Flors d'hivern

Fa anys vaig escampar, en els racons ombriencs del pati, un grapat de rizomes que havia agafat en un tarongerar de la Valldigna. I deu haver-los agradat el lloc, perquè cada any en broten --i en floreixen-- uns quants més que l'anterior. M'agrada la planta (les seues fulles cordades i brillants, i la característica inflorescència recoberta per una vistosa espata blanca i verda), que no desdiu gens d'altres parents forans de sòlida reputació jardinera. I m'agraden també els noms amb que, a causa de la seua aparença singular, és coneguda a les nostres terres: el primer que em ve al cap és cresolets, però també he sentit dir-li sovint apagallums o frarets, els quals trobe igualment escaients; a altres llocs se la coneix també com rapa, dragonera o cugot. La talla modesta i l'aspecte discret fan que no puguen competir, posem per cas, amb l'esplèndida i ostentosa floració de l'ametler; fins i tot, sense eixir del jardí, el contrast amb els narcisos --que comencen ara a florir-- o les violes els fa pràcticament invisibles a ulls poc avesats. Però ja siga pels costers pedregosos de les nostres serres, o pels racons ombriencs de patis i jardins, les sòbries congregacions de frarets mereixen, almenys tant com ametlers, narcisos o violes, el qualificatiu de flors de l'hivern.

Viure sense blog

No ho havia previst així, i per tant no ha estat una decisió conscient ni premeditada; però trec comptes i, entre unes coses i altres, han passat quasi tres setmanes senceres sense treure el cap pel blog, en el què si no recorde malament ha estat el període més llarg d'inactivitat blogaire –incloent-hi, fins i tot, les vacances d'estiu-- en els quatre anys de vida de la línia. “Unes coses i altres” han estat, essencialment, una temporada especialment atrafegada en la faena, que ha mantingut ocupat el meu cervell oligoneuronal més enllà de la seua capacitat normal, i les successives reestructuracions horàries derivades de les responsabilitats familiars i de l'evolució –no sempre previsible-- de les circumstàncies que les condicionen. Sense tant de romanç: falta de temps. O, potser amb més propietat: falta de ganes de dedicar-li, al blog, el poc temps lliure de què he pogut disposar aquestes últimes setmanes.

Perquè aquest tercer factor (diguem-li, per entendre'ns, la peresa) ha tingut també una rellevància innegable en aquest temps en què, per primera volta des de feia quatre anys, he viscut sense blog. Peresa, tot s'ha de dir, no tant d'escriure –cosa que no he deixat de fer, per bé que sobre altres suports i amb altres finalitats-- com de fer-ho sobre certes coses: haver de defensar contínuament el que un considera obvietats (des de la catalanitat essencial del valencià a la necessitat de conservar els pocs espais litorals que han sobreviscut a la desfeta, tot passant per la barbaritat de posar en perill la nostra mar i tot el que representa des dels punts de vista cultural, ambiental i fins i tot econòmic) acaba sent molt pesat. Sobretot, quan hom constata, per enèsima vegada, que en aquest País això de qüestionar obvietats no és solament cosa de rucs relinquits, illetrats inguaribles i polítics corruptes, ignorants i traïdors: ara i ací, la defensa entusiasta de la irracionalitat i l'estultícia representa un fenomen transversal que abasta des de la barra del bar de baix de casa fins al despatx de l'Honorable Senyor President del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana, a qui Deu guarde per molts anys i a qui Santa Llúcia li conserve, també molts anys, la vista.

Digueu-me innocent, doncs; però torne al blog, després d'aquest inesperat però reconfortant parèntesi, amb el propòsit irrenunciable de seguir, diguem-ho així, defensant obvietats. Com ara, posem per cas, que siga la ciència qui s'ocupe de definir allò que cau dins de l'àmbit exclusivament científic; que els polítics no anteposen els seus interessos personals, partidistes o corporatius als de la societat a la qual se suposa que representen i serveixen; que qui diu defensar una llengua tinga almenys la dignitat de fer-la servir de forma habitual i mínimament solvent; o que el dret a gaudir d'un paisatge estimable i un medi ambient saludable no siga vist com un luxe prescindible o una mania de quatre ecologistes excèntrics, sinó com una necessitat vital per al nostre futur i el dels nostres fills. Si, segur que de tant en tant tornaré a cansar-me de dir tot això que vosaltres ja sabeu i que, de fet, defenseu en primera línia de batalla. Llavors, si em pot la peresa, potser parlaré de plantes i caragols, d'alguna muntanya pujada o per pujar, o d'una eixida a pescar, des de Xàbia, amb gent de la qual hi ha molt a aprendre; i en haver descansat, i mentre faça falta, tornarem a les obvietats. Fins que arribarà el dia en que podrem dedicar-nos a altra cosa --a avançar, per exemple-- perquè les coses òbvies seran, simplement, òbvies. O, si ho preferiu, òbvies. 

Les infames embranzides de Fabra i els seus sequaços contra el català no són les úniques 'ponentades' que hem de suportar darrerament en aquesta terra: dies i dies de ventades i aquest migdia, a València, vint-i-huit graus. A mi, que sóc persona d'ordre, no m'apanya gens aquest oratge impropi i desbaratat, i ja sabeu que el vent, sobretot el de ponent, em treu de polleguera; però ja que pel moment no s'hi pot fer res --i a més, sembla que prompte tornarà el fred-- tractarem d'aprofitar-ho. Bon cap de setmana!

Quatre

"Une direction inexacte donnée aux réverbères établis à Iviza, sur la montagne Campvey, rendit les observations faites sur le continent extrêmement difficiles. La lumière du signal de Campvey se voyait très-rarement, et je fus, pendant six mois, au Desierto de las Palmas, sans l'apercevoir, tandis que plus tard la lumière établie au Desierto, mais bien dirigée, se voyait, tous les soirs, de Campvey. On concevra facilement quel ennui devait éprouver un astronome actif et jeune, confiné sur un pic élevé, n'ayant pour promenade qu'un espace d'une vingtaine de mètres carrés, et pour distraction que la conversation de deux chartreux dont le couvent était situé au pied de la montagne, et qui venaient en cachette enfreindre la règle de leur ordre"

François Aragó, "Histoire de ma jeunesse" 

No vam arribar a veure Eivissa, tal i com pretenia Méchain i com va aconseguir finalment, després de moltes feines i no pocs avorriments, el rossellonès Aragó. Però el cim culminant del Desert de les Palmes, que ara anomenem Bartolo ("deu ser nom d'algun cultivador o propietari local", diu el perspicaç Coromines, que reivindica per a la serra el nom antic de Maigmudella) ens va regalar moltes altres vistes remarcables, des del  propi Montgó --l'altre vèrtex del triangle que perseguien els geodesistes francesos-- a les Columbretes, amb Penyagolosa a l'esquena i el Prat als peus. Unes vistes --amb excel·lent companyia-- ben diferents d'aquelles que m'ocupen la majoria dels caps de setmana, i que han fet que no siga fins avui que puga recordar que, fa ara quatre anys i un parell de dies, aquest blog va començar el seu camí. Moltíssimes gràcies, un any més i de tot cor, a tots els amics i amigues que vos deixeu caure per aquestes planes: sense vosaltres --no sabria dir-ho d'altra forma-- res de tot açò tindria sentit. I en gran part és per això, i gràcies a vosaltres, que la línia comença hui mateix el seu cinquè any: d'històries per contar, em fa l'efecte que no en faltaran. Del mateix Aragó, sense anar més lluny, i de la seua visió del País a principis del segle XIX ("Les habitants de ces trois provinces --Catalunya, Aragó i València-- se détestaient cordialement (...) Telle était leur animosité, en 1807, que je pouvais à peine me servir à la fois de Catalans, d'Aragonais et de Valenciens, lors que je me transportais avec mes instruments d'une station à l'autre") podrien dir-se moltes coses; de temps per fer-ho, ja anirem veient-ho.

.

Danys col·laterals

El 2 d'agost de 1990, Saddam Hussein, antic aliat de les potències occidentals, va envair i es va annexionar Kuwait, al qual considerava com a part del territori iraquià. La resposta a aquesta acció --motivada en última instància per la riquesa petroliera d'aquest petit territori-- va ser l'operació denominada "Tempesta del Desert", en la qual els nord-americans, liderant una coalició formada per una trentena de països, molts d'ells àrabs, van derrotar finalment l'exercit iraquià. El sultanat d'Oman va ser un d'aquests aliats, i va donar un suport rellevant a l'operació: les instal·lacions militars situades en l'illa d'Al Masirah, a prop de la costa oriental del país, van fer de base per a molts dels bombarders americans que van fustigar les forces iraquianes. Abans, però, va ser necessari ampliar aquestes instal·lacions, construïdes pels anglesos però transferides a la Força Aèria d'Oman el 1977, amb unes conseqüències imprevistes: la destrucció quasi completa de l'escull adjacent, i la conseqüent desaparició de la millor població coneguda d'un ciprèid pràcticament exclusiu d'aquesta zona: l'anomenada Barycypraea teulerei.

Imatge de World Register of Marine Species

Barycypraea teulerei és una interessant espècie, estretament emparentada amb la raríssima B. fultoni de l'Àfrica sud-oriental, que forma part d'un dels grups més primitius de porcellanes. Tot i que la seua àrea s'estendria per altres zones pròximes del Golf Pèrsic (i potser fins i tot més enllà), la pràctica totalitat dels exemplars coneguts --molts d'ells, recollits pels pilots i empleats de la RAF destinats en la base des de la seua construcció el 1930-- procedeixen d'Al Masirah, on s'hi trobava sense cap dubte la població més abundant de l'espècie. La destrucció del seu hàbitat --i la conseqüent desaparició de la població-- va estar precedida, però, per un curt període en el qual, abans que les màquines començaren la seua tasca, es van extraure milers d'exemplars: hom conta el cas d'un militar americà que va remetre als Estats Units un paquet amb tres-mil porcellanes. De fet, la major part dels exemplars que encara avui es poden trobar fàcilment en el mercat procedeixen d'aquell moment, tot donant lloc a una curiosa paradoxa: Barycypraea teulerei és avui una espècie habitual en les col·leccions i pot aconseguir-se a un preu relativament baix; però durant trenta anys, després de la destrucció de la població d'Al Masirah, ningú no ha pogut assegurar que quedara encara algun exemplar viu en algun lloc.

Afortunadament, des de fa només uns mesos, sabem que Barycypraea teulerei ha aconseguit sobreviure a la desfeta: l'any passat va publicar-se la primera evidència segura d'exemplars observats vius després de molts anys --la localitat no s'ha especificat, per evitar riscos-- i, si no es produeix cap altra catàstrofe, és molt probable que en un temps la supervivència de l'espècie estiga assegurada. Almenys, si finalment tot va com cal, aquesta curiosa i bellíssima porcellana no es comptarà entre les víctimes col·laterals d'una de les guerres més absurdes i immorals del segle XX, els efectes de la qual s'estenen fins avui; centenars de milers de persones, malauradament, no poden dir el mateix.









Acabe d'assabentar-me: fa només una estona, gràcies als feixistes que ens governen --i a molts altres feixistes que els donen suport per acció o per omissió-- Catalunya Ràdio i iCAT han deixat d'escoltar-se al País Valencià. Ha estat un colp --un més-- i estic trist, molt trist. Però també estic convençut que el genocidi cultural que estan tractant de dur a terme no tindrà èxit, que tard o d'hora aquest País que volen fer desaparèixer els posarà al lloc que mereixen, i que potser aquest moment està més prop del que ells es pensen: no ens ho posaran fàcil, però no ens faran callar. 

Anar tornant

Gener avança ràpid. Sant Antoni --un poc confós enguany, perquè es veu que li han canviat el porquet de sempre per un de vietnamita-- ha quedat ja enrere i, a falta dels Ports (que l'any que ve segur que si), ja ha anat bé voltar per la terreta i tornar a la Fireta de Muro, sobretot amb tan bona companyia com enguany. Júlia en compta ja dèsset, d'anys, i avança imparable cap al dret de vot. I els caragols, un darrere l'altre, han anat recuperant el lloc a les seues calaixeres, amb el nom actualitzat quan ha calgut i no poques determinacions revisades, que mai està de més mudar de parer si les circumstàncies ho exigeixen. Així que, temps passant i feines fetes, m'ha semblat que ja va sent hora que el blog comence a recuperar el ritme, que d'ací no res fem aniversari i fa un poc lleig que ens agafe, l'efemèrides, enmig de la indolència. I a més, massa silencis hem acumulat ja, a aquestes alçades de l'any, com per seguir sense dir res sobre tot allò que va esdevenint-se, siguen consellers jutjats, infantes imputades, ministres sinistres o, fins i tot i si m'apureu, monges amb sor(sic)presa. Anem tornant, doncs, però a poc a poc i sense pressa. El trellat, si de cas, ja anirà tornant també; però no promet res.