Caure

Fa l'efecte que els avets del pati sempre tenen alguna cosa per deixar-nos caure damunt. Quan no són milers de petites fulles seques que s'acumulen pertot arreu, és la pertinaç --i un poc molesta-- pluja de resina amb que solen obsequiar-nos a principis de l'estiu. I ara mateix, mentre avança la tardor, de les verdes capçades cauen sense parar els seus pinyons alats, als quals acompanyen les escates que formen les pinyes o estròbils. En madurar, aquestes pinyes, erectes i situades en les branques superiors dels arbres, no cauen senceres a terra, sinó que comencen a desarticular-se a poc a poc, desfent-se amb cada bufada d'aire com si foren pasta fullada, per deixar anar les llavors. En unes setmanes, quan totes les escates hagen desaparegut, només quedarà de les pinyes l'eix central al voltant del qual es disposaven aquelles.

Escates i llavors, per això, omplin ara mateix el jardí, per bé que la forma en que hi arriben unes i altres és ben diferent. Les primeres ho fan per la via ràpida i sense gaires compliments, i tendeixen a acumular-se sota els arbres des dels quals s'han precipitat. Les segones, en canvi, poden planar per dispersar-se a distàncies significatives gràcies a la seua característica ala membranosa; si en parem atenció, els petits pinyons ens regalen uns elegantíssims vols helicoïdals que fan les delícies dels gats de la casa i que els duen a aparèixer, a poc que bufe una lleugera brisa, en els llocs més insospitats. I pensava jo, mentre anava agranant pinyons i escates pels racons, que hi ha vegades que caure resulta inevitable; però també que hi ha moltes formes diferents de fer-ho i que, sempre que es puga, convé escollir la més apropiada. Perquè sovint, entre caure i volar, només hi ha un pas.

Història passada

"Nada quedó de Xativa, ni aun el nombre, porque en su reparación el Rey mandó llamarla San Phelipe : ochocientos Ingleses quedaron prisioneros. Poco menor estrago padecieron Alcoy, y Alcira: tiene horror la pluma en escrivir de tanta sangre derramada: rindiólas la fuerza, y no se les dio quartel á los Vencidos, porque Asfelt lisonjeaba con la sangre su genio duro y cruel. Desarmó á Valencia, y á todo el Reyno : prohibieronsele con tanto rigor las Armas, que un solo cuchillo llevó centenares de hombres al suplicio. No puede haver hombre mas exacto en hacerse obedecer. Aun con haver sido tan grande el delito, ya el rigor de Asfelt padecía excessos, porque havia puesto su delicia en derramar humana sangre. Asi era feo escarnio de la suerte el Reyno fértil, y hermoso de Valencia, que no guardaban los Vencedores para el Rey, si solo le destinaron para misero despojo de su codicia, porque igualmente Franceses y Españoles cometieron tantas tyranias, robos, extorsiones, é injusticias, que pudiéramos formar un libro entero délas vexaciones que Valencia padeció, sin tener noticia alguna de ellas el Rey, porque á los Vencidos no se les permitía ni el alivio de la quexa. De compasion callamos los nombres de los que injustamente defraudaron sus riquezas á aquel Reyno, y no nos atrevemos á decir la suma de dinero, que se sacó de él , por no aventurar nuestro crédito. Nada sirvió para el Rey: mancharon sus manos los que las havían gloriosamente ilustrado con la espada."

Hi he arribat per casualitat, cercant en una de les biblioteques virtuals a l'abast algunes referències antigues sobre flora i fauna a la meua comarca. Però en lloc d'això, m'he trobat fullejant els "Comentarios de la guerra de España e historia de su Rey Phelipe V el Animoso" escrits per Vicente Bacallar y Sanna, un diplomàtic sard (d'ascendència valenciana) partidari dels Borbons. Només li he fet una primera i ràpida ullada, però fragments com el de dalt m'han semblat impressionants, sobretot tenint en compte que van ser escrits des del punt de vista del bàndol vencedor, i no m'he pogut resistir a transcriure'l. De d'Asfeld, dimoni emplomat, ja en coneixíem les fetes; llàstima que "de compasión" Bacallar no esmente els noms d'aquells que "injustamente defraudaron sus riquezas á aquel Reyno". Ara ens toca a nosaltres posar al lloc que els correspon a tots aquells que, tres-cents anys després, encara segueixen fent-ho.

Claude François Bidal d'Asfeld, amic de "derramar humana sangre".
De la Wikipedia

Senyes d'identitat

Entrada de Jaume I a València. Imatge d'Harca

Orgullosament ho sent, i orgullosament ho dic: alcoià, valencià i dels Països Catalans. O, si voleu, alcoià, valencià i bacavès. Però també podria ser alcoià, valencià i catalànic, o fins i tot alcoià, valencià i ibèric; i, si molt m'apureu i de moment, alcoià i valencià, i ja anirem veient. Però alcoià, valencià i espanyol, a mi, ara com ara, ja no m'interessa. Perquè per a ells –ens ho segueixen demostrant cada dia, per si encara no fora prou evident-- ser espanyol significa acatar sense condicions les seues regles i les seues lleis, acceptar el menyspreu i l'esquarterament de la nostra llengua, ofrenar-los glòries --noves i velles-- i rebre molles a canvi; i, al remat, seguir sent dòcils i submisos ("muelles", que deia aquell) i vendre barata la nostra dignitat. I a mi, aquesta (la nostra dignitat com a poble, i el dret a decidir lliurement el nostre futur) és l'única 'senya d'identitat' que em val. I no només quan arriba el 9 d'Octubre. Feliç Diada!

Pels carrers de València aquest 9 d'Octubre. Si fa no fa, el que deiem
 al principi, però en ordre invers i expressat en senyeres...

Estrelles de terra

Arreu les muntanyes, còlquics i safrans dibuixen fugaces constel·lacions rosades. Tardor, de nou.

La idea ens la va donar la magnífica proposta dels amics d'Arrels i la seua enginyosa “Travessia dels 8 mils”, altament recomanable si vos agrada la muntanya i voleu conèixer un poc millor aquestes terres: com que les circumstàncies manen i ara com ara no hi ha temps per a més, vam decidir que, a falta d'un cim de tres mil a l'abast, ja ens anava bé tractar de fer-ne tres de mil, amb l'interès afegit que fora en una sola jornada i que es trobaren en alineacions properes però diferents. I allà que anàrem l'amic Pòlit i jo mateix, amb la idea –molt optimista, cal reconèixer-ho-- de pujar d'una tirada a Benicadell (1.104 m), Montcabrer (1.390 m) i el Menejador (1.356 m) i sobreviure als cruiximents. El problema, que no havíem valorat com cal, és que els enllaços entre una serralada i la següent són més llargs i costosos del que semblava, així que després d'onze hores de marxa a bon ritme, i d'haver pujat als dos primers --pel Regall a Benicadell, i per la Cabrantà a Montcabrer-- vam decidir trencar camí cap Alcoi pel sempre estimulant Barranc del Cint, i deixar el tercer per a millor ocasió. En tot cas, haver pogut fer els 35 quilòmetres de camí –amb prop de 1.700 metres de desnivell positiu-- que separen Beniarrés i Alcoi per dalt de les muntanyes, tampoc no està malament; i encara ens va quedar temps per veure com està regenerant-se la serra després del foc de l'any passat, i de fer una ullada a les flors de la tardor...

Valor afegit

És el que té treballar amb gent sabuda i entusiasta de la seua faena: baixes a prendre un cafè, i t'assabentes –potser vosaltres n'havíeu sentit a parlar, però jo no ho sabia-- que la varietat més cara del món d'aquesta infusió es produeix en Indonèsia, i té la curiosa particularitat de què els grans són prèviament consumits (i, per tant, parcialment digerits i posteriorment defecats) per una espècie de civeta pròpia d'aquelles terres. El nom amb que es coneix en indonesi ("kopi luwak") significa precisament “cafè de civeta”, i segons he vist, per una tassa es poden arribar a pagar vuitanta dolars. Raó, aquesta, que no solament facilita el frau –amb tota seguretat, no tot el kopi luwak que es comercialitza com a tal ho és en realitat, tot i que fa poc s'ha anunciat un mètode per poder comprovar-ho-- sinó que també ha donat lloc a la captura i el comerç incontrolat de diverses espècies de civetes: originalment, el fruits consumits eren recollits en els mateixos cafetars a partir dels excrements d'aquests vivèrrids que hi viuen en llibertat, però a hores d'ara hi ha autèntiques granges en les quals els animals es mantenen en condicions sovint penoses i sotmesos a dieta rigorosa de baies de cafè per tal d'incrementar-ne la producció.

Imatge de la xarxa

De fet, van ser aquestes qüestions –l'eventual amenaça sobre algunes poblacions silvestres de civetes asiàtiques, i la injustificable situació a què són condemnades moltes d'elles per una pràctica que, segons totes les aparences, no passa de ser una moda extravagant-- les que van fer que el 'cafè de civeta' isquera a la conversa l'altre dia. El cas és que, a banda de les implicacions ambientals i conservacionistes de l'assumpte, no deixe de pensar des d'aleshores en com és de curiós tot allò del valor subjectiu i la utilitat marginal; però sobretot, m'admira la perspicàcia de qui va saber veure, en la femta d'un animalet, un ús que, gràcies a l'esnobisme de la nostra civilitzada societat occidental, ha acabat esdevenint un autèntic filó. I el negoci, a més, sembla que segueix creixent, perquè segons he pogut saber també es comercialitza, amb l'evocador nom de 'Black Ivory', un cafè produït a Tailàndia a partir d'excrements d'elefants. Així que ja ho sabem: adequadament processada i amb una presentació escaient, pot treure's profit de qualsevol merda. I si m'apureu, de ministres (i conselleres) d'educació, segurament també.

Cels de vent

Diuen els que ho entenen que, per començar a fer esclata-sangs en octubre, hauria vingut bé acabar setembre amb un o dos arruixonets. Però en lloc de la pluja ha arribat el ponent, així que caldrà tindre un poc més de paciència, i tan de bo que els pronòstics no erren i canvie l'oratge a finals de la setmana. Jo, amb això, i amb que aquesta fora un poc més tranquil·la que l'anterior, ja la donaria per bona. I a més, tot i la poca gràcia que em fa el vent en general i el ponent en particular, cal reconèixer que, de vegades, dibuixa uns cels que val la pena mirar; i millor que siga ara, abans que hi haja altres coses, arran de terra, que ens reclamen tota l'atenció.

L'arbre del mannà

“Recorrí el bosque inculto del Carrascal cubierto de fresnos, arces, carrascas y multitud de arbustos” 

A. J. Cavanilles, “Observaciones”

Potser és, només, una impressió meua; però em fa l’efecte que, de tots els arbres que formen part de l’extraordinari bosc del Carrascal de la Font Roja, el freixe no és dels que desperta més interès entre aquells que el visiten, eclipsat potser per altres espècies més abundants o cridaneres. Cal reconèixer que el freixe (el Fraxinus ornus dels botànics) no té la força evocadora dels teixos, ni tampoc l’esvelta estampa dels galers; a l’estiu, les seues fulles a penes contrasten amb el verd viu de les omnipresents carrasques, mentre que en la tardor difícilment poden competir amb l’acolorida bellesa dels tons –del groc viu al roig encés—que adornen les dels aurons. Només durant un breu interval de temps, al principi de la primavera, els freixes semblen voler reclamar un poc de protagonisme, quan les seues blanques i petites flors cobreixen els arbres abans de donar lloc, poques setmanes després, a uns característics ramells de llavors rogenques. Les flors, fragants i vistoses quan es veuen en conjunt, representen de fet un dels trets característics d’aquesta espècie, ja que les inflorescències de la major part dels seus congèneres europeus estan formades per flors verdes i inconspícues. El nom de freixe (o fleix) de flor, amb que és conegut des d’antic a les nostres terres, dona testimoni d’aquesta singularitat.

La blanca i olorosa floració del freixe no és, però l’únic tret remarcable d’aquest arbre. Com altres espècies del mateix gènere, la seua fusta dura i flexible era molt apreciada per a diversos usos, especialment com a mànec per a ferramentes, mentre que els seus ramells es recollien com a farratge per al ramat, sobretot en èpoques –com el ple de l’estiu—en que les pastures verdes escassegen. Amb tot, la utilització més coneguda del freixe de flor, aquella que li ha valgut el nom que encapçala aquestes línies, és la seua utilitat medicinal: la seua saba, en assecar-se, forma una substància groguenca i dolça, utilitzada com a purgant suau i que, a partir de l’època medieval, es va comparar per les seues virtuts amb el mannà bíblic. Segons indica Font i Quer, el freixe de flor es cultiva en el sud d’Itàlia i en Sicília amb aquesta utilitat: “en dichos paises plantan el orno y suelen criarlo de veinte a treinta años, o poco más o menos. Cuando han llegado a sazón, los árboles se sangran haciendo incisiones en su corteza durante el verano, por los cuales fluye un licor que pronto se espesa, y a las pocas horas se convierte en una masa sólida de color amarillento y sabor dulce, el maná”. Segons sembla, també els andalusins coneixien i apreciaven les propietats medicinals del freixe, al qual anomenaven dardar, tot i que no resulta fàcil saber a quina de les diferents espècies del gènere s’hi referien.

Amb tot, potser el tret del freixe que més ha cridat l’atenció dels investigadors ha estat la seua àrea de distribució. Freqüent en els boscos caducifolis de la Mediterrània central i oriental, des de Síria i el Líban fins Sardenya, es troba absent de la major part del sud de França i de les Illes Balears, però reapareix de nou en les comarques centrals valencianes, en les que semblen ser les úniques poblacions espontànies de l’espècie en la Península Ibèrica. Aquesta peculiar disjunció entre la seua àrea principal i les localitats ibèriques ha estat explicada habitualment des d’un punt de vista biogeogràfic, com el resultat del canvi progressiu de les condicions climàtiques: en anar fent-se aquestes més seques i caloroses, el freixe, com altres espècies aparentment més pròpies de climes més frescos i humits, hauria anat reduint la seua àrea, tot quedant acantonat en les zones especialment favorables. En les nostres terres, per tant, es tractaria d’una espècie relíctica, un testimoni d’èpoques en que les condicions eren diferents a les actuals. Però malgrat que aquesta és l’explicació més generalment acceptada entre els especialistes, no hauria de descartar-se la hipòtesi que els nostres freixes tingueren el seu origen en alguna antiga introducció: en tractar-se d’una espècie, com s’ha dit, que ha estat objecte de diversos usos per part de les societats humanes, i tenint en compte a més la seua facilitat per fer-se subespontània a partir d’exemplars cultivats –fins i tot, en determinades circumstàncies, amb trets que recorden a certes espècies invasores— aquesta possibilitat mereix almenys ser considerada.

En un cas o en un altre, allò evident és que el Carrascal de la Font Roja no seria el què és sense la presència cabdal i particularitzadora dels freixes de flor, i que només per això mereixen, també, el protagonisme que els pertoca. Potser no tenen la màgia del teix, l’elegància del galer, la tenacitat de la carrasca o la delicadesa de l’auró; però ja es veu que tenen, també, moltes històries que contar. I algunes d’elles, si més no, amb evident sabor oriental.

Recupere ací aquestes notes que vaig preparar per a la revista 'Lília', que s'edita a Alcoi a tall de la festivitat de la Verge dels Lliris –algun dia promet parlar d'aquesta Mare de Déu tan 'botànica', estretament vinculada al Carrascal de la Font Roja-- per dues raons fonamentals: perquè el fleix de flor és, sense dubte, un dels meus arbres preferits i ja feia temps que m'abellia dir-ne alguna cosa; però també, o especialment, perquè darrerament m'està resultant encara més difícil trobar temps per poder atendre dignament aquestes planes. Cada volta són més les llunes, les lluites, els records i les indignacions sobre les què m'agradaria haver dit alguna cosa i que he hagut de deixar passar per no trobar el moment per fer-ho. Ja vindran temps millors, estic segur; i mentre van arribant, seguirem aprenent a conrear paciències, a adaptar-se a les circumstàncies i, sobretot, a no deixar passar cap ullada de sol, que d'aquestes, per sort, mai no en falten. Amunt i bona setmana! (i per molts anys, Boss!)

La via

--Ves? Ni un alma, totalmente vacía... Tanto lío con la 'cadena humana', y ha sido un fracaso absoluto.

--Ya veo, ya... Pero oye, tu estás seguro que la foto es del Maresme?

--Coño, claro que sí, si salta a la vista. Además, lo ha dicho Intereconomía...

La meua aportació (totalment imaginària, evidentment) per al Relats conjunts de setembre.

Paraules i paisatges

“Millor que tornes pel mateix camí. Si vas per ahi al maïc, et clavaràs en la xara i et costarà eixir”. Havia pujat fins el cim del Tossal de Migdia seguint el sender abalisat que hi porta des de Benigembla, i buscava alguna alternativa que m'estalviara la sempre enutjosa repetició del trajecte en la tornada; però davant l'avís, fet en el preciós valencià d'aquestes rodalies de la Marina a cavall entre Tàrbena i Castell de Castells, vaig optar per no deixar sendes velles per novelles i desfer la major part del camí fet. En tornar a casa, vaig comprovar que hi ha una bona opció per a fer una ruta circular, que deixe per a la pròxima ocasió --junt amb el propòsit de no eixir tan sovint a la muntanya sense haver-ho planificat un poc millor. Però sobretot, vaig veure d'entendre millor alguns detalls de l'advertència, en els què probablement haureu reparat, i que no m'havien acabat de quedar clars.

Quant a “xara”, no em va costar massa esbrinar-ne el sentit: diu l'Alcover-Moll que vol dir “garriga, bosc d'arbusts o mates”, així que el que em van voler advertir és de la dificultat de caminar per un terreny embosquinat, probablement un dels feréstecs argelagars que sovintegen en aquestes terres. Amb “maïc”, però, no vaig tindre tanta sort: una ràpida revisió a la cartografia disponible va deixar clar que es tractava d'un topònim, repetit a més en diversos indrets (es Maïc de la Manxa, es Maïc Malea, es Maïc Solana, fins i tot Es Maïquets) pròxims entre ells i dins el terme de Benigembla. Però quant al possible significat de la paraula, que evocava un origen mallorquí –si més no per la presència de l'article salat-- no vaig saber trobar cap referència ni en la ja esmentat Diccionari Valencià-Català-Balear, ni tampoc a l'Onomasticon de Coromines.

Inicialment, i a falta de millor criteri, em va vindre al cap una possible relació amb el cognom Maiques, habitual en moltes comarques valencianes. Però vaig caure en el compte que tots els 'Maïcs' es troben a costat i costat del barranc que discorre a peus de l'escarpada serra de Ses Cordelleres –també coneguda com Solana de Bijauca--, i que en alguns mapes apareix com a Barranc de l'Almadic o dels Almadics; topònim, aquest si, recollit per Coromines, que el fa derivar de l'àrab al-madîq, "espadat rocós vora un curs d'aigua", que s'escau d'allò més a l'indret. I com que la ignorància i l'atreviment van de la mà, i jo vaig ben servit d'una i de l'altre, vaig voler suposar la transformació --que intuïsc com a ben senzilla-- des d'aquest al-Madiq dels moriscos fins es Maïc dels colons mallorquins, que vingueren a poblar les terres que aquells hagueren d'abandonar. Ja ho veieu: paisatges que guarden paraules, paraules que guarden històries... Sempre compensa, caminar per la Marina.

L'esquerpa muntanya del Cavall Verd, últim reducte de la resistència dels moriscos
d'aquestes comarques abans de la seua expulsió.

És evident que hi ha molt, en els nostres topònims, d'herència andalusina. Però no és, ni de bon tros, l'únic aspecte en que aquesta herència es manifesta. I he pensat, llavors, en la veu extraordinària de Mara Aranda... Bon cap de setmana!

Murèth 1213

imatge de la xarxa

"E aquell dia que féu la batalla havia jagut ab una dona, si que nós oïm dir depuis a son reboster, qui havia nom Gil, e fo puis frare de l'Espital, qui havia estat en aquell consell, e altres qui ho viren per sos ulls, que anc a l'Evangeli no poc estar en peus, ans s'assec en son seti mentre es deïa. E ans que fos la batalla volia's metre En Simon de Monfort en son poder per fer sa volentat, e volia's avenir ab ell; e nostre pare no ho volc prendre. E quan viren açò lo comte Simon e aquells de dins, preseren penitència, e reeberen lo cos de Jesucrist, e dixeren que més amaven morir al camp que en la vila. E, sobre açò, eixiren combatre ensems en una. E aquells de la part del rei no saberen rengar la batalla ni anar ajustats, e feríen cada un ric hom per si, e feríen contra natura d'armes. E per lo mal ordonament, e per lo pecat que era en ells, hac-se a vençre la batalla, e per la mercè que no hi trobaren aquells qui eren de dins. E aquí morí nostre pare; car així ho ha usat nostre llinatge totstemps, que en les batalles que ells han feites ne nós farem, de vençre o morir." 

Jaume I, "Llibre dels Feits" 

Si ahir va fer dos-cents noranta-nou anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques, hui en fa huit-cents de la batalla de Muret (Murèth, en occità gascó), en la què va perdre la vida el rei Pere, pare de Jaume I. Muret és considerada com el final de la influència catalanoaragonesa i l'inici de la dominació francesa sobre les terres que ara anomenem Occitània, i tret del que he pogut anar espigolant ací i allà, poca cosa més puc dir sobre aquest tema; però no volia deixar passar l'ocasió de fer-ne esment, encara que només siga per lamentar la la meua ignorància --i de la majoria dels valencians i valencianes, em tem-- sobre un (altre) episodi sense el qual, probablement, la nostra història podria haver estat molt diferent. I per recordar també aquell País germà, tan proper i tan llunyà alhora, que lluita, malgrat tot, per sobreviure.

Tot i que viscuda des de la distància, resulta difícil posar en paraules l'emoció d'haver pogut presenciar ahir una expressió de voluntat de ser de la magnitud i la rotunditat de la Via Catalana. Potser em quedaria, simplement i tal com deia ahir mateix Vicent Partal, amb la sensació d'estar vivint un moment històric. Històric, evidentment, per Catalunya; però també per a nosaltres, pel que té de simbòlic i encorajador veure com una part del País, espentada per la pròpia societat, ha encetat un camí que no té marxa enrere. I emocionant, també, poder resseguir baula a baula la cadena de blogs que, gràcies a l'esforç i l'entusiasme de Carme, Assumpta i Sargantana --moltíssimes gràcies!--, ha enllaçat aquests últims dies més de tres-centes veus, de llocs diferents i amb diferents accents, però amb una mateixa idea: serem allò que vulguem ser. 

Via Catalana a Vinaròs. Imatge de la Veu del País Valencià

Enllaçat: una baula i una flor

M'arriba, la cadena, des del Quadern de mots, i segueix avant cap a Jo Rai!. Jo només hi pose, amb accent valencià i des dels peus de Mariola, una baula més. Perquè el Sénia no és frontera i com més curt ens lliguen, més perill tindran. Perquè crec que Catalunya és també una part de la meua terra, i la vull lliure. I perquè aspire a que el País Valencià hi puga compartir, algun dia, aquest futur en llibertat. No és miracle, ni és un malson: m'ha tocat, i és la meua feblesa...

Hi ha molts països que tenen flors o plantes com a símbol, des del card escocès al ceibo argentí, tot passant pel roure basc, la dàlia de Mèxic o el lliri d'aigua d'Etiòpia, per citar només uns pocs exemples. Alguna volta, com a passatemps sense més pretensions, he pensat quina planta podria fer aquest paper als Països Catalans. Mai he gosat passar d'ahi, perquè hi ha massa factors --històrics, simbòlics, estètics-- que ignore i que caldria prendre en compte; però quasi sempre, quan pense en aquestes coses, acaba venint-me al cap el bruc d'hivern, que al sud anomenem també cepell. I sobretot ho fa, ho reconec, per les meues inclinacions biogeogràfiques: sense ser exclusiu de les nostres terres --es troba també en la Mediterrània Central i en el nord d'Àfrica--, l'extrem occidental de la seua distribució s'estén per les Balears i les terres baixes de Catalunya i el País Valencià. Però també perquè forma part fonamental de les nostres frugals i tenaces brolles, i pels seus encisadors ramells de flors rosades, que comencen ara a esclatar i que ompliran de color les nostres muntanyes durant tot l'hivern. Segurament, hi ha moltes altres espècies amb mèrits molt majors per a ser elevades a la categoria de símbols. Però a mi, quan pense en aquestes coses, m'agrada dir que sóc del país en el què floreix el cepell...

Pensant en camins

En els últims anys, la senyalització i l'abalisament de camins ha experimentat, en les nostres terres, un creixement exponencial: entitats, organismes i administracions molt diverses han contribuït, amb les seues iniciatives, a dotar el nostre territori d'una xarxa extensa (i de vegades, extraordinàriament atapeïda) de senders senyalitzats. No hi ha dubte que aquestes iniciatives, quan es duen a terme de forma ordenada, coordinada i responsable, poden tindre efectes positius, tant per a la mateixa pràctica de l'anomenat senderisme --i, per extensió, a la contribució d'aquesta pràctica a les necessitats de lleure de la població i a les estratègies de desenvolupament rural de certes àrees-- com, molt especialment, pel que fa al manteniment o la recuperació dels propis camins.

Però resulta també innegable que, en ocasions, l'abalisament pot tindre efectes negatius o, almenys, indesitjables. La popularització de certs recorreguts, arran de la senyalització dels mateixos, acabarà tenint quasi sempre com a conseqüència un increment en el seu ús, la qual cosa pot representar una amenaça sobre determinats elements naturals o patrimonials (una planta endèmica, un niu de rapinyaire) especialment sensibles a la freqüentació humana. Però sense arribar a aquests extrems --fàcils d'evitar, en tot cas, amb la planificació adequada-- la decisió d'abalisar un camí té també efectes sobre altres senders alternatius, sovint tan tradicionals i recomanables com aquell, que tendeixen a ser abandonats i a anar perdent-se, de vegades molt ràpidament.

Ho pensava, fa uns dies, a tall d'una de les meues freqüents eixides a Benicadell. Fins fa pocs anys, quan s'encarava la pujada a la Penya des dels Fontanarets d'Albaida, i una volta s'arribava al Coll de Turballos, hom podia escollir entre dues opcions igualment interessants i amb traces de ser usades de forma habitual: una, que avança per l'obac de la serra, actualment abalisada i que ha esdevingut d'ús massiu; i una altra, que vaig triar en aquesta ocasió, que ressegueix el llom de la serra cap a llevant, crestejant pels alts del Morral i la Coca fins el Pla del Serrellar, on acaba ajuntant-se amb la primera opció, i també amb el cami que puja des de Gaianes --a hores d'ara, també abalisat. A jutjar per l'evidència --l'antic senderol s'endevina entre la brolla, però hi ha molts trams, sobretot en els pendents, en els què sembla pràcticament perdut-- poca gent segueix actualment aquest camí, tot i la seua bona petja i les vistes espectaculars que ofereix. És només un exemple, però sense eixir d'aquestes comarques i de les muntanyes que més sovintege, se m'acudeixen dotzenes de casos més.

Evidentment, no m'opose a la senyalització de certs camins com a forma per a facilitar el seu ús públic, com tampoc se m'acudiria demanar que tots i cadascun dels senders que travessen les nostres serres hagen de comptar amb algun tipus de senyalització més o menys conspícua. Però, si més no des del món de l'excursionisme (no necessàriament senderista), alguna cosa caldrà fer: seguir reclamant inventaris locals o comarcals de senders i camins públics i tradicionals, per exemple, que servisquen com a mínim per a documentar la seua existència; o tractar de fomentar --amb les degudes precaucions i de la forma que en cada cas siga més convenient-- el coneixement, la conservació i l'ús responsable de tots els senders que, des de temps immemorial, recorren les nostres muntanyes, i no solament d'aquells que, per la raó que siga, hom ha decidit senyalitzar i/o homologar. Al remat, és el conjunt dels camins i senders allò que representa un patrimoni ric i extens amenaçat, com tants altres trets del nostre món rural, de desaparició. O, en el millor dels casos, de banalització.

Una volta més, la falta de temps m'ha impedit comentar amb el detall que hauria volgut alguns assumptes que m'han interessat aquests últims dies, des de la celebració imminent del IV Aplec Ecologista del País Valencià (a peus de Benicadell, precisament) al patètic i frustrat intent de boicot al gran Pep Gimeno "Botifarra" per part dels descerebrats de sempre. I de Madrid, les Olimpíades, i la reacció --com és habitual, plena de seny, autocrítica i esportivitat-- que ha produït, en els mitjans del règim, la decisió del COI, ja ni en parlem. Jo ja tenia aparaulada ma casa com a subseu per a les carreres de caragols...

Estellés, sempre

Amb mans com d’orb et vaig temptar el cos
precipitat per un fosc desig brusc.
Vaig avançar pel teu cos com per un
incendi espés, entre un fum, unes flames,
obrint-me pas, decidit i penós.
Tinc un record vermell a les pupil·les
--la vermellor d’unes flames o sang--,
com el record d’una boca de forn
on hagués vist tota la llenya encesa.
Ulls socarrats, incendiats, de veure’t.

(Els pits, les cuixes 

rodonesa bessona
del flanc, el sexe,
entre la molsa uns llavis,
tanta bellesa, tanta.

Una alegria,
la fúria secreta
d'una carn tendra
que s'oferia, viva,
febrilment, en silenci.

Àvids, uns llavis
entre una fosca molsa,
inquiets, tendres:
amb dos dits els obrien
les cautes mans expertes.)

Si vos deixeu caure de tant en tant per aquestes planes, ja haureu vist que, amb freqüència, recorren als versos d'Estellés per tal d'il·lustrar moments, o bé estats d'ànim. M'adone, però, que rarament hi ha trobat lloc la vessant més vital  ("genialment obscena", en deia Fuster) de la seua poesia: la que canta el sexe, el cos i el desig. Així que hui, que acabe vacances, m'ha semblat escaient aprofitar un any més aquesta Diada d'Estellés (la quarta, ja, d'ençà que Josep Lozano va proposar celebrar-la coincidint amb la data de naixement del mestre) per fugir de tristeses i de solemnitats, i canviar-les per flors d'entrecuix i rodonors invictes; que ja ho deia, també, el mateix Estellés: "Si no és alegria / no vull poesia".

Et mossegaria 
els llavis i els pits, 
uns mossos petits.

Flors de nit

Com moltes altres plantes americanes, va arribar a Europa a mitjans del segle XVI, i sembla que ben prompte va ser batejada com a "maravilla del Perú", fent al·lusió tant al seu origen --les regions tropicals i subtropicals d'Amèrica Central i del Sud-- com a l'admiració que degueren despertar les seues flors acolorides i fragants, especialment adaptades per a la pol·linització mitjançant papallones nocturnes. De fet, pocs anys després, el botànic Charles de l'Écluse (llatinitzat Carolus Clusius) se'n refereix a l'espècie com Admirabilis peruana, epítet a partir del que Linné va establir el nom (Mirabilis jalapa) amb el qual és coneguda actualment pels botànics. Quant a nosaltres, sembla que la forma normativa per referir-se a l'espècie és "flor de nit"; nom escaient, en tot cas, atès que les seues flors --en realitat, calzes acolorits que poden ser rosats, blancs, grocs o una combinació de tots-- s'obrin a boqueta nit i es tanquen de nou al matí següent. A ma casa, però, sempre s'han conegut com a dompedros, adaptació evident d'un dels noms castellans de la planta --a hores d'ara, "dondiego de noche" sembla ser el més habitual-- que, curiosament, és recollit en l'Alcover-Moll sota la forma "llampedro". Ignore l'origen del mot "mirabajà", que no havia sentit mai i amb el qual sembla que és també coneguda en Mallorca i Menorca, però el trobe simplement encisador.

No volia, però, perdrem en disquisicions botàniques --podeu fer una ullada, si vos interessa saber un poc més de la història i les característiques d'aquesta i de moltes altres plantes, al sempre interessant blog de Daniel Guillot-- ni molt menys filològiques o fitonímiques. El que volia dir és que l'aroma penetrant dels dompedros, mirabajans o flors de nit, que des de fa una estona s'escampa també pel pati, em resulta inseparable d'aquells vespres infantils a la platja de Piles o al Grau de Gandia, quan eixíem a fer una volta per les hortes de tarongers aprofitant que no feia tanta calor, i en els que buscar i recollir llavors de les diferents varietats --tots els anys, invariablement, tornàvem a Alcoi amb una bona provisió d'aquestes llavors convenientment classificades pel color de les flors, que després es perdien per falta de lloc on plantar-les-- era, més que un simple passatemps, preludi del final de l'estiu i de la inevitable tornada a la normalitat del setembre. Ahir, per cert, li vaig preguntar a ma mare si recordava els dompedros. "Clar que si", em va dir. "Al meu fill major li agraden molt...".

Història d'una manta

La vaig comprar, com fan milers de turistes, en un mercadet a prop del llac Manyara, sense saber molt bé que faria amb una típica manta massai en arribar a casa: fer-la servir de cobrellit, potser, o bé donar-li qualsevol altra utilitat vagament decorativa. El cas és que la manta no va arribar a casa perquè, amb la resta de l'equipatge, es va extraviar en el viatge de tornada. La companyia aèria va indemnitzar adequadament tot el material desaparegut, però pel que fa a la manta massai (i a algunes altres coses: un fruit de baobab, un parell de potets amb terra del Kilimanjaro...) em va quedar una profunda sensació de pèrdua. Tanta, que en les setmanes següents a la tornada em vaig dedicar, de forma quasi obsessiva, a buscar informació sobre els massais i, evidentment, sobre les mantes en qüestió, que ells anomenen shúkà i que sembla que no fa molt que van ser introduïdes en Àfrica Oriental pels missioners escocesos. Vaig llegir pàgines i articles sobre la història i la cultura d'aquest poble fascinant, sobre els intents del govern de Tanzània per fer-los abandonar la seua indumentària tradicional o illkarash ("Operation Dress-up", va anomenar-se), fins i tot vaig tractar, sense èxit, de comprar en alguna botiga on-line una shuka que substituïra aquella que va quedar irreparablement perduda en algun aeroport africà... A poc a poc, però, vaig anar oblidant-me del tema, fins que fa uns dies Paloma i Javi, que han estat de viatge de noces per aquelles terres i coneixien la història de la manta perduda, me n'han portat una. No cal dir que m'he alegrat moltíssim, i que els ho agraïsc més encara: la nova shuka ja s'ha estrenat com a oportú cobrellit aquestes nits fresques i plujoses de finals d'agost, i m'ha retornat imatges i sensacions d'aquell viatge inoblidable. Però també m'ha fet adonar-me'n d'un fet cridaner, potser un poc inquietant: mai he apreciat tant les típiques mantes massais com aquelles setmanes després d'haver-ne perdut una...

Imatge de la xarxa

Plou, encara i després de tres dies, i no se m'acut millor manera d'anar encarant la imminent tornada a la faena. Ni per preparar la que podria ser una esplèndida temporada d'esclata-sangs. Moltes coses han de passar, encara, per a que siga així; però el primer pas ja està donat... Bon cap de setmana!  

Pressió humana

Vam deixar enrere Vilafranca i les seues precioses hortes, camí del Pla del Mossorro i la raconada dels Montllats, amb els seus prats --excepcionals en aquestes latituds-- acabats de dallar. Avançàvem pista amunt entre pinedes i assegadors, envoltats per l'extraordinari patrimoni de pedra seca (parets, camins, pous, casetes) que a poc a poc comença a ser conegut i valorat com mereix, i un dels companys ho va comentar: "deu fer molts segles que no hi ha tan poca gent vivint i treballant en aquestes muntanyes". Muntanyes que, com gran part de la comarca, es troben incloses dins la xarxa europea Natura 2000, i que exigeixen per això una estratègia de gestió que garantisca la conservació dels hàbitats i les espècies que les caracteritzen; en això estàvem treballant just abans de les vacances, i a això tornarem a dedicar-nos a partir de la setmana que ve.

Com sol ser habitual, la major part de la gent d'aquestes terres veu amb desconfiança tot això de Natura 2000 i, en general, qualsevol iniciativa de protecció que puga representar una limitació, real o potencial, a les seues activitats i expectatives. La qüestió, però, és molt més complexa i no pot limitar-se --tret d'alguns casos molt concrets i específics, com ara la instal·lació de parcs eòlics-- a establir llistats d'actuacions permeses o prohibides en cada sector del territori. De fet, molts dels hàbitats i les espècies que atorguen a hores d'ara valor a aquesta i a altres zones similars, han estat configurats i mantinguts, en gran mesura, per la mà (la "pressió") humana; la mateixa que ara, potser com mai des de fa molts segles, ha deixat d'actuar, o està deixant de fer-ho, sobre aquests paisatges. I si això és evident en el cas d'alguns elements ambientals, encara ho és més quan es tracta de l'eventual preservació de paisatges culturals o de béns patrimonials --com les pròpies construccions de pedra seca-- vinculats a usos que pràcticament han desaparegut a hores d'ara.

El problema, comú a moltes zones rurals i de muntanya de la Unió Europea, no és gens senzill, i en els últims anys s'està escrivint i debatent molt sobre aquesta qüestió. Les polítiques dirigides al desenvolupament rural --i les quantitats ingents de fons públics destinats suposadament a aquesta finalitat-- no semblen haver donat els resultats esperats, i la necessitat de noves aproximacions resulta evident; però la major part dels conceptes que solen fer-se servir quan s'arriba a aquesta altura de la reflexió (com el pagament per serveis ambientals, per exemple) segueixen trobant massa entrebancs com per a esdevindre una alternativa real. Amb tota seguretat, la solució no serà fàcil ni simple: cada cas concret pot requerir una estratègia diferent, incloent-hi l'eventual renaturalització de certes àrees --l'abandonament planificat dirigit a restaurar els processos ecològics naturals i reduir el control humà dels paisatges-- de la qual ja he parlat altres voltes i que comence a plantejar-me com una ferramenta més a tindre en compte. Una cosa, en tot cas, és segura: sense la participació, l'acord i la complicitat dels habitants de les zones rurals, qualsevol actuació està destinada al fracàs.

Si vos interessa el concepte de renaturalització (o rewilding), aquest article --en anglès-- representa una aproximació senzilla i molt recomanable, en la qual s'analitzen també aspectes com els efectes ambientals de l'agricultura tradicional o l'eficàcia de les actuals polítiques europees de desenvolupament rural. I quant al cas concret de Vilafranca, mentre preparava les notes per aquesta entrada m'he assabentat que Edicions 96 acaba de publicar-ne un llibre, escrit i il·lustrat per l'amic Paco Tortosa, que encara no he vist però que llegiré àvidament tan bon punt arribe a les meues mans. Per cert: fullejant allò que deia Cavanilles sobre el terme de Vilafranca, m'he trobat aquest paràgraf, que potser no ve massa al cas però no puc estar-me de transcriure:

"Como queda tanta porcion inculta, se crian muchos ganados, que dan hasta 3.000 crias. Es laudable esta industria, y aun necesaria hasta cierto punto; pero como es propiedad de los mas ricos, que aumentan sus caudales sin mudar la infeliz suerte de tantos vecinos, convendria mirar de cerca sus maniobras, y poner coto á la codicia. Quieren no pocas veces los labradores romper eriales para aumentar la masa de frutos, y se oponen los ganaderos pretextando que son tierras inútiles para la agricultura, ó haciendo ver que es práctica antigua el conservarlas sin cultivo. (...) con todo eso se valen de semejantes razones, y ocultan la verdadera causa, que es su interés; el cual logran fácilmente, porque aumentando el número de pastores sin tantos gastos como exige la lagranza, tienen mas lana, crias, hacienda y despotismo. Son ellos por lo regular los que mandan los pueblos, haciendo pasar la vara de Alcalde sucesivamente por sus afectos ó dependientes; tienen mil medios de presentar pruebas de lo que les acomoda, y logran sentencias favorables en los pleytos. El Estado necesita de ganados; pero la fuerza y las riquezas que le proporciona la agricultura, exceden sin comparacion á las que puede suministrar la pastoricia. Así vemos poca población y mucha pobreza en las provincias de ganados, que sirven para enriquecer un corto número de individuos." 

  

Vacances de vacances

Havia de ser una escapada curta, però ho ha estat més del que hauriem volgut perquè un d'aquells imprevists que passen de vegades quan algú decideix aprofitar que estàs fora de casa ens ha obligat a tornar abans d'hora, i encara gràcies perquè podria haver estat molt pitjor i sort que no sóc gens supersticiós però comence a plantejar-me si no serà cosa del karma o del mal d'ull. En tot cas, aquests --pocs-- dies en el Pirineu, entre el Ripollès, la Garrotxa i el Conflent, han estat suficients per desconnectar en la mesura possible de tràfecs i boires d'estiu (per agafar-se, diguem-ho així, una mena de vacances de les vacances), i també per pagar alguns deutes pendents i llargament postergats, que a aquestes alçades ja tocava haver pujat al Puigmal o conèixer Sant Miquel de Cuixà, encara que el Canigó haja hagut de quedar per a la pròxima. A més, tot plegat, un sempre pot aprendre amb aquestes coses, com ara que, a falta de res millor, els lladres no diran que no a un ordinador encara que siga un portàtil vell i normalet, o que una còpia de seguretat perd gran part de la seua utilitat si no està adequadament actualitzada. I ara, si em permeteu, me'n vaig a penjar una mateta de ruda darrere la porta, que mai no se sap...