Neguits

Amb la perspectiva de l’imminent viatge ocupant cada volta més espai en el meu cap, però també amb la ferma voluntat de deixar resolts a la faena tants assumptes com fora possible per tal que no quedaren pendents fins la tornada, ha estat una setmana --ja me n’havia fet compte que seria probablement així-- notablement atrafegada i bastant amoïnadora. Tampoc no han ajudat gens, quant a tràfecs i desficis, ni les temperatures inusitadament altes que ens ha deixat la ponentada --els dies al voltant de Sant Antoni tenen fama de ser dels més freds de l’hivern, cosa que no s’ha complit enguany ni de bon tros, amb registres localment per damunt fins i tot dels 25ºC-- ni l’enèsima constatació, malauradament gens sorprenent, de l’absolut menyspreu amb el qual Madrid ens sol respondre, als valencians i valencianes, quan es tracta de reclamar els nostres drets. El cas és que ha arribat finalment el divendres, i encara que pel que fa als neguits que ens venen de ponent --siguen cosa del vent o de la gent-- tot el que podem fer és seguir plantant-los cara, pel que fa als altres he de dir que al remat la cosa tampoc no ha anat tan malament, amb la taula raonablement aclarida de papers i tot el cap de setmana --llarg a més a més, que dilluns és Sant Vicent de la Roda i per tant festa a València-- per pensar en allò que em falta per guardar a l’equipatge; un neguit, també i segons es mire, però me’n venen al cap uns quants bastant pitjors...

Etologia casolana

Va haver un temps en què un dels riscos principals per a la integritat física de les plantes de casa --incloent-ne moltes de les que teníem al patí, especialment les més joves i/o les que manteníem en cossiols-- era l'enrònia escarbadora dels nostres gats. Malgrat tindre al seu abast la civilitzada alternativa (almenys des d'una perspectiva humana) dels caixons areners, i a desgrat dels diferents obstacles físics amb els què tractàvem de limitar aquesta irritant activitat, els felins amb els quals compartim casa quasi sempre trobaven la forma d’arribar fins el seu objectiu, amb la consegüent i enutjosa escampadissa de terra vessada i plantes arrencades. Tot i que al final vam acabar donant-nos per vençuts, i sense saber per quina causa (potser va ser l'edat; la dels gats, vull dir), les malifetes van anar fent-se cada volta més ocasionals fins pràcticament desaparèixer; però des de fa alguns mesos, la inquietant imatge de plantes arrencades i terra espargida vora els cossiols ha tornat a ser habitual al nostre pati, encara que els malfactors en aquest cas no són mamífers domèstics sinó aus salvatges: supose que ho fan per buscar cucs i altres invertebrats que hi puguen viure i dels quals s'alimenten, però els estralls provocats per les merles a les nostres jardineres han deixat de ser anecdòtics i comencen a fer-se habituals i preocupants, fins el punt d'haver provocat ja baixes sensibles i d'obligar-me a confinar dins de casa algunes plantes delicades que m’aprecie especialment i per les quals aquests ocells, indubtablement estimables pel demés, semblen haver desenvolupat una especial i inoportuna preferència.

Pel que he vist a la xarxa, sembla ser que aquest comportament no és ni nou ni estrany entre les merles, i hi ha no poca gent que se’n queixa --iradament, en ocasions-- dels seues efectes sobre  jardins, balconades i terrasses. Quant al nostre cas, això de posar-se a regirar en el substrat dels cossiols si que és relativament recent perquè allò normal fins ara havia estat veure-les bambant pel pati engrescades a remoure terra i fullaraca amb un notable èxit i afectant a volums de vegades sorprenents per a ocells d'aquesta mida. La novetat, en tot cas, sembla resultar-los ben abellidora, i ni la nostra presència ni la de les gates les dissuadeix de la seua activitat fins i tot en les plantes que tenim al mateix ampit de les finestres. No gosaria assegurar quina ha estat la causa d'aquest canvi d'actitud en uns dels nostres més antics veïns de pati, però en fer-me l'efecte que prefereixen actuar --ja siga en terra o en cossiol-- a les plantes a les què hi ha més humitat, he pensat que potser siga aquest un factor a tindre en compte. Tot i que no assoleix encara la gravetat d’uns altres llocs, la sequera comença a fer-se notar a casa nostra després d'una tardor excepcionalment eixuta; a falta de pluja, i amb un pati eminentment de secà en el què tan sols reguem --i sovint només quan la situació s'acosta al límit-- els cossiols i alguns exemplars plantats a terra que resulten més sensibles, serien aquests punts els únics susceptibles d'oferir-los a les aus la possibilitat de cercar els llombrígols i altres menges a les què, en períodes més humits, poden accedir arreu i fàcilment. Fora desitjable, si més no per testar adequadament la hipòtesi, que arribaren prompte pluges generals i generoses, però com que em tem que no puc ser quant a això massa optimista, ho mantindré pel moment com una possible explicació pendent de contrastar. I almenys fins saber alguna cosa més, i encara que haja de recuperar alguna de les mesures dissuasives destinades originàriament als gats, tractaré de ser una mica comprensiu amb els ocells: quan pense en alguna "civilitzada alternativa" que poguera ser d'utilitat en aquest cas, els humans no eixim molt ben parats. 

Arabí

Tot i que en aquell moment no vaig deixar constància en aquestes planes, la primera muntanya que vaig pujar el 2023 va ser el Pico del Obispo, sostre amb 2.014 m de la veïna regió de Múrcia i cim culminant del massís conegut com a Revolcadores, en una eixida de la què guarde molt bons records pel camí, les vistes i la companyia, però també per un dinar memorable ja de tornada a Inazares. El cas és que, amb ganes de començar també aquest 2024 visitant alguna muntanya fora d'aquelles que ens queden més a mà, vam decidir repetir incursió a terres murcianes, on tenim encara massa assignatures pendents, per recórrer el Monte Arabí, modest per extensió i per altitud però ben conegut pels seues excepcionals valors ambientals, paisatgístics i culturals. Protegit com a Monument Natural, l'Arabí és un dels paratges més emblemàtics de l'extens terme de Iecla, amb la qual cosa la visita ens permetia també conèixer  un poc millor aquelles terres per les quals el Tractat signat a Elx el 1305 va traçar la frontera entre les Corones de Castella i d'Aragó: la mateixa Iecla, malgrat que els acords adoptats un any abans a la Sentència de Torrellas la reconeixien com a valenciana, com a part de la primera; Jumella i Favanella, valencianes  també pels acords d'Elx però perdudes a mans castellanes després de la Guerra dels Dos Peres; i sobretot Cabdet, part que fou del regne de València fins que el malànima de Felip V va castigar el seu suport a la causa austracista reduint-la a aldea de la Villena castellana i excloent-la del país del qual havia format part des de feia quatre segles.

Quant a la muntanya, i tot i que caldrà tornar-hi fora del període en què l'accés al cim es troba restringit per protegir les espècies d'aus que hi nien, cal dir que la visita --curta però intensa-- mereix sobradament la pena: el recorregut, per camins ben abalisats però amb rastres evidents d'una elevada freqüentació, permet aproximar-se fàcilment als principals punts d'interès identificats en el paratge; si he de destacar-ne alguns que van impressionar especialment, crec que em quedaria amb els extraordinaris petroglifs vinculats al jaciment de l'Edat de Bronze de l'Arabilejo, i la preciosa (i fotogènica) Cueva de la Horadada, una de les nombroses cavitats obertes a la zona per l'erosió de les calcarenites que la formen i en algunes de les quals s'han trobat també pintures rupestres especialment rellevants. Una breu però interessant passejada, ja de vesprada, a la vila de Cabdet, a la què costa no considerar d'alguna forma com a pròpia, va tancar una jornada esplèndida pel camí, les vistes, la companyia... i el dinar. I tot i que dos anys són indubtablement pocs per a treure conclusions, ves a saber si amb açò d'anar a pujar serres murcianes al principi de l'any no estarem iniciant alguna cosa: al remat, com he llegit en algun lloc, no hi ha cap tradició que no començara sent, en el seu dia, una novetat.  

Feliç 2024

Després d’un quants anys sense anar-hi (per causes diverses, però entre elles hi ha també que les últimes vegades em van resultar un poc massa multitudinàries), aquest matí he tornat a la ja tradicional pujada excursionista de Cap d’Any al Montcabrer. He de dir, quant a això, que la meua sociabilitat no ha patit cap canvi substancial i segueix tan limitada com ve sent habitual; però enmig de tota la gent --suficient però no excessiva, m'ha semblat aquesta volta-- hi havia amics i amigues als què feia temps que no veia, i amb qui m’abellia passar ni que fora una estoneta, més encara en un lloc pel qual compartim una estima especial i en un moment al què hem convingut en dotar d'un innegable simbolisme. Al remat, ho pensava baixant ja cap a casa, haver volgut tornar a acomiadar l’any al cim de Mariola no deixa de ser coherent amb l’expressada voluntat d’aprofitar, aquest Nadal, tots els bons moments possibles, i he de dir que aquest, tal i com s’esperava, ho ha complit sobradament: transitar pel 2023 no ha estat, a temporades, tasca fàcil, però també ha tingut moments brillants, aprenentatges intensos i experiències inoblidables, i m'ha agradat poder començar a dir-li adéu allà dalt amb un somriure i en bona companyia. I pel que fa al 2024, en unes poques hores l'encetaré també entre gent estimada, i encara que m'hauria agradat més que començara ben plogut, sense bombes criminals i amb l'ultradreta (d'ací i d'arreu) un poc menys envalentida, encara li queden dotze mesos per davant i ja veurem al capdavall com va el trajecte. El desig, almenys, no admet matisos: que tingueu una molt bona entrada d'any, i que aquest que està a punt de començar siga, sobre tot, un any feliç.

Acció de govern (relats conjunts)

Ramon Herreros (2013), Tres arbres i una sola capçada.

El primer que vull dir és que, com és habitual, l’oposició menteix de manera flagrant i manifesta quan ens acusa injustificadament de desídia i desinterès sobre aquest tema. Puc assegurar-los que aquest govern que presidisc està profundament preocupat pel desboscament i la desforestació, i ja fa temps que treballa, de la mà dels principals especialistes, per tal de trobar una solució satisfactòria i definitiva al problema. És per això que em complau anunciar-los que el consell de ministres acaba d’aprovar una mesura dràstica i sense precedents que estem convençuts de que no solament revertirà ràpidament aquesta indesitjable situació, sinó que a més a més ho farà sense posar en perill la imprescindible activitat econòmica de la qual depenen la riquesa, el benestar i la prosperitat de la nostra població: a partir d’aquest mateix moment, qualsevol grup de tres o més arbres serà considerat, a tots els efectes, com a bosc. I ara li passe la paraula a la Ministra d’Estadística, que els explicarà com, des de l’aprovació fa uns minuts d’aquest decret, el nostre país ha passat a encapçalar tots els rànquings internacionals pel que fa al  nombre de boscos per habitant.

Feia mesos que, entre unes coses i unes altres, no participava en els relats conjunts, i encara que siga (una volta més) amb un retard notable, m’abellia tancar aquest any 2023 amb una última contribució a la proposta de desembre, per la qual he de donar les gràcies a dues fonts principals --i radicalment contraposades-- d’inspiració: el meu admirat Pere Quart, a qui m’he permès millorar-li en un arbre els quatre pins de sa terra del Vallès, i el feixista (cada volta més indissimulat) de Milei, per a qui tres persones acaben d’esdevindre gernació susceptible de ser empresonada de tres a sis anys pel simple fet de reunir-se. I encara que tinc intenció de tornar encara al blog abans de que comence el 2024, faré per si de cas com se sol fer per ací en dates com aquestes: si no ens veiem abans, que vaja tot molt molt bé i feliç any nou!