"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 22 d’abril de 2011

L'argelaga orca

Conec aquests turons.
El verd rusc del romaní,
l’altre punxent de l’argelaga orca,
aquell entorcillat de l’antiga olivera,
els verderols dels pins.
Els conec.

Josep Piera









A poc a poc va acabant-se el temps groc de l'argelaga. La primavera avança, també, en aquestes muntanyes, i unes altres repúbliques van desplegant sobre els matossars els seus estendards. Rojos, blancs, blaus o morats van escampant-se ara per les brolles, discutint-li a aquesta feréstega mata la daurada supremacia amb què les ha dominades quasi sense rival des de la fi de l'hivern. Però encara en les terres altes --hui les he vistes florint amb força als peus del Montcabrer-- es mantenen reductes de l'antic esplendor, mostres d'una resistència inútil que precedeix la imminent, inevitable retirada.

Diem argelaga, però fóra més propi dir-ho en plural, perquè són dues les espècies que sovintegen per aquestes serralades. Emmascarades les seues diferències sota un un aspecte general molt similar, només els caminants més avesats hauran parat atenció a les subtils característiques que les distingeixen. Més espinosa, de colors en general més clars, és l'argelaga vera, verda o gatosa (que els botànics anomenen Ulex parviflorus); les flors, d'un groc viu, tenen típicament un calze també groguenc i format només per dos llavis. Les oloroses flors de les argelagues de bosc o negres (Genista scorpius) tenen un to més ataronjat, i el calze, petit i verd, té cinc dents fàcilment distingibles. Les espines, fortes i estriades, són menys denses i més fosques, però no deixen de ser, com en el seu parent proper, una defensa ben efectiva.


Flors de Genista scorpius (dalt)
i Ulex parviflorus.

D'ací molt poc, com cada any, el groc brillant de les argelagues haurà desaparegut del tot de marges i turons; però encara esteu a temps, si vos ve de gust, de fer una ullada a les seues flors amb forma de papallona. Passaran molt mesos encara fins què, amb el primer anunci d'una nova primavera, aquestes flors tornen a imposar la seua hegemonia i a omplir de color els nostres vessants i costers. Mentre, només quedaran les seues aspres i incòmodes espines; les quals, ben mirat i com deia el recordat mestre Pellicer, no deixen de ser "un esperonador de l’ànim del caminant i un bon estimulant de la circulació sanguínia de les cames".



Núvols de tempesta sobre Benicadell... Per a un alcoià, passar un vint-i-dos d'abril sense mirar el cel --enguany s'han ajornat les festes perquè la Pasqua i Sant Jordi s'encavallen-- no deixa de ser una cosa ben estranya. Bé, realment, no he deixat de mirar-lo, el cel: no he patit per si es mullaven moros o cristians, però ja em convé esquivar pluges i tempestes, perquè en contra del que preveïa fa només un parell de dies, no em veig tancat a casa aquests dies de vacances. Amb els ulls encara plens de la llum menorquina però mirant ja cap a la pròxima i imminent escapada --si tot va bé, espere començar maig al cim de Toubkal, a l'Atlas del Marroc-- m'havia plantejat aquesta setmana com un oportú parentesi de domèstica tranquil·litat. Però em sembla que amb un dia --el d'ahir-- dedicat essencialment a descansar, a veure ploure i a digerir una derrota digníssima però no per això menys dolorosa, ja he tingut tranquil·litat de sobra: hui m'he notat, ja, inquiet. I d'inquiet a bascós només hi ha un pas...


2 comentaris:

  1. Moltes gràcies, Francesc. Que tingues tu també una molt bona diada. Salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...