De vall a vall

Ja se sap que gaudir de la muntanya no és sempre una qüestió de cotes i altituds. Amb freqüència, un relleu abrupte, unes vistes privilegiades o un interès ambiental o cultural remarcable, compensen de sobres la modesta entitat de moltes de les nostres serralades, i les converteixen en objectiu desitjable per a excursionistes i caminants. La serra de Corbera és, en aquest sentit, un exemple ben palès: malgrat no superar els 625 metres, la seua complexitat orogràfica (reflectida, per exemple, en els diferents topònims que s'apliquen a les valls i alineacions menors que la conformen) i una ubicació privilegiada sobre la plana litoral i la Ribera del Xúquer, atorguen a aquest estrep meridional de la extensa serralada Ibèrica unes característiques singulars. A les quals cal afegir, a més, una elevada concentració de valors patrimonials, tant naturals --la presència de formacions com els bruguerars o les freixedes de flor, així com de diversos endemismes vegetals com ara els conillets blancs (Antirrhinum valentinum), han fet d'aquesta serra una localitat botànica de primer ordre-- com culturals i històrics, des de castells medievals a l'extraordinari monestir de la Murta, situat en la valleta d'igual nom.

Amb aquests antecedents, la travessia que férem divendres passat --ventós i ennuvolat Divendres Sant-- amb els amics i amigues del Centre Excursionista Contestà, era una aposta segura. Aprofitant les nombroses sendes que recorren la muntanya, moltes d'elles abalisades i de bon caminar, vam completar un preciós trajecte que ens va dur des de Tavernes de la Valldigna fins a Alzira, tot travessant alguns dels paratges de més renom de la contrada: la serra de les Creus i la font de la Sangonera, els crestalls del Massalari, la Ratlla i l'original observatori de l'Ouet, la sorprenent vall de la Casella i, després de travessar el conegut Pas dels Pobres, la màgica vall de la Murta, potser un dels racons més singulars --per història i per natura-- del país, i de la qual em deixe pendent un comentari més detallat. Vistes obertes sobre els arrossars de la Ribera i les marjals de la Safor, no poques plantes interessants començant a florir i, en resum, una esplèndida caminada per aquestes muntanyes que Blasco Ibañez va comparar –ho recorda el botànic i farmacèutic José Borja-- amb “los fantásticos castillos imaginados por Doré”, i que amb tota seguretat van inspirar també al gran Ibn Khafaja d'Alzira: “aigua i ombra teniu, amb rius i arbres / l'evitern paradís és a casa vostra”.

Del número 7 del carrer de Francisco Cubells (alcalde de l'antic Poble Nou de la Mar, municipi que fins la seua absorció per València incloïa el Cabanyal i el Canyamelar) al 77 del de Castan Tobeñas, il·lustre jurista espanyol estretament vinculat amb el règim franquista. S'ha completat el trasllat, i després d'una setmana relativament normal, m'incline per confirmar les meues impressions inicials: el nou lloc de treball no està malament i l'adaptació està sent també més ràpida del que pensava. Estrenar edifici –sobretot, si no ha estat dissenyat per Calatrava— sempre és un avantatge, tot i que, a la vista dels precedents, convindria saber també quantes subcontractes han caigut en mans de cunyats, coneguts o amistançats. Pel moment, si més no, tot sembla funcionar raonablement bé; així que, també pel moment, un desfici menys. Bon cap de setmana!

A conveniència

Mocador d'olor

que la teva sina

acostava al cor:

com que et sap l'enyor

i et sap la pell fina

tremola d'amor

Mocador d'olor

fragant tarongina,

com li bat el cor!

Joan Salvat-Papasseit

Si l'ocasió reclamara exaltació o enardiment, res com deixar-se embriagar per la seua aroma dolça i penetrant, evocadora d'encesos amors primaverals --hi ha qui atribueix al nerolí propietats afrodisíaques-- i cantada apassionadament pels poetes des de temps immemorials. Però si es tractara, per contra, d'apaivagar els nervis, calmar els ànims o tranquil·litzar la son, també farà bon paper una infusió dels seus aromàtics pètals o, millor encara, una tasseta d'aiguanaf... Com diu la cançó, "pot passar qualsevol cosa quan floreix el taronger", i és un gran avantatge que la mateixa flor proveïsca també els remeis per a qualsevol contingència.

Hivernacle de tarongers (orangery) a Tyntesfield, de la xarxa.
Quan el vam visitar,  fa un any i mig, estava en  procés de restauració.

Nerolí i aiguanaf són dues paraules relacionades amb la flor del taronger que havia sentit alguna volta, però a les què mai havia prestat massa atenció. Quant a la primera, s'utilitza en diverses llengües --tot i que no l'he trobada en cap diccionari català-- per referir-se a l'oli essencial que s'obté de la destil·lació de les flors del taronger. Segons sembla, la seua etimologia es relaciona amb Marie Anne de la Trémoille, noble francesa de la cort de l'infaust Felip V, que tenia entre els seus títols el de Princesa de Nerola, i que va posar de moda l'ús d'aquesta essència. L'aiguanaf, aiguanafa o aigua de flors de taronger és el producte aquós que s'obté de la mateixa destil·lació que dóna lloc al nerolí; el mot, segons Coromines, sembla derivar d'una traducció parcial de l'àrab ma' nafha, "aigua d'olor". 

Barrufets de l'infern

Realment, ningú no sap si ja hi vivien quan la Foradà es deia Mathqûba i als llogarets de la Vall de Gallinera s'escoltava encara la veu dels muetzins. Però allò més probable és que arribaren, amagats entre els fardells, amb els colons mallorquins que vingueren a poblar les viles i les hortes que els moriscos hagueren de deixar enrere per sempre. Fa ja segles, en tot cas, que els barrufets (o borrufets) de l'infern campen per aquestes terres: dimoniets entremaliats que aprofitaven les ocasions en què la gent de bé deixava sa casa --la missa de diumenge era un dels seus moments preferits-- per esmunyir-se pels forats del panys i furtar tot allò que hi trobaven de valor. Tantes i tan freqüents van arribar a ser les seues maleses, que conten que quan a mitjan segle XIX les autoritats van voler fer la primera carretera que havia de travessar Gallinera per substituir l'antic camí reial, la gent dels pobles va demanar que s'allunyara del centre de la vall i de la rodalia de les seues cases  ("que la facen baix ses penyes", diuen que es deia) no fóra cas que, aprofitant les majors facilitats de desplaçament, els barrufets hi pogueren arribar encara amb menys entrebancs.

Al final, la carretera es va fer --la van inaugurar, passant a tocar de quasi tots els pobles, el 1882-- i hi ha també qui sospita que, abans que a esperits malèfics, caldria atribuir desvalisaments i malifetes a lladres, roders i altres éssers gens sobrenaturals. En tot cas, i ara com ara, sembla que poca gent se'n recorda ja dels barrufets de l'infern. Jo n'havia sentit parlar a l'amic Joanjo d'Alpatró, de qui tantes coses he aprés sobre la Vall, i a qui vam poder escoltar de nou dissabte passat, amb motiu d'una passejada amb el reviscolat grupet de muntanya que vam muntar a la faena: coincidint amb la sempre estimable floració dels cirerers, i després de pujar des de Benitaia fins a la Foradà (amb prolongació opcional fins el Penyal Gros), Joanjo i Sílvia ens van fer d'amables amfitrions per Alpatró per tal de completar, amb les seues explicacions sobre la natura, la història i les tradicions de Gallinera, una jornada magnífica. Que ve a ser, al remat, el que volia vindre a dir: si no coneixeu la Vall, ara és un bon moment per posar-hi remei; si ja la coneixeu, segur que encara vos queda algun racó per descobrir o una bona conversa per gaudir. I si trobàreu per les penyes alguna mena de follet, vegeu d'esbrinar si es tracta d'un barrufet, o més aviat d'algun jinn...

M'he pres hui un dia de descans després de fer ahir una esplèndida i concorreguda travessia --semblàvem la confraria del santíssim bastó telescòpic-- per les serres de Corbera i les Agulles que ens va dur, començant des de Tavernes, fins a la màgica valleta de la Murta, i de la què he de contar-vos alguna cosa en tindre una estona. Pel moment, que seguiu gaudint del sant cap de setmana, i bona Pasqua!

Desficis

De la primavera m'agrada tot, tret de quan comença. Serà cosa de l'astènia, dels bioritmes o ves a saber de què, però no hi ha any que aquests primers dies de la nova estació no se'm facen bastant més pesats del què voldria. Enguany, a més, als meus habituals desassossecs de temporada s'hi afegeixen altres neguits acabats d'adquirir, alguns significatius --els pares es fan majors, i hi ha diagnòstics que no per esperats resulten menys dolorosos-- i d'altres que, sense passar de simples incidències sense més rellevància, contribueixen a embolicar uns ànims amb clara tendència a la inestabilitat. Una d'aquestes incidències: a partir de demà, a la faena, deixem l'edifici que hem ocupat des que es va crear l'aleshores Conselleria de Medi Ambient el 1993, i ens traslladem a allò que han anomenat --ja sabeu com els agraden els noms pomposos i grandiloqüents-- "Ciutat Administrativa 9 d'Octubre". Per a nosaltres, però, és simplement "la presó"; no perquè esperem unes condicions de treball especialment dolentes (de fet, qui ho ha vist diu que no està malament del tot) sinó perquè el complex ha estat construït sobre el que va ser la Presó Model de València. El cas és que, durant aquests últims dies, i fins que hui ens han donat ja per clausurats els ordinadors, hem hagut de compaginar com bonament hem pogut el treball habitual amb l'inevitable trasbals d'una mudança de grans dimensions. Demà es consumarà finalment el trasllat, i a partir de dimarts que ve comencem una nova etapa que no espere ni millor ni pitjor que la que donem ara per tancada, però que, en tot cas, sempre tindrà l'al·licient de la novetat. Confie que amb això, i amb el cap de setmana llarg que hi ha pel mig, els meus capritxosos bioritmes vagen recuperant una relativa calma, perquè una volta començada, de la primavera m'agrada tot... 

Potser en altre moment de l'any hauria tractat de reflexionar sobre els motius que, més enllà de l'evident cinisme, la hipocresia i la misèria moral i intel·lectual, porten a certs elements a acusar als demés d'allò que ells (i elles) practiquen de forma sistemàtica i premeditada. Però a hores d'ara, tot el que puc dir és que cada volta que escolte o llisc a algú del Partido Popular --o algú de qui els recolza, anima o justifica-- parlar de "acoso", "terrorismo" o "adoctrinamiento", m'envaeix una immensa i insuperable sensació de fàstic. Com diria el mestre Estellés, que ens va deixar hui fa vint anys: "Hi ha molt de fill de puta, fills".

Imatge de La Vanguardia.

En síntesi

Deixar-se caure sobre l'herba a la vora d'un rierol de muntanya, amb un llibre de poemes de, posem per cas, Espriu; i, almenys per una estona, ser --o sentir-se-- raonablement feliç... D'acord, potser podria haver-ho treballat un poc més; però ja veieu que les Nacions Unides, probablement a falta d'altres ocupacions de més trellat, han decidit que en aquests primers dies de la primavera (mira, m'havia descuidat l'equinocci: feu el favor, al pradell del principi, afegiu-li vosaltres mateixos unes fetgeres i unes prímules...) es concentren una quantitat inusitada de dies mundials i internacionals. I a més, ja se sap que aquestes setmanes curtes solen ser també setmanes-trampa, en les que s'amuntona la faena i manca temps per a quasi tot... Així que, per aquesta vegada, m'haureu de perdonar l'intent de síntesi, i la setmana que ve més. Feliç primavera i bon cap de setmana!

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg 
de tres continents.

Salvador Espriu

Hui era precís que fóren ells. Gràcies, Obrint Pas, i --tan de bo-- fins prompte.

Troika flag

--Però... No pot ser!! Si ja hem pres totes les mesures que ens havíeu exigit! Hem privatitzat la sanitat, l'educació i l'exèrcit, hem augmentat l'edat de jubilació als noranta-cinc anys, hem confiscat els estalvis de tots els ciutadans, incloses les vidrioles dels infants... I ara voleu que canviem la nostra gloriosa bandera nacional i la substituïm per.... això?? Però per què??

--Doncs perquè volem que quede clar qui governa ací. I perquè ho manem nosaltres, home, que només faltava! Molt insolent et veiem per a ser primer ministre d'un país acabat de rescatar...  Doncs mira, saps què? Ara volem també que canvieu l'himne pel "Gangnam Style". Així aprendràs a no replicar-nos...

Per a la proposta de Relats conjunts. 

Decaocto

Segons tots els senyals, el pati de casa tindrà nous inquilins aquesta primavera que està a punt de començar: des de fa uns dies, i malgrat el grapat d'ulls felins que se les miren des de baix amb intencions poc amistoses, una parella de sorolloses tórtores turques (Streptopelia decaocto) han començat a deixar-se veure amb insistència sobre els arbres i el terrat. I encara que sempre m'alegra que una altra espècie s'incorpore --veurem si per quedar-se-- a la petita comunitat de plantes i animals que animen el jardí, reconec que en aquest cas me les mire amb certa prevenció, habituat com estic a conviure, pels carrers de València, amb els seus crits més aviat escandalosos i amb les llamparnades que, indefectiblement, acaben decorant-te el cotxe quan l'acabes de rentar. S'ha de reconèixer, però, que l'arribada de les tórtores al pati té un sentit especial, perquè forma part d'un espectacular procés expansiu --especialment cridaner en una espècie no migradora-- que, en apenes cinquanta anys, les ha dutes a colonitzar pràcticament tota Europa des de les seues poblacions originàries en la Mediterrània oriental i l'Orient mitjà.

Tot i que en altres llocs del món l'expansió de la tórtora turca ha estat deguda a introduccions a partir d'exemplars criats en captivitat, la seua arribada al nostre país --i a la resta d'Europa occidental-- és, com s'ha dit, un fenomen recent i realment interessant que, en aparença, s'ha produït sense intervenció humana i que ha donat lloc a una gran quantitat d'estudis i investigacions. La presència d'alguns exemplars en la Península Ibèrica comença a reportar-se des de 1960, però la primera notícia confirmada de cria per a l'espècie la situa en Santander en 1974. A Catalunya, i a banda d'alguna citació accidental en els anys seixanta, comença a fer-se habitual a partir de 1980, i vint anys després ja ocupava pràcticament tot el territori. Al País Valencià, la primera referència de la seua presència sembla remuntar-se a 1993 --l'Atlas de las Aves Nidificantes de 1991 no l'esmenta, potser per confusió amb alguna altra espècie. A partir de l'any 2001, es multipliquen les cites arreu el país, i en l'actualitat cria a moltes comarques. També en les Illes, on sembla que va arribar a partir dels anys 1990, s'ha estès per tot arreu.

La tórtora turca és una de les quatre espècies del seu gènere que, sobre el paper, poden trobar-se a hores d'ara als Països Catalans. D'elles, només la denominada vulgar o comuna (Streptopelia turtur), una espècie migradora que també es deixa caure de tant en tant pel jardí, es pot trobar en estat salvatge i des de sempre a les nostres terres, tot i que sembla ser cada volta més escassa. Les altres tres, tan semblants entre elles que són virtualment indistingibles excepte per a especialistes, podrien ser de fet dos: a més de la nouvinguda tórtora turca, hi ha molts autors que consideren que la tórtora domèstica (Streptopelia risoria) i la tórtora de collar (S. roseogrisea), de la qual hom pensa que podria descendir aquella, són en realitat una mateixa espècie. Una i altra són criades des de fa segles en captivitat --en realitat, els "coloms" que fan servir els mags són formes completament blanques de tórtores domèstiques-- tot i que ocasionalment poden assilvestrar-se, i de fet han estat citades de tant en tant com a nidificants en les nostres comarques. Curiosament, la tórtora de collar és considerada, a hores d'ara, una espècie exòtica i invasora, però no succeeix el mateix amb l'omnipresent tórtora turca, atès que si més no a casa nostra, la seua expansió no ha estat deguda --almenys directament-- a la mà humana i per tant ha de ser considerada com una espècie autòctona.

Distribució de la tórtora turca --baix, a l'esquerra-- en la meua 'Peterson' de 1982

Tal i com recordava fa poc Màrius Domingo al seu magnífic blog, tant el nom específic de la tórtora comuna ("turtur") com el de la turca ("decaocto") semblen tenir com a origen una onomatopeia del seu parrupeig característic. Però en aquest últim cas, a més, hi ha una llegenda grega que el gran Gerald Durrell, en el seu llibre "Birds, beasts and relatives" ("Bichos y demás parientes" en l'edició en castellà que tinc a mà) posa en boca del doctor Teodor Stefanides, i que no puc resistir-me a transcriure:

"--En griego --dijo Teodoro, masticando metódicamente su emparedado-- la tórtola turca se llama dekaoctur, sabe, "dieciochera". Cuenta la leyenda que cuando Jesucristo... hum... subía al Calvario con la cruz a cuestas, un soldado romano, viéndole exhausto, se apiadó de Él. A la vera del camino estaba una vieja que vendía... hum... que vendía leche, conque el romano fué y le preguntó que a cómo vendía la taza. Ella le contestó que a dieciocho monedas. Pero el soldado no tenía más que diecisiete. Así que... eh... así que trató de convencer a la mujer de que le diera una taza de leche para Cristo por diecisiete monedas, pero ella, codiciosa, no quiso bajar de las dieciocho. Conque, cuando Cristo fué crucificado, la vieja quedó convertida en tórtola, y condenada a repetir dekaocto, dekaocto,"dieciocho, dieciocho", hasta el fin de sus días. Si alguna vez consiente en decir dekaepta, diecisiete, recobrará su forma humana. Y si, por empecinamiento, dice deka-ennaea, diecinueve, entonces se acabará el mundo."

I és que, pel que es veu, va haver un temps en què els déus (o Déu) maleïen els gasius, els mesquins i els avariciosos; hui, en canvi, els fan ministres, membres d'una troika o presidents de consells d'administració. I encara hem de confiar en què no els pegue per dir "dinou"...








Tornar, després d'uns dies de multituds, estrèpit i bullícia fallera, a la tranquil·litat del poble; trobar al pati els narcisos florits, perdre's una estona per la muntanya, recuperar forces per preparar-se a tornar, l'endemà, a la ciutat, la seguida i la faena... No negaré que hi ha voltes que aquesta vida amfíbia resulta un poc cansada. Però en general, i a aquestes alçades, crec que no sabria --o no voldria-- fer-ho d'altra forma...

Toquen falles

La veritat és que enguany, amb el cap de setmana per davant i el dilluns i el dimarts festius, cauen especialment bé. I a més, coincideix que les meues filles insisteixen en conèixer-les de prop, i que a mi  --potser perquè aquesta setmana prèvia ha estat bastant més passadora que en altres ocasions-- no em fan tanta mandra com altres anys. Així que, durant els pròxims dies, canvie l'ordinador per bunyols, mascletaes, bruses i mocadors: enguany toquen falles. I probablement, també un poc d'#intifalles, que la crítica és, o hauria de ser, l'essència d'aquesta festa, i mai està de més recordar-li-ho al poder. Bones falles, si és el cas, i bon cap de setmana siga com siga!

Remat de la falla de Na Jordana, d'El País. Demà ja la veuré acabada...

Potser hui haguera anat bé triar algun alguna musiqueta fallera, popular i combativa. Però com que no convé abusar, i el 10 de març va fer quaranta anys del llançament, als Estats Units, del mític "The Dark Side of The Moon" --al Regne Unit va aparèixer el 24 de març--, he acabat decidint-me per alguna de les cançons que més m'agraden d'un dels discos que més m'agraden (i que més temps fa que tinc). Per cert: si en sou fans, val la pena fer una ullada a les diferents versions de la famosa portada del disc que està publicant, aquests dies, la web dels Pink Floyd. All that you touch, all that you see, all that you taste, all you feel...

Empaties

Per tot el barri, en cada carrer i a cada cantó, esclataven els coets, les traques i les piules, mentre els gols se succeïen i la remuntada anava fent-se realitat. Jo seguia el partit a casa, impressionat per l'espectacular desplegament de joc, inquiet per la possibilitat --no hauria estat la primera volta-- de caure  immerescudament eliminats en l'últim moment; però encoratjat, també, pel soroll incessant dels petards i tot l'enrenou festiu que m'arribava des del carrer... D'acord, era a València i estem en falles; i fins i tot és molt probable que, entre els improvisats pirotècnics de la falla del barri que em van amenitzar el partit (i les hores immediatament anteriors i posteriors al mateix), hi dominaren de forma aclaparadora els qui s'haurien estimat més que fóra el Milan qui passara l'eliminatòria. Però convindreu que hi ha nits, com la d'ahir, en què això no deixa de ser un detall sense importància: si ells són lliures de tirar els petards, jo ho sóc d'interpretar-los com millor em convinga...

Imatge de Ara.cat

Il·luminant, enterc

Hi haurà opinions al gust, com hi ha qui porta un metre per saber el tamany escaient del taüt. I és cert que, amb aquestes coses, sempre hi ha un cert perill de passar del silenci ignominiós als excessos hagiogràfics, i fins i tot de donar recer a  algun que altre oportunisme --o inoportunisme-- més o menys evident. Per a mi, però, hi ha una qüestió essencial, que va molt més enllà dels matisos i els detalls, de les formes i fins i tot dels fons: som molts els qui recordem l'Ovidi --divuit anys, ja, de vacances-- i el trobem a faltar. I m'agradarà veure'l, a partir d'ara, retallant-se contra el cel alcoià cada volta que enfile el pont del Viaducte, camí del passeig que ara porta el seu nom: tot ben senzill, malgrat tot. I ben alegre.

Florint sobre florit

A hores d'ara, i per a la majoria de nosaltres, el vesc és poca cosa més que una planta curiosa i un poc extravagant, les utilitats de la qual han quedat reduïdes, com a molt, al seu ús efímer com a ornament nadalenc o com a coartada oportuna per a un bes més o menys fugisser. Utilitats banals, si es vol, però que enfonsen les seues arrels en una sòlida i antiquíssima reputació com a planta màgica i curativa, originada al seu torn en unes característiques biològiques i un cicle de vida certament cridaner. El vesc (o visc) és, com és sabut, una planta hemiparàsita --a diferència de les paràsites estrictes, també pot efectuar la fotosíntesi-- que només creix sobre les branques de certs arbres, per als quals pot acabar constituint una plaga. Les seues llavors, especialment adaptades a la dispersió per part dels ocells –el nom científic de la griva és Turdus viscivorus, açò és, menjador de vesc-- queden fixades a les branques, en ser expulsades junt amb els excrements de les aus, gràcies a la presència d'una substància especialment apegalosa, secularment usada com a pega per a enviscar. Tot i que actualment el seu ús medicinal està desaconsellat, ha estat àmpliament utilitzada en medicina popular per a tractar diverses afeccions. 

Hom pensa que van ser els trets singulars del seu cicle de vida, junt amb el seu caràcter sempre verd --que contrasta poderosament amb la nuesa hivernal de les branques de molts dels arbres sobre els quals viu-- els que van facilitar que se li atribuïra un caràcter sagrat: és ben coneguda la referència de Plini el Vell a les cerimònies que duien a terme els druides per collir-lo, i que tan familiars ens resulten a tots aquells que hem crescut llegint les aventures d'Astèrix. De fet, i a aquestes altures, no sabria dir si les meues simpaties pel vesc es deuen a la seua innegable singularitat biològica, o si més bé hauria de buscar-les en l'evocadora imatge de Panoràmix enfilant-se a un roure amb la seua falç d'or.

No sóc gens supersticiós, ni em preocupa especialment ser víctima dels llamps, els incendis o els mals esperits; però ja fa molts anys que quasi mai falta, penjat a la porta de casa, un ramellet de vesc. Com que a la meua comarca no es fa, solc aprofitar les eixides a Penyagolosa, els Ports o el Maestrat per fer-ne provisió, per la qual cosa estic acostumat a la forma que creix sobre els pins i a la què els botànics anomenen Viscum album subsp. austriacum. Aquest cap de setmana passat, però, vaig poder veure també, a peus del Moncayo, la subespècie tipus, que parasita altres arbres, i que creixia amb abundància sobre els ametlers. Tots dos, hoste i paràsit, es trobaven alhora en plena floració --el primer amb les seues bellíssimes flors blanques, el segon cobert per les discretes inflorescències groguenques que li són pròpies-- donant lloc a una original i suggeridora sincronia fenològica que em va fer pensar si no hi haurà al darrere algun tipus d'adaptació, potser per optimitzar la tasca dels insectes que els pol·linitzen. El cas és que, des de diumenge passat, un pomell de vesc florit torna a penjar de la porta de casa. I he de dir que, d'ençà que l'he posat, no m'ha caigut damunt ni un sol llamp. 

Un altre 8 de març amb poc a celebrar i molt a reivindicar. Començant pel fet evident que la igualtat --real i efectiva-- no és cosa d'un dia ni de certes 'celebracions' especialment lamentables, i acabant per l'evidència que no solament els avanços són molt més lents del que caldria exigir, sinó que fins i tot s'albiren retrocessos realment preocupants. Hui els recorde, a les meues filles, el tèrbol atzur de ser tres voltes rebels; i a mi, em faig memòria que hi ha moltes formes de ser còmplice, de vegades sense ser-ne conscient. Bon cap de setmana!

Compte redó

Doncs això: que he tret comptes, i com que resulta que vaig nàixer un set de març de mil nou-cents seixanta-tres, a partir de hui deixe oficialment enrere la crisi dels quaranta i m'incorpore, a tots els efectes, a la cohort denominada "homes de més de cinquanta anys". És cert que, en general, em prenc aquest flamant ascens en la piràmide de població com una anècdota simpàtica, sense major transcendència a efectes pràctics; però he de reconèixer que, malgrat la seua suggeridora rodonesa, la xifra en qüestió em resulta un poc més inquietant que d'altres que l'han precedida, especialment quan es vincula amb conceptes i expressions de l'estil de "cinquantí", "mig segle" o "quinquagenari". Afortunadament, i hui per hui, no puc dir que tinga queixes rellevants respecte a les meues facultats físiques, i conserve les mentals pràcticament intactes --fins i tot diria que quasi per a estrenar. I a més, també poden utilitzar-se per al cas altres formulacions alternatives com ara la romana, segons la qual i des de hui mateix, he deixat de ser XL i he passat a la categoria L: una talla menys, doncs, així hui no em sabrà greu repetir de pastís, que un dia és un dia.

Diguem que aquesta podria simbolitzar una "L" de cinquanta, però també val per formular un desig: el de seguir aprenent, cada dia i sobre cada cosa, als cinquanta i als que siguen.

Pel Moncayo

Ja ho he dit altres vegades: haver de renunciar a fer un cim sempre fa una mica de malícia. Hi ha, però, diversos factors atenuants, que fan més passadora la inevitable sensació de contrarietat que ens queda quan això passa. El primer, indiscutiblement, té a veure amb les condicions en què es troba la pròpia muntanya a la qual es pretenia ascendir: ens deien, a peus del Moncayo, que feia anys que no es veia a la zona una nevada com aquesta, i la veritat és que el simple fet de poder arribar a Añón divendres a la nit ja va ser tot un èxit, tenint en compte que, poques hores abans, l'autovia estava tallada en Barracas i Paniza, i que fins i tot per accedir al mateix poble hi havia dificultats. No comptàvem, però, que també les carreteres i pistes forestals que permeten aproximar-se a la muntanya es trobarien al dia següent en molt mal estat, la qual cosa va fer que, en començar a caminar dissabte, el matí es trobara ja ben avançat.

Amb tot, i malgrat la gran quantitat de neu tova que anàvem trobant serra amunt --seguir les petjades dels muntanyers que ens precedien a penes impedia que ens estacàrem, de vegades fins el genoll--  vam arribar sense problemes fins l'espectacular circ de la Hoya de San Miguel. Però en començar a ascendir cap a la lloma que separa San Miguel de l'immediat circ de San Gaudioso --l'estat de la neu feia impossible qualsevol intent de pujada directa a través dels vessants de la Hoya, com és habitual quan les condicions són apropiades-- va aparèixer el vent, sempre present en aquestes altures de la serra, per fer-nos encara més difícil progressar sobre la neu. Finalment, a tocar de la cota 2.000, amb la ventada agranant la neu i esborrant la traça, i vist que estàvem a hora horada, va semblar raonable girar cua i deixar el cim per a millor ocasió.

Afortunadament, i ací entra en joc el segon dels factors pal·liatius, tots els recorreguts que vam tindre ocasió de fer per la muntanya --dissabte per les zones altes de la serra, i diumenge caminant entre els boscos, ara nus, de  roures i faigs-- ens van permetre gaudir d'uns paisatges simplement excepcionals. No coneixia el Moncayo, i a penes si havia llegit alguna cosa sobre la seua singularitat i els extraordinaris valors ambientals que alberga; però ara, després d'haver-los vist de prop --encara que haja estat de forma fugaç i sota una generosa capa de neu-- sé que he de tornar-hi ben prompte. I aquest és, finalment, el tercer dels factors a tindre en compte en ocasions com aquesta, potser el més important de tots: en voler tornar, la muntanya seguirà allí. I el cim, també.

L'amic Rafa, amb qui vaig compartir escapada junt amb Xavi --l'instigador principal-- i Júlia, em passa aquest enllaç amb unes quantes imatges més del Moncayo. I com que és un fotògraf excel·lent i les imatges ho valen, no em puc estar de posar-lo: jutgeu vosaltres mateixos.

Plou i neva

I nevarà, diuen, encara que a la meua comarca sembla que no ho farà per sota els vuit o nou-cents metres, amb la qual cosa ens haurem de conformar amb veure els cims emblanquinats. Pluja i neu, per cert, absolutament normals a aquestes alçades de l'hivern, per bé que avisos, emergències i altres admonicions preventives ens facen percebre-les de vegades com fenòmens excepcionals i temibles. La qual cosa no vol dir, evidentment, que no calga anar alerta i adoptar les prevencions que facen al cas. A mi mateix, sense anar més lluny, cada vegada em resulta més enutjós conduir enmig d'una bona llevantada, tot i que la causa d'aquesta incomoditat caldria atribuir-la, a parts iguals, a la pluja, al vent, i als projectistes que consideren que el ferm drenant és un luxe innecessari en aquestes latituds --i als quals em permet recordar que, ací, una precipitació mitjana anual de posem per cas cinc-cents litres vol dir, en realitat, dues tamborinades de dos-cents litres cadascuna i una vintena d'arruixonets distribuïts per la resta de l'any.

En tot cas, i per aquesta vegada, no és la neu --o la pluja-- que puga caure a les meues muntanyes la que més m'interessa: demà a migdia, només eixir de la faena, m'arreplegaran i farem cap al Moncayo, on sembla que ja duen acumulat un bon talló, i al qual esperem poder pujar dissabte si  és que el temps no ens ho impedeix. Bé, si no ens impedeix fins i tot arribar-hi, perquè abans haurem de travessar, via Autovia Mudèjar,  tota la neu que estan empomant hui a les terres altes de Terol, per la qual cosa no descartem canviar de plans sobre la marxa si la cosa no està clara. Em diuen, però, que les cadenes i les mantes ja estan carregades en el cotxe, i jo hi afegiré a l'equipament d'emergència una botelleta de conyac, per si fera falta. Siga com siga, ja vos contaré. Però com que demà no tindré temps, i ara he d'acabar de fer la motxilla, vaja per davant: que el divendres se'ns faça curt, i bon cap de setmana!

Neu a Mariola, ara fa uns anyets. Veurem si la d'enguany
dura prou com per a que puga xafar-la...

Ara que hi pense, aquesta mítica cançó haguera anat d'allò més bé fa un parell de setmanes, quan allò del meteorit de Txeliàbinsk. Però com que llavors no vaig caure, i les virtuts del rock per combatre el fred i altres gelors són ben conegudes, valga per al cas. A més, hui, l'Esperit Sant --les "grans boles de foc" sembla que n'al·ludeixen-- ha d'estar també un poc rebolicat, amb la feinada que li espera d'ací unes setmanes...

Rodeno amunt

En realitat, va ser un curt i agradable passeig, amb principi i final a Segart, animat per les senzilles però estimulants grimpades del camí quan s'enfila, barranc amunt, cap al pla del Garbí. Però no solament va significar la represa de les eixides del grup de muntanya que vam posar en marxa fa temps a la faena, i que lesions inoportunes i altres circumstàncies adverses han mantingut inactiu durant molts mesos. En el meu cas, ha estat també l'esperat retrobament amb aquestes muntanyes que abans s'anomenaven de Portaceli i que ara coneixem com Calderona, i a les què, a força de tindre-les tan a prop, havia perdut de vista durant massa temps.

Rodeno, per cert, és com s'anomenen en aquestes terres --i en les veïnes comarques aragoneses-- els gresos rogencs del Triàsic que afloren en aquests estreps sud-orientals del sistema Ibèric, i que representen el principal tret distintiu dels seus paisatges. Quant a la paraula, cal dir que Coromines la considera també catalana, tot i que no apareix ni en el Diccionari de l'IEC ni tan sols en l'Alcover-Moll. Quant a les roques, el paisatge i la singular vegetació que creix en aquestes serralades (la Calderona, evidentment; però també Espadà, el Desert i algunes altres: illes rogenques en un país calcari, n'he dit d'elles alguna vegada), convindrà parlar-ne també amb més calma, però haurà de ser en altre moment. Prompte, en tot cas, ara que torne a tindre-les a la vista.

Ruïnes (relats conjunts)

--És cert: la majoria de la gent hi veu tristesa i decadència, vestigis d'èpoques passades que han acabat sucumbint davant la força inexorable del temps i la natura. A mi, en canvi, les ruïnes em fan pensar en tot el contrari. Hi veig en elles una fèrria voluntat de permanència; admire la seua tenacitat per sobreviure, per no deixar-se abatre definitivament per l'oblit. Si, potser em diràs que ara només són una relíquia, un vague reflex d'allò que algun dia van ser, que el seu temps d'esplendor va acabar fa molt; però jo crec que, en cert sentit, aquesta esplendor no ha desaparegut, sinó que només s'ha transformat: ara es manifesta d'una forma diferent, molt més subtil si vols, accessible només a les ànimes sensibles que saben veure més enllà de les aparences. Per això els pintors i els poetes romàntics hi trobaven, en elles, una font inesgotable d'inspiració. Les ruïnes tenen una bellesa pròpia i evocadora, parlen d'experiències viscudes, de maduresa, d'històries de les quals val la pena aprendre.

--No et dic jo que no tingues raó –va respondre-li després d'una estona--. Però t'ho torne a repetir: tu ja passes dels setanta, i ella és molt més jove que tu. Així que si esperes que la cosa funcione, em sembla que necessitaràs molt més que argumentacions brillants i metàfores més o menys reeixides...

(Per a la proposta del mes de Relats conjunts)

Sobre els muflons

Si fa unes setmanes parlava dels arruís que ens van acompanyar durant un tram de la pujada a l'abrupta Penya Migjorn, ahir, caminant entre boires i clarianes per la banda nord de la mateixa serralada (el Quarter, Vivens i el Carrascar d'Ibi), van ser els muflons els qui ens van voler eixir al pas per animar un poc més un  camí que sempre resulta estimulant i recomanable. De fet, i quant a la passejada en sí, poca cosa cal dir: l'extensa xarxa de caminals, pistes i senders abalisats que travessa aquesta part de la serra facilita --potser fins i tot en excés-- el trànsit per la zona i l'accés als diversos punts d'interès que s'hi poden trobar: en aquesta ocasió, jo vaig escollir bàsicament el traçat del sender PR-V-82, per bé que amb alguna marrada per tal d'ampliar les vistes sobre el mar de núvols o conèixer millor les fresques espessors d'algun barranc. Però em permetreu, en canvi, que diga quatre coses sobre aquests elegants animals, cada volta més freqüents en les nostres serres i que, almenys des del meu punt de vista, amaguen una història plena de detalls interessants.

Fins fa poc temps es pensava que els muflons, estretament emparentats amb altres formes similars que habiten les muntanyes d'Àsia central i occidental, havien viscut fa mil·lennis en Europa. Els canvis climàtics i la caça haurien acabat amb l'espècie en el continent, deixant-la confinada a unes poques poblacions que van sobreviure, fins a temps històrics, en les illes mediterrànies de Còrsega, Sardenya i Xipre. La realitat, però, és que no solament no hi ha constància d'aquestes suposades poblacions primitives (i extingides) de muflons continentals –les darreres referències fòssils conegudes de la presència del gènere en Europa es remunten al Pleistocè mitjà, quan l'home de Talteüll caçava Ovis antiqua en les gorges i els crestalls de les Corberes-- sinó que hi ha indicis que apunten també que l'origen de les poblacions insulars podria ser degut a la intervenció humana. 

Les formes domèstiques d'ovella deriven d'una espècie salvatge anomenada mufló roig o oriental (Ovis orientalis orientalis), la domesticació de la qual va tindre lloc en l'Orient mitjà fa entre nou i deu-mil anys. En els mil·lennis posteriors, les ovelles domèstiques acompanyaren l'expansió de les cultures neolítiques cap a l'occident europeu; però fa uns set-mil anys, en Còrsega i Sardenya –sembla que en el cas de Xipre, on el mufló és emblema nacional, el procés va ser idèntic però posterior en un parell de mil·lennis-- algunes d'aquestes ovelles van retornar a l'estat salvatge, donant lloc a l'actual mufló (Ovis orientalis musimon). Els nostres muflons, per tant, serien en origen ovelles ferals, formes que van escapar de la domesticació per recuperar el seu caràcter salvatge; la seua presència en algunes illes mediterrànies no es deuria al paper d'aquestes com a refugi front a l'extinció: simplement, és en aquestes illes on es van tornar a assilvestrar. 

D'acord amb això, per tant, en alliberar muflons en Europa no s'estaria reintroduint una espècie prèviament extingida, sinó que es tractaria de la introducció d'una espècie exòtica. Hi ha qui remunta aquesta introducció, realitzada principalment per motius cinegètics i a partir d'exemplars procedents de Còrsega, fins el segle XVI, però és a partir del segle XVIII que hi ha constància explícita d'aquesta activitat: el 1730, el Príncep Eugeni de Savoia va alliberar un grup de muflons corsos en un parc de caça a prop de Viena; posteriorment, i a partir d'aquest nucli inicial, van començar a introduir-se també en altres llocs d'Europa central, on a hores d'ara mantenen importants poblacions. En la Península Ibèrica, la primera introducció de què es té constància va tindre lloc a Cazorla el 1954. En la Reserva de Caça de la Mola de Cortes va ser introduït el 1975, i poc després en els Ports. La seua distribució actual s'estén sobretot per les serralades del sud i l'est peninsular, amb alguns petits nuclis en altres zones, com ara l'Alt Pirineu o la vall de Núria.

Aquest caràcter alòcton –i feral-- del mufló ve a reforçar la posició d'aquells que pensen que l'espècie, que en ocasions és comporta com invasora i que pot provocar danys sobre algunes plantes endèmiques –el cas del Teide, on va ser introduïda el 1971, és paradigmàtic--, hauria de ser eradicada dels llocs on ha estat introduïda. A l'altra banda, hi ha qui defensa l'interès cinegètic del seu manteniment –amb els eventuals ingressos per a les economies rurals que se'n derivarien-- i el paper que representa a hores d'ara en els ecosistemes allà on no competeix amb altres herbívors salvatges autòctons, fins i tot com a presa potencial de carnívors com el llop. Quant a mi, crec que m'incline per una estratègia que preveja, a mitjà termini, la substitució progressiva dels muflons per altres espècies natives, com a la cabra salvatge, el cérvol o el cabirol; la qual cosa no lleva que, mentre això passa, seguisca alegrant-me quan albire en la distància la silueta d'aquests tímids i rústics animals, que han passat de ser considerats antecessors de les nostres ovelles a ser tinguts pels seus probables descendents.

  

Imaginacions meues

No em costa gens figurar-me l'escena, ni el seu context. Me'ls imagine als dos, profundament satisfets en la seua mediocre i pobletana vanitat, acudint servils al palau que simbolitza la noblesa que malden per emular i el poder de l'única pàtria a la qual reconeixen i serveixen. Me'ls imagine, corpresos per la grandiositat de l'escenari i delerosos de poder retre un nou servei als amos als quals veneren, adulant sense pudor a sa excel·lència el duc, preguntant-li potser per su alteza la infanta. Quasi puc veure'ls deixant-se seduir ells mateixos per falagueries i compliments, oferint garanties de que no repararan en esforços ni en despeses --a càrrec nostre, evidentment-- per tal d'assegurar l'èxit de l'empresa. Me'ls imagine mentre ells s'imaginen, emocionats i envanits, fotografiant-se al costat d'algun esportista famós o alternant amb algun membre de la casa real, fent engreixar la seua malaltissa fatuïtat pel mòdic preu de balafiar, sense mesura ni vergonya, el futur del País al què volien posar en el mapa. Me'ls imagine, i m'envaeix una insuportable sensació de fàstic. Sort que, tot plegat, només són imaginacions meues.

Titular de Levante-EMV i, dalt, imatge de la xarxa; em fa por pensar què voldria dir
el gest de Rita. Camps, per cert, ho nega tot.