Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
No és només pels colors, que ja es veu que també. És el seu aspecte quasi escumós quan es miren des de la distància, la sensual i elegant rotunditat de les seues formes encoixinades, o l'harmonia amb què es disposen entre les roques i el pedruscall... Aquests dies, el cim d'Aitana és --i sabreu disculpar-me el tòpic-- un autèntic i esplendorós jardí. D'acord, si t'hi acostes massa, punxa; però què no?
D'esquerra a dreta, Vella spinosa, Erinacea anthyllis, Hormathophylla spinosa i Genista longipes, algunes de les espècies --eriçades d'espines i de port pulvinular-- que formen part dels matollars d'alta muntanya característics d'Aitana i altres serralades del migjorn valencià, i dels quals ja he parlat alguna altra volta.
Cada any, per aquestes dates, des de la meua Conselleria s'organitza la denominada "Setmana de la Biodiversitat": durant uns dies, investigadors i especialistes en diferents grups de sers vius prospecten de forma sistemàtica un terme municipal (enguany, el de Millars, un petit municipi de la Canal de Navarrés ubicat a peus de la Mola de Cortes) per tal de millorar el coneixement de la biodiversitat que alberga i deixar-ne constància en el nostre banc de dades. Organitzar una cosa així representa un esforç notable --els companys i companyes que se n'encarreguen directament poden donar-ne fe-- però per a nosaltres és també una bona oportunitat per fer un poc de treball de camp, per bé que sense deixar desatesa la feina habitual. Per no fer-ho llarg i lleig: m'havia fet compte, per tot plegat, que aquesta anava a ser una setmana un poc més complicada i amb més carretera de la que ja faig habitualment; però el mateix dilluns, el meu cotxe va decidir, pel seu compte i sense cap advertència prèvia, deixar-me tirat, canviar-me tots els plans i, ja de passada, fer-me miques el pressupost per a una bona temporada.
Ha estat, doncs, una setmana atrafegada, tot i que no s'ha semblat gaire a allò que tan acuradament m'havia planificat. Al remat, però, no pot dir-se que haja anat malament: mal que bé, amb l'entranyable autobús de línia i un poc més de paciència de la que faig servir habitualment, he pogut anar fent, i a més la feina feta a Millars ha donat resultats remarcables --dels quals, si n'haguera de destacar algun, potser triaria la troballa, per part dels companys que es dediquen a aquest grup, d'una excepcional i sorprenent població de madrilla del Xúquer, un peixet endèmic i en perill d'extinció. Però a més, amb tantes hores de bus amunt i avall, he tingut temps també per pensar i per fer-me alguns propòsits per al futur més immediat. Per exemple: a partir d'ara, i en la mesura possible, tractaré d'evitar que siga una màquina estúpida i deslleial qui decidisca sobre la meua llibertat. I si he de trair-la, que siga només per una presó d'amor i una bella carcellera. Bon cap de setmana! (i moltes gràcies per tot, monsieur Moustaki).
D'ençà que va començar a eixir a la llum el denominat cas Nóos, hi ha un detall del qual no he sabut trobar cap referència al mitjans, i que em té --ho reconec-- un poc intrigat. Com tothom sap, en el centre de la trama se situa l'anomenat Instituto Nóos, peça fonamental de l'entramat pressumptament bastit per Diego Torres, Iñaki Urdangarín i la seua augusta esposa per tal de dur a la pràctica la seua personal interpretació del concepte "sense ànim de lucre". A mesura que les diligències han anat avançant, però, s'han anat coneixent altres peces rellevants d'aquesta trama, entre les quals hi destaca una empresa creada el 2003 pels Ducs de Palma, dedicada --deien-- a la "compravenda i arrendament de bens immobles" i la "consultoria i assessorament en gestió d'empreses", i que respon al nom d'Aizoon SL. I és aquest nom, precisament, el que em desperta la curiositat, perquè si Nóos deriva del grec "nous" (νους), que significa "ment", Aizoon és... el nom d'un gènere de plantes crasses, inclòs dins la família de les Aizoàcies, i representat en les nostres terres baixes per una modesta herba denominada gazul (Aizoon hispanicum)
Què va dur a Iñaki i a Cristina a escollir aquest nom? Una casualitat? Podria ser, però la veritat, en una gent tan subtil i espavilada, m'estranyaria molt. Potser el discret i tenaç gazul, capaç de prosperar en terrenys salins i remoguts, amagava per a ells algun significat ocult o simbòlic, tot i que si haguera estat jo crec que m'hauria inclinat més aïna per alguna planta paràsita per a batejar la raó social (Cuscuta SL, posem per cas). Però també podria ser, senzillament, que ho feren moguts per un amor sincer i incondicional per les plantes; si fa no fa, com el que Don Juan Carlos ha manifestat de tota la vida pels elefants i altres animals. Siga com siga, espere amb molt d'interés que la investigació aporte dades rellevants sobre aquesta qüestió; però mentre, i tenint en compte --m'acabe d'assabentar-- que ahir va celebrar-se el Dia Internacional de la Fascinació per les Plantes, quasi que animaria als promotors de tan original jornada, l'objectiu de la qual és "que el mayor número de personas en el mundo queden fascinados por las plantas y entusiasmados sobre la importancia de la ciencia de las plantas", que valoraren la possibilitat d'oferir a la Infanta Cristina la presidència d'honor per a l'any que ve. Mèrits, com es veu, no li'n falten; i perill de que li coincidisca el dia amb algun judici, tampoc no n'hi ha.
El gran dia havia arribat per fi, i
l'alcalde es mostrava comprensiblement exultant mentre esperava, amb
impaciència poc dissimulada, que la comitiva de cotxes
oficials fera la seua aparició per l'últim revolt de la vella i
atrotinada carretera. La resta de la corporació, la banda municipal
i una dotzena de jubilats, atrets per l'expectativa d'un generós vi
d'honor després de la inauguració, feien temps sota un sol inclement. Però per a l'alcalde,
tots els esforços, tots els sacrificis, havien valgut la pena: el
poblet comptaria, per fi, amb una obra del gran Santi Clavatrava, un
edifici sorprenent i emblemàtic que el situaria definitivament en el
mapa i que, per a ell, significaria probablement una reelecció segura --o millor encara, un càrrec en el govern
autonòmic que el traguera d'aquell llogarró miserable. Davant aquesta perspectiva, poc importaven ja la
incomprensió d'una oposició ressentida i curta de mires, el
sobrecost astronòmic de les obres, o la
constatació que el disseny de l'edifici, a més d'original i revolucionari, el feia simplement inaccessible a les persones, pel que tot el que podia fer-se amb ell era contemplar-lo amb admiració i reverència. L'únic important, ara, era que l'edifici era una
realitat --cara, lletja i inútil, però realitat-- i que era ell qui ho havia fet possible. I a més, era una obra avalada per la fama mundial del seu
dissenyador, farcida d'atrevides
solucions tècniques i executada per un constructor amic del partit, així que aquells clavills que havien començat a veure's en la façana tampoc no devien ser res preocupant...
Pot semblar irònic que les orquídies, universalment reconegudes per l'exòtica bellesa de les seues flors, deguen el seu nom a una part tan prosaica i inconspícua de la planta com són les seues arrels. Però com és sabut, moltes espècies de la família compten amb òrgans subterranis que, per la seua forma globosa i per presentar-se habitualment per parells, recorden els testicles; i això és precisament el que significa la paraula grega orchis (ορχις), amb el qual són conegudes des de l'antiguitat. Moltes denominacions populars en diverses llengües assumeixen també aquesta vaga similitud amb les gònades masculines (les senyaletes, que deia la meua àvia), sobretot per referència als gossos i altres cànids, i han donat lloc a noms com cojón de perro, collóns de can, botonets de gos, dogstones o khasyu 'th-thaleb (testicles de rabosa, en àrab).
Orchis ustulata amb els seus tubercles.
De la Wikipedia.
Era inevitable, amb aquests antecedents, que la imaginació popular lligara caps i, per aplicació de la coneguda "regla del signe" --la signatura rerum, de la qual parla extensament Font i Quer, segons la qual les plantes assenyalarien les parts del cos humà per a les què podrien ser útils-- atribuïra a les orquídies propietats vinculades a l'aparell reproductor masculí. La fama afrodisíaca de les orquídies es remunta almenys a la Grècia clàssica, i va ser coneguda també pels romans: les begudes preparades amb els tubercles assecats de diverses espècies d'Orchis o Ophrys --conegudes amb els significatius noms de satyrion o priapiscus-- tenien, segons diversos autors, propietats extraordinàries i proporcionaven un vigor sexual pràcticament inesgotable. Encara avui, en Turquia i altres països de la Mediterrània oriental i l'Orient Mitjà, és molt popular una beguda denominada salep o sahlab --una deformació de la paraula àrab thaleb, abans esmentada-- la qual es prepara barrejant, amb aigua o llet, la farina obtinguda en dessecar els tubercles d'algunes espècies d'orquídies, moltes de les quals es troben amenaçades a causa de la seua recol·lecció incontrolada. No he trobat cap referència sobre aquestes pràctiques a casa nostra. Però per si de cas, convé aclarir que s'ha comprovat que les suposades propietats atribuïdes a les orquídies (i al salep, que va tindre també un ús medicinal en Europa fins fa alguns anys) són simplement inexistents: recorrent de nou a Font i Quer, "no es ni de más fácil digestión ni de más valor nutricio que la patata".
El cas és que, pensant en la regla del signe, m'ha vingut al cap la coneguda relació entre les nostres nous i les seues suposades virtuts benèfiques sobre el cervell, al qual recorden poderosament; i, a la vista de la banda de salvatges, ignorants i descerebrats que pul·lulen per aquest País, no puc estar-me de recomanar-los que se n'administren una bona dosi, a veure si milloren un poc: cinc o sis quilets, d'una tirada, per via rectal. I sense llevar-ne la closca, que tothom sap que en la pell estan totes les vitamines. De res.
Ja veieu que seguisc aprofitant aquesta primavera, que està resultant especialment generosa per als qui ens estimem les orquídies. Aquestes procedeixen també de Mariola --probablement, una de les localitats valencianes més importants per la diversitat d'espècies que alberga-- i són, de dalt a baix i a falta de criteri millor fundat, Orchis tenera, Ophrys incubacea, O. scolopax i Limodorum abortivum.
--Estic envoltat d'inútils i
incompetents! --va bramar Sàuron contenint a dures penes el tic que li
havia sortit en l'ull que tot ho veu--. Es pot saber què punyetes passa amb els habitants de la
Terra Mitjana? Per què no acaten el meu poder en lloc de qüestionar-lo
contínuament? I per què segueixen parlant el seu idioma ridícul en lloc de la
gloriosa llengua negra? Només són pobres mortals!
Tan difícil vos resulta controlar-los? "Reunir-los a tots i a la foscor lligar-los", collons!
El primer nazgûl –conegut com Whërt, senyor de Minas Mórgul-- va gosar respondre-li amb un fil de
veu:
--Fem tot el que podem, oh gran senyor de
les tenebres. Però no és fàcil... Ho hem provat tot: fa decennis
que espoliem els seus bens, controlem els seus mitjans de
comunicació, posem tots els entrebancs possibles per evitar que parlen i
aprenguen qualsevol llengua que no siga la de Mórdor. Però tot i que
molts han cedit a la nostra empenta, d'altres són cabuts i es
resisteixen a deixar-se mordoritzar. Alguns fins i tot diuen que, posats a aprendre idiomes, s'estimen més saber quenya perquè així poden lligar amb elfes...
--I no negareu que, malgrat tot, es fan avanços,
senyor –va intervindre un segon nazgûl--. Bauzàruman controla les illes, hem fet passes substancials per eliminar definitivament l'oestron de la Franja de Lothlórien, i hem aconseguit també
que els habitants de la Comarca renuncien a aquest nom i accepten dir-li el Trosset.
--I a més, heu de tindre en compte que això de volar sobre bèsties immundes i estridents ja no els terroritza com abans --va afegir un tercer--. Em sembla que entre la crisi i el banyador de Falete, estan curats d'espant...
La veu enfurismada de Sàuron va retronar de nou.
El tic de l'ull es va fer encara més intens:
--Calleu! Tot això són bovades! Avanços? I tota la
gent que segueix parlant oestron? I les escoles? I la música?
I tots els que encara parlen dels maleïts Països
Oestronians? Sou una colla d'ineptes i de necis, espectres miserables! Ja la
vau cagar una volta, quan aquell embolic de l'anell, per menysprear a un hòbbit insignificant. Però ara no em tornarà
a passar. Si cal, invocaré un poder encara més fosc i
malèfic que el meu; i espere --pel meu bé i pel vostre-- que puga ser capaç de controlar-lo...
***
En algun lloc de la Comarca --oficialment, el Trosset-- Àragorn, fill d'Àrathorn i net de Rosita la
Saladurera, es va despertar cridant i
banyat en una suor freda. Arwen, la seua esposa, es va sobresaltar.
--Que et passa, Àragorn? Somniaves?
--li va dir dolçament
--He tingut un malson terrible,
Arwen... He vist les nostres terres devastades per una horda de
bàrbars que es feien dir “govern de coalició pp-upyd”...
--Coalició pp-upyd? És un nom estrany, no l'havia
sentit dir mai. Què pot significar?
--No ho sé, Arwen. Però ha estat un somni massa real; eren sanguinaris, i fastigosos... Fins i tot he vist un orc al que els altres anomenaven alguna cosa així com Tonicantó,acabant ell sol amb qualsevol rastre d'intel·ligència i sentit comú...
--Està bé, Àragorn. Però ara calma't i descansa; només ha estat un malson.
--Potser si, Arwen, potser si. Però alguna cosa em diu que ens hem de preparar per al que puga passar. I potser farem bé d'anar avisant també a Gàndalf...
Doncs si, m'agrada Tolkien. Així que poques bromes amb Mórdor, que ja sabeu com les gasta. I ara seriosament: tot el suport per a la gent de la Franja, que fa molt de temps que lluita per dignificar el català a aquelles comarques aragoneses, i que ara ho tindrà un poc més difícil per culpa d'un sectarisme estúpid i injustificable que els valencians coneixem molt bé. I una abraçada també per a tots aquells que han aconseguit, amb la vaga i les manifestacions d'ahir, que el primer nazgûl haja hagut de recular i ajornar l'aprovació de la seua nefasta i mordoritzadora llei. Quant a mi, marxe d'ací una estona a escoltar a la meua filla en el concert de "Com sona l'ESO", que enguany es fa a Cocentaina amb la participació del gran Pep Gimeno "Botifarra". Joves de tots els Països Catalans units, un any més, per la llengua i per la música: el camí no és fàcil i potser encara ens espera més d'un malson; però avancem, i avançarem. Mal que li pese a Sàuron i els seus trolls. Bon cap de setmana!
Potser destaca més per extravagant que per vistosa, i tampoc no és l'única de les nostres orquídies les flors de la qual recorden vagament una silueta humana: Orchis italica o O. simia, per exemple, tenen també labels antropomorfs (o, per dir-ho amb més propietat, clarament andromorfs, si vos hi fixeu bé). Però l'Aceras anthropophorum és sempre interessant de veure --aquestes, fa uns dies, a la Cova Alta d'Albaida-- perquè tot i que localment pot ser fins i tot abundant, resulta en general una espècie poc freqüent en les nostres terres. Per cert: allà on nosaltres creiem veure homes penjats --com els ahorcados dels espanyols o els pendus dels francesos--, els anglesos i els portuguesos troben simplement homes (man orchid i orquídea-homem, en diuen), els gallecs xiquets (rapazinhos) i els italians, ballarines. Coses del Volksgeist, supose.
Ha anat bé, el cap de setmana, per carregar piles i gaudir de primaveres: ahir, caminant amb els amics per una Mola de Cortes esplendorosa i de la que em deixe pendent un comentari més calmat; hui, entre gossos i pastors, en el magnífic --i molt concorregut, m'ha semblat-- concurs d'Agres. Carpe diem, diuen, sempre que es puga; o, si ho preferiu, no belar per no perdre bocí...
"Molt abans de ser terra de drapaires i telers, d’obrers i d’empresaris, vam ser, en gran mesura, una terra de pastors", vaig escriure una vegada: Mariola, com altres zones de les comarques de l'Alcoià i el Comtat, ha estat secularment vinculada amb la ramaderia i el pasturatge. Una extensa xarxa de corrals, abeuradors, descansadors i camins ramaders, a més de no pocs topònims, donen testimoni de la rellevància històrica de l'activitat ramadera, reduïda actualment a un àmbit pràcticament residual, però sense la qual no seria possible entendre la configuració actual dels nostres paisatges ni la importància que la indústria tèxtil va assolir en aquestes terres.
Afortunadament, i com passa a altres llocs del País, hi ha qui es resisteix a donar per perduda una activitat al voltant de la qual s'ha configurat un patrimoni històric i cultural d'interès excepcional, però que també pot ser, a hores d'ara, una font sostenible d'aliments i llana, a més de constituir, sota determinades condicions, una ferramenta de gran utilitat per a la gestió ambiental. En aquest context, i amb l'objectiu de "donar a conèixer i posar en valor el patrimoni immaterial i divulgar la cultura tradicional popular", un grup de joves entusiastes ha organitzat, per al cap de setmana del 4 i 5 de maig, el primer Concurs de gossos de ramat de la Valleta d'Agres, una iniciativa singular que mereix tot el suport i que justifica de sobres una visita a aquest preciós poblet mariolenc. El concurs pròpiament dit (s'anuncia la presència d'entre dotze i quinze participants vinguts de Catalunya, Euskadi i diversos pobles valencians com Torrent, Benissa, Ares, Morella, Borriol o Sot de Ferrer) tindrà lloc diumenge de matí, a partir de les deu i mitja; però al llarg de tot el dissabte hi ha previstes activitats de senderisme, rutes guiades i concerts. Si vos interessa, podeu trobar més informació ací; i si, malgrat tot, encara dubtàreu si passar-vos per Agres dissabte i diumenge, tingueu en compte que la primavera, en Mariola, no és cosa per deixar passar.
"Els sentits de l'home i dels animals inferiors semblen estar constituïts de forma que els colors brillants i certes formes, com també els sons harmoniosos i rítmics, causen plaer i es diuen bells, però sense saber nosaltres per què".
Charles Darwin, "L'origen de l'home"
M'adone que, malgrat les reconegudes
inclinacions botàniques i biofíliques d'aquest blog, les orquídies
han ocupat fins ara molt poc espai en aquestes planes. Farem, en la mesura que
es puga, per anar posant-li remei: enguany, la primavera està sent
especialment propícia –almenys, fins que aquesta sobtada seqüela
hivernal l'ha interrompuda per uns dies-- per observar aquest grup
fascinant de plantes, que tanta passió desperta entre estudiosos i aficionats.
He de reconèixer, però, que si hui m'he decidit per elles, no ha
estat pel seu interès biològic i evolutiu, per la raresa d'algunes
de les seues espècies ni per la seua extraordinària diversitat: ho
he fet, bàsicament, perquè em semblen precioses. I és que potser
Dostoievski exagerava quan atribuïa a la bellesa el poder de
salvar el món; però no hi ha dubte que, si més no, fa que resulte
un lloc un poc menys inhòspit.
Per si tinguéreu curiositat: les fotos corresponen a Orchis champagneuxii (la imatge principal i la inferior dreta), Neotinea maculata, Ophrys dyris i O. lutea, les dues primeres de la Safor i les altres de Mariola. I com que hui tinc ganes de ser positiu, no diré res de Cotino. Ni del que representa.
L'altre dia parlava, un poc de passada, del temps limitat que, entre unes coses i altres, puc dedicar-li ara a la xarxa en general i a la blogosfera en particular. La malaltia de la mare, tot i trobar-se encara en una fase relativament primerenca, avança amb rapidesa i exigeix que li prestem una atenció creixent, i els passeigs i les converses --estranyes, sovint-- ocupen ara, no cal dir que ben gustosament, una part substancial del temps que no dedique a altres ocupacions professionals i familiars. És inevitable, doncs, que la meua capacitat per atendre aquestes planes es veja des d'ara molt més limitada, fins el punt que en algun moment he arribat a pensar si no acabarà resultant simplement impossible mantenir-la.
Però si bé és cert que menys estones cara a l'ordinador representen una limitació rellevant (per exemple, tinc més difícil respondre comentaris o deixar-me caure per blogs amics, el que lamente molt especialment), m'he adonat que el principal efecte d'aquesta nova etapa s'esdevé precisament quan no hi ha el teclat pel mig. No sé si és una cosa habitual, si només passa els primers mesos o si té més a veure amb predisposicions personals; però el cas és que, a hores d'ara, em resulta molt difícil deixar de pensar, arreu i tothora, en l'Alzheimer i en tot el que representa. Tan bon punt deixe anar lliurement els pensaments m'hi trobe, indefectiblement, pegant-li voltes a l'evolució dels símptomes i les seues conseqüències, a les decisions que cal prendre des d'ara mateix i a les que caldrà prendre en un futur imprecís però inevitable... Voltes, al remat, que quasi mai porten enlloc; almenys, enlloc on pague la pena estar.
Afortunadament, hi ha moltes clarors en la meua vida a les quals acudir quan la foscor comença a fer-se massa densa i feixuga. Però m'he adonat també que el blog té, en aquestes ocasions, un paper que no s'ha de menystenir. Pensar en possibles entrades, decidir il·lustracions, escollir una cançó --coses que, de fet, solc fer en moments en què no tinc el teclat a mà; conduint entre València i Alcoi, per exemple-- són ocupacions que, ara més que mai, m'ajuden a esbandir recances recurrents i capficaments estèrils. I això és, bàsicament, el que volia dir: no sé molt bé com podré disposar del meu temps d'ara endavant, ni com afectarà això a aquestes planes, ni a moltes altres coses, algunes més importants i d'altres menys; però ara com ara, escriure --i pensar-- en la Línia em senta bé, i d'una forma o d'una altra faré per seguir fent-ho. Teràpia de blog, podria dir-se...
Foscors, deia... Hui m'he assabentat --encara em costa creure-ho-- que un bon amic ens ha deixat de forma sobtada. Ens coneixíem de tota la vida, tot i que durant molts anys els nostres camins van discórrer allunyats; però per damunt de matisos, distàncies o diferències, ens unia un amor incondicional per la muntanya. I la seua generositat, que ho feia tot molt més fàcil. Et trobarem a faltar, Inda. Molt.
Tot i el seu tarannà llicenciós i faldiller, sempre es va oposar a que cap de les seues models --moltes de les quals van ser també les seues amants-- posara nua per als seus quadres. "És molt més excitant suggerir que mostrar", solia dir. "Trobe molt menys provocador un cos femení completament nu, que aquell que només s'insinua i les formes del qual he de fer l'esforç d'imaginar". Una anàlisi detinguda de la seua obra permet aventurar que, a més d'un domini excepcional de la tècnica, el mestre devia tindre una imaginació realment prodigiosa.
El 25 d'abril té, a l'altre costat de la península, un sentit diferent. I encara que siga amb un dia de retard, mai no està de més recordar que, tot i que de vegades es faça esperar, l'hora del poble sempre acaba arribant. Bon cap de setmana!
i posar al seu lloc una
història. Fins ací ens heu fet arribar. De tan
grossa raó, naix la glòria.
Si
les obligacions familiars no ho impedeixen, farem per estar dissabte
a València, tot i que no puc dir que el lema de la manifestació
d'enguany m'emocione especialment. Supose que l'elecció tindrà les seues raons, però a poca justícia podem aspirar –ni en el finançament, ni
en moltes altres coses-- mentre els lladres que van entrar per
Almansa seguisquen decidint per nosaltres: “amb rabosera elegància ens heu
forçat a oblidar / que si sentim buit el ventre és per manca de
menjar”. I per cert, encara que siga dit de passada: el corn marí,
símbol de la resistència dels maulets que il·lustra --sobre el fons de la senyera d'Alcoi-- aquestes ratlles, és hui dia una espècie amenaçada a la Mediterrània, la recol·lecció d'exemplars vius de la qual ha d'evitar-se. Visca la terra, hui més que mai; però
visca, també, la mar.
He de confessar que, més enllà de les connotacions històriques i simbòliques, açò dels sants
patrons –o patrones-- m'interessa més aviat poc. Per això,
desconec els detalls del procediment que s'aplica a aquestes
qüestions, des de que es proposa un candidat al patronatge sobre un territori, poble o col·lectivitat, fins a que s'emet –imagine
que després de múltiples formalitats i prèvia audiència als interessats-- resolució definitiva al
respecte. Però com que diuen que Sant Jordi va ser també patró de
l'antic Regne de València fins que el va reemplaçar Sant Vicent
Ferrer, supose que en algun lloc ha d'estar arxivat l'expedient amb els tràmits que se seguiren per substanciar aquesta substitució i on conste, als
efectes que pertoquen, que es desposseeix al primer dels seus
privilegis patronals per atorgar-li'ls al segon. Que no es tracta,
enteneu-me, de remoure aigües passades o de crear polèmiques gratuïtes:
no puc negar les meues simpaties per Sant Jordi, però tampoc no tinc res
contra Sant Vicent ni contra la seua forma d'exercir el patronatge,
que considere tan digna i solvent com la que més. Però mira, tinc curiositat per conèixer
com es tramiten aquestes coses, que un no sap mai en què s'ha de
veure. I, sobretot, m'agradaria saber que passa amb un sant patró –o
patrona-- quan deixa de ser-ho, no fóra el cas que, per culpa
d'algun tecnicisme, resultara que Sant Jordi encara segueix sent
patró del País Valencià. O compatró. O patró emèrit, jo que
sé...
No és en absolut la primera volta, però encara se'm fa un poc estrany estar treballant a València mentre a Alcoi se celebra --enguany, amb un dia d'anticipació-- el dia del Patró. Per cert, si no n'havíem tingut prou amb la inevitable i tradicional polèmica amb el cartell, hui hem assolit ressò estatal amb l'ocurrència (des del meu punt de vista, de gust com a mínim dubtós) dels 'niqabs' i el capità moro. És cert que no s'ha de donar a certes coses més importància de la que tenen ni treure-les de context, però malauradament hi ha detalls que són tot un símptoma. En tot cas, les festes continuen i jo faig compte de deixar-me caure la vesprada de demà per allà, que ja he dit altres vegades com m'agraden els trons, encara que siga només una estoneta. Però per si se'm complicara la cosa, m'avance jo també: passeu una bona Diada de Sant Jordi!
Oficialment no començaran fins demà al capvespre, quan ens ajuntarem a la Plaça per cantar l'himne i a les filaes es soparà la tradicional i imprescindible olleta de músic. Però qui no té la vespra no té la festa, i si no passa res hui tindrem com a bestreta els Obrint Pas, i una volteta pel centre per fer-se el primer plis-plai i veure l'ambient. Quant a les festes pròpiament dites, jo les viuré, un any més, com a espectador i només a temps parcial, perquè tot i que les han avançades un dia respecte al sacrosant calendari tradicional --les Entrades, que havien de ser el dia 22, han passat a diumenge-- dilluns i dimarts treballe. Però festes són festes, i d'una forma o d'una altra farem per aprofitar-les tant com es puga: són Moros i Cristians que el cafè fa germans, cantava l'Ovidi, i si vos vinguera de gust, per allà estarem. En tot cas, amb festes o sense --però per Alcoi i per Sant Jordi--, bon cap de setmana!
Els pescadors castellonencs anomenen Mar de Bamba l'àrea que hi ha a llevant de les Illes Columbretes, si fa no fa allà on la plataforma continental s'enfonsa de forma sobtada per donar lloc a un abrupte talús, solcat per canals i canyons submarins. Fa temps que se sap que aquestes aigües alberguen una elevada concentració de cetacis de diverses espècies, i és per això que, des de fa anys, la Generalitat, junt amb la Universitat de València i l'Oceanogràfic, duu a terme un seguiment de les poblacions d'aquests mamífers marins.
Ahir, amb un mar excepcionalment encalmat i en una època propícia per a poder observar rorquals, vam fer un d'aquests censos periòdics: quasi deu hores de navegació, al llarg de les quals no vam tindre la sort de trobar balenes --l'absència també és informació, en tot cas-- però que es van veure animades per diversos grups de dofins ratllats i una família de caps d'olla grisos, a més d'altres éssers que viuen en o de la mar (moltes tonyines entre Castelló i Columbretes, bona cosa de peixos lluna i una bona representació també d'aus marines, com els escaterets o les baldrigues). I amb temps, també, per parlar de les amenaces que planen sobre la zona, de les dificultats per les què travessa la pesca --magnífic, per cert, aquest article d'Àgueda Vitòria parlant hui del tema-- i dels dràstics efectes de les retallades sobre la investigació científica, també en aquest camp.
Embocant ja el port, encara vam recollir de la mar una gavina corsa aparentment ferida; aquesta espècie, fins fa poc catalogada en perill d'extinció al País Valencià, no solament està experimentant una notable recuperació: des de fa uns pocs anys i de forma totalment imprevista, una colònia reproductora --amb més de mil sis-centes parelles-- s'ha instal·lat dins del mateix port de Castelló. I és que no serà fàcil, però vull creure que per a aquesta part sovint ignorada del meu País (la que comença allà on s'acaba la terra) també hi ha, encara, esperança.
Quan les roques calcàries que formen la majoria
de les nostres serres es dissolen, alguns dels minerals que en
formen part, com ara les argiles, són alliberats i arrossegats també
per l'aigua infiltrada fins que, en trobar un obstacle, comencen a
acumular-s'hi. Aquest procés, que dóna lloc per exemple als
característics sòls rogencs –a causa dels òxids de ferro-- que
apareixen amb freqüència en les nostres terres, és també el
responsable de que en moltes coves i avencs s'hi creen dipòsits
importants d'argila que, en ocasions, han estat explotats per a diversos usos. Entre aquests hi destaca l'extracció d'allò
que històricament s'ha anomenat argila bolar, bol
d'Armènia o bol armeni, un tipus d'argila roja molt
fina, utilitzada antigament en medicina i que encara hui es fa servir
en treballs d'art i restauració. Tot i que sembla que a finals del
segle XVIII el seu ús farmacològic començava a estar ja en decadència, la utilització del bol armeni en els segles anteriors degué
ser molt important. Tant, que la seua presència va acabar donant
nom a no poques coves arreu del País: topònims com Bolimini
(a Vilafamès), Bolarmini (al Portell de Morella i l'Alguer), l'Ormini (a Coll de Nargó)
o Bolumini (a Beniarbeig i a Alfafara), entre d'altres, tenen el seu
origen en una deformació popular de bol armeni.
Familiaritzat amb el nom de Bolumini
per la cova que s'obre a peus del Cabeço de Mariola, durant
molt de temps em va intrigar l'origen i el significat d'aquest curiós
topònim, fins que van aparèixer Coromines i Mossèn Alcover per
posar llum en l'assumpte. Altra cosa fóra esbrinar alguna cosa més
sobre allò que, en apariència, degué ser en algun moment una
activitat econòmica de certa rellevància i que, almenys en els
pobles on va desenvolupar-se, ha d'haver deixat algun rastre
documental, tot i que no conec cap estudi al respecte. Quan al cas de
la cova alfafarenca, resulta cridaner que Cavanilles no s'hi
referisca com a ella com a Bolumini sinó com Cova Blanca, nom
amb què també és coneguda a la zona: “Hay en el monte algunas
cuevas, pero ninguna de mucha profundidad : la llamada Blanca es de
peñas más duras, de un blanco obscuro, y en partes de mármol, que
recibe muy bien el pulimento : hállase en su interior una mina de
arcilla roxa bolar que huele á búcaro, y hace una ligera
efervescencia con los ácidos”. La qual cosa podria fer pensar
que, tot i que en aquell moment s'explotava l'argila roja de la cova, el topònim 'Bolumini' no devia ser encara d'ús
general, si més no en aquesta zona: la Cova del Bolimini de
Vilafamés ja apareix citada –com a Bolihermini-- en documents de 1630, mentre que el 1786 l'”Atlante Español” de
Bernat Espinalt la descriu com una cova “bastante profunda, en la cual
hay un mineral de tierra que llaman bolarminio o bolar-armenio”.
No he estat mai en les altres coves del Bolumini, Bolimini o Bolarmini; però quant a la d'Alfafara, a la curiosa història del seu
nom cal afegir el seu interés arqueològic i l'espectacular paisatge
que l'envolta; tot plegat, massa raons com per no
recomanar-ne una visita. Per cert, segons sembla, el “búcaro” o búcar de
què parla Cavanilles és un tipus particular d'argila, amb la qual
es feien recipients --anomenats també búcaros-- als quals les dames espanyoles del segle XVII
donaven una curiosa utilitat: se'ls menjaven amb fruïció, per tal
d'empal·lidir el rostre i pels seus suposats efectes anticonceptius
i al·lucinògens. I Góngora els cantava:
Localitza el vestit que t'agradaria posar-te per assistir al ball, selecciona l'animal més escaient per a ser transformat en el complement que necessites (des d'un elegant cotxer fins un esplèndid corcer), i tot seguit envia un whatsapp a la teua Fada Madrina, que es materialitzarà allà on et trobes i et convertirà, en un tres i no res, en l'autèntica sensació de la festa. Cinderella3G, una aplicació mòbil imprescindible per a les ventafocs actuals. Per a Android o iPhone.
No és només temps per escriure, allò que em falta darrerament; és, sobretot, temps per pensar. O per no pensar, segons es mire. La consigna, en tot cas, és clara: passe el que passe, siga com siga, no deixar-se guanyar per la tristesa. Bon cap de setmana!
.jpg)
