Sobre gris

Imatge de la xarxa

Dia d'ànims plomissos per tancar aquesta estranya setmana de discontinuïtats i intermitències, en la qual, irònicament, he passat quasi totes les estones lliures de què he pogut disposar pensant en colors. Pensant, i fent: a falta d'un últim esforç, el pis ja està pràcticament acabat de pintar i a punt, per tant, per a habitar-lo. Però hi ha dies, com hui, en què les petites felicitats quotidianes, que alegren i acoloreixen les diferents habitacions de la vida, no reïxen a cobrir el fons fosc i cendrós que hi havia a sota i que sovint ve de lluny i d'antic. Quan això passa, no queda cap altra solució: s'agafa la felicitat que més convinga, i es dóna una segona i generosa capa. I, si calguera, fins i tot una tercera. Bon cap de setmana!

De bon conformar

Quan busques esclata-sangs, només hi ha una cosa que faça més ràbia que tornar amb les mans buides: trobar-ne només un. I encara sort que els fredolics ho han torcat una miqueta i han evitat que la cistella tornara només amb la mostra... Es diu a la "xarxa" que per la Vall d'Alcalà o per l'Orxa estan eixint-ne bona cosa, però pels voltants de Malafí, aquest matí, la cosa no ha anat com s'esperava. Almenys, ha estat un passeig magnífic per uns paisatges al què sempre val la pena tornar. I, a més, feia temps que no veia una bandada tan nombrosa de gralles de bec roig com la que m'ha acompanyat bona part d'aquest matí radiant en el què, com molta altra gent, he fet festa malgrat no tindre res a celebrar. Diumenge, si no passa res, farem un altre intent. I convé ser positiu: només que en trobe dos, d'esclata-sangs, ja n'hauré collit el doble que hui...

Agudesa visual

Entre els molts records que em va despertar la recent lectura de “Primavera, estiu, etcètera”, de la qual parlava en una entrada anterior, hi ha el d’una de les meues sèries de televisió de culte, a la què en un dels capítols s’hi refereixen --amb merescut entusiasme-- els protagonistes de la novel·la. Segurament també vosaltres recordareu, si és que ja teniu una edat, les esbojarrades aventures de l’Escurçó Negre ("Black Adder"), una sèrie un pèl surrealista de la BBC, protagonitzada per un impagable Rowan Atkinson i que fa ja uns quants anys va emetre TV3. En aquella sèrie, el personatge de l’Escurçó Negre, acompanyat dels seus fidels Percy i Baldrick (“ets un carallot”) es dedicava, a través de diferents èpoques de la història anglesa –en les quatre temporades en què es va emetre, des de l’Edat Mitjana fins la Primera Guerra Mundial— a ordir, més aviat amb poca traça i amb resultats imprevistos, ardits i maniobres de tota classe per tal de millorar la seua posició social i enriquir-se sense cap escrúpol ni mirament.

Imatge de la xarxa

Aquest matí, esmorzant amb uns amics que --entre moltes altres coses-- són un autèntic pou d'erudició i saviesa, i a tall d'una conversa sobre la nostra esquifida memòria històrica, m’han assabentat d’alguns detalls que desconeixia respecte a un assumpte que no deixa de tindre el seu aquell. Si esteu al corrent de la història recent del País Valencià i alguns dels seus protagonistes, potser també vos resultarà cridanera  una de les notícies que apareixen en la pàgina 32 de l’edició de La Vanguardia (Española) del dia 6 de juny de 1976; deixe que endevineu de quina es tracta, i de quí parla. No és res que no se sapiguera, evidentment; però se m'ha fet curiós veure-ho tan detallat (amb àlies i tot) i negre sobre blanc en un retall de premsa, encara que la font fóra la Jefatura Superior de Policia del règim. El cas és que, mentre em mirava la notícia en qüestió i pensava sobre les vel·leïtats de la història i les voltes que fa la vida, m’ha vingut també al cap la figura de l’Escurçó Negre i les seues tèrboles i atemporals estratagemes per tal de surar al preu que fóra. I no sé molt bé a què es deurà aquesta associació d’idees, perquè està clar que es tracta de casos tan diferents com dos coses completament diferents dins d’un pot. Oi, Baldrick?

Sic transit...

...i el viu al rebost, que no ens en queda una altra. Plovisqueja, encara: em done de termini el que dure el plugim i la nuvolada, per acabar de restaurar programes, acostumar els ulls a la flamant pantalla i, sobretot, anar fent-me al nou teclat, que no sé com m'ho faig per acabar sempre amb les majúscules bloquejades quan no toca. I també per seguir redreçant la resta de desperfectes causats per una setmana que, vista en perspectiva, no em sap gens greu haver deixat arrere. Sospite que la que ve --fins i tot sense pont, o potser per això-- serà millor; i tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe...

Dient d'ànims i de redreçar: aquest matí, a Carcaixent, hem fet l'assemblea anual d'Avinença. No hi erem tots, però si molts. I sota la pluja suau, amb les finestres obertes als tarongers centenaris de l'hort del què té cura Paco Tortosa --i els seus companys i companyes--, ha estat un bon moment per retrobar amics, per avançar propostes de futur i per confirmar que, tot i les dificultats, sempre s'hi pot avançar. De vegades, molt més del que sembla quan el dia a dia no et deixa parar-te a valorar com cal la feina que fa molta gent i el camí que, a pesar de tot, va recorrent-se.

(I per a algú que m'ho ha preguntat: el bolet és --diria jo-- Bolbitius vitellinus, una espècie freqüent vista a la Vall d'Almonesir, a l'Alt Palància, la setmana passada)

Avaries

Fa alguns dies que em trobe un poquet acatxat. Supose que és el que té estar sobrevolant assíduament les línies enemigues: tard o d’hora, és molt probable que alguna andanada antiaèria t’acabe atenyent (i això, quan no és directament una bala perduda de foc amic la que t'abat). Pel moment, però, les conseqüències no semblen passar d’algunes rasquinyades en el fuselatge --reporten danys lleus la gola, el cap i la panxa– i una petita fuga en el dipòsit d’ànims, que ja venia un poc espatlat d’abans perquè, d’un temps ençà, el balanç entre entrades i eixides es troba clarament descompensat a favor de les segones. Malauradament, qui sí que es troba en un estat realment crític és el meu ordinador: per raons que encara està tractant d’esbrinar aquell que ho entén --però que probablement només siguen els efectes del temps i l’ús sobre no-sé-quins mecanismes molt delicats-- el meu entranyable i antiquat portatil es troba en el dic sec. I el diagnòstic provisional s’ha de qualificar, segons el que em diuen, com francament pessimista. Si més no, s’ha pogut recuperar tota la informació del disc dur, però em fa l’efecte que, tret que la cosa canvie molt i malgrat que els temps no estan per a alegries, no en quedarà una altra que anar pensant a donar-li un merescut relleu.

Privat, per tant, d’un element tan bàsic (ara mateix escric aquestes ratlles des d’un ordinador amablement prestat) i amb el cos que amb prou feines –i mai millor dit-- aguanta la jornada laboral, he decidit dedicar tot el temps lliure a la noble tasca d’arropir-me en el sofà, llibre en mà i manta en peus. I és així, fent com deia aquell de la necessitat virtut, que pràcticament he acabat “Primavera, estiu, etcètera” de Marta Rojals. Si seguiu habitualment aquestes planes ja sabreu que, quan vinc a dir alguna cosa sobre un llibre, ja l'ha llegit, assimilat i comentat tothom abans, la qual cosa m'estalvia la feina de calfar-me molt el cap per dir-ne res brillant i original. Aquest cas, evidentment, no és una excepció: tot i que me'l van recomanar fa temps, no ha estat fins ara que he pogut fer-me amb un exemplar, i potser que em limite a dir que m'ho he passat realment bé, llegint-lo. Perquè si es tracta de coses més concretes, i tal i com ja intuïa, sempre podeu trobar a la xarxa algú que en parle, millor del que jo ho faria, de tots els aspectes que m'han cridat l'atenció: des de la naturalitat amb que es tracten fets i circumstàncies quotidians però que ens han marcat a tots --també als que som d'algunes generacions anteriors a la del 75-- fins a l'ús oportú i desinhibit de la parla ebrenca, que tan pròxima ens resulta als valencians d'aquestes comarques centrals. Temes, junt amb les reflexions sobre la vida dels llauradors o el pas dels temps i les seues etapes, que m'han fet parar-me a pensar més d'una vegada, i dels què potser naixerà alguna idea digna de ser ressenyada. Però segurament això serà, ja, en tornar a volar. I amb un altre ordinador...

      --Lo que vui dir, que no sé si m'explico tampoc, és que pel pagés això és lo menjar de casa seua, és lo plat a taula, i amb això s'hi pot fer tota la literatura que vulguis, però no deixe de ser el seu mitjà de subsistència.
      --Sí, sí, res a dir sobre això. Però en el fons estem parlant del mateix, ja ho veuràs. Estem d'acord que dependre de la meteorologia és com una ruleta russa, i que ja té delicte que l'oli el paguin a preus de fa trenta anys, i tantes coses que no arreglarem ara. Però si mirem l'activitat en sí, aïlladament, pam, pam...
      Projecta al mig de la taula un tancat imaginari, i jo el segueixo, ara les mans, ara els ulls.
      --El que intento dir és que, d'entre totes les feines, aquesta té fil directe amb els orígens. Els aliments, la terra, tot allò que és bàsic i primer. I per això crec, humiiiiilment, que anar al tros és la feina més natural que hi ha, i la més civilitzada. La terra i el follar són la base de totes les civilitzacions.
      Aqui jo també hi fico teoria: I les guerres, Trau.