De bona família

Ja he parlat alguna altra volta de la meua especial predilecció per aquesta planta, fins el punt de gosar proposar-la com a símbol vegetal de les terres de parla catalana. Nosaltres l'anomenem habitualment cepell "en clara al·lusió a la noblesa de la fusta de la soca o cep", deia l'enyorat Joan Pellicer; però el nom de bruc, que sembla enfonsar les seues arrels en l'antiquíssima llengua dels celtes, no ens és en absolut estrany i, de fet, l'apliquem a altres espècies pròximes del gènere Erica. I quant al qualificatiu d'hivern, ningú no pot dubtar de la seua idoneïtat: la imatge que acompanya aquestes línies va ser presa la setmana passada, a la sempre estimable Covalta, poc abans de que el fred i la neu canviaren per uns dies l'aspecte dels nostres paisatges (i dels de Madrid, també, per cert; com que a penes se n'ha parlat, igual no ho sabieu...).

La meua inclinació, en realitat, no és limita només a aquesta espècie, sinó que pot fer-se extensiva a molts dels seus parents pròxims, agrupats pels botànics en la família de les Ericàcies. I no només pels brucs pròpiament dits, molts d'ells de vistosa floració, amics --a diferència, precisament, del nostre cepell-- de les terres pobres en calç i especialment ben representats en la rica flora sud-africana. Entre les més de quatre-mil espècies que s'inclouen a hores d'ara en la família, hi sovintegen altres plantes ben conegudes per diverses raons i dotades d'atractius molt diversos. Pense, per exemple, en el nostre arbocer, evocador de les extenses laurisilves que cobrien les costes mediterrànies fa vint milions d'anys, o en la tenaç i modesta boixerola, parent pròxima de l'anterior i representant d'un gènere extraordinàriament diversificat en les terres californianes de clima mediterrani. Però també en les discretes brugueroles, no gaire freqüents a casa nostra però components fonamentals de molts paisatges europeus; en els diferents tipus de nabius (els mirtils, els més habituals, però també els negres i els vermells, a més de les diverses espècies, moltes d'elles americanes, que són objecte de cultiu), o fins i tot en els bellíssims nerets, rodondendres i azalees, tots ells inclosos al gènere Rhododendron, molt apreciat en jardineria i del qual se n'han descrit més de mil espècies distintes. Ja veieu, doncs, que a banda dels seus propis encants, que no són pocs, cal afegir-li al nostre cepell l'atractiu de formar part d'una família com cal: extensa, diversa, i indubtablement distingida.

Alguns retrats de família que he trobat entre les meues fotos, a saber: Erica arborea, E. cinerea, E. tetralix, Arbutus unedo, brugerar de Calluna vulgaris, Vaccinium vitis-idaea i Rhododendron ferrugineum. Per a mostra un botó, que diuen. 

Camí de tornada

Fa unes setmanes, Tella --la de la imatge de l'esquerra-- i Génova, dues femelles adultes de trencalòs procedents del Pirineu d'Osca, van ser alliberades als terrenys del Mas del Peraire, a la Tinença de Benifassà. Abans d'elles, i des de la primavera de 2018, altres deu exemplars (sis polls i quatre adults) han anat arribant a la Tinença, en el marc d'un projecte en el qual he tingut la sort immensa de poder participar i que tracta d'aconseguir que aquesta emblemàtica espècie torne a aquelles terres on se'l coneixia com a crebalòs i que a penes conservaven viva la seua memòria. A hores d'ara, i de tots els alliberats, fins a set exemplars --quatre dels polls i tres dels adults, tots ells equipats per al seu seguiment via satèl·lit-- sobrevolen aquelles muntanyes que confinen entre Aragó, Catalunya i el País Valencià, en ocasions després d'haver fet llargs desplaçaments d'anada i tornada a altres serralades. De la resta, només un dels polls va morir (aparentment, després de l'atac d'una àguila daurada) poques setmanes després de volar, mentre que els altres adults han anat tornat als Pirineus, d'on procedien. Queda molt de camí encara fins que l'objectiu del projecte --la instal·lació en la zona d'una població reproductora estable-- puga donar-se per assolit; però és evident que en aquests anys s'han fet passes fonamentals en aquesta direcció, i no em puc resistir a fer un poc de memòria.

L'última volta vaig escriure ací dels crebalossos va ser l'abril de 2017, a tall d'un viatge a Jaca per conèixer de primera mà l'experiència aragonesa en el maneig de l'espècie. I la veritat és que la meua primera idea va ser partir d'aquell punt per ressenyar, amb una visió més aviat tècnica --i, per tant, voluntàriament asèptica-- algunes de les fites principals d'un projecte que en aquell moment i després d'un parell d'anys de treballs previs es trobava ja sòlidament perfilat. Ha estat l'amic i company Juan Jiménez, peça clau (junt amb els també amics i companys Juan Antonio Gómez i Martí Surroca) en tot el procés, qui m'ha convençut de provar un enfocament alternatiu: en primer lloc, perquè ja n'hi ha disponible un relat tècnic exhaustiu i detallat de tot el procés, des dels seus inicis fins a finals de 2019, al qual em remet i que vos anime a llegir si vos interessa conèixer les passes fetes fins aquell moment; però també, i sobretot, perquè Juan em suggeria aprofitar la llibertat del blog per contar algunes coses que no solen aparèixer en els informes oficials però que, en última instància, condicionen un procés com aquest i constitueixen  lliçons apreses que poden resultar útils per a casos comparables. No espereu, en tot cas, confessions sorprenents ni revelacions comprometedores; simplement, m'he posat a pensar en alguns d'aquests "factors ocults", no per misteriosos sinó per ser rarament esmentats; i, tal i com els recorde, els tractaré de contar...

I crec que el primer d'aquests factors al qual hauria de referir-me és, precisament, la motivació que va portar a un grup de tècnics, treballadors públics amb una extensa fulla de serveis (i, si em permeteu que ho diga, amb una cotna notablement desenvolupada després de decennis de treballar en i per a  l'administració), a anar més d'enllà de les seues tasques diguem-ne habituals i proposar-se desenvolupar un projecte complex i incert que, al remat, havia d'exigir un esforç suplementari gens menyspreable. La resposta més evident a aquesta qüestió és que es tractava --es tracta-- d'un projecte bonic: pel caràcter emblemàtic de l'espècie implicada, per la innegable atracció de l'àrea escollida per a la seua implementació, per la possibilitat d'experimentar una estratègia de reintroducció diferent a la seguida habitualment (translocació d'exemplars adults front al hacking de polls; haureu d'anar al informe tècnic abans indicat per a més detalls), fins i tot per ajudar a fer visible la rellevància del País Valencià, en matèria de conservació, en un marc estatal i fins i tot internacional. Estic convençut, però, que més enllà d'aquestes motivacions més o menys racionals, hi va haver un component d'oportunitat relacionat amb el moment en que es va plantejar la possibilitat d'iniciar el projecte, en un context de canvi --després de molts anys-- de govern i amb la percepció de que amb els nous aires que començaven a respirar-se pagava la pena intentar-ho, una volta més. Posar-se, de nou, un repte; com a tècnics, també, però sobretot com a persones.

Portada del pla de viabilitat, i algunes de les reunions tècniques prèvies al desenvolupament formal del projecte; la feina dels conservacionistes no sempre és tan glamurosa com es pensa...

Afortunadament, no vam ser els únics seduïts per la idea. Posar en marxa (i, sobretot, mantenir en funcionament cada dia) una iniciativa d'aquestes característiques representa un esforç ingent que només és possible gràcies a la implicació, discreta però imprescindible, de molta gent. I va ser molta, en efecte, la gent que s'hi va implicar per acabar formant un equip de treball extraordinari, per bé que tampoc no va faltar qui va tractar de posar --sense massa èxit, per sort-- tots els entrebancs possibles. Però si aconseguir aquesta implicació és un factor fonamental, encara ho és més comptar amb el suport (o, almenys, amb la conformitat) de les autoritats responsables que, en última instància, havien de ser les que decidiren la viabilitat del que es pretenia dur a terme. I crec que, també en aquest cas, va haver un factor d'oportunitat --en aquest cas, política-- gens menyspreable: vincular la recuperació d'una espècie emblemàtica extingida al discurs de Reconstrucció del País que prevalia en aquells primers compassos del Govern de Botànic no requeria un gran esforç d'imaginació. Restablir allò que s'havia perdut, recuperar l'orgull dels valencians --també-- pel seu patrimoni natural, posar en valor en el context estatal i internacional els esforços en la conservació d'aquest patrimoni (deixar de ser perifèrics i reclamar-nos com a centrals, en diem), i fer-ho a més a més en una zona severament afectada per processos de despoblament rural, van ser algunes de les idees força que --junt amb el compromís de que seria un projecte barat i, perquè no dir-ho, la valentia política d'encetar un camí nou i de resultats encara incerts-- van fer que la llavors consellera Elena Cebrián donara el seu suport decidit i imprescindible al projecte. I m'atrevisc a dir que també ella recordarà durant molt de temps aquell dia d'abril de 2018 en què, junt amb la Vicepresidenta Mónica Oltra, els alcaldes de Rossell, Vallibona i la Pobla de Benifassà i més d'un centenar de persones de la zona, vam donar la benvinguda a Bel als primers polls de crebalòs que retornaven a la Tinença. 

Cartell del projecte, presentació a Rossell i benvinguda als primers polls lliurats per la Vulture Conservation Foundation,  a Bel, l'abril de 2018, abans del seu trasllat als hackins prèviament enllestit. 

No voldria, arribats a aquest punt, fer-ho molt més llarg; potser en altre moment, perquè la veritat és que la cosa donaria encara de si. Però no puc estar-me d'esmentar, ni que siga per damunt, un últim factor que crec que mereix ser tingut en compte, i que de fet ha estat per a mi una de les majors fonts d'aprenentatge en tot aquest procés: les pròpies característiques de l'espècie i el disseny de les actuacions dutes a terme han exigit un esforç especial i permanent de coordinació, creació de complicitats i recerca d'acords entre persones i entitats molt diverses. D'entrada, i sense anar més lluny, amb els governs de Catalunya i Aragó i el propi Ministeri, que han fet seu el projecte i amb qui s'han establert vincles estrets de col·laboració, tant a nivell tècnic com institucional. Però a més, i en ser el crebalòs una espècie amenaçada i especialment emblemàtica, qualsevol iniciativa implica no solament una tutela estricta per part de les administracions, sinó també una especial atenció per part dels científics i els investigadors que, en ocasions, fa molt de temps que s'hi dediquen i que en alguns casos poden acabar desenvolupant un cert sentiment patrimonial sobre ella. Ha calgut parlar molt (en reunions, sovint, però també amb un gitam davant quan ha fet falta) i algun que altre ego ha requerit un esforç afegit, però fins ara les línies bàsiques acordades i els compromisos adquirits per totes les parts implicades segueixen vigents; i vull creure que la modèstia, gens impostada, amb la que vam encarar aquest projecte des del primer moment, ha estat un element clau per aconseguir-ho. I quant a mi, només puc dir que haver pogut viure-ho i participar-hi --en un moment professional, a més a més, molt més lligat a papers i a despatxos que al treball de camp-- ha estat un autèntic privilegi; que gràcies a aquest projecte, n'he après molt --sobre crebalossos i sobre les persones, ja ho heu vist-- i he conegut a gent extraordinària amb la qual estaré en deute permanent. I que tan de bo que, algun dia, l'espècie complete aquest camí de tornada que tot just s'acaba d'encetar, i el primer crebalòs nascut a la Tinença sobrevole de nou aquelles terres esquerpes i bellíssimes; i jo que ho veja, si pot ser.

De dalt a baix, la "Gaseta del Crebalòs", eina de comunicació del projecte confeccionada pel Parc Natural de la Tinença de Benifassà; moviments mensuals d'un dels exemplars, que poden seguir-se a la mateixa Gaseta; i un dels polls i un dels adults dels alliberats a la zona. 

Any de neu

Francament, no puc dir que li tinga jo molta fe al proverbi en si, perquè sense anar més lluny el gener de l'any passat Gloria ens va deixar, a més d'aigua a manta, un bon tallonet a la serra, i ja veieu després com van anar les coses. Però tal i com està l'assumpte, tampoc no es perd res per donar-li al refranyer una altra oportunitat. Així que, ben entès que un any de Déu vindria a ser, bàsicament, un bon any, tan de bo que les neus que ens està duent la tal Filomena complisquen, enguany si, amb allò que s'espera d'elles paremiològicament parlant. I entre això, les vacunes, un poc de sort i molt de trellat, a veure si el dos mil vint-i-u es guanya finalment el qualificatiu, que falta ens fa.

Lliure ja --pel moment, i toque ferro-- de contactes amb el virus, i superat per tant el confinament domiciliari nadalenc, no he volgut deixar passar l'últim dia de vacances per anticipar-me a la previsible allau de gent que omplirà les muntanyes el cap de setmana i m'he allargat a Mariola a fer una ullada. Molta boira i poca neu fins els vuit-cents metres, però a l'altura de l'evocador Racó Llobet, que passa per poc dels mil, dos pams llargs acumulats i una nevada encara intensa que m'ha dissuadit de seguir pujant. Ja pujaré més dissabte, o diumenge, si trobe algun lloc tranquil; i millor si ja no neva, que enfocar amb les mans gelades i el torb en les ulleres no se'm dona gens bé... 

Capes

A vegades són vestigis subtils, a penes perceptibles, que el pas del temps ha anat esvaint o emmascarant fins fer-los pràcticament inapreciables per a la majoria de nosaltres. Altres voltes, en canvi, els senyals resulten evidents fins i tot a ulls poc avesats, ja siga per haver-se produït fa relativament poc, o bé perquè, per intensos o singulars, han deixat un rastre que ha perviscut fins i tot molt de temps després d'haver-se produït. A hores d'ara, tots els paisatges, però molt especialment els nostres, són en realitat el resultat de la superposició de cada paisatge que els va precedir; capes no sempre concordants, acumulades al llarg dels anys, els segles o els mil·lennis, cadascuna de les quals conserva, de forma més o menys visible i  manifesta, l'empremta de la societat que la va configurar, i que com les pàgines d'un llibre poden ser llegides --algunes més fàcilment que altres-- si hom coneix, ni que siga vagament, el llenguatge en què van ser escrites. 

Ho recordava, no fa molt, caminant pels estreps occidentals de la serra de Benicadell, a la rodalia del Port d'Albaida, mentre anava tractant de desxifrar, tot i les meues evidents limitacions, els diferents estrats de paisatge que em semblava anar distingint a la vora del camí: l'efecte colossal de la recent autovia que supera el port i que ha amagat o desfigurat els successius trajectes, alguns d'ells ancestrals, que l'havien precedida; la marca dels incendis que s'hi han succeït des de finals del segle XX, i els seus efectes devastadors sobre les extenses repoblacions que, a principis del mateix segle, es van desplegar per tractar de mitigar els efectes de les riuades del Xúquer sobre els pobles de la Ribera. Vaig pensar en com serien de diferents aquests paisatges de la Vall d'Albaida abans que la fil·loxera de l'any deu acabara amb l'abans omnipresent vinya i espentara a milers de persones a emigrar més enllà de l'Atlàntic; en els pastors i els ramats que ocuparien els corrals ara assolats, en els nevaters, arraulits vora el foc, esperant  els primers raigs de sol del matí per seguir omplint les neveres, i en el dominic Fra Lluis Bertran, desenganyat evangelitzador de moriscos que arribaria a sant, meditant a prop del convent de Santa Anna d'Albaida poc abans de partir a Amèrica a predicar --diuen que, com Sant Vicent Ferrer, parlant-los en valencià-- als indígenes de Colòmbia.

I va ser precisament a peus de les ruïnes, lamentablement assolades, de l'antic monestir, que retrocedint en el temps i aixecant capa rere capa vaig arribar finalment no a la més antiga, però si a la que més m'interessava en aquesta ocasió: aquella que es remunta al moment, fa més de mil dos-cents anys, en que grups de camperols musulmans procedents del nord d'Àfrica van començar a instal·lar-se en aquestes valls. Camperols de molts dels quals es coneix, pels rastres toponímics que han perviscut fins ara, que tenien un origen amazic --els Gelida, els Agger o els Zenata, per exemple, que van donar lloc a noms com Bèlgida, Beniatjar o Atzeneta-- i que van portar a aquestes terres les seues tècniques de cultiu i irrigació, de les quals s'hi conserva, precisament ací, un testimoni excepcional: la coneguda com a Sèquia del Port, amb totes les estructures (com molins, alcavons i partidors) associades, i sobretot, amb les extenses hortes a les què nodreix. A hores d'ara, el recorregut de la sèquia i els seus ramals, de més de 17 km en conjunt, ha estat encertadament habilitat com a sender des del seu mateix naixement, en el punt per cert on coincideixen el primitiu alcavó excavat pels llauradors zenets i les obres de la recent autovia: dues capes separades per molts segles, però que, almenys per una volta, sembla que han trobat una forma de conviure. Si més no, fins que hi arribe la pròxima capa. 

Com és obvi, tampoc a Alcoi --acabat de confinar de nou, per cert-- hi haurà enguany Cavalcada de Reis. Almenys, ens estalviem fins l'any que ve la ja tradicional discussió sobre els patges, però no la del cartell ("cartell" i "polèmica" són sinònims, al meu poble). Val a dir que a mi, personalment, m'agrada molt, i el títol em sembla especialment escaient: "La il·lusió front al no res". Que no falte, doncs, la il·lusió, ni la salut, ni el trellat. I que vinguen carregats...

Lifewatching

Definitivament, em falta vista i em sobra impaciència. Preferisc anar fent camí, sense deixar de parar atenció, i si es presenta l'oportunitat tractar d'agafar-la al vol. Parle, ara, d'observar ocells (això que en diuen birdwatching); però a poc que hi pense, és sorprenent a quants aspectes de la meua vida podria, a hores d'ara, aplicar-ho.

Mosquiters i boscarles (o xitxarres, diria que de canyar, a falta d'opinió d'expert) agafades al vol al riu d'Alcoi, a prop de casa. Jo, abans, era molt més pacient, i planificador; i no parle, només, d'observar ocells...