, des de l'il·lustre Pako Crestas --organitzador del viatge, alpinista experimentat i enamorat d'aquelles terres i la seua gent--, els guies i demés personal del terreny que ens va acompanyar, i molt especialment el grup d'agosarats muntanyencs que ens hi vam aplegar, majoritàriament sense conèixer-nos prèviament, per viure una experiència  difícil d'oblidar; companys, companyes, si llegiu açò, abraçades-abrazos-apertas.

Ara, poc més d'un any després, quan tornar a fer segons quins viatges es presenta com a mínim com una possibilitat incerta, he recordat aquells dies, caminant pels cims i les valls de l'Atles, sense ni tan sols imaginar que un virus ens havia de trasbalsar la vida poc temps després. I  he pensat que, a desgrat de les ganes de tornar algun dia a aquelles terres --potser, a partir d'ara, caldrà pensar en "prompte" també d'una altra forma-- fins i tot si haguera sabut llavors que potser no hi podria tornar-hi en molt de temps, no hauria gaudit més del que ho vaig fer.

El virus ens ha canviat la vida a tots, és cert, però és evident que a alguns més que a altres. Per a gent com jo, són "ganes de tornar"; per a qui es guanyava la vida amb activitats de muntanya com aquestes, ací i allà, és molt més que això.  I hui, Dia Internacional de les Muntanyes --dedicat, enguany, a la biodiversitat, però amb una atenció especial, com sol ser habitual, al paper que la gent de muntanya té en la seua preservació-- és bon moment per recordar-ho. Tan de bo les coses milloren aviat, per ells, per tots.

Cicles

Van arribar, al principi de la primavera, de sobte i sense previ avís: d'un dia per l'altre, dotzenes de teuladins van començar a ocupar, a la caiguda del sol i amb la notable xilladissa que els sol acompanyar, les branques del lledoner del pati. I, amb idèntica i bulliciosa cerimònia, cada matinada, entre dues claroretes, reprenien la seua animada conversa fins que, a poc a poc, anaven abandonant el seu atapeït dormidor per retornar a les seues ocupacions habituals. Durant mesos, ens vam acostumar a la seua presència diària, fins el punt que la seua esvalotada irrupció vespertina, adaptada en cada moment als canvis horaris de l'estació, marcava també i d'alguna forma el nostre ritme quotidià. Va arribar la tardor, però, i de forma tan intempestiva com van vindre, van deixar un dia de comparèixer en el pati; potser va ser la nuesa incipient del lledoner, que fins llavors els havia aixoplugat, el senyal per a buscar un recer més segur i confortable per a l'hivern que començava a insinuar-se.

Ara, tardor avançada i a desgrat d'alguna visita més o menys ocasional de merles, cua-roges o reiets, el pati sembla haver esdevingut territori quasi exclusiu dels inquiets tallarols o busqueretes, que en Alcoi anomenem xennes i que revolen sense descans entre els arbres atipant-se d'arboços, murtons i olivetes d'ullastre. Alegra escoltar, mentre salten de cimal a cimal, el característic espetec que tenen per cant, però d'ençà que els teuladins marxaren les vesprades a casa, cada cop més curtes, són també molt més silencioses i un poc anodines. Ara com ara, no sabria dir si el seu pas pel pati va ser un episodi merament circumstancial --ben mirat, fa ja anys que hi vivim, i mai fins enguany havíem gaudit de tan animada companyia-- o si per contra, passat l'hivern, potser quan el lledoner torne a vestir-se de fulles, les seues sorolloses bandades s'hi tornaran a llançar, com si es deixaren caure, des dels terrats propers. Es tancaria, així, una mena de cicle dels teuladins, un altre a afegir als ritmes que, cada any, marquen la vida de la vida que viu al pati. I a mi, personalment, m'agradaria que fora així; ignore que pensaran, al respecte, els tallarols.

Entretenir-se

La veritat és que, quan es tracta d'esplaiar-se, relaxar-se o passar agradablement el temps, que ve a ser la definició d'entretenir-se (de torbar-se, solem dir en el meu poble a desgrat d'altres accepcions del verb), no vaig curt d’opcions i d’aficions entre les quals escollir. De moltes d’elles –la muntanya, per suposat, però també la guitarra, el col·leccionisme o la jardineria, per esmentar-ne algunes-- he anat deixant rastre en aquestes planes, que no deixen de ser, si bé es mira, un altre entreteniment. Però hi ha una activitat estrictament enquadrable en aquest àmbit, a la que he dedicat des de fa anys un temps no desdenyable, i que no soc conscient d’haver esmentat mai ací: va, com quasi tot en mi, a temporades, però m’agraden molt les maquetes i el modelisme, en les seues diverses manifestacions, des dels trens a escala (H0, en el meu cas) fins als vaixells, modalitat aquesta que he començat a practicar no fa molt però que reconec que està agradant-me bona cosa.

Dins del modelisme, però, tinc una debilitat especial per les maquetes de cases, monuments i altres edificacions. Hi vaig començar, sobre tot, com a a complement a allò dels trens, fins que vaig descobrir els models d'esglésies romàniques, moltes d'elles pirinenques, de les quals almenys tres empreses --totes catalanes, si no m'equivoque-- comercialitzen un catàleg ben assortit. Es tracta, com probablement sabeu, de muntar primer una estructura predissenyada de cartró, i anar bastint després sobre ella amb peces de ceràmica de diferents tipus fins completar el model. Des de llavors, quan he tingut l'oportunitat (o la necessitat) d'entretindre'm, aquestes maquetes han estat una aposta segura i plena d'avantatges: no embruten ni requereixen equipament especialitzat, no són massa complicades però el resultat és aparent, o a mi m'ho sembla; però sobretot, i almenys també en el meu cas, això d'anar posant-hi pedreta rere pedreta té un efecte tranquil·litzant, quasi hipnòtic... sempre i quan hom mantinga sota control l'efecte "vinga, va, una filera més i ho deixe". 

Aquesta que vos mostre més amunt, i que no diré encara quina és per si algú vol jugar a endevinar-ho (una pista: està a les Valls d'Àneu i, a més del campanar, té una torre que és un antic comunidor), és la que tinc entre mans des de fa algunes setmanes, i tot i que no queda molt per acabar-la, em durarà encara un poc perquè estic aprenent a prendre'm amb calma fins i tot les coses que faig per prendre-m'ho tot amb calma, ja  siga la muntanya, el col·leccionisme, fins i tot les maquetes o el blog. Totes elles, per cert, activitats que fins ara tenia com a amenes, vagament edificants i, en general, pròpies de gent relativament normal; però després de consultar la llista d’entreteniments de la viquipèdia, on hi apareixen com a opcions apostar, beure o el sexe –supose que "drogar-se" els deu haver paregut un poc excessiu—  ja no sé què pensar...

Dues més, de les primeres que vaig fer, i a les que tinc per això certa estima especial: Sant Joan de Boí i Sant Climent de Taüll; per cert, a més de romàniques, han de ser de llocs als quals hi haja estat. Maniós que és un...

La Mariola pendent

És evident que la COVID, els estats d’alarma i la mobilitat restringida van acabar de completar la faena. Però vist amb perspectiva, he de reconèixer que la cosa va començar bastant abans, perquè ja a finals de l’any passat (o a principis d’aquest, tant se val) les meues habituals passejades muntanyenques van anar distanciant-se cada volta més fins pràcticament desaparèixer per complet. La causa última, segons em sembla, he d'atribuir-la el cansament; cansament físic, més pròpiament, perquè tot i els efectes tradicionalment guaridors de les meues caminades per a l’altre cansament (el del  cap, vaja), quan arribava el cap de setmana el que el cos demanava era, i quasi sempre ho aconseguia, no fer literalment res. Repasse l’inventari d’eixides de l’any, i tret d’alguna digna excepció –com ara una ràpida escapada estival a l’Ibèric riojà, aprofitant aquell moment de relatiu relaxament de les mesures antivirus-- aquest funest dos mil vint quedarà, també pel que fa a les muntanyes, com un parèntesi notable d’inactivitat; o hauria quedat, fins ara, perquè les caminades muntanyenques de cap de setmana --habitualment a prop de casa i quasi sempre amb amics, als quals també havia anat deixant pràcticament abandonats-- han estat una altra de les activitats de descompressió que he reprès amb gana aquestes últimes setmanes. Amb amics, per gust, i prop de casa perquè no està l’assumpte per a moltes aventures; però també perquè ja sabeu que fins i tot en els indrets més coneguts sempre hi ha raconades que, per una raó o una altra, havien anat quedant pendents per a millor ocasió, i ara és un bon moment per posar-hi remei i anar reomplint buits.

I amb aquesta voluntat m’he aplicat, sense ànim d’exhaustivitat però amb innegable entusiasme, a repassar Mariola –la  meua serra geogràficament més pròxima; però també, i probablement per això, la que millor conec, la que més he caminat i de la que més he escrit-- per acostar-me a alguns indrets més o menys amagats que no havia trepitjat fins ara tot i haver estat a la vora moltes vegades; racons, en general, fora dels recorreguts habituals i dels camins transitats i transitables, per bé que sempre amb alguna referència més o menys explícita sobre el seu interès o singularitat. Del peculiar ermitori de Sant Blai o de Mossèn Gregori, a prop de les ruïnes del mas del mateix nom –racó pendent, per cert, encara-- i de la coneguda Cova de la Sarsa, coneixíem originalitat i ubicació, però fins i tot així no ens va resultar gens fàcil arribar fins al seu embosquinat emplaçament  L'ermita --més aviat un oratori-- és una modesta i rústica construcció, bastant degradada a hores d'ara, formada per una estança circular, amb coberta de volta, recolzada en antics marges de bancals hui perduts, que no gosaria datar ignorant com soc en aquests temes, però que no remuntaria més enllà del segle XVIII a tot estirar. Tret d'aquesta magnífica i detallada descripció, a penes he trobat a la xarxa informació sobre el lloc, el seu origen o la seua rellevància, cosa un poc cridanera essent Sant Blai patró de Bocairent, al terme del qual s'hi ubica; però no descarte estirar del fil del tal Mossèn Gregori, que dóna nom a mas i oratori, a veure si treu cap per algun lloc.

A un altre racó mariolenc de la llista de pendents em va dur, i ja sabeu que no és la primera volta que em passa, el seu topònim: no abunda, que jo sàpiga, el nom de balç --sinònim de "precipici", segons el DIEC-- en terres valencianes, i de fet no va ser fins revisar l’inventari de topònims del terme d’Agres que el vaig veure per primera vegada, sota la forma de Balços dels Recorrals. I no hi ha dubte, a la vista del lloc, que el nom resulta ben apropiat: un seguit de cingleres i estimballs que recorden vagament els aitànics Avencs de Partagat, als que la densa vegetació dificulta arribar tot i la proximitat d’alguna senda transitada i de bona traça, i que a l’espectacularitat dels penyals hi afegeixen, com és habitual en aquestes contrades, la presència d’arbres caducifolis com el freixe de flor o l’auró, arrecerats a peu de cingle, i que em aquestes dates trenquen amb el seu color tardorenc la monòtona verdor de pins i carrasques. Recorrals, per cert, és un altre nom que sempre m’ha encuriosit i que apareix al menys dues vegades a Mariola (als Balços, òbviament, però també a l’Alt dels Recorrals, a la veïna Alfafara): per Coromines, podria procedir de l'àrab rukn ar-rahl o "racó del rafal", però potser no seria descartable --com de fet fa el propi mestre amb altres topònims similars-- apel·lar simplement a una forma intensiva de corral, atenent al fet que el nom sembla aplicar-se, si més no en aquestes terres, a contrades associades a parets rocalloses i més o menys delimitades per elles.

A poc a poc, la llista de racons de la meua Mariola pendent va acurtant-se. Però la serra encara donarà per a uns quants dissabtes d’atendre a curiositats i indagacions, insubstancials i prescindibles si voleu, però curiositats al cap i a la fi. I, francament, poder tornar a prestar atenció a aquestes prescindibles insubstancialitats, i fer-ho a més amb amics i sense tindre la sensació d’estar deixant de costat altres coses més urgents i importants, no deixa de semblar-me una molt bona notícia; per a mi, si més no.