"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 24 de maig del 2011

Biodiversitat (simbòlica)

La jornada electoral de diumenge passat va coincidir amb la celebració del Dia Internacional de la Diversitat Biològica. Tot i que el 1995 les Nacions Unides van escollir el dia 29 de desembre amb aquesta finalitat, l'any 2000 van optar per substituir-lo per aquesta nova data (el 22 de maig), la qual s'ha volgut lligar, en aquest Any Internacional dels Boscos, amb la biodiversitat forestal. No és d'estranyar, tenint en compte el caràcter tradicionalment discret d'aquesta commemoració i la singular coincidència amb una data tan assenyalada com la de les eleccions, que l'efemèrides passara pràcticament desapercebuda, tret d'honroses i destacables excepcions, entre les quals no figuren aquestes planes.


Sincerament penedit de tan lamentable omissió, i com què val més tard que mai, he decidit esmenar-me hui en la mesura possible. I he pensat fer-ho, després de calfar-me bona cosa el cap, a partir d'una constatació evident: diumenge passat, desoint els suggeriments oficials, no va ser cap espècie de flora o fauna forestal qui es va fer més present en tan entretinguda i emocionant festa de la democràcia. El principal exponent de la biodiversitat en tan magna celebració va ser un au d'inclinacions aquàtiques i reputació dubtosa què, per capricis de la història i a partir d'uns origens que s'atribueixen al Partido Liberal, s'ha consagrat com a símbol de tota una manera de --diguem-ho així-- fer política. Evidentment, parlem de les gavines. I com que els pobres animalets tampoc no tenen la culpa que algú, ves a saber perquè, hi volguera veure un símbol escaient de la llibertat (o del peculiar significat que certa dreta autòctona atribueix a tan noble i maltractada paraula), he pensat que potser no estaria de més dir alguna cosa sobre elles.

Molt abans d'esdevindre el logotip de cap formació política, abans fins i tot que a l'ínclit i visionari Richard Bach li fóra revelada la vida fascinant de Jonathan Livingston Seagull --font inesgotable de conversa i il·luminació per a generacions d'adeptes-- les gavines eren simplement un grup d'aus. De fet, i a ulls de la majoria dels biòlegs (raça, com és ben sabut, totalment insensible i indiferent no solament a la política sinó també a qualsevol rastre de poesia, misticisme o espiritualitat), segueixen sent-ho. Per això, un biòleg diria simplement que les espècies conegudes de forma comuna com a gavines estan incloses dins el gènere Larus, a resguard de les oportunes discrepàncies taxonòmiques i nomenclaturals (que probablement no vos estalviarà si és un bon coneixedor del grup, el què no és el meu cas). Del qual gènere, i al seu torn, hi ha constància de la presència de diverses espècies en terres valencianes, ja siga com a nidificants o com a hivernants. D'entre les primeres, tres són més aviat poc comunes --la gavina capnegra (L. melanocephalus), la vulgar o riallera (L. ridibundus) i la capblanca (L. genei)-- i fins i tot una d'elles, la gavina corsa (L. audouinii), es considera amenaçada i ha estat objecte d'actuacions per a garantir la seua preservació. D'altres, com la gavina cendrosa (L. canus), la gavina menuda (L. minutus) o el gavinot fosc (L. fuscus) es coneixen com a visitants hivernals a les nostres costes.

La gavina més freqüent al País Valencià és, sense cap dubte, el gavinot mediterrani (L. michahellis), estretament emparentat --i fàcilment confundible-- amb altres espècies pròximes com L. argentatus o L. cachinnans, en les que de fet ha estat inclòs en diferents moments i per diversos autors. El gavinot mediterrani, conegut en castellà com gaviota patiamarilla (o "patimari" per als amics), és també el més gran dels nostres làrids, i està perfectament adaptat a aprofitar les oportunitats que li ofereixen nombroses activitats humanes: no és estrany, per això, veure grans grups d'aquestes aus seguint els vaixells de pesca per aprofitar el descart, cobrint els bancals acabats de llaurar o dirigint-se en massa cap als abocadors, al voltant dels quals poden ser realment abundants i fins i tot causar problemes tant per la presència dels mateixos exemplars, com també dels seus poc discrets excrements. La seua població sembla trobar-se en expansió, i a hores d'ara hi ha constància fins i tot de que crien en edificis de la mateixa ciutat de València.

Gavines a la planta de Xixona. Del diari Información
I, a partir d'ací, feu vosaltres els acudits que vos semblen oportuns i les analogies que creieu pertinents. Però ja vos dic: tingueu en compte que, al remat, també les gavines formen part de la nostra maltractada biodiversitat; que, al cap i a la fi, no deixen d'aprofitar, com tantes altres espècies, les oportunitats que els ofereix la nostra forma de vida; i que prou desgràcia tenen, les pobretes, de veure's simbòlicament associades a qui ho estan a hores d'ara. Amb tants animals de la terra com hi havia per triar...

5 comentaris:

  1. Com molt gràficament has expressat les gavines varien els seus comportament davant de les noves oportunitats que els brinda l'home per a poder-se alimentar. Així, se'n veuen en terres estranyes a elles, com les terres de l'interior tot remenant en els abocadors per a "pescar" qualsevol cosa per a dur-se a la boca.

    Remenar en la merda per a treure'n profit. Trobo que l'animalet els escau. Tot i que com ja has dit, el pobret no té cap culpa de que vés a saber qui, potser, en el precís moment que remenava la merda.

    ResponElimina
  2. Pobre gavina utilitzada amb fins partidistes....ara és cert que són de bon menjar i no els fa res menjar carronya potser per això la van triar els peperos,gràcies a mi també se'm va passar aquesta commemoració de la diversitat biològica

    ResponElimina
  3. Gràcies, porquet i Elfreelang.. El cas és que teniu raó: segons quins costums de les gavines s'adiuen d'allò més amb certs comportaments de certa gent --per ser políticament correcte ;)-- del partit que representen. Ara, sobretot en el cas del gavinot mediterrani, cal reconéixer també que són uns bitxos amb una capacitat immensa d'aprofitar les oportunitats que troben sense massa preocupacions afegides (la qual cosa, seguint l'analogia, potser té també certa similitud amb la desidia amb que molta gent d'aquest País ha tolerat, o fins i tot aplaudit, alguns comportaments pressumptament delictius...)

    Reconec, en tot cas, que tinc debilitat per les gavines corses, per allò de què són una espècie amenaçada. Encara que també elles han demostrat que, a poc que se les deixe tranquil·les, saben aprofitar-ho i ara semblen estar en franca recuperació. Salut!

    ResponElimina
  4. Benvolgut Alfred,

    sobre el tema de gaviotas y valores podría escribirse mucho, que habla de nuestras maneras de ver la naturaleza. Como ya indicas, la patiamarilla tiene mala fama, incluso entre los pajareros, algunos de los cuales proponen eliminarlas porque afectan a otras gaviotas "mas buenas" como la de Audouin("corsa") o a otras aves amenazadas(nuestro pequeño escateret).

    El caso es que, como bien dices, la corsa se está recuperando (aunque quizá sea más correcto decir aumentando) ya que este mismo año tenemos más de 4.000 parejas criando en tierras valencianas, cosa absolutamente inédita, y se está produciendo un curioso fenómeno que demuestra que las diferencias de percepción se dan incluso dentro del mismo gremio. En el mismo Parc Natural de l'Albufera trabajan dos ornitólogos (digamos él y ella) vigilando y cuidando sendas colonia de aves separadas apenas 2 km: Ella se preocupa por una colonia de Audouin y El por una de picofina que adorna una enorme concentración reproductora de charranes, pagazas, cigüeñuelas, avocetas .....
    Ella esta procurando realizar acciones para que aumenta su colonia de corsas (ya hay más de 600 parejas!!!), mientras que Él se queja de que hay demasiadas y que vienen a su colonia a comerse los pollos de su aves.

    La complejidad aumentará si se tiene en cuenta que los comportamientos predadores no son la norma en casi ninguna de esas gaviotas: hay individuos que lo hace, mientras que otros son carroñeros, otros ladrones (cleptoparásitos se dice en términos técnicos), otros pescadores y otros simplemente estúpidos.
    Valga eso para plantear un punto de descreimiento en las etiquetas o simbolos de animales, personas o partidos.

    P.S. El 22 de mayo no solo fueron las elecciones municipales y el día munsial de la Biodiversidad. Si os fijais en el santoral, vereis que fue el día de Santa Rita, rita, rita, lo que se da ya no se quita. Eso si que no admite matices

    ResponElimina
  5. Cleptoparasitisme, quin concepte tan interessant i suggerent... ;)

    Moltíssimes gràcies pel teu comentari, Juan (em deixaràs que desvele el teu anonimat), interessant i esclaridor com sempre. Em quede, com hem parlat tantes vegades, amb la importància que té, també en conservació, la visió --gens imparcial, quasi sempre-- dels que ens dediquem, i com projectem les nostres preferències i prejudicis respecte a espècies, grups, hàbitats i el que calga. El millor, ser-ne conscients i anar aprenent, també de les errades...

    No coneixia les diferències de comportament individual entre les gavines. Molt interessant, també, i a pensar amb més calma (a banda dels inevitables paral·lelismes amb la nostra pròpia espècie).

    Moltes gràcies de nou, salut!

    P.S. Santa Rita de Cascia no era també advocada de les causes impossibles?

    ResponElimina