Tortuguero, el paradís entrevist

Pràcticament tots els amics que ja hi havien estat m'ho havien advertit, i he de reconèixer que no exageraven: Tortuguero impressiona, i ho fa, fins i tot, abans d'arribar-hi. Des del mateix moment d'embarcar-se en la Pavona en algun dels vaixells, replets de turistes, que hi porten al parc nacional (la via fluvial és, junt amb l'avioneta, l'única forma d'arribar), hom té la sensació, a penes atenuada pel trànsit incessant d'embarcacions que recorren, amunt i avall, el rio de la Suerte i la Laguna Penitencia, d'estar endinsant-se en un espai salvatge. Una sensació que, d'alguna forma, es manté fins i tot en arribar finalment a la llacuna i la barra --que separa l'aiguamoll del mar Carib-- pròpiament anomenades de Tortuguero, on a més pels petits nuclis de població de San Francisco i Barra de Tortuguero, hi ha la major part dels equipaments turístics vinculats a l'espai protegit, i on es concentren per això la major part de les desenes de milers de visitants que rep cada any el parc nacional: el bosc tropical, magnífic i omnipresent, el Carib, especialment brau en aquesta costa, i les dificultats per a desplaçar-se per la zona més enllà de la navegació pels canals, matisen el caràcter inequívocament turístic d'un enclavament que, malgrat això, representa un percentatge mínim de la superfície protegida (segons la zonificació vigent en el parc nacional, de les 18.946,9 hectàrees que abasta l'àmbit terrestre d'aquest, a les quals cal afegir 52.265 ha més en la part marina, només 524 ha tenen la consideració de zona d'ús públic, mentre que 929 ha més es consideren com "d'ús especial" i inclouen els canals d'accés al parc nacional) i on pertot arreu hom troba referències no solament a la importància ambiental de l'àrea i la seua extraordinària biodiversitat, sinó també a altres aspectes ambientals com la reducció d'emissions o la minimització i el reciclatge de residus. Salvatge, en tot cas, no significa en cap cas pristí: abans de la protecció de la zona el 1970, moltes parts que ara ocupa el parc nacional havien albergat aprofitaments agrícoles i ramaders, i el mateix poble de Tortuguero va ser, entre els anys quaranta i setanta del segle XX, una estació dedicada a l'explotació fustera de la selva. També la caça i la pesca han estat activitats tradicionals en l'àrea, i les mateixes tortugues marines que han fet famosa la zona i que són a hores d'ara un dels seus atractius principals, van ser durant molts anys objecte d'una intensa explotació.

 Vaixells amb destinació a Tortuguero en el concorregut embarcador de la Pavona; el rio de la Suerte, pel qual s'accedeix al parc, i diverses vistes del poblet de Barra de Tortuguero. 

Les tortugues marines --i en especial la tortuga verda, Chelonia mydas-- van ser, de fet, una de les principals raons que van motivar la protecció de l'àrea: milers d'exemplars de fins a quatre espècies distintes ponen els seus ous en la extensa platja del parc nacional, i atrauen cada any a milers de visitants interessats en una de les activitats d'observació de fauna més populars i conegudes del món, per bé que les pròpies autoritats del parc, junt amb diverses entitats que hi treballen en la conservació d'aquests animals, com la Sea Turtle Conservancy, tracten de compatibilitzar turisme i preservació, tot limitant l'accés a la platja: a partir de la posta del sol, aquest accés queda reservat a grups controlats i degudament acompanyats per un guia. Quant a mi, he de reconèixer que em fascinen les tortugues i que tenia certa curiositat per veure com s'organitzen les visites, però la perspectiva d'una activitat que preveia, si no multitudinària, si notablement concorreguda, va ser suficient per desincentivar-ne la participació les nits que vam estar al parc; amb veure, cada matinada al sortir el sol, els rastres deixats per les tortugues en la platja --i els estralls causats en molts nius pels oportunistes óssos rentadors-- ens vam donar per satisfets.

Platja de Tortuguero; instal·lacions de la Sea Turtle Conservancy a prop del poble de Tortuguero; rastres de tortugues en l'arena de la platja, i un niu saquejat per óssos rentadors (la política del parc nacional és no intervindre en aquests processos de predació natural)

I que queda, doncs, de Tortuguero més enllà de les tortugues? Doncs pràcticament tot; els exuberants boscos tropicals humits, per exemple, representats per diverses associacions segons els matisos altitudinals o el grau d'inundació dels sòls. O la excepcional varietat de fauna que alberga aquest ecosistema únic, i que inclou --malauradament invisibles, quasi sempre, per a l'observador ocasional-- espècies tan emblemàtiques com els manatís, els jaguars o els tapirs. Per sort, moltes altres espècies de mamífers i, especialment, d'aus, són més fàcils d'observar, per bé que quasi sempre a través dels recorreguts guiats que s'efectuen pels diferents canals, naturals i artificials, que recorren el parc nacional --els itineraris a peu per la selva estan limitats a unes poques ubicacions, com ara en la rodalia de les instal·lacions del parc a Cuatro Esquinas o al Cerro Tortuguero, un dels pocs relleus rellevants de l'àrea-- i que evoquen en el visitant una impressió quasi "amazònica". Entrellucar des de la vora de l'aigua, sota l'intens xàfec tropical, l'esponerositat luxuriant de la vegetació, les lianes entreteixides als arbres, les omnipresents epífites, imaginar tota la vida invisible amagada en cada racó del bosc, resulta immensament seductor, però també inquietant: "Lo que más me asombraba era el inacabable mimetismo de la naturaleza virgen. Aquí todo parecía otra cosa, creándose un mundo de apariencias que ocultaba la realidad, poniendo muchas verdades en entredicho. Los caimanes que acechaban en los bajos fondos de la selva anegada, inmóviles, con las fauces en espera, parecían maderos podridos, vestidos de escaramujos; los bejucos parecían reptiles y las serpientes parecían lianas, cuando sus pieles sostenían nervaduras de maderas preciosas, ojos de ala de falena, escamas de ananá o anillos de coral", escrivia Carpentier; "La selva era el mundo de la mentira, de la trampa y del falso semblante; allí todo era disfraz, estratagema, juego de apariencias, metamorfosis".

Algunes espècies fàcils d'observar en un recorregut pels canals de Tortuguero, a saber: el jacana americà (Jacana spinosa); la serp bejuquilla verde (Oxybelis fulgidus); el mono aullador o congo (Allouatta palliata); el martinet tigrat o avetigre (Trigrisoma mexicanum); l'anec agulla (Anhinga anhinga); la iguana verda (Iguana iguana); l'oropendola (Psarocolius montezuma); el caiman (Caiman crocodrilus); el tucan de bec verd (Ramphastos sulphuratus); i una parella d'amazones de front roig (Amazona autumnalis). 

Tortuguero va ser el nostre primer contacte amb la natura de Costa Rica, i amb un paisatge --el bosc plujós tropical-- fins llavors només llegit i imaginat. Lectures i imaginacions en les que no eixien (o, si ho feien, no els hi prestava molta atenció) els inevitables mosquits, la xafogor en el seu sentit més estricte, la pluja omnipresent i la humitat amaradora i permanent, el brogit del Carib, les olors dolces i penetrants de les flors i els fruits, els mil sorolls nocturns de la selva... i, per què no dir-ho, les Imperials ben fresques, a l'horabaixa, amb vistes a la llacuna. Llegir-ho, i imaginar-ho, no serà el mateix a partir d'ara.

Molt d'assaig (i poc error)

Va haver un temps en el qual llegir --llibres, s'estén-- era per a mi un hàbit exercit pràcticament a diari. A la tauleta de nit, o escampat per qualsevol lloc de casa, sempre hi havia un llibre actiu, i era estrany el dia en que, encara que fóra per avançar-ne només unes poques pàgines, no trobara almenys una estona per dedicar-li. Després, per raons que ignore però que intuïsc relacionades amb la creixent limitació de temps disponible, em vaig instal·lar en allò que podria anomenar-se lectura en rafegues: lluny de la previsible quotidianitat d'abans, els períodes més o menys llargs sense agafar un llibre van començar a alternar-se amb episodis puntuals i més o menys prolongats d'intensa activitat lectora, seguits de nou per setmanes (o mesos) de llibres tancats a l'espera d'un nou, i novament breu, accés lector.

Em trobe immers, ara mateix i des de fa un parell de mesos, en un d'aquests rampells de lectura, i m'adone que, sense que haja estat cap decisió premeditada, quasi tots els llibres que m'han passat per les mans d'ençà que va començar, poden encabir-se, quant a gènere, en allò que ha vingut denominant-se com assaig. Val a dir --simplement a efectes d'inventari i sense cap pretensió de ressenya-- que la cosa va començar, allà pel mes de maig, amb Jared Diamond i el seu "Armas, gérmenes y acero" (Mondadori, 2006), una interessant reflexió sobre el paper dels trets geogràfics en l'evolució de les societats humanes en els diferents continents, que tenia pendent des de feia temps --el llibre va ser editat originalment el 1997, any en que va guanyar el premi Pulitzer-- i que va donar peu a que, a continuació i sense canviar d'autor, em submergira en el no menys suggeridor "El mundo hasta ayer" (Debate, 2013), una comparació entre els trets de la nostra societat ("moderna") i les societats tradicionals, molt centrada en la vasta experiència de l'autor amb les tribus que poblen les terres altes de Nova Guinea, i que ha despertat una certa polèmica en considerar que consagra una visió dels pobles indígenes com a "violents", "salvatges" i "primitius".

De Diamond i les seues reflexions geogràfiques, històriques i sociològiques, vaig passar a un dels autors que, almenys en els últims temps i des del meu punt de vista, han parlat de la mar i els seus habitants de forma més evocadora: el periodista anglès Philip Hoare, i els seus "Leviathan o la ballena" (Ático de los libros, 2010), una aproximació exuberant, des de múltiples punts de vista però quasi sempre amb Melville com a referència, a les balenes i la seua --infausta-- relació amb els humans; i "El mar interior" (Ático de los libros, 2016), en el què l'autor segueix reflexionant sobre els oceans i la fascinació que desperten en els humans. Vaig tornar a posar els peus a terra (un poc al meu pesar) amb Karin Bojs i el seu "Mi gran familia europea" (Ariel, 2017), un repàs en clau personal --potser un poc allunyat de les meues expectatives inicials-- sobre 54.000 anys d'història dels Homo sapiens en Europa, a la llum dels últims i reveladors estudis genètics. Punt des del qual, passar a l'extraordinari "Sapiens. Una breu història de la humanitat" (Grup62, 2014), de l'israelià Yuval Noah Harari, va ser un pas natural: Harari --de qui també vaig llegir, tot seguit, "Homo Deus" (Grup62, 2016)-- és, en la meua opinió, un dels autors més suggeridors, perspicaços i lúcids que he llegit en molt de temps, i els seus llibres, una font inesgotable d'informació i arguments exposats de forma impecable, i una invitació constant a plantejar-se preguntes sobre el passat, el present i el futur de la nostra espècie.

No he acabat, encara, amb els assaigs: d'ací una estona tancaré l'ordinador per tornar a la colossal figura d'Alexander von Humboldt a través de l'esplèndida biografia --especialment generosa a l'hora d'analitzar el context històric, social i polític en què va viure el geni prussià, i la seua relació amb altres personalitats excepcionals de l'època com Goethe o Darwin-- que ha publicat Andrea Wulf ("La invención de la naturaleza. El nuevo mundo de Alexander von Humboldt", Taurus, 2016), i esperen impacients el seu torn el prometedor "Encara no és tard" de l'amic Andreu Escrivà,  i "Temps líquids", de Zygmunt Bauman. El que passarà després, és difícil dir-ho, perquè ja sabeu que amb els llibres passa, d'alguna forma, com amb les muntanyes, i cadascun que en llegim (o que pugem) en suggereix o en reclama uns (i unes) altres. Però alguna cosa em roda ja pel cap. Perquè fa massa temps que el tinc pendent, per suposat; però també perquè, com deia Humboldt --i he citat ja altres vegades ací--, "l'espectacle de la natura no seria complet si no consideràrem com es reflecteix en el pensament i en la imaginació disposada a les emocions poètiques".

Al·legoria

He tornat hui a la faena, després d'un parell de setmanes de parèntesi que han estat, més que unes simples (i esperadíssimes) vacances, l'oportunitat de complir un somni cobejat durant molts anys. I si, no negaré que m'abellia poder dir, des de la línia, que ja conec (un poc) alguns dels extraordinaris parcs nacionals de Costa Rica; però també he pensat que tornar a escriure-hi, després d'uns mesos de pausa --aquest blog cada volta s'assembla més a la Mare de Déu d'Agres-- podria ajudar a fer(-me) més passador un agost que, vist des d'ací, fa com a mínim un poc de mandra. Així que, amb un peu encara a la selva i l'altre pensant en el queda per davant, la imatge era pràcticament inevitable... Ens veiem per ací, si vos ve de gust; i, en tot cas, bon estiu, i bones vacances!

A banda del peresós tridàctil (Bradypus variegatus), fàcil de reconèixer per la seua característica màscara, a Costa Rica hi sovinteja també el de dos dits (Choloepus hofmanni), que comparteix amb aquell hàbitat i costums. Fotografiar peresosos, per cert, està molt bé per als qui no som molt destres amb la càmera: costen un poc de localitzar entre els arbres, però una volta trobats, si surten desenfocats, no serà per la seua velocitat al moure's... 

Pionera

La malva reial no és una planta rara a les nostres terres, a les que va arribar fa segles, procedent del sud-est asiàtic, probablement a causa de les seues virtuts medicinals i el seu interès ornamental; interès que ha estat la causa que, almenys pel moment, haja optat per indultar l'exemplar que ha decidit acompanyar, en una ubicació pròxima i igualment inoportuna, a la intrèpida tapenera que fa dos anys va decidir instal·lar-se en una paret de casa. Cosa de les formigues, vaig pensar en aquell cas; no ho tinc gens clar en aquesta ocasió, però pot ser que hagen estat els gats, en tornar d'alguna de les seues expedicions habituals per la rodalia, els qui hagen dut la llavor enganxada al pèl. La qüestió és que, encara que siga fora de lloc i almenys mentre dure la seua vistosa floració, la malva reial ha passat a formar part del nostre descuidat i biofílic pati, ja veurem per quant de temps: ser pioner sempre té els seus riscos, sobretot quan les formiguetes, o els gatets, no deixen caure les llavors allà on toca...

A tall d'aclariment: la malva reial és coneguda també com a malva-rosa, per la qual cosa hi ha qui la vincula a la coneguda platja valenciana. La realitat, però, és que platja i barri deuen el seu nom a un gerani (Pelagonium capitatum) també anomenat així, i al botànic --francès establit a València-- Jean Felix Robillard, que el 1856 hi va implantar en la zona el cultiu d'aquesta espècie per a obtenir-ne l'oli essencial per al seu ús en perfumeria; ací podeu veure, per si interessa, alguns detalls d'aquesta curiosa història d'un (altre) autèntic pioner.

Al pas

Habitualment, quan trie una muntanya per a caminar-la el cap de setmana, ho solc fer perquè hi espere trobar o retrobar alguna cosa --animal, vegetal o paisatge, quasi sempre-- que, per la raó que siga, m'interessa o m'abelleix. Altres vegades, en canvi, d'allò que es tracta és simplement de caminar, perquè ja ho he dit altres vegades: poques coses em descansen més el cap que cansar les cames, i ara com ara tinc una necessitat notable de totes dues coses. Però fins i tot llavors, quan es tracta només de caminar, quasi sempre per serres properes, conegudes i mil voltes recorregudes, sempre hi ha alguna cosa imprevista --paisatge, planta o animal-- que ens eix al pas sense buscar-ho; i no va malament, perquè el simple fet de reparar-ne sol ser senyal de que les boires del cap han començat, també aquesta volta, a esbandir-se. Ni que siga només una mica.

Mariola, la Font Roja o Benicadell --muntanyes "de proximitat", totes elles-- solen ser destinacions preferents quan es tracta d'aclarir-me el cap. Hui, finalment, m'he decidit pel Carrascar, i no puc dir que, pel que fa a aclarides i desemboiraments, m'haja anat malament; demà veurem, en tot cas... Les fotos, d'algunes de les coses que, ja de tornada, han anat eixint al pas: l'espectacular florida del timó de roca amarg, un curiós neuròpter que a falta d'opinió millor fundada determine com a Libelloides cunii, sempre interessant de veure, i una titeta d'estiu que m'ha acompanyat durant una bona estona pel camí. 

Modus operandi (relats conjunts)

Berthold Woltze (1874), El cavaller irritant

Estem convençuts que ha agafat aquest tren; vigileu, sigueu prudents si la localitzeu i, sobretot, no vos deixeu enganyar pel seu aspecte fràgil i desvalgut, és l'esquer que fa servir per a atreure a les seues víctimes: pel que sabem, sol triar algun milhomes neci i petulant amb ínfules de seductor, convençut de que qui sembla ser una viuda jove, afligida i adinerada sucumbirà fàcilment als seus suposats encants. Quan el pobre insensat descobreix la veritat, ja és massa tard: fins ara hem recuperat quatre cadàvers amb aquest mateix perfil en diferents estacions d'aquesta mateixa línia. El que ens desconcerta, però, és per quina raó comet els seus assassinats. És evident que no ho fa pels diners, perquè totes les víctimes han aparegut amb tots els seus efectes personals; però sobretot, ens confon la nota manuscrita que ha deixat sobre els morts en tots els casos: "Ho sent, aquest tampoc no era Samuel Ratchett; potser a la pròxima..."



La meua proposta per als relats conjunts de maig, una volta més amb petit homenatge inclòs... El quadre, per cert, m'encanta.

La filla del Montgó

El card sant o herba santa del Montgó (Carduncellus dianius), del qual parlava un poc de passada en l'entrada anterior sobre la Granadella, és una de les espècies que els botànics solem invocar per il·lustrar les relacions biogeogràfiques entre el País Valencià i les Illes Balears: tal i com succeeix amb altres plantes remarcables com Silene hifacensis, Asperula paui o Diplotaxis ibicensis, Carduncellus dianius és una espècie endèmica les úniques poblacions mundials de la qual es troben en les costes d'Eivissa i en l'Illot de S'Espartar, i en els penya-segats i muntanyes litorals de la comarca valenciana de la Marina Alta. Hi ha, però, molts altres casos de plantes la distribució de les quals posa de manifest la vinculació entre la flora baleàrica i la de l'est de la Península Ibèrica. Valguen com a exemples Thymus richardii, present --a través de diverses subespècies-- en la Serra de la Safor, Eivissa i Mallorca; Genista lucida, que creix a Mallorca i a la Marina; o les violetes de penyal, representades a les Illes i al País Valencià per dues espècies distintes (Hippocrepis balearica i H. valentina) però íntimament relacionades.

Habitualment, a l'hora d'explicar les evidents relacions florístiques entre la Península i les Illes Balears, hom sol recórrer a un esdeveniment geològic que, fa al voltant de sis milions d'anys, va afectar de forma dràstica a la conca Mediterrània: a finals del Miocè, en el període conegut pels geòlegs com a Messinià, un alçament tectònic va interrompre el flux d'aigua procedent de l'Atlàntic a través de l'Estret de Gibraltar, tot provocant la dessecació d'extenses àrees del mar Mediterrani i un increment extrem de la salinitat en les petites conques --corresponents a les parts més profundes de l'antiga mar-- que van romandre inundades. Òbviament, la crisi messiniana va afectar de forma directa a la fauna marina i va tindre com a resultat l'extinció de nombroses espècies; però també va alterar profundament la geografia de les terres circumdants, de forma que moltes illes, com ara les Balears, van quedar connectades entre elles i al continent, deixant el pas lliure per a plantes i animals que, fins llavors, no havien pogut superar els braços de mar que els separaven. Finalment, fa uns cinc milions d'anys, l'Estret de Gibraltar va tornar a obrir-se i les aigües de l'Atlàntic --segons les últimes investigacions, de forma molt més abrupta del que es pensava-- van tornar a omplir ràpidament la conca, donant-li un aspecte molt similar a l'actual.

Europa occidental i el nord d'Àfrica en el Messinià (de Wikimedia)

Les Balears formen part del mateix plegament bètic que s'estén, cap al sud-oest, per les serres del migjorn valencià fins a Andalusia i el propi Estret. És lògic pensar, doncs, que les evidents afinitats biogeogràfiques entre les Illes i la Península guarden relació amb aquell moment, relativament recent en termes geològics, en què les plantes i els animals, desaparegudes les barreres marines que fins llavors els ho havien impedit, podien desplaçar-se al llarg de l'extensa serralada que, en aquell moment, anava des de Menorca fins a Gibraltar i encara més enllà fins a les muntanyes nord-africanes del Rif i l'Atles. Ja sabeu, però, que les coses en la Natura quasi mai són tan senzilles, i la hipòtesi messiniana, que probablement és vàlida per a molts altres casos, no sembla explicar el de Carduncellus dianus: els treballs més recents sobre la variabilitat genètica de les diferents poblacions de l'espècie apunten a que aquesta va colonitzar les Pitiüses en un moment molt més recent, probablement al llarg del Quaternari i aprofitant algun moment en què el descens del nivell del mar (a causa de les glaciacions) facilitara la dispersió de les llavors, segurament gràcies als ocells. Segons aquests estudis, C. dianius s'hauria originat al Montgó, localitat que conserva la major diversitat genètica i des d'on s'hauria anat estenent cap als territoris pròxims; la colonització de les Pitiüses, d'acord amb aquestes dades, hauria començat per l'Illot de S'Espartar, del qual i al seu torn procedirien la resta de les poblacions eivissenques actualment existents, i que a la vista de les diferències que mostren entre elles, han d'haver estat fundades per un o com a molt per uns pocs individus cada cop.

Tot plegat, ho reconec, no deixen de ser coses de biòlegs i les seues extranyes (pre)ocupacions; però no puc evitar mostrar la meua fascinació per la capacitat de la ciència per explorar i revelar històries, com aquesta, que no solament ens permeten conèixer millor com s'han produït determinats processos o fenòmens, sinó que poden arribar a ser fonamentals quan es tracta de protegir espècies tan singulars i excepcionals com la nostra herba santa, filla dilecta i flor emblemàtica, deia el mestre Pellicer, de la muntanya, també única, del Montgó.

Verd naixent

Només han passat nou mesos, i els rastres del pas del foc són encara massa evidents, especialment en els indrets més pedregosos i empinats o allí on els costers, aparentment descarnats, contrasten amb els retalls de vegetació que van escapar de l'incendi. Però fins i tot en aquests llocs, una mirada més pròxima i atenta descobreix, pertot arreu, els senyals esperançadors d'una recuperació que a penes acaba de començar però que, afavorida per les pluges dels últims mesos, s'escampa amb força per tota la muntanya, i que es mostra en el rebrot tenaç de la bosquina o en els pradells, ara florits, en els què sovintegen espècies endèmiques com l'excepcional herba santa o la singular corretjola blava. Caldrà temps, encara, per a que cresquen tots els rebrots i germinen totes les llavors; caldrà, quan siga oportú i necessari, posar en joc coneixements, mitjans i voluntats per evitar errades passades i contribuir, en la mesura que estiga en les nostres mans, a que el resultat siga el més divers, sòlid i durador possible. Però el camí ja ha començat, i el verd que ara renaix tornarà a dominar, una volta més, el bellíssim paisatge de la Granadella; tan de bo que siguem capaços de fer que siga per molt de temps.

Magnífica passejada, ahir, per les serres de Xàbia amb els companys de l'IROX (gràcies!), amb sensacions contradictòries: fa mal, encara, sentir la petjada del foc recent en una terra que m'estime especialment, però no deixarà mai de sorprendre'm la tenacitat de la vegetació mediterrània i la seua capacitat per a recuperar-se després de les pertorbacions, fins i tot en les situacions més extremes. Ja ho he dit, més amunt: farà falta temps, i segons on no poca faena, però el camí està començat. El verd tornarà a vèncer...

Mu kuriozo

Alguns, s'ha de reconèixer, s'ho han pres --com jo mateix, quan vaig veure fa uns dies la notícia-- més aviat com una anècdota més o menys pintoresca. Però ves per on que també hi ha qui, com l'inefable Pérez Reverte, ha expressat la seua santa indignació perquè home, això d'inventar-se llengües està bé quan es tracta de banalitzar i esquarterar dialectos aldeanos com el català; però que un idioma tan grandiós i universal com el castellà haja de rebaixar-se a aquestes coses, per més anecdòtiques i pintoresques que siguen, és simplement intolerable. És cert, i no convé obviar-ho, que el fet que l'autor de la traducció siga afí al SAT i a Podemos --mu kuriozo, això també-- és un factor a tindre en compte a l'hora de valorar algunes de les irades reaccions que ha provocat la publicació. A mi, personalment, em sembla irrellevant la suposada filiació ideològica de qui defensa certs arguments ("el andaluz es un sistema lingüístico con identidad propia, eso es innegable, y se puede catalogar como lengua, como dialecto o como habla. Y esa catalogación se hace desde un punto de vista ideológico. Hay academicistas que niegan la existencia del andaluz. Es más bien una cuestión política") que malauradament em resulten massa familiars, i que trobe igual d'aberrants i d'acientífics vinguen de la dreta o de l'esquerra i s'apliquen a la llengua que s'apliquen. Però no negaré que el fet que, ni que siga per una volta, hagen de ser ells els qui breguen amb la seua pròpia versió del blavero-gonellisme que amb tanta insistència atien --per acció i per omissió-- a casa nostra, no deixa de fer-me molta gràcia; una pechá, vaja.


Demane disculpes si en el títol he comés alguna errada ortogràfica (els meus coneixements sobre l'andalú són molt limitats, i a més no sembla fàcil: "Una beh, kuando yo tenía zeih z'añiyoh, bi un dibuho mahnífiko en un libro...") i vull deixar clar que no tinc cap prejudici a priori sobre l'estratègia que el "nacionalismo andaluz" trobe més escaient per a defensar els seus objectius, tan legítims com qualssevol altres, i per tractar de dignificar una parla que, com passa també en altres llengües, ha estat sovint injustament considerada com a pròpia de gent inculta i ignorant. Però que voleu que vos diga, hi ha coses que, ni que siga per una mínima coherència, no puc justificar de cap manera... Bon cap de setmana!