Bestretes

A la vista de com va enguany l’assumpte de florir per aquesta contornada, no esperàvem que la cosa fóra massa diferent a la Xortà. Així que aquesta volta es tractava sobretot de caminar, perquè a desgrat de les pistes forestals que a hores d'ara la travessen i que són quasi impossibles d’evitar en desplaçar-s’hi a peu, la serra encara conserva senders de bona traça que no per coneguts deixen de ser una bona opció quan es tracta, com era el cas, de soltar un poc les cames i gaudir sense altres pretensions del sol i la muntanya. Sendes interessants pels propis paisatges que travessen, farcits de testimonis de l'antiga vida a la serra i presidits pels imponents roquissars que la culminen; però també perquè les vistes que s'albiren des del cim al qual hi menen --l'esvelta i enlairada Penya Alta, de 1.220 metres d'altitud-- són, almenys al meu parer, de les més estimables i estimulants d'aquest abrupte sector del País per les seues privilegiades perspectives sobre les valls i serralades que el conformen.

Al remat, de camí, de sol i de paisatges, en quedàrem ben servits. I tot i que les previsions, quant als ritmes naturals, es van veure majoritàriament complides, encara vam tindre la sort de trobar, ací i allà, algunes remarcables primeries. La vistosa floració d’alguna barlia, per exemple, orquídia matinera que ja coneixíem d’aquesta rodalia però que sempre alegra retrobar. O la recuperada activitat dels rèptils que, com els escurçons, comencen a deixar enrere la pausa hivernal i als que ara és més fàcil descobrir mentre busquen assolellar-se en les àrees més obertes. Tot plegat, poc més que una bestreta d’aquesta parsimoniosa primavera que sembla acostar-se sense pressa i que, si es compleixen els pronòstics que parlen de fred per als pròxims dies, potser encara s’ha de fer esperar un poc més. Però ja arribarà, sense cap dubte; i la rebrem, llavors, com es mereix. 

Ja he parlat, altres vegades, de l‘interessant patrimoni toponímic que serven aquestes terres esquerpes que van ser llar de moriscos i de mallorquins. I tot i que aquesta vegada tampoc no eren les paraules el motiu principal de la visita, cada volta que m’hi acoste no puc deixar de parar atenció a alguns dels noms de lloc que ens van sortint al pas. El sonor Golejàvel (de qûrà al-gâbal, “les alqueries de la muntanya”), per exemple; o el mateix de la Xortà, perquè cabut --i atrevit-- com sóc, encara li faig voltes a la proposta de Coromines, qui el fa derivar, junt amb la forma Xortal, recollida al terme de Moixent, del llatí "lucertane" (o “lucertare”) per la suposada abundància de fardatxos a la serra. El mestre rebutja a més qualsevol relació amb el mot castellà “Chortal” (que segons el diccionari de la RAE vindria a ser un fondal o “lagunilla” en el que brolla aigua poc abundant), en dubtar-ne fins i tot de la seua existència, “simple invenció d'un aspirant a acadèmic”. Sembla, però, que Chortal (o Churtal), és paraula ben documentada en la llengua veïna i un topònim relativament habitual en moltes zones, sempre associat amb la presència d’aigua i que alguns autors fan procedir --a través de l’àrab andalusí-- de l’arrel llatina "surctus", la qual cosa s’adiria bastant bé a les nombroses dolines que sovintegen a la nostra serra (citada, per cert, com a “Xortar" en una llegenda recollida per Sara Llorens a Bolulla). Deixem-ho, en tot cas i pel moment, en cabòries de diletant, que com sempre estic segur que sabran disculpar-me aquells de debò saben d’aquestes coses.

Records en blau

La capacitat evocadora dels objectes (o d’alguna de les seues propietats) sobre la nostra memòria és un fenomen ben conegut i extensament estudiat: tot i que segurament sense arribar als extrems d’arravatament líric i creatiu de Marcel Proust, deu haver molt poca gent que, en algun moment de la seua vida, no haja experimentat la intensa sensació de reviure sobtadament un record davant algun estímul físic o sensorial que, per la raó que siga, havia quedat associat en la memòria a un lloc, un moment, una emoció o una persona. Parle de Proust i de la seua famosa magdalena, però hi ha d'altres exemples, un d'ells també ben conegut, que m’agrada especialment pel seu biaix naturalístic, i que implica al filòsof i escriptor francès Jean-Jacques Rousseau i a una de les plantes que, en aquestes dates, floreix amb abundància en els nostres rius, rierols i barrancs. Conta Rousseau, en el llibre sisè de les seues Confessions, que la simple visió d’una flor de vincapervinca mentre herboritzava amb el seu amic Pierre-Alexandre DuPeyrou li va fer llançar un crit de joia en recordar-li la primera volta que havia vist la planta, trenta anys abans, de la mà de la seua amant i mentora Louise-Eléanore de la Tour du Pil, baronessa de Warens: “En montant et regardant parmi les buissons, je pousse un cri de joie: ah voilà de la pervenche! et cʼen étoit en effet. Du Peyrou sʼapperçut du transport, mais il en ignoroit la cause; il lʼapprendra je lʼespere, lorsquʼun jour il lira ceci”. Diuen que, d’ençà d’aquesta història, la pervinca (la pervenche, en francès) es considera al país veí com un símbol de la memòria i de l’amistat. 

Amb la vincapervinca ve a passar, un poc, com el que deia l'altre dia dels pinsans, si més no pel que té de planta comuna i abundant però apreciada també en els nostres jardins pel seu innegable valor ornamental i per la seua capacitat de resistència. Però també recorda el que vaig escriure, fa un poc més de temps, a propòsit dels pit-rojos, perquè els simbolismes que s’associen a les plantes d’aquest gènere son, com en el cas d'aquells, especialment nombrosos i amb freqüència antagònics, i segons els llocs se les vincula amb la virginitat, el matrimoni, la mort o la immortalitat. Sembla raonable pensar que almenys algunes d’aquestes associacions (de les quals dona complida informació el mestre Daniel Climent) tenen el seu origen en els propis trets de la planta, de tiges llargues i flexibles especialment aptes per a fer garlandes, i caracteritzada per la floració primerenca, l’elevada toxicitat --no de bades forma part de la mateixa família que el baladre-- i la ja esmentada capacitat de resistència i de rebrot, que pot arribar fins i tot a ser un poc molesta quan es tracta de mantenir-la confinada en l’espai que li pertoca en un jardí.

A mi, que no associe la pervinca amb cap experiència emocional, afectiva o sexual determinada, el que em recorda la planta quan la veig florir en aquests temps a cavall entre l’hivern i la primavera, és precisament la història de Rousseau, i la seua intensa i un poc ambigua relació amb Madame de Warens, qui em resulta una figura realment atractiva --crec que hui en diríem una dona empoderada-- i a qui cal atribuir d’alguna forma haver despertat l’interès del filòsof per la botànica, a la qual s’hi dedicaria com a aficionat entusiasta molts anys després. Si de cas, i a banda d’això, m'agrada la vinca pel que té d'evocador del ritus ancestral de la Salpassa, del qual formava part junt amb altres plantes que floreixen en aquesta mateixa època. Però sobretot, m’alegra trobar-la entapissant les nostres arbredes de ribera, esguitant de blau els herbassars just abans de que xops i àlbers comencen a llançar les seues fulles novelles. Per cert: sempre he pensat que si, en lloc de la vincapervinca, en aquell passeig pels voltants de Les Charmettes la baronessa li hagués mostrat al sensible i enamorat Rousseau qualsevol altra planta, no tinc cap dubte que hauria estat aquesta la que li hauria recordat, molts anys després, els temps feliços de la seua relació. Així que, francament, crec que cal celebrar que l'estímul de l'evocació fora una flor innegablement bonica com aquesta, i no --posem per cas-- una mata de barrella, una herba sardinera o alguna ortiga. O una magdalena, siga dit amb tot el respecte.

Hi ha una altra planta, florida també en blau en aquests temps, que em desperta evocacions incomparablement més pròximes i intenses que la vincapervinca de Rousseau. La planta és el romer, i el record que evoca és el de l'enyorat Ovidi, que hui fa justament vint-i-sis anys que va començar les seues vacances. I no puc per menys que alegrar-me que fora aquesta planta fragant i entranyable, la que ell va escollir per tindre l’aroma bo i escoltar, al seu costat, la música del rierol. Ovidi i el romer, tot ben senzill i ben alegre.

Temps

Potser és només que, amb tantes ganes de que arribe, l'espera se'ns està fent llarga; però fa l'efecte que, a la primavera fenològica, li està costant un poc arribar plenament a aquestes terres. Ahir, passejant pel que podria haver estat la ciutat perduda de Batrûsha (ja vos contaré en un altre moment, que darrerament estic molt arqueofílic i tampoc és cosa d'abusar), només algunes abelleres fosques reeixien a animar ací i allà un paisatge endormiscat i amb pocs senyals, diria, de voler encara desvetllar-se. Veurem la setmana que ve com va la cosa perquè hui, l'oratge --plou, ara si, com cal i per fi-- ha aconsellat canviar la muntanya per llar encesa i llibre obert. Diumenge de pluja, doncs, i d'aniversari, també: dos anys ja, només, per tornar a fer compte redó. El temps que va passant, aparentment lent en ocasions, ràpid, molt ràpid, en moltes altres, però sempre en la mateixa direcció: camí de ser colors, quan així haja de ser; però ara i pel moment, font fresca tot i encara.

Vulgar

En realitat, i a diferència de moltes altres espècies que s'hi acosten ni que siga molt de tant en tant, fins ara no he vist mai cap pinsà movent-se dins del pati. Però sobretot als mesos de l'hivern, quan els seus contingents locals es veuen reforçats pels nombrosos exemplars vinguts del nord, hi ha prou en travessar-ne la porta i acostar-se cap a les bardisses i oliverars més propers al poble, per escoltar el seu cant característic i veure'ls revolar entre branca i branca, sovint formant grups més o menys grans. No de bades, i tot i haver estat capturat en grans quantitats i durant molt de temps per mantenir-lo com ocell de gàbia, els pinsans (o prinsans, com se'ls anomena a Alcoi) estan considerats a hores d'ara com una de les espècies d'ocell més comunes a tota Europa, capaç d'adaptar-se i prosperar en una gran varietat d'hàbitats i ambients arbrats, des del boscos més o menys densos fins a zones profundament humanitzades com jardins o conreus. La seua abundància, amb poblacions estables o fins i tot en creixement en les nostres terres, i el seu caràcter amb freqüència curiós i relativament confiat, fan que siga una espècie fàcil d'observar i de senzilla identificació, sobretot en el cas dels mascles. 

He de reconèixer que, d'entrada, moltes de les coses que he dit en el paràgraf anterior no resulten massa excitants per als biòlegs i els naturalistes, en general molt més interessats en les rareses i les particularitats que en allò que puga ser qualificat com a comú, corrent o abundant. Això no vol dir, evidentment, que no ens alegre bona cosa que a algunes plantes i animals les coses els vagen aparentment d'allò més bé, o almenys no tan malament com a moltes altres: haver esdevingut freqüent (qualitat en tot cas relativa i vinculada amb un lloc i un moment determinat) no deixa de ser una prova d'èxit, fruit de la capacitat d'adaptació i de supervivència. Però és indubtable que, posats a escollir, ens estimem més dirigir la nostra atenció cap a aquelles formes selectes que mostren algun tret més o menys peculiar i distintiu, o que destaquen precisament per la seua escassesa o excepcionalitat, i diria que aquest blog n'és un bon exemple. De fet, és molt probable que en el futur seguisca recorrent, a l'hora d'escriure ací, a alguna d'aquelles espècies que, per una o altra raó, mereixen ser qualificades com a singulars; però no he volgut deixar de parlar hui dels vulgars, abundants i conegudíssims pinsans --als que, per cert, trobe francament bonics-- com una forma de reivindicar també el valor d'allò normal. Que ve a ser, bàsicament, el que som la majoria de nosaltres: persones comuns, normals, literalment vulgars. I que voleu que vos diga, a poc que hi pense, tampoc no està tan malament...

Si aquest blog, en lloc d'estar escrit en una llengua minoritària, fera servir el castellà, ara hauria pogut fer un brillant acudit sobre les notòries diferències entre el pinzón vulgar i el pinzón real, al què nosaltres diem "mec". Com ara, per exemple, que el primer es posa les vacunes quan li toca, mentre que al segon no li fa res migrar (a despeses pagades) allí on li garantisquen que serà tractat a cos de rei. O d'infanta, tan se val. Així que, francament, si l'alternativa a ser vulgar passa per borbonitzar-se, ni que siga una miqueta, només puc dir una cosa: visca la vulgaritat. I les llengües minoritàries, per suposat. Bon cap de setmana!

Aigües cercades

Afortunadament, el cas de la Séquia del Port, de la qual parlava no fa molt ací mateix, no és en absolut excepcional: cada volta més pobles valencians disposen ja d'iniciatives per tal de fer visibles els seus elements hidràulics tradicionals i reivindicar-ne el seu valor històric i patrimonial. Fonts, alcavons, basses, séquies o molins, majoritàriament d’origen medieval, van eixint a poc a poc de l’oblit i la degradació a què havien quedat relegats durant molt de temps, i van sent incorporats a propostes culturals, recorreguts senderistes i itineraris interpretatius fàcilment accessibles i entenedors per al públic general. No ho havia previst així, però precisament aquest darrer cap de setmana he tingut ocasió de (re)conèixer dos casos més, tots dos relativament a prop de casa, als quals feia molt de temps que no m’hi aplegava i que no puc resistir-me a ressenyar, ni que siga molt breument. 

El primer, sobradament conegut (i concorregut) per la gent de la rodalia, és el denominat Canal de Bellús, una extraordinària infraestructura, aparentment d’origen medieval (tot i que és molt probable que fora traçada sobre estructures més antigues), que discorre pel denominat Estret de les Aigües, un congost obert a la Serra Grossa a través del qual el riu d’Albaida abandona la seua vall per passar a la veïna comarca de la Costera. Els excepcionals valors ambientals, patrimonials --la importantíssima Cova Negra de Xàtiva s'enclava en aquest indret-- i paisatgístics del paratge es veuen realçats per la presència del canal cobert que, al llarg de més de set quilòmetres, conduïa l’aigua des de l’alcavó de la Font de Bellús fins a la vila i hortes de Xàtiva. Els característics respiralls que esguiten el traçat del canal, i algunes obres realment monumentals, com el conegut aqüeducte de les Arcadetes d’Alboi, aparentment del segle XIV, posen de manifest l'interès d’aquest preciós recorregut, que discorre sempre a vora riu i al llarg del qual és possible veure també altres elements vinculats a l’ús de l’aigua com séquies, assuts, molins o fàbriques de llum. 

Potser menys popular que l’anterior, però d’una rellevància igualment remarcable, és el cas de l’extens perímetre regat per les aigües de la Font d’Elca de Salem, una preciosa fondalada a peus de l’abrupta vessant septentrional de Benicadell. Com en el cas anterior, un recorregut senyalitzat permet a hores d’ara discernir sobre el terreny els elements més rellevants d’aquest sistema de reg (en aquest cas, d’origen i estructura indubtablement andalusins) que alimentava les terres de cultiu de diverses alqueries, i els elements més destacables de la qual són la pròpia font, alimentada per un alcavó (no visitable) de 350 metres de longitud, i l’enorme bassa de reg adjacent a la surgència, a la qual hi ha qui ha volgut atribuir origen romà, però que sembla ser una obra moderna bastida sobre l’emplaçament de la primitiva bassa andalusina. Un curt recorregut, abalisat com a sender local i que parteix del mateix poble, permet arribar-hi després de travessar part dels terrenys que reguen aquestes aigües, amb la possibilitat afegida d’allargar-se, si convé, fins a la immediata Lloma de les Planisses, frondós estrep avançat del sempre estimable Benicadell. 

Les fonts de Bellús i d'Elca (i també la que alimenta la Séquia del Port) són, amb els seus alcavons, exemples d’allò que el meu admirat Miquel Barceló anomenava aigües cercades, i no és casualitat que, per a encapçalar aquesta entrada, m’haja pres la llibertat de manllevar el títol del seu llibre essencial sobre els qanats de l’Illa de Mallorca. Perquè és gràcies als seus treballs pioners, i als de tots els investigadors i investigadores que han seguit treballant en aquest camp, que el nostre coneixement sobre aquestes extraordinàries estructures han fet un salt immens i comencen, com es veu, a ser també conegudes i valorades pel conjunt de la societat. Però també, i especialment, perquè com destacava el propi Barceló, la recerca sobre els perímetres irrigats i les seues estructures associades només té sentit en tant que es vincule a les gents (els camperols andalusins) que els van bastir, i a la forma com aquestes comunitats humanes s’organitzaven sobre el territori; un tema, deia l’historiador mallorquí, que tracta de persones, i no (o no solament) de tecnologia hidràulica. I crec que és important no oblidar-ho. 

Incidentalment: en la zona de l’Estret de les Aigües està duent-se a terme una actuació conjunta entre la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la Generalitat Valenciana, per eliminar l'extens canyar que l'ocupava i restaurar la vegetació de ribera que havia estat pràcticament engolida per aquell. Entre les diferents metodologies per a eliminar els canyars de forma duradora, en aquesta zona estan fent-se servir geotèxtils que s’estenen sobre les àrees prèviament desbrossades per dificultar, en privar-los de llum, que els tenaços rizomes de la canya tornen a rebrotar amb força. Una volta aconseguit aquest objectiu, els geotèxtils --evidentment-- es retiraran i s’hi plantaran les espècies riberenques que pertoquen. Mentrestant, però, l’aspecte de la zona és com a mínim sorprenent, fins el punt que podria passar per una instal·lació d’allò que ara s’anomena land art. Vaja, o almenys a mi m’ho sembla.