"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 24 d’abril de 2011

Plou

Ni Trons ni Glòria, aquest atípic vint-i-quatre d'abril alcoià. La inoportuna inclemència meteorològica, que ha obligat a suspendre el primer acte oficial dels Moros i Cristians de 2011, s'ha afegit a l'oportú ajornament institucional (aparentment lògic, amb el calendari a la mà: com mana la sacrosanta tradició, motor i alhora fre de la Festa, les celebracions s'inicien amb la Pasqua, i no estaria ben vist per una societat de sòlides conviccions morals que aquesta se celebrara abans que Rams; del perill d'utilitzar, estirar i manipular la "tradició" per al propi benefici --personal o polític-- o per a imposar postures irracionals, masclistes o excloents, ja parlarem un altre dia). I, dins del mal, encara bo: la pluja dóna uns quants dies més a l'ajuntament per tractar de dissimular les vergonyes d'un barri del Partidor que segueix caient a trossos sense que, miraculosament, la susdita corporació tinga cap responsabilitat reconeguda sobre el fenòmen. Igual els dóna temps, fins i tot, de posar alguna lona tirant la culpa dels ensorraments al govern socialista o als ecologistes radicals. O a tots dos junts.

Plou a Alcoi, la qual cosa no solament m'ha privat hui de gaudir del ritual anual d'escoltar "Un moble més" pel carrer Major, sinó que també ha limitat altres alternatives raonables d'activitat a l'aire lliure. Enfrontat, doncs, a un nou confinament domiciliari, i amb el fantasma de l'avorriment amenaçant de manifestar-se en les seues variants més virulentes, he decidit dedicar el matí de diumenge a la massa vegades postergada tasca de posar un poc d'ordre als llibres. Mala decisió, en tot cas: entre els primers volums destinats a recuperar el seu lloc a uns alçadors que van abandonar, per raons variades, fa més temps del recomanable, m'he trobat a les mans "Sobre la nació dels valencians", de Joan Francesc Mira. Amb poques ganes d'endreçar, i vespra del Vinc-i-cinc d'abril, no cal dir que la tentació de tornar a fullejar-lo ha estat massa gran; el retorn als prestatges, d'aquest i d'altres llibres, haurà d'esperar ocasió més propícia.

Admire a Joan Francesc Mira. Les seues novel·les i els seues assaigs m'han proporcionat moltes hores de goig i de reflexió, i em sembla una de les figures de major relleu intel·lectual que ha produït darrerament aquest País. La qual cosa no vol dir, evidentment, que compartisca totes les seues idees o valoracions, ni que totes les seues obres m'hagen semblat igualment remarcables. I, en aquest sentit, "Sobre la nació dels valencians" és una de les què em van semblar--i ho ha tornat a fer en aquesta relectura parcial en què he invertit aquestes darreres hores-- més redundant i decebedora. No perquè no crega que l'opció per la qual opta Mira siga perfectament respectable (i, fins tot, totalment defensable des d'una perspectiva pragmàtica), sinó perquè en el fons em sembla que parteix d'un raonament profundament tautològic per a tractar de justificar el què, al cap i a la fi, no requereix tanta justificació: per a acceptar que les coses són com són i no com en algun moment hauriem volgut que foren (o com voldriem que foren en un futur) no cal, des del meu punt de vista, tanta lletra. Però de nou, rellegir les seues pàgines m'ha fet pensar; i això --fer pensar, més que despertar adhesions inquebrantables o rebuigs més o menys viscerals-- és, si bé és mira, és el que s'ha d'esperar d'un assaig; fins i tot, si parla de nació i de valencians.

He deixat dit, en altres entrades, quina és la meua posició al respecte, i tampoc no gosaria rebatre ara, ni que fóra per damunt, la sòlida i documentada posició que exposa Mira en el seu llibre. Però he tornat a pensar, rellegint les seues pàgines, en algunes coses a les què des de fa molt de temps faig voltes, i que d'alguna forma --i també de passada-- he anat deixant escrites en aquestes planes. He pensat en què si cada vegada em costa més entendre les idees i posicions d'alguns teòrics del nacionalisme valencià, potser siga perquè no solament no dispose dels coneixements, els mitjans ni la formació escaient --no sóc, per dir-ho així, professional de la nació: no sé res de sociologia, antropologia, ciència política o filologia, ni em guanye la vida ni tracte de fer-ho escrivint en qualsevol mitjà o suport-- sinó perquè, a més, no he nascut a València ciutat ni a la seua àrea d'influència; característiques, aquestes (de formació i de procedència) que semblen coincidir amb una cridanera freqüència entre molts dels que pensen i assagen sobre l'adscripció nacional dels valencians des d'una particular perspectiva i a les què, potser amb més temps, caldria dedicar també alguna reflexió. He pensat en les escassíssimes al·lusions a la realitat de les Illes --i a la nostra relació nacional amb elles-- que he pogut llegir quan es reflexiona, des del País Valencià, sobre aquestes qüestions, i en tot el que jo mateix estic aprenent darrerament sobre aquest particular. Però també --i també ho he deixat escrit fa molt poc-- en els límits de la utopia, del realisme estratègic i de les opcions pragmàtiques quan s'apliquen a altres àmbits de l'acció cívica i política, com ara l'ecologisme.

Sabreu perdonar-me la simplificació però, des del meu punt de vista, els camins per al País Valencià són ben limitats: o quedar-nos com estem (i seguir implorant als veïns de ponent --i als que, sent d'ací i vivint ací, se senten com a tals-- que toleren generosament les nostres folclòriques particularitats, ben entés que aquestes no qüestionaran perillosament la seua posició preeminent ni la supremacia de la seua llengua i la seua cultura), o optar en perspectiva per un trencament tan amistós com siga possible, i fer camí per altra banda. Totes dues opcions són legítimes, si s'accepten conscientment els seus costos i els seus resultats. Però tal i com ho entenc, ser valencià dins Espanya ha esdevingut --i ho farà més, em tem, en el futur-- simplement inviable; ara com ara, per als valencians i les valencianes nacionalment conscients l'única possibilitat acceptable, a llarg termini, és la independència. I tan em fa, fins i tot, que ho vulgam fer nosaltres sols o de forma conjunta --però no necessàriament simultània-- amb els altres Països Catalans, que és la meua opció. Al meu parer i a dia de hui, no hi ha tria: el País Valencià serà independent o no serà; i això és el que significa, per a mi, "formar part del poble i el país dels valencians": lluitar per recuperar allò que vam perdre demà farà tres-cents quatre anys. Sé com serà, això, de difícil, i el preu que caldrà pagar per aconseguir-ho, si és que algun dia s'aconsegueix; fins i tot és molt probable que, a l'hora de votar d'ací un mes, opte per opcions més possibilistes. Però la independència és una --més-- de les meues utopies necessàries; que cadascú trie les seues. I encara plou, i els llibres per guardar...

14 comentaris:

  1. A la setmana santa marinera que acabem de patir -no fa encara ni sis hores- també li han desviat l'itinerari habitual per tal de no avergonyir-se de la devastació a la que està sotmès el barri. Coses del PP. Molt interessant el que dius sobre el futur del País i que em recorda aquelles paraules del Fuster "el País Valencià serà de esquerres o no serà" i que tu actualitzes. Salut.

    ResponElimina
  2. El que has escrit m'ha semblat tan interessant que no he volgut deixar de comentar-te (tot i que siga el segon del dia, i pugues pensar que sóc molt pesada o que tinc molt de temps lliure jeje).
    Jo no conenc el llibre que cites de Mira però sí l'he pogut llegir alguna volta als periòdics o revistes i crec que tinc alguna cosa seua per les prestatgeries.
    D'aquest País Valencià nostre no sé què en serà en el futur; i dic que no ho sé per dir alguna cosa, donat que tenim les elecciones i una nova majoria absoluta del PP al girar la cantonada; amb un PSPV acomplexat, silenciós i sense referents (i que no m'agrada res em fa arrufar el morro); un grapat de nous partits que no sé de què van; i amb una coalició -Compromís- que crec que és el que menys em desagrada de tots, però que tampoc reuneix a tothom i és una opció 'valenciana' i d'esquerres' que tampoc m'acaba de semblar prou (ni per ambiciosa ni per diversitat d'oferta, ni per opció).
    Amb el País Valencià faran un parc d'atraccions, sense els serveis bàsics que la gent necessita, però amb tots els complements de la riquesa fàcil i modernitzant la imatge de "Levante feliz" que donàvem abans. Res de tot açò m'agrada i cada volta la desorientació augmenta: els blaveros, els catalanistes, els espanyolistes, els del PP, l'Església, les universitats públiques,l'Esquerra, el mon cultural, el jovent, els sindicats, els mitjans... qui és cadascú? Què som? Què volem ser? Què complicat!!Moltes preguntes i molta pluja, i els valencians que encara ens les formulem -poquíssims- seguim teoritzant i teoritzant...

    En fi, sovint m'agradaria comprar-me un planeta per a mi sola, i montar alli la meua propia dictadura :)

    La Fada

    ResponElimina
  3. Ens donarem la mà i farem camí plegats, com a germans de terra, i ho haurem de fer aviat, pep.

    ResponElimina
  4. Què curiós, jo també he començat a llegir aquest llibre els darrers dies, però no l’he acabat encara.
    Jo he de dir que no crec en la utopia dels Països Catalans, encara que respecte profundament als que penseu que algun dia el País Valencià s'independitzarà i s'ajuntarà amb els "altres països catalans", senzillament perquè trobe que no és factible i tal vegada també perquè sóc habitant de l'àrea metropolitana del Cap i Casal (encara que he viscut en altres llocs del nostre país).
    Jo no negue la "catalanitat" dels valencians, però tampoc hem d'oblidar que tenim molts vincles amb altres nacionalitats de l'estat espanyol, com l’aragonesa, per exemple. Ja sé que em diràs que sóc un autonomista (o alguna cosa pitjor), però jo penso que ja ens aniria bé si tinguerem un encaix dins de l'estat espanyol més just, amb un finançament més adequat a la nostra densitat de població i les nostres necessitats, si la nostra llengua i cultura tingueren la mateixa consideració que la castellana, si desaparegueren algunes institucions alienes a la nostra tradició com les diputacions, etc.
    Intentem construir el País Valencià amb els mitjans dels quals disposem dins de la realitat que ens ha tocat viure i ja veurem si algun dia podem anar més enllà, però de moment ja ens podriem donar amb un una pedra a les dents si aconseguim que un partit com el Bloc-Compromís es consolide en les Corts valencianes.

    Segurament diràs que sóc poc ambiciós, però jo crec que sóc pragmàtic i realista.

    ResponElimina
  5. Hui precisament teniu una entrevista amb JF Mira a vilaweb. Per si voleu saber què diu ara...

    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/195157

    salut!

    ResponElimina
  6. És cert, Vicicle: hi ha més d'un paral·lelisme entre el Cabanyal i el Partidor, bàsicament la voluntat --més o menys explícita-- d'avantposar els interessos especulatius als de la gent que encara hi viu o tracta de fer-ho. Que ve a ser, si fa no fa, el pa nostre en molts pobles i ciutats d'aquesta terra. Això si: que no es veja molt el desastre (i menys en festes, només faltava), que la imatge és allò més important... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  7. Quina entrada més bonica.
    Jo sóc pessimista; i no és per falta de sol.Ací també plou, ahir i hui. Però el pessimisme té més dies.
    Vaig trobar absències importants en la manifestació del 16 d'abril. Dirigents del Bloc, (Morera, Pañella,...).
    Molta gent, particulars, que tenen Blogs, han fet una entrada parlant-ne, amb fotos, amb lletres que emocionen perquè reflexen els sentiments del que les escriu. Res als Blogs d'aquestos dirigents. Res al mateix Blog del Bloc.
    I em sembla molt sospitós. Absències i silencis sospitosos, preocupants.
    Crec que no volen posicionar-se al costat d'ACPV. I crec que no volen fer-ho perquè, com a polítics que pensen més en política que en País, ara no convé fer massa olor catalanista. És més interessant la neutralitat, i ser amics de Mas. Mas, pel seu costat, es reunirà amb Camps i aconseguirà tv3 al País valencià. Però pense que el preu d'això és ACPV: si Mas tanca l'aixeta,(possible condició posada per Camps), ACPV ho té fotut. Però així Camps està content, Mas pot fer negocis econòmics amb Camps, (corredor mediterrani,...), i el Bloc no eix mal parat per estar amb ACPV.
    Tot això respon a interesos de partit. I jo sóc més utòpica que tot això. En la meua opinió, s'ha d'aspirar al somni complet. Com diu LL. LLach, no abaratar-lo. I crec que el Bloc, des que va deixar de ser UPV està abaratant-lo cada cop més.
    I Mira es pregunta perquè els grans intelectuals del País no fan política. I mentre ho diu, aspira a fer política amb el PSOE, sense nomenar a EU o a ERPV. Doncs, Sr. Mira, jo crec que perquè els grans intelectuals creien en Joan Fuster, i en PPCC, i els actuals somnis, tan 'desllavasats'i tan propes a Espanya com ho està el PSOE, els han desencantat.
    La Safor.

    ResponElimina
  8. Ja saps, Fada, que sempre és un plaer veure't per ací, així que sóc jo qui t'ha d'agrair que li dediques a aquestes ratlles una part del teu temps ;)

    Crec que coincidisc en la major part de la teua visió sobre la situació del País (la qual podria resumir-se, com diem a Alcoi, en la frase "xorrant sang"). I també en què la major part de la gent que ens calfem el cap amb aquestes coses no hem eixit encara de la "perplexitat" de la què parlava J. V. Marquès... en 1974! Reconec, per això i per altres coses, que no sóc optimista; però també tracte d'aferrar-me a les poques coses positives que, malgrat tot, seguisc veient. I la impressió que, malgrat la que està caient (ens apreten fort, bé que ho saps), no solament seguim resistint sinó que --lentament, potser massa; però també sense pausa-- cada vegada som més, és una d'elles. Potser no és un gran consol, però podria ser pitjor: estan fent servir molts mitjans i molts esforços en fer-nos callar, i malgrat aìxò no ho estan tenint fàcil.

    Però també he parlat alguna vegada en que no veig correspondència entre una societat civil més viva i activa del que sembla, i el seu possible reflex polític a curt termini. Ja s'ha parlat molt, d'això, però vist el resultat potser caldria seguir parlant (i actuant) més, trencant clixes obsolets i sent molt més ambiciosos i imaginatius... Des d'una perspectiva immediata i pragmàtica, simpatitze amb Compromís --sobretot per la seua vessant d'esquerra ecologista--, encara que també estic d'acord amb tu en què no deixa de ser una opció de mínims i que deixa fora moltes de les meues aspiracions bàsiques... Seguirem pensant, però també (i sobretot) actuant. I moltes gràcies, de nou, pels teus comentaris.

    (No ve molt al cas, però m'has recordat un llibre de ciència ficció d'Orson Scott Card en què els humans s'han dispersat per tota la galàxia i han creat colònies planetàries en funció de les seues nacions d'origen a la Terra. Una d'elles es diu Catalonia... Buscaré el llibre ;)

    ResponElimina
  9. Haurà de ser aviat, Zel, per tot el que ens hi va. No serà gens fàcil, però serà un camí llarg, no en tinc cap dubte. Gràcies, salut!

    ResponElimina
  10. David, abans que res moltíssimes gràcies pel teu comentari: sóc dels que creuen que els essencialismes han fet --i fan encara-- molt de mal a aquest País, i que el diàleg (i la discussió fonamentada) són eines a les que no hauriem de renunciar mai. Són massa les preguntes com per a renunciar, d'entrada, a qualsevol resposta.

    Jo també visc ara a València, i me l'estime molt. Però fa cert temps que faig voltes a que potser hauriem de pensar un poc més sobre el paper que representa --o voldria representar-- el Cap i Casal respecte a la resta del País (i, eventualment, dels Països Catalans), i a la forma com percep la gent d'allí aquest paper; m'ho deixe pendent per a pensar un poc més sobre el tema.

    Durant molt anys la meua opció ha passat, com tu dius, per tractar de buscar un encaixament més o menys comfortable del meu País en l'Estat Espanyol; he volgut (o cregut) ser federalista (i t'assegure que em sembla, com l'autonomisme, opcions perfectament respectables) pensant que d'aquesta forma garantiria la supervivència nacional del País Valencià. Però amb el temps he arribat a la conclusió que aquesta opció és inviable. Esperar que els espanyols accepten que el català --o el gallec, o l'euskera-- i el castellà tinguen els mateixos drets en l'Estat em sembla, simplement, impossible: requeriria desmuntar-ho tot i escomençar-ho de nou, canviar prejudicis profundament arrelats en la nació castellana, i que aquesta nació acceptara la resta de nacions ibèriques --entre elles, la meua-- en peu d'igualtat. Així que, enfrontat a dues impossibilitats alternatives --una Espanya incompatible amb les seues pròpies essències, front a uns Països Catalans encara per crear-- he optat per la darrera opció. Ja dic que, posats a triar utopies, cadascú ha de triar la que li resulte necessària...

    La qual cosa no vol dir, evidentment, que visca en una realitat alternativa ni que renuncie a les vies que, a hores d'ara, tinc a l'abast: sóc pragmàtic, també, i aspire --ho de dit més amunt-- a que Compromís es consolide en les Corts. Però fer servir les eines de les que ara dispose, optar per les opcions que estratègicament em resulten més coherents, tractar de sumar sempre que es puga, no exclou que la meua utopia seguisca sent la mateixa. Abans de ser independents haurem de ser, probablement, moltes altres coses; estic convençut que viurem, en els pròxims anys, un agreujament de la represió espanyola sobre la llengua, la cultura i els drets del País Valencià. Però si a tot el que aspirem és a ser una 'comunitat autònoma', no reixirem. Encara que al final i durant molts anys no passem d'això.

    Disculpes per allargar-me, i gràcies de nou. Sort i endavant!

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies, desficiosa! Estic seguint amb molt d'interés les entrevistes de Julià Alvaro a "El túnel valencià", però aquesta no l'havia vista encara. Salut!

    ResponElimina
  12. Em criden l’atenció les posicions anímiques front a la qüestió nacional. El/la realista, sembla que s’aboca al pessimisme i a la desesperança. La posició pragmàtica, sembla creure en la possiblitat de construir quelcom barrejant de manera convenient els elements disponibles per aconseguir objectius a curt termini. Quan algú pensa en utopies, sembla que parla d’objectius irrealitzables, poc realistes, poc pragmàtics. Jo crec en la utopia. No com a aspiració fantasiosa, clar, sinó com a idea regulativa, com a nord que guia l’acció. Sense una visió regulativa ningú lluitaria contra la injustícia o la fam en el món, per exemple. Ningú parlaria de fraternitat universal ni coses així. Per a què? Parlar d’independència dels Països Catalans, no és més que fer una aposta decidida per la igualtat de condicions necessària en qualsevol relació real de fraternitat universal. És una utopia, potser, però no una fantasia. A les utopies sempre els falta el camí i els instruments per a la seua realització. En aquest sentit, la posició pragmàtica és constructiva quan en la recerca d’objectius immediats no perd de vista l’horitzó d’una utopia oberta. I, francament, pense que ens pot resultar molt útil o pragmàtic de cara al nostre horitzó nacional considerar les possibilitats d’una societat civil real i activa, encara que no estiga representada políticament. En tot cas, em sembla millor que el realisme pessimista que, senzillament, clausura el nostre futur.
    Loles

    ResponElimina
  13. Moltes gràcies, Safor. Crec que tens raó sobre l'aposta estratègica del Bloc --o d'una part d'ell-- per desmarcar-se de posicions obertament "catalanistes": de fet, com saps, és aquesta l'opció que defensa Mira, i puc comprendre les raons pragmàtiques que ho justificarien. Però a banda dels meus dubtes sobre la seua eficàcia, també és evident que no les compartisc: de la mateixa forma que he deixat de creure que el federalisme siga una opció real per aquest País --ho dic més amunt-- tampoc puc pensar ja que una hipotètica nació "valenciana" desvinculada dels Països Catalans estiga destinada a despertar adhesions significatives en la nostra societat. Un discurs tou i contemporitzador, que dóne a entendre que es pot ser alhora part de les nacions "valenciana" (siga el que siga el que entengues com a tal) i "espanyola", no solament és falaç: és suïcida.

    És difícil, per això, ser optimista, sobre tot en el dia a dia i pensant en terminis curts. Però no queda una altra que seguir avant... En primer lloc, i com tu dius, procurant no abaratir somnis: dir les coses pel seu nom sempre senta millor. I, en segon, tractant de buscar ponts amb tots aquells valencians i valencianes que no se senten ni volen ser espanyols. Amb tot el respecte per a qui sí que vol ser-ho, és clar, però exigint el mateix respecte per als que volem buscar un altre camí. I, per a mi, aquest camí té un nom ben clar. I català. Gràcies, salut!

    ResponElimina
  14. Totalment d'acord, Loles, fins el punt que no crec que calga afegir molt més: m'agrada el que dius de les "idees regulatives", de marc en el què encaixar les opcions estratègiques i l'acció pràctica. Són aquestes les cal anar adaptant a les circumstàncies, els esdeveniments i el temps --no sempre és fàcil acceptar el fet, d'altra banda evident, de que mai veurem els fruits de moltes de les nostres lluites--; però sense el referent al qual tendir, sense les "utopies obertes" que tu dius, els mitjans esdevenen fi i els objectius es tornen difussos... I les utopies, sobre tot quan esperem que seduisquen (electoralment o cívicament) a la gent , convé que estiguen ben clares. Gràcies per comentar, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...