Simbolismes

A la vista de la quantitat (i la varietat) de llegendes que en parlen i de simbolismes que se li atribueixen, ha d'haver pocs ocells que hagen despertat un interès tan viu en la cultura popular europea com l'entranyable i eixerit pit-roig. I sembla evident, també, que la causa d’aquest interès té una relació directa amb el mateix tret que li dóna nom. Molt abans de que la tradició cristiana associara amb la sang de Crist el color rogenc que el caracteritza, la imatge més estesa del pit-roig remetia, d’una o altra forma, al foc. Diuen, per exemple, que per als antics nòrdics representava el llamp i que, per això, se'l vinculava amb el deu Thor. Però la relació entre foc i ocell es repeteix en moltes altres llegendes, en les quals apareix avivant amb el seu aleteig  una foguera en el pessebre per a mitigar el fred del Jesuset, duent aigua en el seu bec a les ànimes del purgatori o, com en el cas de Guernsey, directament com a responsable d'haver baixat el foc des del cel i haver-lo entregat als habitants de l'illa. 

Potser aquesta imatge atàvica de missatger entre el cel i la terra és també la causa de que en alguns països cèltics com Irlanda o Cornualla s’amenace amb desgràcies diverses a qui gose matar-lo, per bé que en altres llocs --com en algunes zones de Portugal, on se'l coneixia com a porco-bispo-- el dia de Sant Esteve se'l capturava i sacrificava de forma ritual. Quant als simbolismes, hi ha qui associa els pit-rojos amb la confiança, la caritat, la compassió, la pau domèstica o l’esperança de tornar a la llar, i en alguns llocs es considera que veure'l és senyal de novetats imminents o fins i tot, si arriba a entrar dins d’una casa, presagi de que algú hi morirà. No és l’única associació de l’ocell amb la mort, ja que antigues rondalles britàniques li atribueixen el costum de cobrir amb fulles els cossos morts --sobretot de xiquets-- que queden abandonats al bosc. Robert Graves remunta a la tradició celta la consideració del pit-roig com a encarnació de l'esperit de l'any nou, tot i que la seua vinculació actual amb el Nadal britànic és molt més recent i té un origen com a mínim curiós; i encara  hi ha qui interpreta que la seua representació en alguns quadres --com el famós Jardi de les Delícies-- simbolitza la lascívia i el desig sexual. 

Detall del "Jardí de les delícies" i targeta nadaleca anglesa. De la xarxa

Hi pense en aquestes coses de llegendes, rondalles i simbolismes mentre l'hivern va avançant al pati i els pit-rojos que han decidit passar-lo ací, ignorants de la seua profunda càrrega al·legòrica, segueixen voletejant inquiets entre branca i branca. I recorde algunes de les coses que es coneixen de la biologia d'aquest ocell, únic representant d'un gènere que recentment ha estat relacionat amb la família dels papamosques, els còlits o els bitxacs, i que també ha despertat des de fa temps l'interès dels investigadors, que han dut a terme nombrosos estudis sobre diversos trets de l'espècie. La seua marcada territorialitat, per exemple, que contrasta un poc amb la imatge pacífica i afable que transmet (i que fins i tot porta a Stephen Moss a vincular la preferència britànica per aquest ocell amb la defensa aferrissada del seu territori), o el seu caràcter de migrador parcial, que fa que algunes poblacions del nord d'Europa es desplacen milers de quilòmetres fins a àrees més càlides com la Península Ibèrica, on també hi viuen poblacions reproductores que, almenys en alguns casos, són temporalment reemplaçades pels nouvinguts. 

A casa, tot i que no es permeten massa familiaritats i mantenen sempre una distància prudent, els pit-rojos no semblen especialment preocupats per la nostra presència --ni per la de les gates-- fins el punt que hi ha voltes que no estic segur de qui està observant a qui. M'agrada pensar que aquest comportament curiós i relativament confiat és potser degut a que procedeixen d'algun d'aquells països civilitzats on els ocells en general, i aquests en particular, són apreciats i benvinguts en cases i jardins; a la nostra, per descomptat, també ho són. I, tot i no ser els únics ocellets capaços de recórrer distàncies formidables en els seus desplaçaments migratoris, sorprèn un poc que ningú --que jo sàpiga-- els haja invocat mai com a símbols de tenacitat, obstinació o resistència, que crec que els pegaria bastant bé (millor, diria, que això de la lascívia, que no ho acabe de veure). Ja se sap, en tot cas, que el món dels símbolismes és sempre bastant relatiu, i ja heu vist que, en el cas dels pit-rojos, hi ha bona cosa d'opcions per a que cadascú trie la que més li convinga; jo, amb que seguisquen alegrant-nos els hiverns volant lliures pel pati ("A Robin Redbreast in a Cage / Puts all Heaven in a Rage", va escriure William Blake) ja em done per més que satisfet.

Les referències al simbolisme del pit-roig (amb freqüència, associades també amb el caragolet --wren, en anglès-- i, de tant en tant, amb el reietó o goldcrest) abunden en internet, i tot i que rarament remeten a fonts documentades, amb un poc de paciència es pot arribar quasi sempre a trobar-les. Per no fer-ho llarg, em perdonareu que no haja recollit ací la majoria d'aquestes fonts, però m'ha divertit especialment fullejar el clàssic "Birds in Legend, Fable and Folklore" d'Ernest Ingersoll i "The White Goddess: A Historical Grammar of Poetic Myth" de Robert Graves, tots dos disponibles en la xarxa, i el preciós "The robin: a biography" d'Stephen Moss, que tinc per casa. La relació entre el pit-roig i la lascívia en l'obra de Hyeronimus Bosch sembla procedir de "Bosch. Realidad, símbolo y fantasía", d'Isidro Bango i Fernando Marías, però no he pogut confirmar-ho. I quant al nom de l'ocell, ja veieu que utilitze pit-roig per ser la forma més estesa, encara que a Alcoi se'ls coneix com a reiets i que els meus pares, valencianoparlants de soca-rel, els anomenaven petirrons. No he sentit a ningú més utilitzar aquesta forma, que recorda al nom castellà de l'ocell (i a l'aragonés petirroi) i que en realitat, segons el mestre Eugeni Reig, és un diminutiu de petit; potser era a això --a la seua petitesa-- al que volien referir-se els meus pares...

Pedres

Algunes, la majoria, sàviament disposades per la mà humana per conformar els bancals, camins, corrals i despoblats que caracteritzen des de fa segles aquests paisatges de la muntanya. Però també d'altres que, sense perdre la seua disposició original, van ser treballades per a serveis i finalitats que hui només podem aventurar. I encara algunes més que no han estat mai arrencades ni domesticades però que se'ns mostren hui, per atzar i caprici de la geologia, com elements singulars i d'una bellesa estranya i salvatge... Moltes pedres, i de tota classe, en la passejada de hui per la Vall d'Alcalà: no era, cal dir-ho, la primera opció, però la ventada ha aconsellat deixar de banda els cims per buscar recer en clotades, barrancs i fondals, i els d'Alcalà, ja ho veieu, reuneixen com pocs, a mà i amb abundància, natura, història i paisatge. I uns bons minxos, també, que aquesta volta no ha pogut ser perquè es feia tard però a la pròxima sense falta.

La veritat és que, després de tots els mesos en que la Línia s'ha mantingut inactiva darrerament, fa un poc de cosa dir-ho. Però la realitat és que la primera entrada d'aquest blog data d'un 24 de gener de 2010, la qual cosa significa que hui compleix onze anys de vida. Discontinua, atzarosa i sovint carranquejant, sense dubte, però vida al cap i a la fi; i això sempre és cosa, em sembla, digna de celebrar. Gràcies, de tot cor i una volta més, per haver estat ací tots aquests anys, i anem a per els dotze...

Més moral, encara

Soc ben conscient, vos ho puc assegurar, de com està la cosa de complicada a Alcoi, i sé també que, al remat, això del futbol no deixa de ser un tema més aviat intranscendent i fins i tot un poc frívol. Però que voleu que vos diga, eliminar al Reial Madrid no és cosa que es veja tots els dies, i deixar-se dur per una estona, encara que fóra tancat a casa i davant del televisor, tampoc està malament, senta d'allò més bé i fins i tot potser que ajude a guanyar altres coses molt més importants... No va poder ser l'any 46, ni tampoc fa huit anys, i és una llàstima no haver-ho pogut viure en directe en el Collao; però per eixe gol, en el mínut 114 i jugant amb 10, ha pagat la pena esperar, i ja ho celebrarem millor a la pròxima, o quan puga ser. I alerta qui vinga ara, que de moral, ens en queda encara per a llarg. 

La negacionista (relats conjunts)

 

--Pe... però... Açò és increïble, no ho puc entendre! Què no em veus? Mira'm: les dents, les orelles, la cua... Toca'm, vinga! Ho veus? Un llop de dalt a baix, com ha de ser! Com pots tindre la barra de dir que no existisc?

--No, si reconec que, com a semblar-ho, si que sembla que sigues real, però això encara em convenç més; simplement, t'ho torne a repetir, jo no crec en els llops. Crec que sou un invent del govern, els mitjans corruptes i les multinacionals farmacèutiques per a manipular-nos i fer de nosaltres el que vulguen. Però no ho aconseguiran, perquè alguns hem despertat i ja no ens xuplem el dit... I mira, no sé com ho hauran fet per a que fins i tot a mi em parega que realment hi eres ara ací: segur que ens posen alguna cosa en el menjar, o serà per tot el que ens llancen damunt amb això dels chemtrails; potser és el 5G aquell, o qualsevol altra cosa que no volen que se sàpiga. Ara, siga el que siga, la veritat és que és efectiu; fins i tot m'ha fet l'efecte, tal qual, que m'acabes de fotre un mos...

La meua proposta, totalment fictícia, per als relats conjunts. I si, jo també crec que la cosa no acabarà bé per a la Caputxeta conspiranoica; almenys, aquesta, no posa en perill a ningú més.

De bona família

Ja he parlat alguna altra volta de la meua especial predilecció per aquesta planta, fins el punt de gosar proposar-la com a símbol vegetal de les terres de parla catalana. Nosaltres l'anomenem habitualment cepell "en clara al·lusió a la noblesa de la fusta de la soca o cep", deia l'enyorat Joan Pellicer; però el nom de bruc, que sembla enfonsar les seues arrels en l'antiquíssima llengua dels celtes, no ens és en absolut estrany i, de fet, l'apliquem a altres espècies pròximes del gènere Erica. I quant al qualificatiu d'hivern, ningú no pot dubtar de la seua idoneïtat: la imatge que acompanya aquestes línies va ser presa la setmana passada, a la sempre estimable Covalta, poc abans de que el fred i la neu canviaren per uns dies l'aspecte dels nostres paisatges (i dels de Madrid, també, per cert; com que a penes se n'ha parlat, igual no ho sabieu...).

La meua inclinació, en realitat, no és limita només a aquesta espècie, sinó que pot fer-se extensiva a molts dels seus parents pròxims, agrupats pels botànics en la família de les Ericàcies. I no només pels brucs pròpiament dits, molts d'ells de vistosa floració, amics --a diferència, precisament, del nostre cepell-- de les terres pobres en calç i especialment ben representats en la rica flora sud-africana. Entre les més de quatre-mil espècies que s'inclouen a hores d'ara en la família, hi sovintegen altres plantes ben conegudes per diverses raons i dotades d'atractius molt diversos. Pense, per exemple, en el nostre arbocer, evocador de les extenses laurisilves que cobrien les costes mediterrànies fa vint milions d'anys, o en la tenaç i modesta boixerola, parent pròxima de l'anterior i representant d'un gènere extraordinàriament diversificat en les terres californianes de clima mediterrani. Però també en les discretes brugueroles, no gaire freqüents a casa nostra però components fonamentals de molts paisatges europeus; en els diferents tipus de nabius (els mirtils, els més habituals, però també els negres i els vermells, a més de les diverses espècies, moltes d'elles americanes, que són objecte de cultiu), o fins i tot en els bellíssims nerets, rodondendres i azalees, tots ells inclosos al gènere Rhododendron, molt apreciat en jardineria i del qual se n'han descrit més de mil espècies distintes. Ja veieu, doncs, que a banda dels seus propis encants, que no són pocs, cal afegir-li al nostre cepell l'atractiu de formar part d'una família com cal: extensa, diversa, i indubtablement distingida.

Alguns retrats de família que he trobat entre les meues fotos, a saber: Erica arborea, E. cinerea, E. tetralix, Arbutus unedo, brugerar de Calluna vulgaris, Vaccinium vitis-idaea i Rhododendron ferrugineum. Per a mostra un botó, que diuen.