"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 27 d’abril de 2011

Oníric

Coneixia cada pas amb la seguretat de qui els ha repetit mil vegades. Admirar, primer, l'espontània sensualitat del seu gest de retirar-se els cabells, deixant al descobert un coll commovedorament perfecte; després, resseguir-li lentament la rodonesa elegant i evocadora dels muscles, dibuixar el seu contorn amb les puntes dels dits, avançar lentament esquena avall assaborint en el trajecte cada milimetre de pell. Explorar, sense pressa, el deliciós territori delimitat per les fines cintes del sostenidor, demorar amb fruïció el moment d'assolir el fermall i alliberar la tensió dels gafets. Veure caure els tirants, i amb ells tota la resta, i la promesa dels pits a un sol gest de distància...


Va tancar els ulls. Durant un segon etern, interminable, va esperar escoltar --com les mil vegades anteriors-- el so estrident i repetitiu del despertador. Però el que va sentir, aquesta vegada, va ser el seu nom en llavis d'ella, i un tendre "et passa res?". I per un instant, només per un instant, no va saber que fer: en el seu somni, mil vegades repetit, sempre havia despertat abans d'arribar a aquest punt.

7 comentaris:

  1. o és això, o és la pubertat, que se m'està fent un poc llarga... ;)

    ResponElimina
  2. Ei, un text molt evocador i molt bonic!!
    Al remat,com ha acabat??

    La Fada

    ResponElimina
  3. Com que no vas saber què fer? Improvisa, Alfred, improvisa. Que estem en la terra del pensat i fet. Aquests joves d'avui ja no són el que eren, ai!

    ResponElimina
  4. M'acabe d'assabentar: 0-2, Nyas, coca. No sé si coneixes açò:
    http://www.youtube.com/watch?v=p9LLGfFaHEI

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies, Fada. Tal i com jo ho veig, diria que va acabar molt bé ;)

    ResponElimina
  6. Xe, Vicicle, que no era jo, que jo només ho conte... Ara, si em passa alguna volta, recordaré que he d'improvisar ;)

    0-2, amb tota justícia, Messi un crac i la cara de Mou un poema... i pare perquè de la mateixa emoció m'atarante (gràcies per l'enllaç, no ho havia vist, boníssim!! Per què serà que em resulta tan natural veure a Hitler madridista?)

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...