Enyors

Entre el cansament acumulat i el de nova collita, la setmana ha acabat per fer-se llarga, tot i que les feines que avancen i les idees que s'agiten l'han feta, també, més passadora. De tot allò que he trobat a faltar aquests dies atrafegats, sembla que només dormir s'esdevindrà en breu. Per a la pluja i d'altres enyors --de sobte m'he adonat que hi ha Euskadi, entre ells-- caldrà esperar un poc més; però potser tampoc massa... Bon cap de setmana!

...la voluntat de no oprimir ningú

i de no ser oprimits.

Aquest és el nostre orgull,

la font de tots els tresors.

Treure arbres per fer bosc

L’entorn muntanyós de la comarca andalusa d’Algesires alberga algunes de les singularitats botàniques més rellevants de tota Europa. Una d'elles, considerada pels especialistes com una relíquia de les laurisilves que cobririen la conca mediterrània fa milions d’anys, creix en els famosos canutos --barrancs llargs i estrets que arrepleguen les abundants precipitacions d'aquesta àrea, la més plujosa de la Península-- i rep el nom local d'ojaranzo, Rhododendron ponticum per als botànics. El ojaranzo, parent dels nerets pirinencs, és un arbrissó de fulles coriàcies i floració espectacular, que té la seua àrea principal de distribució en les muntanyes turques, a milers de quilòmetres per tant de les poblacions andaluses de l’espècie, les quals han estat diferenciades com a una subespècie distinta (R. ponticum ssp baeticum).

A Anglaterra, Rhododendron ponticum és, simplement, una plaga. Introduïda en el segle XVIII pel seu innegable valor ornamental (i, segons ens explicaven, també per tal d'afavorir la cria de faisans i d'altres espècies de caça en les alterades arbredes angleses, pràcticament desprovistes de sotabosc) l'espècie ocupa, a hores d’ara, milers d’hectàrees arreu el país. A més de ser una planta tòxica, la presència de Rhododendron impedeix que hi prospere qualsevol altra espècie, la qual cosa dificulta la reconstrucció dels boscos originals de roure i grèvol que ocuparien, abans de la seua destrucció a mans humanes, gran part de les Illes Britàniques. També les brugueres àcides o heathlands, hàbitat de gran interés científic protegit per la normativa europea, s’han vist profundament alterades per la proliferació d’aquesta bellíssima espècie invasora.

Half Moon Common és una de les propietats de The National Trust en l'entorn del New Forest, la major zona forestal del sud d'Anglaterra, part de la qual està protegida com a Parc Nacional. Realment, només algunes zones del New Forest alberguen encara retalls millor o pitjor conservats de les antigues rouredes autòctones. La major part de l'àrea (també la finca que visitàrem) està ocupada per monòtones plantacions de pi escocés i bedollars, sota les quals prospera amb força el rododendre pòntic; però també hi abunden els prats –en els què pasturen els famosos ponies del New Forest— i els matollars, a més d'algunes granges. La gestió que el National Trust aplica a aquesta àrea se centra, per això, en eliminar l’omnipresent Rhododendron, controlar l'expansió de la falguera, i afavorir la substitució progressiva de les pinedes per vegetació forestal madura.

Però aquest tipus de gestió, totalment coherent des del punt de vista ambiental, pot representar un conflicte potencial amb la població local, els visitants i d'altres agents socials: tot i que el caràcter invasor del rododendre –i, per tant, la necessitat de controlar-lo i d’eradicar-lo—comença a ser acceptada per tothom, es tracta en última instància d’eliminar un paisatge característic que els habitants i els usuaris de la zona identifiquen com a propi des de fa molt de temps. I quan es tracta dels pins i altres arbres, la situació és encara pitjor. Treure uns arbres que hi han estat “des de sempre” per a plantar-ne uns altres (roures, grèvols...) que, en el millor dels casos, tardaran decennis en créixer, requereix una bona justificació i moltes explicacions. I és aquest el camp que més ens va interessar –el dels mecanismes d’informació i participació que utilitzen--, més familiaritzats com estem amb les qüestions estrictament tècniques. Al capdavall, i de tots els sistemes que fan servir (entre els quals, i com sempre, un voluntariat extens i compromés), el més eficaç resulta ser també el més complicat i el que requereix un major esforç: el contacte directe, cas per cas i cara a cara, amb totes les persones implicades.

A banda dels boscos, el National Trust també es dedica, en aquesta zona, a gestionar altres hàbitats naturals com les torberes (moorlands) o, sobre tot, les brugueres àcides (heathlands), de les què vam poder conéixer alguns exemples en la zona de Purbeck, una gran finca donada a l’entitat i que inclou a més pastures, platges, granges i fins i tot un castell (el de Corfe). En aquest cas, i tot i que els hàbitats i les espècies als què s'apliquen són diferents als nostres, es tracta de projectes que, si més no als qui ens dediquem a aquestes qüestions, ens resulten molt familiars. La qual cosa, per altra banda, va donar peu a que poguérem presumir --un poc-- de la rica biodiversitat valenciana i de moltes de les iniciatives que s'hi duen a terme per a la seua conservació. Com també ens va permetre constatar que l’entusiasme dels botànics, quan trobem una espècie interessant, ultrapassa barreres de cultura i idioma i és capaç de posar a prova la paciència i la resistència al fred de la resta dels presents no-botànics. Sort que, en aquesta ocasió, els productes locals (una esplèndida sidra produïda artesanalment per farmers del New Forest als què també haviem visitat, i un típic cream tea en el preciós poblet de Corfe Castle) van evitar mals majors. Però a mi, potser per tant de Rhododrendron ponticum o ves a saber perquè, no m'haguera importat substituir els scones --amb nata i melmelada de maduixa; ja quasi els he acabat de digerir-- per un platet de pescaíto frito al solet d'Algesires...

Per si interessa: en les fotos hi ha, de dalt a baix, una flor de Rhododendron ponticum (feta allí mateix); una vista i l'indicador d'entrada a Half Moon Common; una bruguera, amb el seu aspecte característic; un dels brucs més interessants d'aquest tipus d'ecosistemes (Erica ciliaris); molses típiques de les torberes àcides; pomes esperant que s'acomplisca el seu noble destí (esdevindre sidra), i un carrer del pintoresc poblet de Corfe Castle, que forma part d'una donació al National Trust i en el què aquesta entitat gestiona les pastures comunals i té acords amb els habitants per compatibilitzar la ramaderia i les activitats de lleure.

CSI: cetacis

L'escenari, una tranquil·la platja saforenca en la matinada del cap de setmana. Els fets: aproximadament a les 03:00 a.m., una patrulla de la Guàrdia Civil avisa a la xarxa d'avarament de cetacis de l'aparició d'un dofí mort. Amb les primeres llums del dia, la Policia Local s'hi desplaça fins el lloc indicat, per tal de prendre dades sobre l'animal i procedir a retirar-lo. Però tot el que hi troba són unes poques despulles, la cua, restes de sang... i un grup d'unes deu persones ("de origen oriental", diu l'atestat) que s'allunyen apressadament de la zona.

Si atenem a les proves, podria tractar-se d'un cas de relativisme cultural aplicat a l'alimentació, o potser d'un exemple un poc extrem de gastronomia creativa. Però també podria ser un d'aquells casos en què totes les evidències apunten en una mateixa direcció però que, després d'una brillant investigació, tenen un desenllaç inesperat i sorprenent (posem, no sé, que un cop de mar especialment capritxós només s'haguera emportat algunes parts del dofí després d'esquarterar-lo...). S'admeten hipòtesis. Però Horatio Caine i el seu equip ja venen de camí; per posar-los en antecedents, hem quedat a sopar a un xinés molt bo que hi ha allí mateix, a propet de la platja...

Imatge de la xarxa

Cultivant el paisatge

He de reconéixer que la visita a Stonehenge, la primera del viatge, em va resultar especialment emocionant. D'ençà que recorde --i fa ja uns quants anys d'això-- l'enigmàtic i majestuós cercle de pedres m'ha semblat un indret fascinant del qual m'han interessat singularment les característiques de la seua construcció, la seua possible utilitat i les habilitats i coneixements astronòmics dels qui el van bastir. Un interès que encara és major ara gràcies a les recents troballes i hipòtesis, tant sobre el propi monument com sobre el que, en realitat, constitueix un conjunt molt més extens, divers i complexe del que es pensava: megàlits, necrópolis i d'altres restes, estructures i elements arqueològics, que han estat declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO. Trobar-me, finalment, davant les imponents lloses de gres, recórrer --com fan cada any centenars de milers de persones-- el passeig que les envolta, va ser un d'aquells moments que costa descriure amb paraules.

En aquest cas, però, l'interés de la visita excedia els assumptes històrics o monumentals (i, evidentment, les meues preferències emocionals i simbòliques) per centrar-se en aspectes lligats a la gestió de l'espai i el seu entorn, i és sobre això que volia dir quatre coses. D'entrada, cal assenyalar que l'espai que ocupa el monument --una milla, aproximadament-- és una propietat pública gestionada per English Heritage, l'agència governamental dedicada a la investigació, conservació i millora del Patrimoni històric. El propi funcionament i estructura d'English Heritage --oficialment denominada Historic Buildings and Monuments Commission for England-- és, en si mateix, un cas interessant: tot i el seu caràcter públic (depén del Departament de Cultura), disposa d'una notable autonomia de funcionament i una part substancial del seu finançament prové tant de donacions i ajuts privats, com dels seus membres individuals --a hores d'ara, més d'un milió--, els quals paguen una quota anual a canvi de la què poden accedir a diversos avantatges, com ara l'accés gratuït als més de 400 jaciments i llocs històrics que gestiona l'entitat.

En Stonehenge, English Heritage s'encarrega tant de la investigació i el manteniment del monument --d'acord amb el que estableix la planificació del lloc del Patrimoni de la Humanitat-- com de la gestió dels visitants: un espai molt senzill dedicat a aparcament, recepció, botiga i bar que rep prop d'un milió de visites anuals i que segons ens explicava Peter Carson, el seu responsable, representa uns ingressos per a l'entitat d'uns huit milions de lliures cada any. Tot i que és cert que Stonehenge és un cas excepcional per la seua fama i rellevància, i que cal ser molt prudent en aquestes coses --com en moltes altres-- quant es tracta de fer comparacions, a la vista d'aquestes dades i del model de funcionament que s'hi aplica és inevitable fer alguna reflexió sobre la nostra realitat i els models que fem servir, ací, per a la conservació del nostre patrimoni històric i arqueològic. O sobre els què no fem servir, si ho preferiu.

Quant al National Trust, el seu paper en aquest indret em va semblar especialment interessant: pràcticament tot l'entorn del monument és propietat de l'entitat, o bé aquesta ha arribat a acords de gestió amb els seus propietaris. L'objectiu, tal i com ens explicaren els seus responsables, és senzill: fins fa pocs anys, una part substancial del paisatge que envolta el megàlit estava ocupat per cultius, la qual cosa interferia en la imatge escènica del propi monument i en donava una percepció que no es considerava adequada. Després d'un procés de debat i discussió, va decidir-se que el paisatge més adient per a emmarcar les vistes eren els característics prats del countryside anglès, i aquesta és la feina a la què es dedica, bàsicament, el National Trust: a mantenir en les seues finques activitats compatibles amb aquesta imatge paisatgística, i a afavorir que ho facen els propietaris amb qui té establerts els acords. No és, evidentment, l'única actuació, ja que també s'hi duen a terme nombroses activitats de conservació de la biodiversitat --algunes d'elles, en col·laboració amb altres entitats com la RSPB, que disposa també d'una reserva a la zona-- o d'ús públic i recreatiu de les finques. Però la tasca principal, l'objectiu prioritari en aquest cas, és tan simple i tan complicat com això: cultivar paisatge.

El vent bufava fred, i un oportú café amb els nostres amables guies ens va servir encara per completar un poc la visió sobre aquest indret i els plans que s'hi preveu aplicar per resoldre alguns dels principals problemes: la desviació de dues carreteres que discorren molt a prop del cromlec; la necessitat de comptar amb un centre d'informació i recepció més ampli i confortable, que incloga un museu per albergar les troballes arqueològiques de la zona; o els mecanismes que fan servir per tal que els ingressos que produeix el lloc revertisquen en la població local. Per no fer-ho molt més llarg, em quede amb un dels comentaris que més em van fer pensar: fins ara, els gestors havien tractat de resoldre els problemes mitjançant projectes integrals, cars i molt ambiciosos, que no han arribat ni a aplicar-se; des de fa un temps, han optat per anar pas a pas, amb projectes molt més reduïts, parcials, consensuats i operatius, i les perspectives semblen ser també millors. No sempre els grans problemes exigeixen necessàriament grans solucions; sovint, pot ser més útil i intel·ligent optar per les accions petites, continues i coordinades. El café, per cert, terrible; i és que res no és perfecte, ni quan es tracta d'Anglaterra...

Des que vam tornar dimarts passat de la fèrtil, rica i delitosa illa d'Anglaterra, fins a hui mateix, hem aprofitat la presència en el 'UK trip' de la responsable tècnica d'ICTIB (els Impulsors de la Custòdia del Territori a les Illes Balears, dels quals ja he parlat en diverses ocasions), per segrestar-la uns dies més i recórrer amb ella algunes de les experiències de les entitats d'Avinença en diverses comarques valencianes. Podria escriure, també, moltes coses sobre aquests dies intensos i fructífers; sobre com estem, valencians i 'balears', tan lluny i tan a prop; o sobre l'evidència --que sovint oblidem-- que darrere tot hi ha sempre les persones. Però pel moment em limitaré a dir que han estat, simplement i des de tots els punts de vista, uns dies magnífics i que tardaré molt de temps en oblidar. Gràcies, Imma.

Digerint

Des de que vam agafar el cotxe llogat --i amb el volant a la dreta-- a l'aeroport de Bournemouth, fins que el vam deixar cinc dies després al de Bristol, hi ha hagut temps per fer-nos una idea bastant aproximada del que representa, per a la conservació del patrimoni natural, històric i paisatgístic d'Anglaterra, la tasca del National Trust i d'altres entitats semblants. Tal i com es preveia, la possibilitat de visitar diversos projectes, acompanyats pels seus gestors i responsables, no solament ha estat una oportunitat única per conéixer de primera mà els seus detalls tècnics, sinó que també ens ha permés poder parlar, escoltar i aprendre de molts aspectes que sovint no formen part dels fullets o la informació formal. L'organització interna de les entitats, la forma com promouen i gestionen el treball dels voluntaris, la relació amb l'administració i d'altres agents socials, l'origen dels fons econòmics necessaris per a la seua tasca i la forma de gestionar-los, o la manera com entenen la participació pública i social, són només alguns dels temes que ens han tingut ocupats aquests dies, i dels quals hem obtingut, gràcies a la gent --sempre amable-- que ens ha fet de guia, informació útil i abundant. Tan abundant, de fet, que ens caldrà temps per anar assimilant-la. Comprendre, ni que fóra superficialment, un context social, històric, econòmic i fins i tot polític tan diferent al nostre en molts aspectes, ha estat també un dels elements rellevants del viatge. I això, per no parlar de les anècdotes britàniques, que donarien per a molt...

Comença, doncs, la digestió. Promet no fer-me molt pesat, però a mesura que avance serà inevitable que vos conte alguna cosa més. Prompte, segur.