No estaré, demà, a la manifestació de València. Si he sabut programar com cal la publicació d'aquesta entrada, quan la llegiu jo ja m'estaré movent per terres menorquines (i, com que bàsicament he vingut per gust i a descansar, trobe poc oportú fer comentaris de l'estil "però estaré allí encara que no físicament"). En qualsevol cas, estic convençut que no es notarà gens, demà, que jo no estic; perquè a les Torres de Quart hi haurà més gent que mai cridant --més fort que mai-- que, encara que no ho creguen, no som un país fàcil de derrotar. Són tres-cents quatre anys que resistim, i seguirem fent-ho fins que calga; o, millor dit, fins que no calga. I ells, en el fons, ho saben...
Des del Principat tot el suport al País Valencià i una abraçada cap aquest trescador de terres menorquines!
ResponEliminaI quina ràbia que fan...i quina ràbia...
ResponEliminaI jo tampoc hi podré estar "fisicament" per raons de feina, però estaré "en esperit" i aveure si al nostre Molt Honorable se li fa amarg almenys el berenar...
Aci tots estem "malalts d'amor pel meu país" i el país mentre sembla que continua volent pa i circ cada volta més
La Fada
I jo continue sense entendre res... (entendre mai res?)
ResponEliminaLlàstima, llàstima que al país valencià hi ha tanta tanta resistència, no ho entenc...
ResponEliminaSegurament no és més que un mecanisme de defensa, però ja veieu que, sempre que puc, tracte d'inclinar-me pels gots mig plens... i dissabte, pel que he vist, el got no estava gens malament (no ho reconeixeran, Fada, però segur que a algú se li faria el sopar agre).
ResponEliminaL'espanyolització del País Valencià està avançada (no pot negar-se), però encara està lluny de ser completa, i crec que no els resultarà tan fàcil. Per això s'esforcen tant en ocultar el conflicte (caldria començar a dir-li pel seu nom, al que passa ací), en amagar i ridiculitzar la cultura i la llengua, en separar-nos i dividir-nos, en criminalitzar a qui discrepa i en aparentar normalitat. Però la situació no és normal, i cal fer-ho veure: en actes com el de dissabte, i cada dia. Amb ràbia, quan calga; sense entendre, moltes voltes, perquè passa el que passa i perquè no en som més, molts més. Però dient-los ben fort que tampoc som tan pocs com volen fer veure, que no estem sols, i que no ens resignarem sense resistir...
Gràcies, moltes, per comentar. I per ser, també, dels/de les resistents ;)