La blanca muntanya roja

Sovint, a muntanya, la primavera i l'hivern se succeeixen tan ràpidament que fins i tot arriben a confondre's. Era hivern estricte quan vam arribar, divendres a la nit, al refugi Rabadà i Navarro (per qui no el conega, unes instal·lacions magnífiques i bona gent gestionant-les), i va continuar sobre Javalambre la major part del dissabte. La blancor de la neu cobrint les altures de la muntanya roja --això significa l'àrab djebel hamra, que podria ser l'origen del nom-- i un fred intens en assolir els poc més de dos mil metres del cim de la serralada. Boira, vent i una nevada fina però persistent que ens va acompanyar encara una bona estona, mentre carenejavem per les altures de la serra. Era l'objectiu, en tot cas: caminar un poc per aquesta muntanya de perfils suaus (i molt, massa marcada per la petjada humana) sobre una neu escassa --els grampons no isqueren de la motxilla-- però suficient per a mostrar una perspectiva diferent dels excepcionals boscos de pi rojal i savina rastrera que singularitzen aquestes altures de la serralada Ibèrica.

Primavera, a penes desmentida per la gelor de la matinada, va amanéixer diumenge. Es tractava, en aquest cas, d'aprofitar el traçat del sender GR-10 per completar la passejada fins a Riodeva. Canvi de pineda --en la major part del recorregut, boscos esponerosos el pi negral, que en aquestes contrades substitueix al silvestre o albar a altures menors--, la neu en l'horitzó i, en el transitat però interessant barranc d'Amanaderos, el soroll permanent de l'aigua que s'esgola pels estrets.

Al remat, amb sol i neu i entre carenes i barrancs, espere haver deixat part del tràfec que m'ha mantingut capficat els dies passats. Hui, de moment, no ha anat malament, tot tenint en compte l'inevitable cansament i que, a més, tinc un any més que ahir. Deixe pendent, per aquesta nit, posar-me al dia en la lectura dels blocs amics, que en una primer ullada semblen haver estat, aquest cap de setmana, especialment prolífics. I recuperar un poc de son, també. Entre unes coses i altres, sembla que m'encare a les falles --i a l'astènia-- amb uns altres ulls...

  

En el blog del Centre Excursionista Contestà hi ha més dades --i un bon grapat d'imatges-- d'aquests dos dies per terres d'Aragó. Però el millor, com quasi sempre, és el que no queda escrit...

Tot esperant l'astènia

Dies certament atarantats aquests últims, dels que espere escapar, si més no transitòriament, caminant el cap de setmana que ve pels turons nevats de Javalambre. Però pel moment, dins i fora de la feina, tràfecs, tasques i treballs intensos i variats --des de decidir-me d'una vegada per una de les cases que ja he vist, fins a seguir desxifrant les sempre hostils instruccions de la nova càmera-- que em tenen el cap envaït i el temps entretingut. Sobretot, aquella part --del cap i del temps-- que, en altres moments i circumstàncies, dedique a escriure en aquesta finestra. Si tot va bé, demà o despús-demà potser trobaré una estoneta perquè hi puguen treure el cap per ella les primeres flors d'una primavera imminent. O, ves a saber, potser caldrà fer lloc, abans, als últims desficacis de la sempre prolífica raça dels polítics autòctons. Demà, veurem. Hui, deixem-ho en escoltar, i amb gent de la terra. Que tampoc no és poca cosa, si bé és mira.

Causes

Conec a bastant gent que, d'una o altra forma, s'hi sent activament implicada amb les causes més diverses. N'hi ha que dediquen una part substancial del seu temps i el seu esforç a tractar d'eradicar la pobresa en el món; d'altres s'interessen pel respecte universal als drets humans o la igualtat real entre homes i dones, molts més aspiren a aconseguir una societat sostenible i respectuosa amb el planeta... En general, són gent normal, sensible i intel·ligent. I saben, per això, que assolir els objectius pels quals lluiten és, com a mínim, complicat, i que en cap cas serà cosa de dos dies. Fan front, o volen fer-li, a problemes complexos i profundament arrelats en la societat; s'enfronten amb la ignorància i la incomprensió --quan no directament amb l'hostilitat-- de la major part de la gent que els envolta. Quasi mai gaudeixen, tret de casos molt excepcionals, de suport mediàtic o recolzament institucional, més aïna al contrari. Ho tenen --ho tenim-- molt difícil, i ho saben. Sovint es desanimen. Però no hi deixen de creure. I de lluitar: supose que pensen que, amb tot, paga la pena intentar-ho.

Parle sovint amb ells i elles d'aquestes coses. I mai no els he sentit renegar amb sanya els autors que posaren les bases tèoriques de les seues lluites, per bé que analitzen, critiquen i actualitzen aquestes bases sempre que cal. No els he vist proposar que calga suavitzar els seus plantejaments per a que més gent els accepte --"no diguem 'pobresa', que això a la gent no li agrada sentir-ho i la tira cap enrere"-- ni plantejar-se que caldria buscar una formulació menys explícita de la Declaració Universal dels Drets Humans perquè estratègicament seria un avantatge per a que certs governs l'acceptaren. Tampoc no els he sentit defensar seriosament --em sorprendria que ho feren-- que fer front a la pobresa, la tortura o la destrucció del medi ambient depenga essencialment d'aconseguir (el més prompte possible i de la forma que siga) majories parlamentàries suficients, encara que tampoc estaria malament. Però quan parlem d'una --altra-- de les causes per les que jo també vull creure que lluite (el redreçament nacional del meu País i, en última instància, la seua independència) tot això canvia... Serà que jo no entenc res, o que sóc un ingenu incorregible. O potser és que, en el fons, no deixem de pensar que hi ha unes causes més nobles que altres; fins i tot, quan és la mateixa persona qui, aparentment, les defensa.

Titulars destacats

Imatge de El Pais

Llegia aquest matí, en l’edició digital d’un dels diaris que fullege cada dia abans de submergir-me entre papers i embolics, una notícia que m’ha interessat. Parla del descobriment, per part d’uns científics xinesos, del fóssil d’un animal que podria formar part de la línia evolutiva que va donar lloc als artròpodes moderns. Els artròpodes, cal recordar-ho, són el grup d'animals més divers i nombrós en l’actualitat; en formen part, entre d’altres, els insectes, els crustacis --els crancs o les gambes, per exemple-- o les aranyes. Hi ha encara molts dubtes sobre l’origen i l’evolució d’aquest grup i com van adquirir les seues característiques principals (com ara el cos típicament dividit en segments, o el seu esquelet extern rígid). La nova espècie fòssil, descrita a la revista Nature, es remunta al període Cambrià, pertany al grup dels lobòpodes i ha estat batejada com a Diania cactiformis pel seu aspecte extern, que recorda vagament al d'un cactus.

Allò més curiós, però, és que cercant més informació sobre aquest descobriment, m’he trobat aquesta altra notícia en un altre diari espanyol. No solament el titular, per més cometes que s'hi posen, resulta ja especialment desafortunat (“Un ‘cactus’, ancestro del centollo”). El mateix text, en el que es parla del “bicho” i es dóna una curiosa idea del procés de fossilització (“se ha rescatado convertido en piedra”) mereixen, com a mínim, un significatiu “sense comentaris” i una reflexió un poc més profunda sobre el concepte de divulgació. Pel que he vist en una ràpida ullada, no és cosa només d'ací: molts altres mitjans internacionals --alguns d'ells certament prestigiosos-- fan servir el terme "walking cactus" per a donar la notícia, però no he dedicat temps a llegir-la en profunditat per veure com la desenvolupen. Si, val, ja sé que cal cridar l'atenció dels lectors, i total només és ciència i per tant no és tan greu ni tan rellevant com manipular una foto per posar a Alves en oportú fora de joc; però convindreu que, entre unes coses i altres, ja anem ben servits amb uns mitjans de comunicació tan creatius, professionals i rigorosos. I hui no he dit res de Canal 9, que conste.

Desitjos

–Mai no m'havia passat res de semblant...

A la finestra, les primeres llums de l'alba començaven a retallar el perfil de les serralades del remot i misteriós confí del regne. Amarats de suor, sadolls de passió, la fada del riu –ulls bellíssims, cos inusualment sensual– i el vilatà ben plantat d'escassa hisenda però de noble cor romanien nus, un al costat de l'altre; els llençols, rebolicats, semblaven estrafer les siluetes muntanyenques, cada cop més discernibles sobre el cel que llostrejava.

–Mai no m'havia passat –va repetir la fada. I encara no conseguisc entendre-ho.

–Doncs no puc dir que m'haja semblat que fóra la primera vegada...

–No sigues fava –va dir ella, girant el cos cap al vilatà amb distreta voluptuositat. Ja saps que no és això el que vull dir. Les fades tenim la nostra vida privada, cossos eternament joves i desitjos que els encenen sovint. I jo no he estat, precissament, de les més recatades; ni amb bruixots, ni amb humans, ni tampoc amb altres fades i nimfes quan ha sigut el cas...

–Ja ho sabia, tot això. Hi ha llegendes i succeïts, i la gent conta històries... Però no veig encara què és el que no entens.

–Doncs està ben claret, rei. Fa segles que sóc fada. He donat l'oportunitat de demanar-me desitjos a milers d'homes i dones, joves i vells, rics i pobres. He concedit pràcticament de tot: et sorprendria com d'excèntrics podeu aplegar a ser els humans pel que fa a aquesta qüestió. Cert que l'or i les riqueses són el primer que us ve al cap a quasi tots. Però tampoc no han estat poques les vegades que m'han demanat poder i glòria, conéixer països llunyans o jeure amb alguna donzella o algun jove especialment agraciats i esquius. El que mai no m'havia passat, mai en tots aquests segles, és que algú em demanara passar la nit amb mi...

–Si de cas, el que costa de creure és que no haja passat abans. Tens un cos bellíssim, la teua veu és dolça i acaronadora... Però, si et val com a explicació, em fa l'efecte que quasi ningú para atenció a la dona que n'hi ha darrere de la fada. Potser és l'ambició, potser els encega la perspectiva de ser rics i poderosos. Potser tu tampoc no ho poses fàcil... Però jo no ho vaig dubtar ni un instant.

La fada el va abraçar dolçament –És molt bonic, això que em dius. I he de dir-te que ha estat una nit com en recorde poques. Però encara no em crec que, en proposar-te un desig per concedir-te, no m'hages demanat recuperar la vista.

–No et negaré què és el primer que vaig pensar. Però allò que realment desitjava, després de sentir la teua veu, era poder-te tocar, i em va semblar un risc inacceptable no poder fer-ho. I, més encara, poder veure després amb els meus ulls allò al que hauria renunciat...

La fada va posar els seus dits sobre els ulls del vilatà. Per un instant va pensar en com li explicaria, al següent peticionari, que aquesta vegada no hi hauria desig concedit perquè ja l'havia gastat de bestreta... Era una cosa ben irregular; seria un escàndol, hi hauria queixes, potser sancions. Però no hi havia altra opció: tampoc ella hauria pogut marxar sense complir el desig de sentir la seua mirada, recorrent-li el cos de dalt a baix...