"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 25 de juliol del 2011

Deià-l'Havana-Alcosser-Alcoi

El 1931, després d'un curt i poc reeixit intent de fer les Amèriques, Vicent Sanjuan va tornar al seu poble natal d'Alcosser, on tenia quatre bancals, abans d'instal·lar-se poc després al barri alcoià de Batoi. Vidu i amb una filla que havia deixat al poble a càrrec de la família, havia marxat uns anys abans a Cuba buscant una vida millor. Quan va tornar, però, no ho va fer sol: l'acompanyaven la seua segona dona Verònica Teresa (de cognom Rulan), una cubana nascuda a Pinar del Río a la què va conéixer i amb qui va maridar durant els anys passats al Carib, i els dos primers fills del matrimoni, nascuts a ultramar, i als quals s'afegirien després quatre fills més. La mateixa Verònica, de qui la gent més major de Batoi guarda encara un record emocionat i entranyable, era també filla d'emigrants. Com tants altres mallorquins en aquells anys d'estretors i penúries, son pare, Jaume Rulan Coll, fill de Jaume i Petrona, havia partit a Cuba des de terres de Deià a finals del segle XIX. Segons sembla, s'hi va instal·lar junt amb un germà a l'Havana, on va establir algun negoci relacionat amb la mar i els vaixells, i on es va casar i prosperar. A més de la filla que va traslladar-se a Alcoi, Jaume va tindre quatre fills més, que romangueren en terres cubanes i que donaren lloc a una de les branques dels Rulan (ells ho escriuen així, tal i com ho pronuncien; d'altres, els més, ho fan com a Rullan) que sovintegen hui en Cuba, Miami, Mèxic o Puerto Rico. Quant a la branca valenciana --i d'ahi aquesta ressenya genealògica-- allò més rellevant, als efectes que ens pertoquen, és que les meues filles són besnetes, per part de mare, de la Uela Verònica, de qui conten que fumava puros i tocava la guitarra; que ben prompte va substituir el seu dolç castellà caribeny pel valencià d'Alcoi; i que, fins i tot en els moments més durs de la postguerra, sempre tenia un raconet per ajudar alguna veïna a qui li curtejava l'oli o la farina.

Comence hui una setmana de vacances, una bestreta imprevista fins l'últim moment, però benvinguda perquè un breu descans mai no sobra i perquè, a més, en aquest cas hi ha una bona raó per haver canviat els meus plans: una part de la família Sanjuan Rulan --i, amb ella, la mare i l'avi de les meues filles-- viatja demà a l'Havana per retrobar-se en persona amb alguns dels cosins i familiars d'aquella banda de la mar. Ja fa alguns anys que s'havia recuperat el contacte amb alguns d'ells, però els avantatges de l'era d'Internet i les xarxes socials l'han fet, fins i tot tenint en compte les peculiars condicions que regnen a Cuba, molt més fàcil i freqüent. Les meues filles, en aquesta ocasió, es quedaran ací amb mi, perquè són encara menudes, són moltes hores de vol i les coses vénen com vénen. Però aquest viatge compta també, per a elles, com una mena de bestreta: una preparació per al moment --no molt llunyà-- en què també elles vagen a conéixer en persona els seus familiars cubans i una de les terres en les què, per atzars de la història, s'enfonsen les seues arrels. Com coneixeran, ben prompte també, els costers de Deià i el port de Sóller, des d'on el seu rebesavi Jaume es va embarcar, fa més de cent anys, en busca d'una nova oportunitat en una altra illa a l'altre costat del món. Probablement, mai hauria imaginat que, algun dia, un rebrot d'aquella branca s'empeltaria a Alcoi i tornaria a parlar, amb un accent diferent, la mateixa llengua que, com tantes altres coses --dolentes moltes, però segur que també alguna de bona-- deixava enrere per sempre mentre perdia de vista el perfil de la Tramuntana.

11 comentaris:

  1. I el iaio Vicent, que tornà a recuperar la seua parla valenciana, ves per on, conservà per sempre en castellà alguns mots senzills d'ús quotidià... I a la uela Verònica Rulan encara li ploren fills i nets per haver-la perdut tan jove, una joia de dona que vingué del dolç Carib per caure a les portes de la guerra Civil. Hi ha una herència que ens han llegat moltíssimes de les nostres àvies a partir del coratge, l'amor i la intel·ligència del sentit comú. És una herència mig oculta perquè ha estat bastida per dones, però ens ha fet com som. És hora de reconéixer el seu valor en uns temps on l'amor incondicional és una peça que no convenç en el mercat de les solucions...
    Loles

    ResponElimina
  2. Una meravella. El cor a la paraula. Gràcies Pep. Salut!

    ResponElimina
  3. Aquesta bella història de retrobaments i barreges de sangs i cultures em sembla el millor que poden fer els homes, i no la bogeria xenòfoba. Ahir vespra vàrem estar la meua dona i jo a l'fnac, doncs bé, des de la sortida del metro a Bailén fins a la tenda, no sé la d'orientals, negres -una noieta guapíssima amb accent cubà per cert- pakistanesos, una parella de rossos que ens creuaren parlant anglès... em va semblar magnífic, la constatació de que les torres de Babel no són més que el producte de l'odi. La mare de la dona d'un cosí de la meua mare -t'has perdut?- també era cubana i fumava puros. Jo no la vaig conèixer, però quan eres un nano i sents que es fotia els havans com caramels et quedes ben parat. I tot i que la meua tia segona tenia la pell molt blanca, les meues cosines mai han tingut que prendre el sol per a tindre un color de pell preciós. Massa llarg el comentari, perdó. Salut.

    ResponElimina
  4. Un post preciós!

    Ja diuen allò de "roda el món i torna al born"... doncs, si fa o no fa, aquesta és la història que ens has explicat, si bé, va passar de ser un born esquitxat pel dolç salar mallorquí a un born tenyit del genuí i encantador alcoià d'Alcoi!

    ResponElimina
  5. Una bona i bella història ben contada! bones vacances!

    ResponElimina
  6. Que bonic, Pep.
    Besades a Loles i un desig que vaja moolt be eixe retrobament amb les arrels.

    ResponElimina
  7. Una entrada ben bonica! I èxit total entre els lectors i visitants, eh? Hi ha històries familiars amgades per enlloc que donarien per a més d'un argument de pel·lícula... Llàstima, com que no porten cognom real ni surten al 'Sálvame Deluxe'mai traspassen els ciments de la casa pròpia.
    Siga com siga, que passes nes bones vacances!
    Cinderella

    ResponElimina
  8. Loles, quan les llengües només són només un instrument per comunicar-se, les coses deuen ser molt més senzilles, perquè allò important és, simplement, entendre's... I crec que tens raó, també, en el que dius sobre les àvies (i sobre les mares, o en general, sobre les dones del poble): el seu paper no solament per treure avant una família en moments crítics, sinó per crear, reforçar i mantenir uns vincles que van molt més enllà de la mera genealogia, ens fan estar en deute amb elles. Potser serien un poc millors --com a persones, i com a societat-- si reconeguérem i recuperàrem alguns d'aquells valors que per a elles eren tan naturals com aprendre a parlar la llengua d'allí on criaven els seus fills...

    I, evidentment, bon viatge i que ho passeu molt bé!!

    ResponElimina
  9. Gràcies a tu, Muntaner, com sempre. Salut!

    Estic d'acord amb tu, Vicicle: també jo pense que les mescles són bones i la xenofòbia una gran estupidesa i un perill immens, i ja ho estem veient --malauradament-- aquests dies. No són precisament els orientals, els cubans o els pakistanesos els qui poden ser un problema per a la nostra cultura, sinó altres "immigrants" que exerceixen una mena de "xenofòbia inversa" i que justificarien allò --un poc lleig, ho reconec-- de "forasters vindran...". Tampoc les meues filles han manifestat en el color de la pell l'ascendència caribenya... supose que els pesa més l'ancestre mallorquí ;) Gràcies, salut!

    ResponElimina
  10. Gràcies, porquet! Supose que moltes famílies deuen de tindre històries similars, però sempre és bonic resseguir el fil... i, en aquest cas, el viatge --per dir-ho d'alguna forma-- d'anada i tornada a la llengua em resulta especialment atractiu: la vida fa, com el món, massa voltes com per voler preveure-les totes ;)

    Moltes gràcies també a tu, Elfreelang. I bon estiu! :)

    ResponElimina
  11. Gràcies, Àngels! Pel que sé, estan passant-ho d'allò més bé ;)


    Tens raó, Cinderella: són històries senzilles, de gent sovint anònima i que ha patit el que ens costa d'imaginar perquè nosaltres estiguem ara ací; però no deixen de ser les nostres arrels i, en perdre-les --jo mateix m'adone, massa tard, de tot el que hauria hagut de preguntar als meus avis sobre la seua vida-- perdem molt més del que imaginem. Que vaja molt bé per aquelles verdes terres!

    ResponElimina