Espectres i glòries

Vaig pensar en ell l'altre dia mentre caminava entre les boires mariolenques, tot i que les condicions en aquell moment (amb núvols de sobra però amb el sol de cara) no eren les adequades per a què s'hi manifestara. Però si que ho va fer, uns mesos abans, en un esplèndid recorregut per la Mola de Cortes: en arribar a l'altura del Pino de la Cortada, abocats a les cingleres que es desplomen sobre l'abrupta vall del Xúquer i poc després de superar la densa nuvolada que la cobria, un vistós i evocador espectre de Brocken va voler comparèixer davant de nosaltres per fer encara més memorable una caminada que, llavors encara no ho sospitàvem, seria de les últimes abans de que la pandèmia ho trasbalsara tot.

L’anomenat espectre de Brocken és, com sabeu, un efecte òptic que es produeix quan l’ombra de l’observador, que ha de tindre el sol a la seua esquena, es projecta sobre una superfície de boira o núvols situada a una cota inferior, la qual cosa dona lloc a una imatge distorsionada (de vegades, de gran mida) envoltada per anells acolorits. Popularment atribuït a forces sobrenaturals, el fenomen va ser descrit i explicat científicament per primera vegada el 1780 per Johann Silberschlag al pic que li dona nom, cim culminant de les muntanyes Harz, a Saxonia-Anhalt; el Brocken (o Blocksberg) és, de fet, una zona associada des d’antic amb les bruixes i els aquelarres, i Goethe hi situa la celebració de la famosa nit de Walpurguis a la qual assisteixen Faust i Mefistòfil. Entre els muntanyencs, és molt conegut el relat clàssic d’Edward Whymper sobre la primera ascensió al Matterhorn el 1865: en el descens des del cim, la cordada va patir un accident que va costar la vida a quatre dels seus set membres. Poc després de la tragèdia, els tres supervivents van veure l'espectre, que Whymper va associar amb el que acabava de succeir i que descriu com “algo maravilloso y terrible, único en mi experiencia y mucho más impresionante de cuanto pueda decirse, por el momento en que sobrevenía”.

Quant a l'efecte que vam poder veure –i fotografiar-- aquell dia a la Mola de Cortes, diria que, parlant amb propietat, només va ser una part de l’espectre: la que correspon precisament als abans esmentats anells de colors, i que de fet rep el nom específic de glòria o anthelion. Com es veu a les imatges, les nostres ombres (n’erem tres, i el pi quatre) no mostren la inquietant i fantasmagòrica distorsió que va donar lloc a la llegenda, probablement perquè la capa superior de la boira es trobava ja massa allunyada de nosaltres quan els raigs del sol van començar a incidir amb l'angle oportú. En canvi, sí que són clarament visibles les glorioses aureoles que emmarcaven cadascuna de les ombres, i totes elles en conjunt. No deixa de ser, en tot cas, una qüestió de matisos: ja fóra glòria o espectre allò que vam veure --no tothom s’hi posa d’acord sobre la relació entre tots dos fenòmens-- no hi ha dubte que el seu efecte és, com a mínim, sorprenent, i la seua aparició un succeït digne de recordar. De les bruixes, si n'hi havia, no en vam tindre cap notícia.

Balanç de danys

Han passat ja unes setmanes des de les gelades de principis de gener i, després d'un temps prudencial per donar temps a eventuals (i habituals) recuperacions, aquest cap de setmana tocava recompte de baixes i reparació de danys entre les sofertes plantes amb les que compartim pati. Cal dir que, en general, aquesta volta ha estat ben poca cosa si es compara amb els efectes quasi catastròfics d'altres fredorades anteriors; ni va gelar tant (amb prou feines baixàrem dels quatre sota zero) ni ens va agafar d'improvís, amb la qual cosa vam poder posar a cobert molts cossiols i protegir precàriament algunes altres plantes que tinc com a especialment sensibles. Afortunadament, tampoc aquelles que no admeten aquestes proteccions semblen haver patit danys remarcables. La llimera i el taronger, per exemple, però també un dels cactus que hi viuen des de fa ja molts anys i que, com es veu a la imatge de dalt, fa de mal resguardar per grandària, hàbit i ubicació. Respon al nom científic de Selenicereus hamatus, i a banda de la seua remarcable capacitat per sobreposar-se a les inclemències (no solament les gelades: em consta per experiència la seua extraordinària resistència a la sequera), destaca per ser una espècie epífita i enfiladissa les tiges de la qual poden arribar a assolir, en les selves mexicanes de les què sembla ser originari, fins a dotze metres de longitud; a casa, a falta d'arbres pròxims sobre els que créixer, s'enfila paret amunt fins que troba un punt de suport adequat per deixar-se penjar. 

Detall de la tija, amb els característics apèndixs en forma d'ham
que l'ajuden a enfilar-se i que justifiquen el seu èpitet específic

Encara que els ciris de la lluna (que això és el que significa l'epitet genèric Selenicereus, probablement a causa de la seua floració nocturna) no són ni de bon tros els únics representants de les cactàcies que creixen al pati, reconec que em resulten especialment simpàtics, tot i que no sabria dir exactament perquè. Per la seua contrastada capacitat per resistir i sobreposar-se a les condicions adverses, probablement, i per la facilitat amb que es propaguen només amb plantar un fragment de la tija. Però també pel seu aspecte malgirbat i extravagant, que contrasta amb l’harmònica elegància de la majoria dels seus congèneres i que li dona un aire –o així m’ho sembla a mi—despreocupat, rebel i un poc murri. Llàstima que, almenys a casa, siga difícil gaudir de les seues vistoses flors, absents fins a la data; potser els nostres hiverns no són suficients per a matar-la, però algun efecte deuen de tindre en una espècie, com aquesta, d'origen tropical. Un petit inconvenient, en tot cas, fàcilment excusable davant la resta d'avantatges que presenta. I a més, no punxa.

Dalt, els dos extrems del degà dels Selenicereus del pati. Baix, la flor de l'espècie, de la xarxa

Li deia fa poc a l'il·lustre Pons que l'hivern no és la millor època per parlar de plantes en un blog, però aquest cap de setmana m'he posat a remenar pel pati i mira, açò és el que ha eixit. I encara he tingut temps de fer una volteta per la serra i trobar les primeres abelleres fosques (en sentit ampli) de la temporada. O siga, que si més prompte ho dic...

Geografies efímeres

No buscava, hui, ni plantes, ni animals, ni pedres. Amb opció de dia lliure a la faena, i amb el pronòstic de que les espectaculars boires d'advecció que s'han vist a la costa aquestes últimes jornades remuntaren hui cap a l'interior, he eixit a Mariola amb la idea de gaudir de la boira i de les efímeres i sorprenents geografies que dibuixa quan cobreix aquestes valls i dilueix els contorns coneguts de les muntanyes. I amb l'esperança, també, de poder fer-ho sense la gentada que, sobretot des de fa uns mesos, es congrega cada cap de setmana al Montcabrer, fins el punt que feia temps, per això, que no hi pujava. S'han complert, per sort, els pronòstics, pel que fa a la boira i també a la tranquil·litat. Ha hagut, inevitablement, pedres, plantes i animals; però em quede sobretot amb el camí, canviant a cada segon de llum i d'aspecte, mil voltes trepitjat però recorregut (i redescobert) hui com si fora la primera... Ja ho he dit, ací mateix, altres vegades: potser és cosa meua, però sempre m'ha semblat que hi ha boires que amaguen, i boires que esclareixen. 

La veritat --digueu-me asocial-- és que m'ha agradat no trobar-me hui cap altre humà al cim del Montcabrer; però també comptar, una volta més, amb l'animada companyia dels eixerits bardissers que passen l'hivern a les nostres muntanyes. I per cert, vist com se les han apanyat per fer-se amb les molles del meu entrepà, em fa l'efecte que a ells, això de l'alta afluència d'excursionistes, ja els deu anar d'allò més bé.

 

Paisatges vius

No sabria dir si és pel seu aspecte, evocador malgrat la ruïna que l'assola, per l'estimable entorn en el qual s'hi troba, o simplement per la textura singular que li donen els blanquíssims cudols, rigorosament alineats i travats amb morter. Però sempre m'ha fascinat l'elegant solidesa d'aquesta estructura --insuficient en tot tot cas per resistir el pas del temps i les embranzides de l'aigua-- fins el punt d'esdevindre un dels meus llocs preferits quan passege pel riu. Situat molt a prop de les restes, penosament arruïnades, del que va ser el Molí de Salelles (que amb el temps va passar a dir-se de Serelles, i que deu el seu nom a Felipe Pascual Salelles Renart, qui el va bastir com a molí paperer a finals del segle XVIII), fàcilment passaria, pel tipus d'obra i per la seua disposició actual, pel que queda d'algun dels assuts i rescloses que sovintejaven en aquest tram del riu d'Alcoi i que alimentaven molins i batans. Però no era aquesta, segons sembla, la seua funció original, sinó actuar com a mur de defensa de les hortes del Sompo, perquè el riu, que ara el travessa, abans el vorejava: la tanca encara es pot distingir, aparentment completa i amb les hortes annexes, a les fotos aèries de 1956, quan el caixer girava abruptament cap a ponent a la seua altura per formar un meandre actualment desaparegut. El 1976, el mur sembla ja assolat, per bé que queden traces de cultius darrere d'ell i el corrent del riu, que discorre encara per la dreta del seu caixer, manté part del meandre anterior. A partir de 1989 --probablement, a causa de l'avinguda extraordinària que va tindre lloc tres anys abans-- el riu abandona la seua corba per seguir un traçat pràcticament recte, a l'esquerra del llit i sensiblement similar a l'actual.

Dalt, en color, ortofoto amb l'aspecte actual d'aquest tram del riu. Baix, les fotografies aèries dels vols de 1956, 1976, 1989 i 1994, totes elles de la pàgina de l'ICV. El cercle correspon a la ubicació aproximada de les restes del mur que es veuen a la primera imatge. 

Hi ha prou amb fer una ullada a les imatges de dalt per comprovar fins quin punt han canviat les coses, en aquest petit tram de riu, en només uns decennis: molins assolats, hortes desaparegudes, caixers que canvien de lloc, boscos arrossegats per les revingudes i tornats a brotar i una altra volta...  Costa poc imaginar, a la vista d'això, la magnitud que deuen haver arribat a assolir els canvis si ens remuntem a una escala de segles (i el risc que representa, siga dit de passada, voler interpretar determinats fenòmens, processos o estructures, com el mur de més amunt, sense tindre en compte aquesta realitat canviant). És cert que, quant a canvis, els nostres rius són un cas extrem, per la intensitat i la rapidesa amb que poden arribar a variar les seues condicions. Però no són en absolut un cas excepcional, perquè no hi ha cap paisatge que escape a aquesta dinàmica de canvi: ja siga per fenòmens dràstics i sobtats (un incendi forestal, la plaga de la fil·loxera, una nova autovia...) o, més habitualment, per l'acumulació constant de petites modificacions, sovint poc perceptibles si no són observades a l'escala temporal i territorial adequada, els nostres paisatges es troben en constant transformació, modelats per la pròpia societat (que canvia, també, i de forma cada volta més accelerada) i pels processos naturals dels quals, en última instància, depenen. El paisatge ha canviat, canvia i canviarà, però està en les nostres mans aprendre, com diu Oriol Nel·lo, a gestionar les seues transformacions "de manera que els seus valors --ja siguin de caràcter ambiental, patrimonial, simbòlic, estètic o econòmic-- s’enalteixin i no s’afebleixin a través del procés de canvi". I tan de bo que ho aprenguem aviat.

El tros del riu d'Alcoi que em queda més a prop de casa, en terme de Cocentaina, no solament conserva alguns trets ambientals remarcables, sinó que també alberga un notable patrimoni arqueològic, amb restes neolítiques, ibèriques i andalusines; la mateixa zona del Mas del Sompo, que esmente més amunt, ha proporcionat materials d'aquestes dues últimes èpoques. Quant a les qüestions relacionades amb els aprofitaments d'aigua en aquesta zona, és imprescindible consultar el magnífic treball de Francesc Jover i Juan Richart "Els regs i la indústria hidràulica a Cocentaina" (Ajuntament de Cocentaina, 2005), font exhaustiva i rigorosa de dades i informació al respecte. I per cert, hui se celebra, com cada 2 de febrer, el Dia Mundial de les Zones Humides, i tot i que no ha estat premeditat, valga aquesta entrada, manifestament fluvial, per recordar-ho.

Hurrengoan

Doncs això, hurrengoan, a la pròxima, perquè aquesta volta no ha pogut ser. Però l'Athletic tampoc ho va tindre fàcil, em sembla, almenys fins que va treure al camp pràcticament tots els titulars. I ens queda, en tot cas, l’orgull d’haver vist l'equip lluitant fins el final, el mèrit --i el gran gust-- d'haver eliminat al Madrid, i la satisfacció de veure com, durant uns dies, Alcoi i l’Alcoià han estat notícia i ho han estat en positiu, que ja ens va bé. I ara, a més, el Barça ja no té cap excusa per no guanyar-la... Zorionak Athletic, hurrengoan irabaziko dugu. I Amunt Alcoià, sempre.

Posats a il·lustrar açò amb algun animal, els millors candidats haurien estat, sense dubte,  els lleons. Però fa uns dies, mentre repassava referències per a l’entrada anterior, vaig conèixer el "pit-roig de l’eusquera" (Euskararen Txantxangorria), símbol d’una iniciativa per promoure l’ús de la llengua recolzada per nombroses institucions i entitats basques, entre elles i per cert, els principals equips de futbol; d'acord, ve un poc agafat pels pèls, però el txantxangorri em va fer gràcia i no m’he pogut resistir a posar-lo. I com que hui és divendres, i fa uns dies que no em trec del cap --ves a saber per què-- aquesta pel·lícula ni la seua banda sonora, no em resistisc tampoc a recuperar el vell costum de desitjar-vos, amb música, un bon cap de setmana. Bon cap de setmana, doncs, cuideu-vos molt, i alerta --una altra volta-- amb el vent.